A la caiguda del mur de Berlín el pensament lliberal va aprofitar per manifestar que les ideologies s’havien acabat, naturalment totes menys la dominant que es va convertir en el pensament únic. El capitalisme, sense cap oposició, va fomentar el pensament conservador per desenvolupar la seva política neoliberal i per donar poder il·limitat als anomenats mercats. Polítics, banquers i financers van agafar el timó del món per construir la seva aldea global revestida amb el seu pensament únic.

El resultat immediat d’aquest sistema fou l’auge del lliure mercat que havia d’estendre arreu del món la societat del benestar. Els filòsofs del pensament únic, a sou del capitalisme, van declarar que la història s’havia acabat i que la utopia havia deixat d’existir. A partir d’aquests moments manifestaven que l’única realitat era la que assenyalava el sistema capitalista: mercat lliure, oferta i comanda, així com els seus mals colaterals: deslocalització, acomiadament, atur, precarietat, etc.

El foment capitalista del desig va crear la necessitat del consum pel consum, però l’espiral del fals boom econòmic va esclatar la tardor de 2008 amb una crisi de grans conseqüències globals provocada pels sectors financers que va fer trontollar la societat de benestar. Aquesta crisi provocada per banquers, financers i polítics corruptes ha recaigut molt durament sobre els ciutadans més febles. Vázquez Montalbán ja havia manifestat, poc abans de morir, que la globalització: “…és com Robin Hood al revés. Ha aprés a robar els més pobres per donar-ho als més rics”.

Quan mai passa res; quan la crisi desenvolupa les seves etapes d’acord al previst; quan la política exerceix el seu joc amb exasperant normalitat, desenvolupant una degradant cadena de mesures antisocials com les úniques possibles i en benefici de la ciutadania; quan el conjunt de la societat ens adeqüem al paper que ens atorguen, en l’atur, en la precarietat, en el infratreball, en l’ocupació estable i amb dret a hores extres, en aquest miserable, en definitiva, treballar i consumir segons uns altres ens dicten; quan s’està instal·lant una normalitat cada dia més ignominiosa de la qual tots formem part; gairebé de cop i volta , el 15M ve a ser una irrupció i es converteix en esdeveniment, com si, després de tant temps, passés alguna cosa.

És cert que durant aquest temps hem vingut fent, més o menys, “el que hem pogut”, però és igualment cert que hem pogut poc. El que veníem fent, tant CGT com altres organitzacions sindicals i socials, venia quedant dintre del que de nosaltres cabia esperar-se i també reduït al que, sent el que som, de nosaltres era esperable, sense aconseguir un major entroncament amb la societat, sense assolir fer aflorar els seus malestars i, per tant, sense aconseguir trencar la normalitat o, encara pitjor, entrant a formar part d’ella.

Era, fos la que fos la seva intencionalitat, una espècie d’encasellament de cada qui en el seu paper, passant tot a formar part d’aquesta realitat total, òbvia, que imposava les seves dinàmiques sense traves. Res d’això que fèiem era banal. Però no servia. De cop i volta, o no tan de cop i volta, el 15 M sorgeix com una cosa nova i diferent, amb aquest aire fresc i ingenu de l’espontaneïtat; aflora un malestar contra l’estat de les coses, com si la realitat pogués canviar-se i ser una altra.

És aquest caràcter espontani el que ho converteix en una irrupció inesperada, capaç de trencar la realitat, de dir-la, de qüestionar-la i desemmascarar-la. El que apareixia com obvi i necessari, deixa de ser-ho. El 15M queda fora del que semblava capaç d’integrar-ho tot, és una altra realitat, que, quedant fora i sent una altra, posa de manifest, i en qüestió, la realitat existent. El 15M té una cosa del que sempre hem volgut que es donés i buscat provocar.

El 15M ha aconseguit ja assoliments importants: la seva mateixa presència, l’ocupació de l’espai públic, la denúncia i posada en qüestió de l’existent, la generació d’un nosaltres fins a avui inexistent, la propagació bastant estesa de simpaties i adhesions… són resultats valuosos que obren una porta en una situació de tancament i foscor que semblava inexpugnable. Assoliments importants que encara “no han aconseguit res”. Té encara tot el treball per davant, moltes voluntats que sumar i, sobretot, tota la realitat per canviar, una realitat molt dura imposada i mantinguda per uns poders enormement forts.

Molt múscul haurà de desenvolupar el 15M per a poder arribar al que són els seus objectius, o si més no una part substancial dels mateixos. Alhora, encara que ha cobert etapes i superat proves, manté totes les incògnites i incerteses d’un moviment nou i d’encara poc recorregut. Beneïdes incerteses enfront de les certeses en les que estàvem instal·lats. Totes les anàlisis crítiques que puguem i hem de fer, per res posen en qüestió el punt de partida que el 15M és el millor, si no l’única cosa, que ha succeït des de molt temps enrere, i que té molt a veure amb el que sempre hem volgut que succeís i el que hem buscat, i esperem que contribuït a provocar.

Aquí està, és nostre en la mesura que sempre hem treballat perquè alguna cosa així succeís, i, sobretot, nosaltres som d’ell en la mesura que som de, i per a, la realitat. És una porta que s’obre, en una realitat que semblava opaca i impenetrable. Tenim, també, molt que aprendre del 15M. D’una banda, aquesta necessitat de no caure en la rutina que sempre aguaita a organitzacions més establertes, aquesta necessitat de mantenir-nos en permanent recerca i intent per rejovenir tot el que diem i fem, sense deixar-los caure en “el que cal dir i el que cal fer”, reinventant-nos sempre, convertint-nos, també nosaltres, en imprevisibles.

D’altra banda, que el que importa és el que succeeix, sent molt secundari qui ho protagonitza i/o rendibilitza, mantenint a l’organització en el que és, un mitjà, tot l’important que es vulgui, però que mai ha de convertir-se en finalitat ni supeditar-la. El 15M, per exemple, ha construït una realitat més àmplia i, almenys conjunturalment, més útil, generant un “nosaltres” més difús però més potent que aquells en els quals veníem movent-nos. Integrar-nos en aquest nou “nosaltres” sense reserva ni conservadorisme, aportant tot el bagatge adquirit en la nostra marxa, però sense pretendre marcar aquesta aportació, és la nostra tasca. Res hem de reservar-nos ni de què protegir-nos. De res serveix la marca, excepte, quan serveix, d’instrument. De res serviria tenir una CGT un poc més implantada en una realitat decididament més hostil, en la qual cada dia serem menys operatius. Per sobre de tot ens devem a la realitat.

Aquesta supeditació a la realitat, deixant l’organització en el seu caràcter de mitjà, bolcada sense reserves cap a l’exterior i aquesta necessitat de buscar noves i millors vies i formes d’actuació, sent una necessitat sempre, ho és molt més en un moment com l’actual. És cert que hi ha una tendència a veure qualsevol moment present amb caràcter d’excepcionalitat, com decisori i cruïlla, i és cert que tots ho són per la seva pròpia condició. Però alguns ho són en major mesura.

L’actual crisi té unes connotacions que la fan de major envergadura que les crisis cícliques viscudes anteriorment; no és previsible una recuperació que ens dugui a noves etapes de bonança, el previsible és un enduriment de la situació actual que ens aboqui a un escenari diferent. Per això l’atac del poder ve sent tan aferrissat. També per això requereix de nosaltres el ple desenvolupament de les nostres capacitats d’actuació, el buidatge en la realitat sense cap reserva conservadora.

El 15M és avui la nostra aposta. Encara que el seu futur sigui incert el nostre interès està que es desenvolupi i vagi tan lluny com sigui possible. Conèixer les seves limitacions no pot convertir-nos en endevins del seu fracàs sinó en els seus impulsors més encertats. És dubtós que pugui obtenir assoliments substancials, per a això segurament seran necessaris moviments més arrelats socialment i més estesos en l’entorn internacional. També segurament, per la seva pròpia naturalesa, no és un moviment que vagi a tenir un desenvolupament lineal i mantingut sinó que pot anar tenint sorgiments distints i discontinus. Però això no resta importància a cadascuna d’aquestes emanacions i en concret a la seva expressió actual.

El 15M és la que ara tenim i la nostra tasca és enfortir-lo i impulsar el seu efecte contagi. En bona mesura, d’ella, del que ara siguem capaces de fer, dependran els futurs moviments similars que puguin sorgir posteriorment, i esperem que també en depengui el futur de la nostra societat.

* Libre Pensamiento és una revista trimestral de debat i reflexió de la CGT

Les eleccions generals espanyoles previstes per al 20 de novembre són, en principi, un regal per al moviment 15-M. I ho són per una raó fàcil d’entendre: estan cridades a permetre que es recreï un escenari similar al que va permetre el naixement del moviment al maig, quan van sorgir manifestacions i acampades a la calor d’unes eleccions autonòmiques i municipals llastades per la sordidesa i la tristesa. El 15-M disposarà, en altres paraules, d’una nova oportunitat per llançar els seus dards crítics davant el que significa, per damunt de tot, l’aparent confrontació que protagonitzen els dos grans partits.

Durant diversos mesos, l’experiència dels “indignats”, al prendre les places de les ciutats espanyoles, ha construït la major autoorganització popular que han conegut les ciutats europees en les últimes dècades. Però a diferència de les altres mobilitzacions contra la guerra, etc., aquests moviments insisteixen en les formes organitzatives, doncs –com es repeteix en les assemblees– “anem a poc a poc, perquè anem lluny”.

Encara que no sembla que es vagi tan a poc a poc si en dos mesos i mig s’ha construït la major autoorganització possible, sense caps coneguts, sense sigles i sense dogmes. Són moltes les novetats d’aquestes formes de mobilització i d’organització, les quals conviden a pensar en noves formes de participació i un canvi de cicle de les agendes sociopolítiques. Hi ha la possibilitat real d’amplis “conjunts d’acció” entre sectors bastant diversos –d’edat, de classe, d’ideologies, etc.– per a coincidir en alguns punts concrets de lluita comuna, i amb una sintonia de fons, amb una ‘idea força’ que encoratgi les lluites parcials.

Així ha nascut aquest tipus de moviments, i així és possible que segueixi desenvolupant la seva creativitat. Doncs a més han sabut protegir-se fins a ara d’alguns vicis que en altres tipus de moviments els ha dut a polèmiques internes i la ineficiència. La “democràcia real, des de baix” pot ser un element unificador que permeti que es construeixi el que la gent desitja, i vegi possible en el seu particular horitzó.

Els canvis en els moviments duen que no hi hagi ‘representants’, sinó portaveus rotatius, que es busqui el consens més que la majoria sobre minoria, i que l’acta de cada reunió sigui pública i transparent. Prevalen els acords col·lectius sobre les persones que els han de difondre o executar. Es donen prioritat a les actes abans que a les interpretacions dels portaveus. Abans en els moviments clàssics, primer es triaria als ‘representants’ doncs ells ‘sabien’ interpretar els acords, i això sempre creava problemes.

Els aprenentatges d’aquestes noves formes s’estan fent en un temps record. Encara queden molts vicis de les formes anteriors, més representatives i elitistes, però el nou estil es va imposant. Per exemple, perquè les assemblees siguin el centre de les decisions no poden ser massives tan sols, sinó venir precedides per reunions de grups més petits que aportin diversitat d’idees i de propostes. Les assemblees participatives es diferencien de les assemblees i reunions informatives en la seva preparació per petits grups. Aprofitar la capacitat de les persones és el gran descobriment dels moviments socials. Hi ha molta intel·ligència col·lectiva i creativitat social.

Aquestes formes d’autoorganització no són espontànies, no neguen els grups d’iniciatives, el que anomenem “grups motors”, sinó que els reforcen. De fet han nascut aquests moviments d’iniciatives com les de Democràcia Real Ja, que bé pot considerar-se un “grup motor” o una xarxa d’alguns d’ells. Hi ha molts altres grups motors d’iniciatives des de baix, que no pretenen ser avantguardes o representants dels moviments, però que si pretenen llançar algunes iniciatives sense afany de protagonisme.

Els grups motors de les assemblees adopten diverses formes; d’amistat, d’experiències comunes, de temes que els motiven, etc., i fan propostes a les comissions i assemblees per a veure si són acceptades des de la base dels moviments. Però l’interessant és que s’intenta que no apareguin personalismes ni sigles que puguin pertorbar el debat d’idees o propostes per si mateixes. Sens dubte hi ha ideologies, hi ha sigles i hi ha personalismes, però es tracta que interfereixin el menys possible com elements de distorsió, doncs per les experiències se sap que han dividit més que agregat en moviments socials.

La diferència dels ‘grups motors’ amb ‘els partits’ és que aquests han tractat de capitalitzar i dirigir als moviments des d’alguna posició ideològica més o menys tancada o dogmàtica. En canvi, en ‘els grups motors’ hi ha més una posició de servei i estil participatiu, doncs les ideologies de cadascú es guarden, mentre que les propostes d’acció concreta són les quals prevalen. Guanyar en una bona diversitat és signe de creativitat i d’enriquiment col·lectiu, i per això és positiu no partir d’una unitat a la qual s’han de sumar altres, sinó d’un camí des de la diversitat per a anar construint de manera col·lectiva.

Consens i consulta

La qüestió de donar prioritat al consens és molt important, però té també els seus vicis. Doncs si el que les majories no escoltin a les minories és un error que divideix i no és constructiu, el que unes minories bloquegin els acords d’acció de les majories és paralitzant. El que es proposa és fer consultes orientatives i que la minoria reconsideri el seu argument en funció de les raons de les majories. Alguna minoria poden tenir encara raons que necessiten més temps per a ser argumentada, pel que cal deixar aquesta porta oberta. Si és urgent pot ser reformulada en la mateixa reunió i reconsiderada, i si no és urgent es porta a les següents reunions i assemblees, però sabent ja les opinions de la majoria i sense tractar de bloquejar sinó de ser integradora.