Comunicat de la CGT de Catalunya amb motiu del 19 de Juliol
Les militants de la Confederació General del Treball no vivim del passat. Vivim en el present i ens nodrim de les lluites del present. Però tampoc no ens resignem a oblidar d’on venim. I, sobretot, a recordar allò que hem estat capaces de realitzar al llarg de la història els treballadors i les treballadores organitzades en les files de l’anarcosindicalisme. Avui fa 80 anys que a Barcelona i a moltes altres poblacions de Catalunya el poble va aturar el feixisme. I ho va fer sense demanar permís a ningú: fent sonar les sirenes de les fàbriques, proclamant la vaga general, alçant barricades als carrers i a les places per combatre i derrotar l’alçament militar amb les armes a la mà.
Els nostres pares i mares, avis i àvies, besavis i besàvies (reals o simbòliques), no només van aturar el feixisme aquell 19 de juliol de 1936. Van decidir també, i sobretot, deixar de ser esclaus i esclaves del capital, començar a construir una societat lliure d’explotació i d’opressió. Havien passat la seva vida resistint cada dia a la misèria, al tracte inhumà a les fàbriques i als centres de treball, a les imposicions del capellà, del cacic, del patró, de tots els poders… I mentre ho feien havien creat ateneus, escoles, cooperatives, tota una xarxa d’espais de sociabilitat propis per construir una cultura diferent a la cultura burgesa dominant, havien estructurat sindicats com espais d’organització i de lluita per resistir i arrabassar-li drets al capital, havien organitzat grups de defensa i havien prefigurat el món nou que duien tots i totes als seus cors.
Tot plegat ho havien fet per poder fer realitat la revolució social que desitjaven. Perquè tenien clar que durant la seva vida la farien. I aquell 19 de juliol va ser el dia. Aquell dia i les setmanes i mesos posteriors una multitud fins aleshores desposseïda de tot, es va posar en marxa per col·lectivitzar l’economia, posant-la per ella mateixa al servei del poble; per construir una nova educació; per definir una nova societat que intentava superar la submissió de les dones i totes les altres relacions de poder que sempre havien sotmès la gent de les classes populars. I alhora que es construïa aquest nou món, que s’avançava –amb totes les contradiccions que vulgueu– en la realització del comunisme llibertari, es feia la guerra contra el feixisme, aquesta eina de la burgesia per aturar el canvi social. Una guerra que es volia guanyar, ja que la victòria de la revolució portava implícita la derrota dels feixistes.
