Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865), fill d’artesans, nascut a Besançon, pot ser considerat com el fundador de l’anarquisme contemporàni, amb un conjunt d’idees que perduren fins l’actualitat. L’artista pintor Coubert el va immortalitzar en un retrat que jo he vist en una exposició a Aix-en-Provence.
El 1849 fou empresonat per criticar a l’emperador Lluis Napoleó. Va fugir i s’exilià a Bèlgica una temporada. Era tipógraf de professió i, per tant, tenia una notable cultura i aviat començà a ser conegut pels seus articles periodístics. El 1858 fou entrevistat i el periodista li va preguntar si era monàrquic i la resposta, naturalment, fou no. Després li preguntà si era republicà: de nou resposta negativa. Aleshores li preguntà si era demòcrata. Va respondre que no. “Doncs que és vostè?” preguntà l’entrevistador. I va contestar: soc anarquista. Ni monàrquic ni republicà ni demòcrata. Simplement: anarquista.
Es autor de diverses obres, com “El principi federatiu” o “Qué és la propietat?”, entre d’altres, plens de referències que, com he dit, mantenen una gran vigència. Per exemple: contra la competitivitat del sistema capitalista o liberal, dominant aleshores, mantenia el cooperativisme: un món cooperatiu és un món humà, mentre que el món competitiu és violent. En aquest tema fou influenciat per Robert Owen, socialista i cooperativista anglès, i tanmateix per Charles Fourier, que preconitzava un món harmònic.
I de fet, el món competitiu imposat pel capitalisme o liberalisme va conduir a la humanitat a la guerra franco-prusiana, a la I i II guerres mundials i infinitat de guerres menors i encara ara, i a l’actual guerra econòmica, davant el perill que representaria una III guerra (Einstein va dir: “si es produeix una tercera guerra, la quarta serà a cops de pal i pedrades”).
Mentre el marxisme partia sociològicament del grup per analitzar la història i el porvenir, Proudhon creia en la persona com protagonista. I ho va manifestar en una famosa paràbola que constitueix el fonament antropològic de l’anarquisme.
Deia així: “Nosaltres, els anarquistes, lluitarem contra les nacions-estat, és a dir, contra Anglaterra, contra França, contra Espanya, contra Prusia… Quan derrotem a aquestes aberracions nacionalistes i estatalistes, nosaltres, els anarquistes, lluitarem per la Europa dels pobles naturals, és a dir, per l’Europa d’Escòcia, de Baviera, de Catalunya, de Euzkadi, de Galiza, de Castella, de la Toscana, de la Padània, del Langüedoc, de la Bretanya, de Gales, de Normandia, de l’Alsàcia, de Calàbria, lliurement confederades; quan tinguem aquesta Europa seguirem lluitant, ara per l’Europa dels municipis i les comarques, és a dir, per l’Europa de Roma, de Barcelona, de Lisboa, de París, de Londres, de Munich, de Milà, de Madrid, de Praga, de Berlín, de Granada, de Sevilla, de Toulouse… lliurement confederades, junt amb les comarques, com el Berguedà, l’Empordà…, etc. Però tampoc estarem satisfets i seguirem lluitant. I lluitarem per les persones, per l’Europa de les persones lliurement confederades, perquè: que és per a nosaltres una persona? Per a nosaltres, la persona té un cap per pensar, té un cor per sentir i estimar, té unes mans i uns braços per treballar, té uns peus i unes cames per desplaçar-se. Doncs, què més necessita una persona? Una persona és una nació”.
Per finalitzar, cal assenyalar que Proudhon solia dir que “porto la patria a la sola de la sabata i la bandera la tinc al water de casa meva”. Una realitat, aquesta darrera, del patriotisme, rotundamente impactant en el final del film “Senderos de gloria” (Stanley Kubrick), quan un coronel (Kirk Douglas) li espeta a un general (Adolph Menjou) que “el patriotisme és la darrera trinxera dels canalles”.
* Bernat Muniesa és Doctor en Història en Història per la UB i llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto (Bilbao). Article publicat al núm. 143 de la revista Catalunya.
