CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: 15M

De la via institucional a la revolució integral

El context polític actual a escala internacional, ens està permetent constatar amb una claredat meridiana, els ferris límits del tan pretès canvi social liderat per la via institucional.

D’una banda, les experiències polítiques de noves esquerres a Amèrica llatina, han demostrat tenir un escàs impacte en les vida política real en diversos països on han tingut possibilitat de governar i sobretot una gran dificultat per a sostenir processos a llarg termini, donada la seva dependència de els processos electorals on els lobbies i mitjans corporatius privats tenen conegudes estratègies que inclouen de tot menys fair play per tombar governs, mirem sense anar més lluny el que ha passat al Brasil fa unes poques setmanes.

Llegir més »

Hem decidit seguir juntes: Comunicat del grup de suport a les condemnades d’Aturem el Parlament

HEM DECIDIT SEGUIR JUNTES

Una nova gerra d’aigua freda ens va ser llençada el passat 30 d’abril quan les advocades ens van fer saber que aviat arribarien les comunicacions d’ingrés a presó en 10 dies, de les 8 companyes condemnades a 3 anys de presó per participar a l’acció d’ Aturem el Parlament al 2011. El compte enrere realment comença amb l’entrega de la notificació personal a cada encausada i aquestes s’estan produint des del passat 8 de maig. Però els temps que ens imposen són incerts perquè també ens trobem a l’espera de les resolucions judicials dels recursos interposats que podrien eventualment aturar l’ingrés.

Llegir més »

4rt aniversari del #15M amb jornades a Plaça Catalunya de Barcelona el 15 i 16 de Maig #2015M4años

Aviat farà quatres anys de l’aparició del 15M, un moviment que va suposar la recuperació d’una forma antiga d’organitzar la contestació social: l’assemblea com a espai de discussió i decisió de caràcter popular; i de la plaça com el lloc on convertir la veu i la paraula en eines de lluita per a la transformació social. Una forma de participació directa que ha posat en evidència la crisi del model de democràcia representativa vigent.

Aquesta onada d’aprenentatge i conscienciació política que va originar el 15M es va traduir en un reforç dels moviments i organitzacions polítiques existents i en la constitució de noves formes de lluita i mecanismes de solidaritat i suport mutu. Aquesta adaptació i transformació del moviment, segons les necessitats del context polític, és la que ens permet afirmar que, malgrat la sensació que el 15M està desaparegut, el seu esperit continua molt viu i present en les lluites actuals i en moltes assembleasde barri.

Llegir més »

Concentracions descentralitzades el 15 d’abril contra la sentència del Tribunal Suprem que condemna a tres anys de presó vuit de les persones encausades per la protesta Aturem el Parlament de 2011

S’ha convocat una setmana de mobilitzacions a nivell estatal contra la sentència del Tribunal Suprem que condemna a tres anys de presó vuit de les persones encausades per la protesta Aturem el Parlament de 2011. Entre dissabte 11 d’abril i diumenge 19, diversos col·lectius d’arreu de l’Estat espanyol han organitzat accions en solidaritat amb les persones condemnades.

Pel dimecres 15 d’abril s’han convocat concentracions solidàries a diverses ciutats de Catalunya i Talls de Tràfic descentralitzats a diversos llocs de Barcelona a les 20h. (veure cartell adjunt). CGT Barcelona convoca als seus afiliats i afiliades a les 19.30h al local de Via Laietana 18, 9è, per tal de participar en l’acció. Aquest dia també hi haurà el repartiment del suplement de la Directa editat sobre el cas.

Llegir més »

La setmana de mobilitzacions contra la sentència del Tribunal Suprem que condemna a tres anys de presó vuit de les persones encausades per la protesta Aturem el Parlament de 2011, es clourà el 19 d’abril amb una mobilització per envoltar el Parlament

S’ha convocat una setmana de mobilitzacions a nivell estatal contra la sentència del Tribunal Suprem que condemna a tres anys de presó vuit de les persones encausades per la protesta Aturem el Parlament de 2011. Entre dissabte 11 d’abril i diumenge 19, diversos col·lectius d’arreu de l’Estat espanyol han organitzat accions en solidaritat amb les persones condemnades. A Barcelona, la setmana de lluita clourà amb una cadena humana per encerclar el Parlament.

Llegir més »

Comunicat Encausades bloqueig del Parlament arran de la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Manifestació dissabte 21 de març a les 19h a Plaça Universitat de Barcelona

COMUNICAT ARRAN DE LA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA DEL TRIBUNAL SUPREM

El 18 de març es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que anul·la l’absolució de vuit de les encausades per l’acció d’Aturem el Parlament i les condemna a tres anys de presó.

Recordem que aquesta sentencia resol un recurs interposat per la Fiscalia, el Parlament de Catalunya, la Generalitat i Manos Limpias contra l’absolució dictada per l’Audiència Nacional el juliol de l’any passat.

Llegir més »

Nosaltres també estàvem al Parlament. Nota d’urgència de CGT Catalunya davant la condemna de 8 companys/es de lluita

Nosaltres també estàvem al Parlament.
Nota d’urgència per la condemna de 8 companys/es de lluita.

Cada dia es fa més evident que no cal que els presidents ni els ministres vesteixin de militar per estar en una dictadura. Els darrers dies el Senat ha aprovat les reformes del Codi Penal i de la Llei de Seguretat Ciutadana (Llei Mordassa). Avui, la repressió ha pujat un altre esgraó amb la sentència del Tribunal Suprem que revisa l’absolució inicial de 8 de les encasades per les protestes davant del Parlament de Catalunya (Aturem el Parlament) del dia 15 de juny de 2011 i les condemna a 3 anys de presó.

Llegir més »

No ens deixarem emmordassar #lleimordassa #leyesmordaza

NO ENS DEIXAREM EMMORDASSAR

El Govern de l’Estat espanyol torna, un cop més, a atemptar contra els nostres drets i llibertats. Aquesta vegada es tracta de l’aprovació avui al Congrès dels Diputats del projecte de Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda i molt millor denominada com a llei mordassa.

Llegir més »

Entrevista a Franco Berardi (Bifo): “Una revolta col·lectiva és primer de tot un fenomen físic, afectiu, eròtic”

La financiarització de la vida i la virtualització de les relacions generen noves formes de malestar social. Com pot polititzar-se aquest sofriment? Entrevista d’Amador Fernández-Savater a Franco Berardi (Bifo), filòsof i activista italià.

És una experiència quotidiana: el treball en un context capitalista és principalment el mitjà per a una finalitat (el guany). Un treball indiferent per tant al seu contingut, buidat de significat, determinat primordialment pels diners. Mantega o míssils: el mateix dóna, l’important és que el producte-mercaderia vengui en el mercat. Marx ho va anomenar “treball abstracte” i a partir d’ell va definir la manera de producció capitalista i el seu caràcter destructiu.

Segons Franco Berardi (Bifo) -filòsof italià, teòric dels mitjans de comunicació i les transformacions del treball, implicat en moviments polítics des dels anys setanta-, dos nivells més d’abstracció s’afegeixen en els nostres dies a l’abstracció del treball: el govern de les finances (un poder sense cap arrelament local) i les xarxes virtuals de comunicació (un intercanvi simbòlic sense cossos). La financiarització de la vida i la virtualització del contacte generen segons Bifo noves formes de malestar social, noves patologies, nous tipus de sofriment.

Pot polititzar-se aquest malestar? Quines formes d’acció col·lectiva poden reconvertir el sofriment en força transformadora? La sublevación (edició espanyolaa Artefakt, edició argentina a Hehkt) reuneix una sèrie de textos escrits per Bifo a la calor dels moviments de les places (primavera àrab, 15M, Occupy…). La revolta, tal com apareix pensada en el llibre, és en primer lloc l’aixecament dels cossos explotats, estresados, deprimits. El primer pas per a la reconstrucció d’un cos social capaç de desafiar el domini de la híper-abstracció digital i financera.

***

Abstracció financera

1. En què consisteix l’abstracció financera?

Bifo. Nomeno així al conjunt dels automatismes financers que subyuga la vida real i la producció, buidant-les d’energia i de poder polític.

2. En quin sentit l’abstracció financera buida el poder polític?

Bifo. És alguna cosa molt òbvia que tots hem entès en els últims anys: les institucions de la democràcia política no poden fer res enfront de la prioritat de l’abstracció financera. La liquidació del primer ministre grec, Yorgos Papandreu, el dia mateix que va proposar un referèndum sobre el “pla d’ajuda” del BCE a l’Estat grec el 2011 va ser la declaració final de l’anul·lació de la democràcia en el continent europeu. Les tradicions humanistes i il·lustrades quedaven igualment escombrades d’un cop de ploma aquell mateix dia.

3. Explica’t.

Bifo. L’humanisme és essencialment el moviment pel qual la voluntat humana s’emancipa de la tutela divina. Pel seu costat, la Il·lustració proclama la superioritat de la Raó i de la Llei sobre la força dels “animal spirits” de l’egoisme econòmic. Doncs bé, God is back, la potència superior del diví sobre la voluntat humana retorna, però ara amb la forma del capital financer. Les lleis no tenen avui cap força enfront de la circulació global dels algorismes financers, ni davant la potència desterritorialitzada de les empreses globals.

4. Però no ha estat sempre així en la història del capitalisme? Per què seria això una novetat?

Bifo. Crec que la classe financera és distinta a la classe que en els segles de la modernitat vam conèixer com burgesia. La burgesia s’enriquia gràcies a l’explotació de la classe obrera, però també gràcies a la producció de béns útils per a la vida social. És una classe que acumula plusvàlua a través d’un procés de producció de béns útils. No obstant això, la classe financera -o, millor dit: el conjunt dels automatismes financers- s’enriqueix a través de la destrucció del valor produït, a través de la privatització dels béns comuns. La plusvàlua de les finances és una minus-vàlua des del punt de vista social. D’altra banda, la burgesia tenia una forta territorialització ciutadana i nacional, mentre que la classe financera és una classe totalment desterritorializada, incapaç d’identificar-se amb cap lloc específic.

Malestar social

5. Quins efectes té l’abstracció financera sobre el cos viu de la societat?

Bifo. Ja no hi ha continuïtat en l’experiència del treball: no s’arriba cada dia al mateix lloc, no es compleixen les mateixes rutines, no es troba a les mateixes persones. El treballador mateix ja no existeix com persona, és el productor intercambiable de fragments de temps/treball connectats en una xarxa global. El temps viscut pels treballadors precaris es fragmenta -o, millor dit, es fractalitza- a l’haver d’adaptar-se constantment als requeriments de la producció. Però tinguem en compte que el cos viu té les seves pulsions, la seva sensibilitat, el seu temps i els seus desitjos. L’abstracció financera superposa un temps espasmòdic, en constant acceleració, a la sensibilitat del cos individual i col·lectiu.

6. Produint per tant efectes a nivell individual i col·lectiu, no? Quins són?

Bifo. Les patologies causades per l’acceleració i la competició agressiva es manifesten a nivell individual com una veritable epidèmia de sofriment mental, psíquic, emocional. Les crisis de pànic, els problemes d’atenció, la solitud competitiva, la depressió… A nivell col·lectiu, la conseqüència és la crisi de la solidaritat social. Cada individu percep als altres essencialment com competidors i no com cossos afectius.

Abstracció digital

7. A l’abstracció financera se li afegeix una abstracció digital, en què consisteix, com opera?

Bifo. L’abstracció digital és l’efecte de l’aplicació de les tecnologies de virtualització a la comunicació entre els éssers humans i la seva operativitat es manifesta com intercanvi lingüístic sense cos, com escisió entre paraula, cos i afectivitat.

8. En el llibre analitzes els efectes “ètics” de la virtualización del contacte, quins són?

Bifo. Per a mi, ètica i estètica estan íntimament relacionades: la paràlisi ètica, la incapacitat de governar èticament la vida individual i col·lectiva, prové d’una pertorbació de l’estesia, és a dir, de la percepció de la continuïtat sensible del propi cos en el cos de l’altre. D’una comprensió eròtica de l’altre. La virtualització del contacte produeix un efecte de de-sensibilització emotiva, de solitud relacional, de fragilitat psicològica.

9. Potser és una cosa que podem entendre millor a partir de la diferència que fas en el llibre entre “lògica de conjunció” i “lògica de connexió”.

Bifo. La conjunció és un intercanvi en el qual els cossos es posen en relació recíproca de manera tal que cada comunicació es manifesta com singular, irrepetible. La simpatia, és a dir, el sentir compartit (sym-pathos), és la dimensió general de l’intercanvi conjuntiu. Però mentre que la lògica conjuntiva implica la interpretació de la dimensió gestual, corporal i de les implicacions emocionals (amb les seves ambigüitats i matisos), la lògica conectiva redueix la relació amb l’altre a pura descodificació d’una sintaxi, a un contacte funcional dintre d’estàndards predeterminats. És el cas de Facebook. El procés de mutació que es desenvolupa en la nostra època està centrat en el canvi de la conjunció a la connexió com paradigma de l’intercanvi entre els organismes conscients.

La revolta

10. Entre 2010 i 2013 es van activar mobilitzacions massives a Anglaterra, Tunísia, Egipte, Espanya, Grècia, EEUU, més tard a Brasil i Turquia, ara a Xina… Les característiques i els objectius d’aquestes mobilitzacions han estat molt diferents, com diferents són les condicions polítiques i culturals dels diferents contextos. Però tu consideres que aquesta sèrie d’aixecaments formen part de la mateixa ona, per què?

Bifo. Crec que si, perquè totes aquestes mobilitzacions, incloent les que es van donar en les ciutats àrabs, tenien des del començament una mateixa voluntat de reactivar la solidaritat i la dimensió física de la comunicació social. Els treballadors i els estudiants rebels van intentar en primer lloc crear condicions de conjunció directa, física i territorial per a sortir de l’alienació virtual. Per què ocupar una plaça, un carrer o un territori quan sabem molt bé que allí no resideix cap poder polític i que el sistema financer no es localitza en una dimensió territorial? Perquè la primera cosa que necessiten els treballadors precaritzats és la reactivació d’una dimensió afectiva i territorial que permeti reconstruir les condicions emocionals de la solidaritat. Em sembla que aquest és el sentit de la presa de les places, de les acampades. Una revolta col·lectiva és en primer de tot un fenomen físic, afectiu, eròtic. L’experiència d’una complicitat afectuosa entre els cossos.

11. Com s’organitza “” una política així, mitjançant quines formes, institucions, etc.?

Bifo. M’agrada posar la imatge del mantra: el mantra és una respiració col·lectiva harmònica, una metàfora del que en la dimensió política anomenem solidaritat. L’organització que imagino no passa a través de la democràcia representativa, ni d’una organització centralitzada com va ser el partit leninista del segle XX. Té més que veure amb el ritme d’un mantra.

12. Quin balanç fas de l’ona de moviments que es va activar el 2011? Quines potències i límits ha trobat?

Bifo. El balanç és ambivalent. D’una banda, podem dir que els moviments de les places no van assolir frenar gens l’explotació financera, la imposició del deute, la destrucció i privatització dels béns comuns. En aquest sentit podem parlar de fracàs. Però crec que hem de valorar-los des d’un punt de vista evolutiu més llarg. Aquests moviments han revelat la dimensió afectiva social. És la condició necessària per a emprendre un moviment de recomposició dels sabers comuns -científics, tècnics, afectius, organitzatius- per fora de l’explotació capitalista.

13. Com penses una possible aliança entre el digital i la dimensió “física” de la rebel·lió?

Bifo. Les noves tecnologies han estat i segueixen sent eines per a l’ampliació de la comunitat, encara que només virtual, i per a la coordinació d’iniciatives i accions a nivell global. Però només la presència física i territorial pot activar l’empatia i la solidaritat. Al mateix temps, en termes d’eficàcia, les accions més reeixides en termes de sabotatge del domini imperial han estat accions com les de Assange i Snowden que es desenvolupen en la dimensió digital. L’acció subversiva és molt eficaç quan es desenvolupa en l’esfera digital, quan s’infiltra en l’interior de la dimensió algorítmica del capitalisme.

14. A Espanya, diversos dispositius més o menys “partidaris” sorgits a partir del 15M apunten a “prendre el poder polític” en les seves diferents escales (nacional, regional, municipal), aprofitant un buit creat per la deslegitimació radical del sistema de partits instal·lat en la Transició espanyola, quin paper creus o imagines que poden tenir les institucions estatals en la promoció del canvi social que projectes en el llibre?

Bifo. Les noves organitzacions polítiques, com Syriza i Podemos, poden ser molt útils per a la resistència dels treballadors, per a la supervivència en condicions d’empobriment i disgregació social. Però no crec que puguin fer molt contra el poder financer, ni per a afavorir l’alliberament de les energies intel·lectuals del treball per fora de la dominació capitalista. La frase “yes, we can” d’Obama va ser més un exorcisme contra la impotència de la política i de la voluntat que un programa. El fet que la màxima autoritat mundial digui “podem” és el signe de que alguna cosa no funciona, un sentiment d’impotència que la política no pot admetre però que és evident. Sis anys després de la seva primera victòria, Obama ha de reconèixer que no pot sortir de la “guerra infinita” bushista, que no pot parar la devastació del medi ambient, que no pot modificar la tendència cap a la concentració de la riquesa. No podem, aquesta és la veritat.

El temps de la voluntat i de la política s’acaba. Hem de desplaçar l’energia social cap a una dimensió que no és ni la democràcia representativa ni la subversió política, sinó la imaginació de noves formes d’organització del coneixement i de la producció, la creació d’una plataforma tècnica i política per a l’auto-organització de la intel·ligència col·lectiva (força productiva principal del temps present).

15. Crec que per a tu la política consisteix en una “mutació antropològica” (com deia Pasolini, encara que ell la temia). Com es pot pensar aquesta “mutació antropològica” per fora de l’esquema revolucionari tradicional de “l’Home nou” que ha causat tants estralls en el segle XX?

Bifo. Pasolini temia justament la mutació antropològica produïda pel capitalisme tecnològic i global, i la seva por tenia bones raons. Ens trobem en la situació d’uniformització i de violència psíquica interindividual que ell presagiaba fa quaranta anys. Hem d’imaginar una sortida antropològica de la mutació antropològica uniformitzadora que imposa el capitalisme global, però una sortida diferent a la del segle XX. Les utopies de la modernitat es van fundar sobre l’exaltació testosterónica de la joventut. Van ser utopies violentes i esperançades (això és, en última instància desilusionants, consagrades al penediment). La nostra força ja no pot basar-se en l’ímpetu juvenil, l’agressivitat masculina, la batalla, la victòria o l’apropiació violenta, sinó en el goig de la cooperació i el compartir. Reestructurar el camp del desig, canviar l’ordre de les nostres expectatives, redefinir la riquesa, és tal vegada la més important de totes les transformacions socials.

* Entrevista realitzada per Amador Fernández-Savater publicada a eldiario.es
http://www.eldiario.es/interferencias/bifo-sublevacion-afectos_6_319578060.html

Llegir més »

La tercera edat d’or de l’autogestió

Les empreses que es converteixen en cooperatives per a evitar la fallida són una mostra del que l’advocat José Luis Carretero anomena la “tercera edat daurada de l’autogestió”.

La primera, com no podia ser d’altra forma, es va produir durant la Guerra Civil, assenyala aquest integrant de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA). Després de l’inici del conflicte, en les zones republicanes, les organitzacions obreres van prendre centenars d’establiments productius, especialment els que pertanyien a empresaris de­safectes a la República. “Les col·lectivitzacions van abastar a milions de persones i van posar en mans dels camperols i treballadors bona part dels mitjansde producció”, explica Carretero.

Llegir més »

Comunicat de les Encausades d’Aturem el Parlament 15J – 2011 davant la sentència de l’Audiència Nacional

Amb el cap ben alt, seguim lluitant, seguim al carrer!

Altra volta, ens vam assabentar a través dels mitjans comercials de comunicació, en especial de El Mundo, que denota pertànyer al poder judicial, que les 19 imputades per l’acció “Aturem el Parlament” del 15 de juny de 2011 (1 d’elles està en rebel·lia) quedàvem absoltes. La informació es va difondre abans a la premsa burgesa que a les nostres advocades. Curiós.

Llegir més »

CGT reclama la llibertat immediata per a Carmen i Carlos, condemnats a 3 anys i 1 dia de presó per participar en un piquet durant la vaga general del 29M 2012 a Granada

La Confederació General del Treball (CGT) vol manifestar el seu suport i solidaritat amb Carlos i Carmen, als quals se’ls ha condemnat de forma injusta per defensar els drets de tots en la Vaga General de 2012.

Aquesta sentència i l’acte que els declara “en crida i cerca”, sense donar-los l’opció si més no de presentar-se voluntàriament, com si de perillosos delinqüents es tractés, pretén ser exemplaritzant dintre d’aquesta deriva repressiva dels poders de l’estat cap a tota protesta ciutadana i cap a les persones més coherents dels moviments socials i sindicals.

Això ocorre en un moment en el qual la corrupció política i empresarial campa a pler per tot el territori, amb més de 1500 imputats i centenars de condemnats per delictes gravíssims contra la hisenda pública i l’interès ciutadà, sense que hagi entrat cap d’ells a la presó.

La sentència demostra el desequilibri i la doble “vara de mesurar” que s’empra quan es tracta de jutjar a treballadors o a empresaris. Si un empresari comet el delicte d’impedir el dret constitucional a la Vaga, amenaçant amb acomiadaments o saltant-se els serveis mínims, o bé establint-los abusius, una vegada demostrat i sentenciat el delicte, se li sanciona amb multes econòmiques i mai amb penes de presó.

Carlos i Carmen no han comès cap delicte. Van participar en un piquet informatiu en un bar de Granada durant la Vaga General, de forma totalment pacífica, com és la forma d’actuar i els senyals d’identitat del 15M, moviment en el qual estan adscrits. Van ser identificats aleatòriament per la policia dintre d’un grup companys, i l’estat, el seu poder judicial, els ha condemnat a tres anys de presó.

La decisió judicial és totalment repugnant i provocarà una resposta contundent dels moviments socials, de les persones que lluiten i de les organitzacions que, com la CGT, no anem a consentir que es trepitgin d’aquesta manera els nostres drets i llibertats més bàsiques.

Es convocaran mobilitzacions en tot l’estat i, també a nivell internacional, exigint la seva posada en llibertat i la de moltes altres persones que han estat reprimides, empresonades i encausades per defensar amb la seva protesta els drets i llibertats de totes.

Cap agressió quedarà sense resposta.

PROU DE REPRESSIÓ!

Llegir més »

Ningú ens representa, ningú no representarà el 15M

Preguntar-nos sobre la vigència del 15M implica interrogar-nos sobre què entenem per “moviment 15M”. És a dir, si el concebem com un moviment organitzat, una estructura política o si per contra és, com ha definit Amador Fernández-Savater, un clima social. Em sembla obvi que, afortunadament, el 15M no és una coordinadora de col·lectius ni un “moviment de moviments”. És, com a mínim, un estat d’opinió que ha esquerdat els consensos sobre els quals s’assenta el règim del 78, la Cultura de la Transició.

Llegir més »

Entrevista a Carlos Taibo: “Facebook és l’estafa òptica de l’ebullició revolucionària”

El professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid aporta 15 claus, des de la visió “hipercrítica” de la proposta llibertària, sobre el “col·lapse” capitalista i la postulació de l’anarquisme com “ideologia del futur”.

Percep, l’escriptor i politòleg, “un moment gloriós de lluita de classes articulada des de dalt”, amb el retrat al fons de la Gran Depressió de 1929 i el primer auge del feixisme, que a manera de frontissa històrica grinyola sense invocar encara el seu cop final.

“Un món sencer es crema a si mateix”. Arrencava el tema Sí hay futuro del grup punk La Polla Records, el 1987, amb una metàfora axiomàtica. Des de llavors la bonança va funcionar com agraïda corrent, pensa el professor de Ciència Política i de l’Administració en la Universitat Autònoma de Madrid, Carlos Taibo. Deixar-se arrossegar cap a la ‘terra promesa’ era un somni còmode, gratificant fins i tot. Què hi havia al final d’aquest trajecte? En la seva opinió, un descomunal abocador de gosades similituds amb la Gran Depressió de 1929 i el primer auge del feixisme. Això és: el “col·lapse” actual del sistema capitalista.

És reversible aquesta situació terminal que dibuixa? Sí, diu Taibo, inoculant propostes llibertàries i anarquisme. Teoria del Decreixement, insisteix, i un brot, algun tipus de resposta ciutadana, que talli el lligament immobilitzador d’aquestes “tecnologies aparentment emancipadores”. Que abandoni, per tant, les xarxes socials com paradigma de “estafa òptica”, de falsa “ebullició revolucionària”. “Políticos locos guían a las masas que les dan sus ojos pa’ no ver qué pasa”, deia la referida cobla de La Polla, a la qual Taibo fa referència.

“Vivim un moment gloriós de lluita de classes articulat des de dalt”, explica Carlos Taibo (Madrid, 1956). També en el seu últim llibre, Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión y autonomia. En 15 claus, l’escriptor i politòleg desentranya per a eldiario.es/andalucia aquesta frontissa històrica que grinyola sense invocar encara el seu possible cop final. “No cal buscar una sortida a la crisi, cal buscar una sortida al capitalisme”, repta.

“Transformació radical” en quatre respostes

1.- decréixer: “El nord opulent ha de reduir inexorablement els nivells de producció i consum”, això és, Teoria del Decreixement. “En un planeta amb recursos limitats no té sentit aspirar a créixer il·limitadament” i la “petjada ecològica” (Espanya necessitaria 3,5 vegades el seu territori per a mantenir l’activitat econòmica actual en el pròxim segle) exerceix “una pressió inaudita sobre generacions esdevenidores i països del sud”.

2.- desurbanitzar: “Les ciutats són recintes cada vegada més difícilment habitables”. Eludir així “el risc del col·lapse” passa per “recuperar el mitjà rural”.

3.- destecnologitzar: “Facebook és la gegantesca estafa òptica de l’ebullició revolucionària”. La societat ha de meditar “s

Llegir més »

A tres anys del 15M: oposició popular

Dintre d’un parell de setmanes es complirà el tercer aniversari del 15M, aquell moment en que va semblar que les contradiccions posaven al sistema contra les cordes. El moviment es va fargar en una campanya electoral –“avorrida i previ­sible”, assenyala Carlos Taibo–, que és, justament ara, el primer que se’ns acosta en el panorama polític. Existeix alguna possibilitat de que vegem repetir-se un fenomen similar?

Si és per motius, ara n’hi ha molts més, i més gruixuts, que fa tres anys: parlem de retallades criminals en polítiques públiques, d’aprofundiment en el neoliberalisme, d’una fúria normativista armada de contrarreformes amb les quals es pretén reactualitzar aque­lla amenaça que llançava Alfonso Guerra després de la primera victòria socia­lista: “A Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir”. Que en les seves veleitats d’alquimista social el Partit Popular rebi suports puntuals, però vitals, del PSOE i dels sindicats oficialistes –amén, per descomptat, del poder empresarial o l’Església– no és sorprenent: es tracta de la Unió Sagrada de les forces vives pel manteniment de l’estabilitat institucional que precisen totes elles per a garantir la seva pròpia supervivència.

Però no es veu una resposta popular a l’altura del desafiament. El significat dels escassos episodis positius, amb la lluita veïnal de Gamonal al capdavant, es restringeix al sentit de resistència: podrien repetir­-se un, deu i fins a mil Ga­monals sense que la situació política es revertís. Uns altres, com els incidents esdevinguts després de les Marxes de la Digni­tat a Madrid, senzillament revelen el grau de desesperació existent. De totes maneres, els carrers no poden ser reduïts al paper d’escenari de la confrontació social. Han de demostrar també que són capaces de construir una alternativa enfront de la “Unió Sa­gra­da”.

A diferència de l’estratègia adoptada el 2011, avui dia s’ha posat l’èmfasi en la participació electoral. S’estigui d’acord o no amb ella, tot pas hauria d’estar orientat per un guió acordat prèviament. I és precisament aquí on es nota la falta d’uns espais de contrapoder com àmbit de decisió: d’assemblees populars que actuïn com mecanismes per a l’estructuració organitzativa i l’avanç qualitatiu d’un moviment polític i social. Un dels millors ensenyaments del 15M és la importància de teixir una xarxa de múltiples assemblees locals i veïnals, però el principal repte segueix sent aconseguir potenciar en cada lloc un necessari gir al local que permeti representar les inquietuds de la població.

Encara que tot això pugui semblar un panorama ideal, no implica que sigui utòpic o fantasiós. El desig manifestat per les Marxes de la Dignitat de quedar-se a acampar a Madrid per un temps indefinit respon a aquest interès de vehicular solucions al marge d’unes institucions summament copades.

A tres anys del 15M ha arribat altra vegada l’ocasió per a les assemblees. En aquesta ocasió, no obstant això, resultaria contraproduent tornar als programes regeneracionistes i a les crides a la voluntat de la classe política. És l’hora de passar a un protagonisme polític –que no s’hauria d’identificar amb l’institucional– que es caracteritzi per la seva capacitat de pressió. Seria també el moment d’abandonar les querelles cainites que tant ens caracteritzen, sempre que es ­respectessin uns objectius comuns. Encara que el vell adagi “quant pitjor, millor” no és cert, sí cal reconèixer que l’experiència, els errors i les dificultats sobrevingudes pel context poden contribuir a temperar un moviment. Mai sabem quan pot esclatar l’espurna: esperem que en aquells dies hàgim aprèsuna mica.

Llegir més »
Cartell manifestació 29 març a Barcelona
15M

Manifestació el 29 de març a Barcelona en suport a les persones encausades per l’acció del 15J de 2011 al Parlament de Catalunya

MANIFEST DE SUPORT A LES ENCAUSADES PEL CAS DEL 15J DE 2011 AL PARLAMENT

JO TAMBÉ ESTAVA AL PARLAMENT…
I HO TORNARIA A FER

El dia 31 de març comença el judici contra les 20 persones imputades per l’intent de bloqueig del Parlament del 15 de Juny del 2011. Aquell dia s’anaven a iniciar el tràmits per aprovar els pressupostos amb el primer paquet de retallades a Catalunya, que va propiciar el tancament d’empreses públiques, la privatització de la sanitat, les retallades al sector de la cultura, educació, etc.

Llegir més »

CGT Catalunya s’adhereix a la campanya de solidaritat amb dos activistes de Granada condemnats a 3 anys de presó per participar en un piquet informatiu a la vaga general del 29M

Comunicat grup Stop Represión del 15M de Granada, en relació a la condemna a dos integrants del piquet que va participar en la vaga general al març de 2012

Dues persones han estat condemnades injustament a tres anys de presó per participar en un piquet informatiu organitzat pel 15M en la ciutat de Granada, durant la Vaga General de Març de l’any 2012. Aquestes persones estaven manifestant-se de forma pacífica en defensa dels nostres drets socials i el piquet va transcórrer sense incidents.

El 29 de març de 2012, diversos sindicats van convocar una vaga general en protesta contra la reforma laboral aprovada pel govern espanyol. El 15M de Granada va donar suport a la convocatòria amb la intenció d’ajudar a que la protesta contra les mesures imposades per la Troica i executades amb gust per aquest govern (i els anteriors) rebessin una contestació en el carrer. Així, es van planificar diferents activitats, entre elles un piquet informatiu que va començar a les 12 de la nit del dia 29.

El piquet va recórrer els carrers més cèntrics de la nostra ciutat denunciant la falta de control sobre els polítics, les reformes privatitzadores del govern i mostrant suport a aquells treballadors que no poden fer vaga perquè la precarietat dels seus llocs de treball i les pressions dels seus caps l’hi impedeixen. Va entrar en nombrosos negocis, informant als treballadors i fent soroll perquè la ciutat comencés a sentir la jornada de vaga.

En un d’aquests establiments, situat en el carrer Martínez Campos, la situació es va allargar davant la negativa de l’empresària a secundar la vaga i la seva actitud desafiadora cap al piquet. Dintre d’aquest bar va ocórrer l’habitual en una protesta com aquesta: càntics, adhesius, soroll i una pintada, segons assegura la propietària de l’establiment. Després de la discussió, el piquet va continuar el recorregut establert i el negoci va quedar obert, com molts altres. No obstant això, la propietària va cridar a la policia, que va acompanyar al piquet en tot moment sense incidents i que va entrar al local i va identificar a les tres últimes persones que quedaven per sortir.

La jornada de vaga va continuar i el 15M va mobilitzar a més de 5.000 persones en la segona manifestació més multitudinària de la ciutat, donant una nova mostra del gran suport popular a aquest moviment de base.

Més d’un any després, el 23 de maig del 2013, es va celebrar el judici contra aquelles tres persones. Participar en un piquet informatiu que no tanca per la força un local, sinó que es va pel seu propi peu deixant-lo obert, ha suposat per a dues persones una condemna de tres anys de presó. Sense cap prova més que el testimoniatge de l’empresària, la llei i l’aparell judicial permeten sentències com aquesta que marquen per a tota la vida a persones que només pretenen reivindicar els seus drets.

Carlos i Carmen, estudiant de la Universitat de Granada i treballadora, poden veure les seves vides completament truncades per una decisió judicial que només respon a un objectiu: intimidar i espantar al poble perquè deixi de protestar, manifestar-se i fer vaga. Ja el fiscal ho va dir molt clar durant el judici demanant al jutge una sentència exemplaritzant, que pretén castigar i acoquinar la protesta social.

Mentre les persones responsables d’aquesta crisi queden impunes, les persones que protesten i denuncien les seves malifetes són castigades injustament. La Justícia no és igual per a tots i aquesta democràcia cada dia sembla més una dictadura.

En aquests moments els advocats estan treballant en el recurs al tribunal provincial i totes les xarxes de suport del 15M i els moviments socials s’estan engegant. Des del grup Stop Represión del 15M de Granada volem fer una crida a la solidaritat amb aquestes dues persones i amb totes aquelles condemnades per lluitar per un món més just i solidari.

Avui són Carlos i Carmen, demà pots ser tu.

GRUP STOP REPRESIÓN 15M GRANADA

http://acampadagranada.org/2013/06/28/comunicado-grupo-stop-represion-del-15m-de-granada-en-relacion-condena-a-dos-integrantes-del-piquete-que-participo-en-la-huelga-general-en-marzo-de-2012/

Per adhesions al manifest de suport, que teniu en document adjunt, cal escriure a: stoprepresion.acampadagranada@nullgmail.com

Llegir més »

Entrevista a Enric Duran i Giralt: “Contra el poder cal prioritzar l’autogestió i l’auto-organització”

Enric Duran i Giralt, un quixot de la utopia per a una nova societat

Enric Duran és un exemple. Un exemple de que podem. Un exemple de que cada un, cada grup, un sindicat minoritari, com el nostre, podem. I estem cridats a transformar el mon. Com? L’Enric utilitza les falles de l’enemic, i per tan cal conèixer bé l’enemic. I pensar en gran, sense por.

Enric Duran lluita pel impossible, una manera que esdevingui realitat. Té la força de creure en si mateix i tria crear ja un altre mon, enlloc d’anar a la contra. Una de les mentides de l’Estat és que una persona sola no pot fer res, un grup petit no pot fer res i una comunitat petita tampoc. Així estem Catalunya, sempre amb l’autoestima sota terra, menys últimament.

Sobre l’Enric Duran hi ha molta informació per Internet (bloc personal http://enricduran.cat/, Twitter, facebook, Viquipèdia). Les publicacions Crisi, Podem, Rebel·lem-nos, la Cooperativa Integral Catalana, i el seu llibre “Abolim la banca”.

– Abolirem la banca?

Llegir més »

“Aquesta crisi institucional l’hem de llegir com una victòria del 15M”

En una situació econòmica insostenible i una profunda crisi de legitimitat, entrevistem a l’autor d’un assaig imprescindible per a comprendre la conjuntura.

Hipòtesi democràcia és un llibre oportú ara que es demana un canvi de Govern. Com entendre la corrupció? Com és la crisi del règim del 78?

L’actual crisi, i, sobretot, la fase en la qual estem de crisi institucional, la crisi del règim, s’ha d’entendre amb una única paraula que pot ser ‘desbandada’. Això vol dir fragmentació completa del bloc de poder i baralla entre els diferents segments, entre els diferents sectors de les elits, davant una situació en la qual no hi ha una intel·ligència col·lectiva, estratègica, que sigui capaç de pensar en termes de recuperació de la legitimitat.

Llegit això, hem d’entendre una doble clau: la primera és que aquesta crisi és impensable sense el 15M, moviment que trenca els llargs consensos que s’havien establert des de la Transició. Aquesta crisi de representació era llarga, però el que fa el 15M és treure-la a la llum en termes polítics, o sigui, trencar definitivament el que fins a aquest moment era una carcassa que, encara que feble i podrida per dintre, se sostenia. La segona és que aquesta crisi institucional, que obre el 15M i que està recolzada en una crisi econòmica completa, s’accentua a causa de la pròpia inèrcia del règim.

És una situació en la qual cadascuna de les diferents faccions que componen la classe política i els mitjans de comunicació opera pràcticament pel seu compte: IU amb posicions electoralistes, la cúpula del PSOE jugant a una sort de normalització en un futur, el PP a punt de trencar-se, El Mundo cavalcant sobre la crisi del PP, etc.

L’oligarquia és incapaç de mantenir la seva capacitat de tancar files i que això no surti a la llum. Què és el que ens permet pensar? Que aquesta crisi institucional l’hem de llegir com una victòria o com un resultat del 15M i del cicle de moviments obert, i per tant no solament com una degeneració del règim. El repte que se’ns planteja és com convertir aquesta crisi institucional en el terreny polític d’una radicalització democràtica i és aquí on els interrogants són enormes.

– El llibre planteja la possibilitat d’una revolució, quins són aquestes possibilitats obertes?

El primer és entendre que hem fet caricatura de les velles tradicions d’esquerra, que són plurals, amb moltes heterodòxies, amb una diversitat increïble. Per això també som tan poc inclinats a parlar de revolució, perquè la identifiquem amb “la revolució” socialista, comunista, etc. No obstant això en el segle XIX fins i tot part del XX es parlava de “revolucions‘’, revolucions democràtiques, que indicaven la insolvència d’un determinat règim, d’una organització del poder i de l’organització social, i per tant una necessària substitució d’aquest règim i de les classes dirigents que ho sostenien.

El que ens hem de plantejar ara no és que sigui una opció ideològica, sinó que és una opció obligada perquè no hi ha cap possibilitat d’interlocució amb els poders instituïts, no hi ha cap possibilitat de reforma. Aquesta és la novetat. Revolució és un canvi de règim en el qual el 1% que ara dirigeix permeti a aquest 99% tenir una quota de poder moltíssim major de la que té ara.

Llegir més »

Rajoy cau, la democràcia no ha arribat encara

Dues imatges poden servir-nos per a anunciar l’actual canvi de fase institucional. Les successives portades del periòdic El Mundo sobre Bárcenas que culminen en la col·lecció de SMS enviats per Mariano Rajoy; i la declaració de Rubalcaba en la qual declara la ruptura amb el govern i demana a Rajoy que dimiteixi, tot això acompanyat amb una possible (si bé tot just anunciada) moció de censura.

En aquest moment és transparent per a qualsevol que el govern, si no tot l’aparell de l’Estat, és una institució-màfia que sosté no només al Partit Popular, amén de la resta de l’arc electoral, sinó també tot un model econòmic lligat directament al boom immobiliari i els seus interessos. Si obrim una mica la mirada i atenem al cas dels ERO andalusos veiem aquest model d’institució-màfia sostingut en aquest cas sobre les ajudes públiques i les xarxes clientelars vinculades al sindicat UGT. Una cosa similar podríem fer amb el cas Palau, etc. Parlar de corrupció com un fenomen particular, aïllat, sense connexió amb les formes de govern dels últims 35 anys i en concret de l’expansió del cicle immobiliari és, simplement, fals. En tots els casos, es tracta de formes de governabilitat apuntalades en el territori i que avui estan sotmeses a la implosió interna i l’assetjament extern.

Aquesta acceleració de la crisi institucional és fruit de, almenys, quatre factors. En primer lloc, la creixent preocupació en les elits del país per a trobar recanvis i noves narratives que siguin capaces de servir a la recomposició dels consensos socials; una capacitat ara per ara arruïnada. El segon és l’enfrontament entre aquestes elits per ocupar un lloc en aquest nou marc narratiu de la “regeneració democràtica”. El tercer té a veure amb la «independència», sempre parcial, de la magistratura, en relació amb les acusacions populars o partidistes així com el paper de determinats jutges i jutgesses. I la quarta i més important, és la pressió constant, creativa i desbordant de la gent en les xarxes i en el carrer sigui en forma de «Envolta el Congrés», sigui mitjançant okupació d’habitatges o escraches, Marees, etc.

D’aquests quatre factors només el que es desenvolupa en els carrers, les xarxes i les places té capacitat real d’impulsar la discussió sobre un nou marc democràtic capaç de superar del règim del 78. Dit d’altra forma, els elements de «regeneració democràtica» que avui es col·loquen damunt de la taula apunten més aviat a un intercanvi de cares dintre d’una mateixa elit. Ens proposen un escenari de control intern de la corrupció on hi haurà, és probable, més transparència, però no habitatge; on els polítics respondran pels seus casos de corrupció, però sense un sistema de sanitat o una educació realment universals i públiques; i, sobretot, on els avanços en termes de democràcia real directa i participada seguiran sent subsidiaris al pagament del deute.

La caiguda de Rajoy, que políticament pot conjugar-se ja en temps passat, és una bona notícia, com ho són tots els moments en els quals el règim polític exposa obertament la seva fragilitat, però la democràcia no està aquí encara. Els seus enemics, l’actual bloc de poder, tractaran d’esquivar-la, una vegada més, accelerant els temps de la recomposició. Més organització social, més pressió de baix cap a dalt, més connexions entre els espais, més desbordament, han estat els elements de tota aquesta fase destituïent.

El que ve ara és el desafiament de la revolució democràtica feta per la gent, des de la gent, sense mediadors, sense tuteles.

Ja hem demostrat que podem. S’acosten temps interessants.

16/07/2013.

Madrilonia

http://madrilonia.org/2013/07/rajoy-cae-la-democracia-no-ha-llegado-todavia/

Llegir més »

Campanya de solidaritat amb les 20 encausades per participar a les protestes a les portes del Parlament de Catalunya el 15 de juny de 2011 contra les retallades

Signa la petició al Parlament de Catalunya per a que retiri acusació de presó contra els 20 catalans que van participar de les protestes a les portes de la Ciutadella el 15 de juny de 2011 contra les retallades pressupostàries en sanitat, educació i serveis socials per part del govern d’Artur Mas.

Llegir més »

Iaioflautes . Informació d´interès

Els Iaioflautas són un moviment sorgit a partir del #15M .
” Som la generació que va lluitar i va aconseguir una vida millor per als seus fills i filles. Ara estan posant el futur de les nostres filles i nétes en perill. Estem orgulloses de la resposta social i de l’empenta que estan mostrant les noves generacions en la lluita per una democràcia digna d’aquest nom i per la justícia social, contra els banquers i els polítics còmplices. Estem al seu costat, de sentiment, a les assemblees de barri i també a l’acció. Si volen desqualificar la seva valentia anomenant-los “perroflautas”, a nosaltres ens poden anomenar “iaioflautas”.

Llegir més »

Indignació moral

L’activista Rolando Alessandro opina en el segon aniversari del desallotjament de l’acampada del 15-M a Barcelona, el 27 de maig de 2011, sobre les seves conseqüències repressives i sobre com el moviment hi ha fet, i hi fa, front.

Llegir més »