La recomposició política d’un estat propi
Sostenia Mikhaïl Bakunin que els estats poderosos només es podien sostenir mitjançant el crim, i que els estats petits només són virtuosos gràcies a la seva feblesa. Potser aquestes resulten ser les motivacions profundes que impel·leixen la societat catalana, amb una tradició àcrata escamotejada, a abraçar transversalment la hipòtesi d’un estat sobirà propi. D’una banda, trobem la justificada desconfiança respecte a una Espanya que, malgrat esdevenir una potència de segon ordre, ha mantingut les estructures i filosofia de l’antic imperi que fou. De l’altra, l’aspiració a què un estat català, reduït en mida, a escala humana i de proximitat física i mental, representi una oportunitat de reconfigurar l’existència col·lectiva.
Llargs segles de dominació sentida com a aliena, de polítiques hostils a la pròpia identitat i tarannà, han fet dels catalans un poble gens procliu a les grans idees o a la pompa, circumstància i litúrgia dels grans estats. I, a la vegada, i precisament per aquesta mala experiència d’un estat espanyol farcit d’anacronismes, ha propiciat que Catalunya hagi esdevingut històricament un dels epicentres mundials de l’anarquisme (és a dir, a contemplar l’estat com a principal impediment a la llibertat), tal com consideren historiadors com ara Ferran Soldevila i Josep Termes.
La recomposició política d’un estat propi Llegeix més »
