El movimiento libertario en la transición (Madrid 1975-1982)

Gonzalo Wilhemi

Fundación Salvador Seguí, Madrid, 2012. 275 pàg.

El moviment llibertari, en la Transició, va ser marginalitzat i derrotat, malgrat la seva energia i els seus prometedors inicis. L’últim llibre de Gonzalo Wilhelmi, “El movimiento libertario en la transición. (Madrid 1975-1982)”, conforma un text que, encara d’una temàtica que ja es pot considerar com històrica, introdueix elements de rabiosa actualitat en un present com el nostre, on les possibilitats d’una lluita social ampliada estan en el centre del que pot arribar a ser.

Els que no vam viure la Transició hem rebut, des dels mitjans de comunicació de masses, una narració contradictòria, santurrona i amb un evident ànim de doblegar tot apunt de vitalitat popular. Una narrativa que, no obstant això, es compadeix malament amb la història explicitada per les gents de carn i os que, elles sí, van arriscar les seves vides en aquesta tesitura decisiva. Uns van créixer i van narrar, van explicar històries infumables de reis democràtics i socialismes inexistents. Uns altres van ser relegats a l’oblit i al buit, en evident concomitància amb tot el que ha vingut succeint a les esquerres transformadores de les generacions posteriors.

Gonzalo ens explica, no obstant això, la història amagada sota la catifa. Sense guarniments inútils, però també amb tota la seva policromía. El text ens proposa la necessària revista de molts dels noms de les víctimes d’una Transició que, malgrat tot el que se’ns ha explicat, va ser tremendament violenta. Ens proposa també una història de les forces derrotades, de les energies populars dilapidades, potser, però que van conformar el ferment necessari d’un canvi d’escenari imprescindible. Ens narra, doncs, una història que no és la tòpica i que no es queda en els les floritures discutibles de la “movida” i en les suposades heroicitats d’un monarca coronat pel propi dictador.

La narració de Gonzalo Wilhelmi és audaç i no deixa res en el tinter: la trajectòria del moviment llibertari madrileny en aquests convulsos anys va donar per a molt. Va constituir una febril descàrrega d’energia i il·lusions amb un final caòtic i decebedor. I aquí és on entrem en el realment interessant del llibre. Es podrà estar o no d’acord en la revista dels fets presentats. Només els seus autèntics protagonistes (i és possible que ni tan sols ells mateixos) saben com van ocórrer realment les coses. Però el que ha de quedar meridianament clar és l’ensenyament d’allò succeït per als també convulsos temps del present.

El moviment llibertari madrileny no va saber adaptar-se, en els anys setanta, a les transformacions sofertes, des de la Guerra Civil, per l’arquitectura del món del treball i l’aparell estatal al que pretenia oposar-se. I una dels seus majors errors va ser, segons s’indica en el text, no aplicar el suficient esforç analític a aquests assumptes. El món del treball ja no es conformava de la mateixa manera que en els temps del cenetisme clàssic, i la reacció dels confederals va ser tardana i contradictòria, quan va tenir lloc. Es va intentar reconstruir una organització en una imitació dogmàtica i literal del passat, el que va empènyer a l’abandó de l’esperit real de l’experiència.

L’anarcosindicalisme es es va autoexcloure del món del treball, i es va embardissar en dècades de disensions internes i lluites intestines que no tenien altre objecte que el repartiment de quotes de poder buides de contingut.

I el mateix va succeir respecte a l’altre gran tema en qüestió: l’estructura i finalitats de l’aparell estatal havia canviat de 1939 a 1979. L’anomenat “Estat del Benestar”, fonamentat en les doctrines keynesianes, compaginat amb les creixents manifestacions del que ha vingut coneixent-se com “biopolítica”, començava a donar els seus primers passos en el marc de la Península Ibèrica dels setanta. Els llibertaris no van saber, o no van voler, filar un discurs i una pràctica a l’altura de les circumstàncies. La llegenda del rebuig frontal a tota manifestació estatal (una història àurea que, en tot cas, no era del tot certa) va impedir la presència llibertària en moltes lluites efectives d’una població que reclamava serveis públics creixents i una forma de vida digna.

Les tesis maximalistes del final de la Guerra, quan era el moment del “tot o res” (però que molts dels seus autors no havien emplenat en aquest precís instant) van enfosquir una tradició que, realment, anava molt més allà: la d’una CNT històrica plural, rica i enormement complexa, en la qual convivien múltiples sensibilitats.

La veritat és que avui dia el moviment llibertari encara amenaces similars: una lectura literal i acrítica de certs llocs comuns de la “llegenda àurea” ja indicada, podria impedir les possibilitats d’avaluar amb solvència les exigències d’un present marcat pel desmantellament dels béns públics i els ajustaments, i per l’aprofundiment d’un marc laboral que procura arrasar totes les conquestes dels últims segles de lluita proletària.

El moviment llibertari, en la Transició, va ser marginalitzat i derrotat, malgrat la seva energia i els seus prometedors inicis. En aquest precís moment de crisi i senilitat del capitalisme que travessem, qui més o menys ens sentim vivificats per aquesta tradició de lluita, hem d’estar atents per a ser capaços d’insuflar-li nova vida. I tot el viu canvia pel camí. El llibre de Gonzalo Wilhelmi obre el camí a una exploració històrica amb evident pertinència per a construir un present que sàpiga fugir dels paranys que la realitat tendeix a qui volen transformar el món. Instruir-se i aprendre mai ha estat tan necessari.

José Luis Carretero