Gil Meneses / Diagonal / Madrid

Quan els líders dels principals 20 països desenvolupats i emergents segons l’OCDE, més Holanda i Espanya, es van asseure a l’abril de 2009 a Londres amb la intenció de, paraules textuals de Nicolas Sarkozy, “refundar el capitalisme”, la injecció de mig bilió de dòlars al FMI (dels quals 4.000 milions d’euros van ser aportats per Espanya) era la panacea per a estimular la concessió de crèdits.

Al fil de la doctrina de moda en el G-20 induïda pel FMI, Zapatero va preparar un desembors de més de 50.000 milions d’euros destinats a contrarestar la crisi mitjançant l’estímul a l’economia. A principis de 2009 apuntava el cap el Pla E. Al final d’aquesta injecció de crèdit, 426.000 llocs de treball generats, no tots mantinguts, que no van assolir compensar una escalada d’atur que avui dia segueix amb els frens avariats.

El sector bancari va gaudir també de la seva dosi d’injecció de diners procedents de les arques públiques. Finalitzava el 2008 quan José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar la injecció de 30.000 milions d’euros, ampliables a 50.000, al sistema financer mitjançant el Tresor, destinats a comprar actius financers de les entitats en dificultats. I gairebé dos mesos després de la Cimera de Londres, el Govern concretava la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). La seva intenció era proporcionar diners a aquest sector per a garantir la seva subsistència al mateix temps que s’impulsava un procés de fusions entre entitats. Els fons inicials, 9.000 milions aportats per l’Estat, amb un límit de 99.000 milions d’euros.

Aquesta tònica es va perllongar fins a la Cimera de Pittsburgh, celebrada el 20 de setembre de 2009, les conclusions de la qual van ser poc més que un compendi de bones paraules (“No estimular de nou les pràctiques que van dur a la crisi”, resava el document concloent de la cimera). Els núvols londinencs, més que amainar, s’havien tornat grisencs i amenaçaven tempesta. Per aquell llavors no valia injectar cabdal, perquè els països s’havien quedat secs.

El diluvi global

I al maig de 2010 va caure el diluvi. El dia 15 d’aquest mes, el FMI reconeixia en un informe que les dues terceres parts de l’increment del deute dels països més avançats es devia a la caiguda dels ingressos, dependents en gran part dels impostos derivats del consum. En aquest document els doctors del FMI concretaven la seva nova recepta per a guarir la malaltia financera: reduir els dèficits costi el que costi. Com? Mitjançant la congelació de la despesa per càpita, increment del cost de la sanitat pública, reformes en les pensions i increment de l’IVA.

Qui van estar prop de Zapatero van parlar d’un president reticent a obeir al FMI però acorralat davant les pressions d’oposició i organismes internacionals. A partir de llavors el PSOE va abraçar les solucions del neoliberalisme: rebaixa del 5% del sou dels funcionaris, congelació de les pensions (excepte les mínimes i les no contributives), supressió del xec-nadó, pujada de dos punts de l’IVA, increment d’impostos al tabac, pujada de gas i electricitat i tisorada als productes farmacèutics, entre altres mesures.

Dintre del ritme que marquen els timbals del FMI, el Govern va aprovar la privatització de Loteries i d’AENA, la reforma del mercat laboral (aprovada el 9 de setembre de 2010), la reforma de les pensions, la retirada de la prestació de 426 euros als desocupats que havien esgotat totes les anteriors, la Llei d’Economia Sostenible (que incloïa en el seu haver la discutida Llei Sinde), etc.

Per a seguir complint les exigències del FMI, Espanya es va enrolar en una dinàmica de subhasta del seu deute com solució a aquesta nova crisi, combinada amb ús i abús de les tisores. Amb els mitjans de comunicació pendents de la variació de la prima de risc i centrats en la qüestió de la desconfiança general en l’economia espanyola, el Govern ha seguit la lògica de la retallada de drets.

En els seus últims informes, el FMI va apuntar directament a les Comunitats Autònomes, pel que la ministra d’Economia, Elena Salgado, s’apressava a introduir en el debat de les autonomies la qüestió del sostre de la despesa, no sense rebre diverses crítiques per part d’alguns representants territorials. Comunitats com Catalunya i Madrid es van animar a col·laborar. Retallades en subvencions, increment del preu del transport públic, paralització d’obres regionals… i altres mesures com les retallades en l’educació pública madrilenya (augment d’hores lectives per a professors, acomiadament dels interins, tancaments d’escoles d’adults i batxillerats nocturns, augment d’alumnes per classe) i la sanitat catalana (tancament de serveis d’urgència d’ambulatoris, tancament de quiròfans, menor nombre de llits per hospital…).

Noves exigències

L’organisme que ara dirigeix l’exministra d’Economia francesa Christine Lagarde posa punts sobre l’IVA, el qual encara considera baix, i proposa carregar en el carburant, i en la despesa en funcionaris, “una de les més altes de la zona euro”. A més, demana una “major descentralització de les negociacions col·lectives”, que es deixi de vincular els salaris amb la inflació i una “menor compensació per atur”. La resposta a aquestes últimes exhortacions neoliberals va ser instantània.

El 19 d’agost, i després de la celebració d’un Consell de Ministres extraordinari, Elena Salgado anunciava la reducció temporal de l’IVA per a la compra d’habitatge nou fins al 31 de desembre, el cobrament avançat de l’impost de societats a les grans empreses i la reducció de la despesa farmacèutica, amb la intenció d’obligar als metges a receptar genèrics. Va rematar la compareixença la salutació de Salgado a la moderació dels salaris, pendent de negociar amb els principals sindicats espanyols, en canvi de “repartir les càrregues de la crisi”.

Un apunt més: la supressió de les diputacions va camí de ser una realitat abans de l’imaginat; PSOE i PP ja ho inclouen en els seus programes electorals per a les presidencials de novembre.

* Article extret del núm. 156 de la revista Diagonal