D’on surt el deute grec? L’autor explica com la pressió del FMI, el Banc Central i la Comissió Europea han suspès el sistema democràtic a Grècia.

Els líders europeus han estat esprement al màxim la pell de taronja grega, per a assegurar-se que tot el suc s’aboqui en els seus gots, assedegats com estan de recobrar els deutes grecs. Les exigències de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI) al Govern grec ens mostren cuán cruel és la falta de solidaritat entre socis quan del que es tracta és del reclam de deutes impagables. De la mateixa manera, veiem com la democràcia i la garantia de drets socials es dilueixen, en la justa mesura que la pressió internacional exigeix al Govern grec que prioritzi el pagament dels deutes al pagament social que tot Estat té l’obligació constitucional d’atendre. Però què és el que deu Grècia? A qui l’hi deu? Per què es deu? I el més important: què s’ha de fer davant aquest xantatge?

El deute públic de Grècia a la fi del 2011 s’estima que hauria arribat als 355.000 milions d’euros, xifra que suposa el 165% del seu PIB. Gairebé un 75% del total (uns 260.000 milions) són bons que es negocien –amb quantiosos marges de beneficis– en els mercats secundaris de valors, i que estan en mans d’agents privats (fons, asseguradores i bancs posseïxen gairebé el 70% dels mateixos), del BCE (que ostenta un altre 20%) i de la seguretat social grega (10% restant). D’altra banda, poc més del 25% del reclamat (95.000 milions) són crèdits que li han atorgat –amb sucosos interessos– països socis de la mateixa UE (53.000 milions), amb Alemanya i França al capdavant; altres països de la comunitat internacional (22.000 milions), i el propi FMI (20.000 milions), arran del primer paquet de rescat –ja fallit–, aprovat tot just fa dos anys, al maig de 2010. Sent així, el primer que cal denunciar és el paper que ha jugat la Troica en les negociacions, ja que a pesar que es presenta com un negociador neutre per a salvar a Grècia de la tragèdia de l’impagament, en realitat el que pretén és assegurar-se el pagament dels deutes que reclamen per a ells i per al capital privat al que representen.

Algú dirà que el deute ha de pagar-se. En tot cas això dependrà de com i qui la va originar i per a quin benefici. En el cas grec, el poble està denunciant que el deute es va quadriplicar amb la dictadura dels Coronels, que després va augmentar vertiginosament arran dels Jocs Olímpics de 2004, amb projectes megalòmans en els quals empreses alemanyes com Siemens van treure quantiosos beneficis subornant a polítics; o amb la compra sistemàtica d’armament a França, Alemanya i EE UU, que fan que Grècia sigui el primer país de la UE en despesa militar en relació al seu PIB. En aquest sentit, és significatiu comprovar com mentre es retallen pensions, sous i prestacions socials, la Troica no exigeix retallades en la despesa militar. Per tot això, la societat grega està reclamant la suspensió unilateral de pagaments, acompanyada d’una auditoria del deute que permeti conèixer el seu origen, repudiar tot el deute il·legítim i encausar als responsables, tant nacionals com estrangers, que han dut al país a la fallida. Tal com estan les coses, aquesta sembla l’única sortida raonable i realment democràtica; és a dir, l’única que permetrà al poble grec recuperar el poder de la seva sobirania econòmica, social i política.

Amb el segon rescat portat a terme s’ha defensat que és necessari ajustar encara més l’economia i aprofundir les reformes estructurals per a garantir, diuen, la salut econòmica de Grècia (que no de la seva població, és clar). Això, per a poder arribar a un nivell ‘sostenible’ de deute del 120% del PIB en el 2020. Si aquesta xifra és sostenible, per què no ho va ser a la fi de 2009, just abans del primer rescat, quan el deute ‘tan sols’ era del 125%? Tot aquest costós recorregut, en termes socials, per a arribar al mateix lloc de partida? No serà que l’interessant per als creditors no sigui tant el cobrament del deute, que també, sinó el que el seu pagament comporta en el seu propi benefici: ajustar les condicions perquè la classe treballadora estigui encara més indefensa? No debades hi ha qui afirma que Grècia és el nou laboratori de proves del neoliberalisme, com ho va ser en el seu moment Amèrica del Sud en els anys 70.

A Grècia s’està jugant més del que ens creiem. El que està en joc és la correlació de forces entre el poble i la classe dominant mundial, que està aprofitant la crisi, que ella mateixa ha provocat, per a fer-nos perdre els drets aconseguits durant decennis. Davant això, ens quedarem impasibles?

* Daniel Gómez-Olivé Casas és Investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització

L’actual crisi econòmica no és europea. Es tracta d’una crisi global generada per l’acumulació de tensions que ha generat el model neoliberal: financiarització, augment de les desigualtats econòmiques, polarització entre espais geogràfics, crisi ambiental, privatització de la gestió pública, etc. Però el seu desenvolupament ha acabat generant un problema específic europeu. En part perquè el disseny institucional de la Unió Europea ha agreujat la situació i al mateix temps aquest agreujament està afectant a aquestes mateixes institucions.

Els principals problemes de la ‘construcció europea’ es troben en tres espais: l’absència d’una veritable política fiscal comunitària, l’absència d’un projecte econòmic inclusiu i el disseny d’un banc central destinat a controlar la inflació. És un disseny inadequat, en el naixement del qual va jugar tant el dogmatisme neoliberal com, especialment, l’estructura de poder real dintre de la pròpia Unió. Encara que l’imperialisme clàssic és en part cosa del passat –encara que segueixen persistint les guerres i l’ocupació de territoris que es consideren estratègics per a les potències dominants, com mostren les diverses guerres d’Orient Mig– és evident que segueixen persistint potències internacionals que tracten d’imposar els seus interessos i les seves visions del món a la resta.

Evitar la redistribució

Des d’aquest punt de vista l’absència de fiscalitat comuna i d’un disseny institucional basat a imposar l’estabilitat de preus per sobre de tot traduïa bastant bé la visió dominant entre les elits de la potència hegemònica europea –Alemanya– ja que evitava una possible redistribució de recursos cap als països més pobres –una cosa que per altra banda hagués estat difícil de ‘vendre’ al seu propi electorat– i els tractava d’imposar regles estrictes per a evitar que una actuació irresponsable d’aquesta perifèria europea posés en perill el model alemany.

Una mostra d’aquesta construcció europea asimètrica es va poder constatar quan Alemanya i França van tenir problemes per a complir les normes que elles mateixes havien promogut i van forçar a la resta que acceptessin sense queixar-se el seu incompliment. Una característica de qualsevol sistema de poder és que les normes que regeixen per a cada membre no ho fan, o no de la mateixa manera, per a qui té les regnes.

Després d’anys d’economia europea, les estructures productives dels estats membres han canviat. En part, el projecte europeu estava pensat per a promoure una reorganització de l’estructura productiva, afavorint l’especialització i les economies d’escala. No és casualitat que en aquest procés els països amb estructures productives més febles hagin experimentat una certa desindustrialització. Mentre vivíem en la fase del crèdit fàcil aquestes desigualtats territorials es van amagar sota formes diverses –bombolles immobiliàries, despesa pública sobre la base d’endeutament, etc.–, però quan tots aquests falsos miracles van quedar al descobert els problemes estructurals de cadascuna de les economies van aparèixer amb força, com ho mostra la successió de crisi que han experimentat gran part dels països de la perifèria europea. No només els mediterranis, també Irlanda i gran part de països de l’Est.

La crisi ha posat en evidència les fallades del model: un banc central que s’ha mostrat incapaç de prevenir els excessos i el crash del sector financer; un model de desenvolupament que no ha reequilibrat les diferents economies; un euro sobrevalorat que afecta a la posició internacional de moltes economies; una política energètica incapaç de lluitar contra el canvi climàtic i de respondre a l’alça de preus amb un canvi substancial del model de desenvolupament; i la incapacitat de crear mecanismes de suport mutu que evitin la caiguda de les economies més febles. I ha donat lloc a una sèrie de diagnòstics erronis que es tradueixen en tractaments que agreugen cada dia el benestar d’immenses masses de població.

Les elits econòmiques, que no han dubtat a sortir en suport d’un irresponsable sistema bancari –evitant la seva nacionalització i una reforma en profunditat de l’esfera financera–, han traduït la crisi a un problema de malversament públic. Acusant de problemes globals al mal fer de polítics locals. Obviant en canvi totes les tensions que generen els models actuals de financiarització econòmica i polarització espacial i social de l’economia europea. El resultat d’aquesta diagnosi inadequada és el de promoure polítiques generalitzades d’ajustament econòmic, de reformes estructurals –que sempre s’acaben concretant en reducció de drets laborals i socials– i d’obviar un replantejament en profunditat del model econòmic global.

La crisi de cada país té sens dubte causes específiques de cadascun d’ells, però també altres que provenen dels mecanismes d’interacció internacional generats al llarg de les dècades precedents. La imposició dogmàtica de polítiques d’austeritat a tot el qual tingui problemes ignora gairebé sempre trets importants de cada situació concreta i obvia plantejar-se si no serà l’estructura europea la que també els genera. De fet, a l’insistir que Grècia havia “d’ajustar-se” pel seu compte l’única cosa que s’ha aconseguit és convertir un problema menor –el d’una economia que representa el 2% del total– en una metàstasi que acaba afectant al conjunt. De la mateixa forma que a l’imposar plans d’ajustament de cavall als països amb problemes, Alemanya només està assolint bloquejar la seva pròpia economia i la del conjunt.

Plans mal dissenyats

L’últim acord comunitari, el de constitucionalitzar l’austeritat i imposar un quadre de sancions rígides, és més del mateix en un context cada vegada pitjor. De vegades un pensa que les elits alemanyes copien les maneres dogmàtiques amb els quals la vella burocràcia soviètica tractava d’imposar els seus mal dissenyats plans. Com no s’han canviat les fonts bàsiques de les tensions ni s’ha redissenyat el model, els problemes s’aguditzen, no es pot saber quin serà el resultat final: si l’euro acabarà per esclatar, si alguns països seran ‘expulsats’ o es mantindrà la unitat en un context de greus problemes socials i d’ajustaments imposats.

Però del que estic convençut és que qualsevol de les alternatives implica forts costos socials, amb respostes que, donada la situació social dominant, poden ser catastròfiques en temes com el reflotament de l’autoritarisme, les polítiques xenòfobes radicals, etc.

En tot cas, una cosa està clara: qualsevol resposta alternativa ha d’incloure en el seu traçat una perspectiva internacional, tant en forma de promoure altres regles de joc internacionals –també a escala europea– com de considerar en quina mesura les respostes locals interaccionen amb les pressions externes. I això exigeix sens dubte començar a teixir moviments internacionalistes que generin una pressió comuna sobre les institucions a transformar.

* Albert Recio és economista. Article publicat al núm. 167 de la revista Diagonal