L’operació del jutge Pedraz de l’Audiència Nacional contra cinc persones que han estat empresonades, amb acusacions de pertinença a banda terrorista i enaltiment del terrorisme, ens catapulta directament a la més rància foscor dels anys 60 del segle passat.
65 anys després del 15 de maig de 1948, quan prop de 750.000 palestins i palestines van començar el seu èxode, expulsats del seu lloc en el món, els amos ho han volgut celebrar. I no alguns dels amos sinó totes i tots els amos: els qui ens fan fora de casa, les que ens contracten sense contracte, els qui ens neguen la sanitat, les que especulen amb drets bàsics, els qui ens neguen qualsevol possibilitat de futur, les que ens torturen i ens acusen falsament, els que ens malmeten la vida, les quer envien robots pegadors a rebentar-nos el cap quan no els obeïm… És així que els amos i les ames de sempre celebren la “naqba”, el dia de la “destrucció” del poble palestí.
Alhora que commemoren la “naqba”, però, se’n foten del nostre propi 15M, del de fa dos anys, quan centenars de milers de persones van prendre les places i espais públics d’aquest país i d’altres fartes de lladres i xoriços, d’amos i d’ames. Era només el començament d’un dels moviments populars més importants i transcendents d’aquest tros de segle XXI que fins ara hem transitat, bàsic per entendre l’actual cicle de lluites socials als Països Catalans o almenys entendre’n les seves actuals formes, i és per això que la celebració dels amos té alhora una important quantitat d’ironia i fins i tot de cinisme en dir-nos a la cara amb un ampli somriure que ellscontinuen manant.
12M-15M Barcelona 2013
10M-12M Àgora Catalunya
12M 18h Manifestació
13M-15M Dies d’accions
Recuperem Plaça Catalunya del 10 al 12 de maig i sortim al carrer el 12 de maig en una manifestació popular, reivindicativa i no violenta per seguir treballant cap a un 15 de maig en defensa de les persones!
La Confederació General del Treball dóna suport les accions que, amb el lema “De la indignació a la rebel·lió: escrache al sistema”, formen part de programa d’actes del Maig Global. Així mateix cridem a totes les persones treballadores -en actiu, estudiants, desocupades, pensionistes …- a participar en les manifestacions convocades per a diumenge que ve, 12 de maig, en més d’una vintena de ciutats de l’estat espanyol, però també a altres accions programades al llarg de tot el mes (assemblees, mobilitzacions, xerrades, debats…).
Assemblees del 15M, Marees ciutadanes i diversos col·lectius, que s’oposen a les polítiques d’austeritat i les retallades i que al mateix temps reclamen una major participació democràtica, han organitzat un programa d’activitats durant el mes de maig que inclouen tancaments, consultes ciutadanes, xerrades, assemblees en el carrer i manifestacions.
Davant un Govern que anuncia la continuïtat de la seva política econòmica i social, basada en retallades i el pagament del deute, que es presenta davant la població i anuncia un futur d’atur i reculada social, des de la CGT considerem que la mobilització permanent i la presa dels espais públics és imprescindible en aquests moments d’emergència social i repressió en els quals viu la majoria de la població.
Quan la democràcia és segrestada pel poder econòmic en connivència amb el poder polític i el Govern no escolta al poble, però en canvi obeeix a institucions com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, la CGT manifesta que la participació social en les mobilitzacions és imprescindible en aquests moments de greu dèficit democràtic i del dret a l’exercici de la llibertat.
Les mobilitzacions del Maig Global són molt més que la celebració d’un aniversari, són la continuïtat d’una lluita que es va iniciar fa diversos anys contra les polítiques antisocials dels governs del PSOE i del PP. En aquest sentit la CGT reitera la crida a participar en les manifestacions que es portaran a terme diumenge que ve i a seguir expressant en els carrers la indignació contra aquest sistema depredador que posa per sobre de les necessitats humanes i mediambientals els beneficis econòmics.
“És tot el sistema de partits el que està saltant per l’aire, obrint un espai inèdit per a reinventar la política”
Teixint resistències i alternatives a cop de pedal
Enguany ja serà lo tercer any que Jóvens de les Terres de l’Ebre organitzem la bicicletada junt amb diferents col·lectius del territori. Sota el lema “Teixint resistències i alternatives a cop de pedal” aquesta tercera edició se celebrarà los pròxims 28, 29 i 30 de març. Emmarcada dins d’un ambient lúdic i festiu no hi faltarà el component de reivindicació i de donar a conèixer les resistències i alternatives que s’estant teixint arreu de les terres ebrenques.
Les polítiques anticrisis impliquen la voladura de l’Estat de benestar peninsular i la ruptura del pacte social i polític sobre el qual s’assentava el règim de 1978. Així en el carrer es parla de procés destituent i es planteja un constituent. Mentrestant, malgrat la conflictivitat social i deslegitimació del Govern, aquest no canvia de rumb. Quins passos donar des dels espais transformadors i/o ‘des de baix’?
Fa unes setmanes, dos esdeveniments de ressonàncies històriques van sacsejar els parlaments espanyol i portuguès. En el cas portuguès, dotzenes de persones van interrompre el discurs del primer ministre, Passos Coelho, entonant Grândola, Vila Morena (l’himne de la Revolució dels Clavells de 1974). A Madrid, al crit de “¡expúlsenlos, coño!
Seguint la convocatòria de les Marees Ciutadanes, milers de persones s’han manifestat el dissabte 23 de febrer a Barcelona, Lleida, Tarragona, Reus i Girona, de la mateixa forma que a més de cinquanta ciutats de la resta de l’Estat espanyol, contra el cop d’estat dels mercats i en demanda de més justícia social. Les retallades, la corrupció, el deute il·legítim, la repressió i la falta de democràcia han estat els principals objectius de crítica de les protestes.
23F: LES LLUITES AL CARRER!
Per la justícia social, FEM-LOS FORA, JUNTES PODEM!
Des de diferents grups sectorials (educació, sanitat, laboral, antirrepressiu, etc.) i territorials (algunes assemblees de barris i altres llocs) convoquem a la mobilització del 23F a Barcelona amb el lema “Fem-los fora! Juntes podem!” que coincideix amb manifestacions arreu l’estat. Aquesta jornada serà el començament d’una setmana de lluita en la que diversos sectors esmobilitzaran.
EL 23-F TORNEM A PRENDRE ELS CARRERS
Davant les retallades socials, davant la creixent repressió, davant els retrocessos en les condicions laborals, davant les polítiques que fomenten l’espoli de la majoria de la població a favor dels interessos d’uns pocs, la CGT de Catalunya defensa ara encara amb més força la necessitat de la mobilització permanent. I aquesta mobilització la farem amb convocatòries pròpies però també en crides dels moviments socials, organitzacions sindicals, plataformes i espais que lluitin per canviar aquest sistema econòmic, social i polític i a favor d’una societat més justa, igualitària i lliure.
17:00h S’ iniciaran marxes des de Camp Clar i Sant Pere i Sant Pau.
18:00h Començarà la manifestació a la Rambla Vella.
18:30h Imperial Tarraco, ens trobarem amb les marxes i ens dirigirem cap a Joan XXIII.
23F: CONTRA EL COP D’ESTAT DELS MERCATS FINANCERS
Perquè ens sobren els motius…
La CGT segueix apostant per la necessitat d’impulsar encara més l’acció directa i la mobilització permanent. En aquest sentit, recordar el calendari més immediat que tenim present per a seguir cridant a la mobilització, a la participació, a la coordinació de tot el moviment ciutadà i les organitzacions sindicals, socials, plataformes, assemblees populars… per a donar una resposta adequada a aquesta crisi/estafa.
Jornada cultural amb presentacions i xerrades de diferents moviments socials al territori, que tindrà lloc el dissabte 23 de febrer al CSA Lo Maset, C/Estació 45, Deltebre (Baix Ebre):
– 11:30 Presentació de la PAH Terres de l’Ebre.
Xerrada d’ADA COLAU (portaveu de la PAH): Presentació del llibre “Vidas Hipotecadas”.
– Xerrada contra la corrupció, el 18 de febrer a Reus
La corrupció nostra de cada dia…
Prat i Manté: de porcs i senyors se’n ve de mena
Xerrada a càrrec de David Fernàndez i Jordi Martí, activistes socials
Un repàs als casos de corrupció que impliquen a polítics, gestors i empresaris i que sacsegen la nostra realitat quotidiana, tant a nivell local com a nivell de Catalunya i mésenllà.
Sense dimissió, revolució!”, corejaven els manifestants contra la corrupció política als carrers del país. Paraula forta, evocadora de destrucció i violència. I tanmateix, tècnicament parlant, una revolució política és el procés de canvi estructural de les formes de govern per camins no previstos institucionalment. Freqüentment amb accions pacífiques, fins i tot amb episodis de violència aïllada. Les revolucions sorgeixen de la combinació entre una situació insuportable i el bloqueig institucional a l’expressió majoritària de la voluntat popular de canvi polític. Aquesta sembla ser la situació a Espanya en aquest moment. D’aquí ve el “que se’n vagin tots” o “el poble unit funciona sense partit”. En un recent article, el prestigiós periodista Manuel Campo Vidal assenyalava la coincidència d’una greu crisi econòmica i social; la convicció generalitzada que la corrupció política és sistèmica i afecta tots els partits; una crisi de legitimitat de la monarquia embolicada en escàndols d’índole diversa; i un avanç notable del sobiranisme català i, en menor mesura, basc.
Segons una enquesta de Metroscopia realitzada abans de la insubstancial compareixença de Rajoy, l’expectativa de vot del Partit Popular ha caigut al 23,9%, 22 punts menys que en les legislatives. I el PSOE, en lloc de ser alternativa, se situa per sota, amb un 23,5%. Però aquest percentatge és sobre vots vàlids amb una participació, segons l’enquesta, del 53%. No només el primer partit és l’abstenció, sinó que ens governa una arrogant entelèquia que té el suport de tot just un 13% dels ciutadans.
I així les coses, s’enroca el president, es blinda el PP i s’invoca la Constitució que de tant esmentar-la per justificar greuges acabarà a les escombraries de la història. El 76% no es creu les explicacions del PP. I davant tot això, l’únic que demana Rubalcaba, després de titubejar, és que dimiteixi Rajoy i en posin un altre de la mateixa trama, ja que el que semblen revelar els papers de Bárcenas és una trama estesa al conjunt del lideratge del Partit Popular i organitzada en el seu origen per Aznar. Si Rajoy està empastifat, ho estan tots. I si Rubalcaba no demana eleccions és perquè sap que la rebolcada li hi arribaria i es podria trobar en una situació d’enfonsament dels grans partits. Si el rebuig contra el Partit Popular i els partits és generalitzat, de mitjana un 80% segons els temes, i els partits es neguen a convocar eleccions, al mig d’una crisi total, no és esbojarrat parlar de la necessitat d’una revolució política pacífica. Però quina?
CGT crida a la població, a la classe treballadora, a totes les organitzacions socials i sindicals perquè participin en les pròximes mobilitzacions.
La Confederació General del Treball (CGT) denuncia, un cop més, l’emergència social que assola cada vegada més amplis sectors de la població, producte de la política econòmica i social que està portant a terme el Govern.
La portada del mes de Febrer de la revista Mongòlia s’obre amb una esquela que diu “Rajoy ha mort”. Estem totalment d’acord. Rajoy ha mort perquè el projecte polític del seu partit ha acabat.
Diguem alt i clar que el Partit Popular (com abans el govern de Zapatero) no té projecte polític per a sortir de la crisi i ha funcionat, de facto, com un govern tecnòcrata teledirigit per la Troica, que té tan poc interès a resoldre la crisi com idees sobre com fer-lo (aquí tenim a Alemanya en recessió: el motor d’Europa perd carburant).
Resultava més que probable que les polítiques d’austeritat solament aprofundirien la crisi. La majoria vèiem que salvar als bancs, desregular el mercat de treball, privatitzar els serveis públics, eliminar drets a la població immigrant, destinar l’educació superior a qui pugui pagar-la, permetre l’expulsió de la gent de les seves llars, fer megacasinos, vendre els nostres recursos naturals, afavorir l’especulació i fer creu i ratlla amb els responsables de la crisi no era la millor manera d’abordar l’assumpte.
La veritat és que, un any després, el govern no té altres idees i els successius pactes d’Estat sobre l’estafa de les preferents, la paralització dels desnonaments, o l’ocupació que vindrà, etc., no són més que pegats de cara a la galeria.
Però en les últimes setmanes la descomposició del règim institucional ha avançat fins a deixar-lo en estat de coma. La trama “Bárcenas” ha tret a la llum els mecanismes de finançament del Partit Popular: la vinculació entre grans empreses immobiliàries, mitjans de comunicació i finançament irregular dels partits. Les notícies de sobresous a la cúpula del partit i al mateix president, Mariano Rajoy, han matat al govern.
No obstant això, avui, ahir, demà al matí, el mort segueix aquí. Els morts segueixen aquí. Surten per la tele, diuen que tot és legal, regnen, imposen, roben, destrueixen. Els morts no estan morts. Mariano Rajoy és, llavors, el cap visible d’un apocalipsi zombi. Però al contrari que en les pel·lícules de zombis, on els zombis són majoria i la humanitat una anècdota, en aquest cas, els zombis són molt pocs, però de bon tros poder i la humanitat som moltíssima més gent, però amb un poder molt menor.
I el problema que abordem és: com s’acaba amb un govern zombi? Com es tomben les institucions zombis i es construeix un govern des de la humanitat? Sabem que són zombis perquè s’alimenten del cos i el cervell col·lectiu per a seguir subsistint. Sabem que són zombis perquè la seva fi no serà natural, sinó que caldrà provocar-la.
L’apocalipsi zombi no és un escenari agradable, el bloqueig institucional tampoc. No és fàcil sobreposar-se a la col·lecció quotidiana de desnonaments, acomiadaments i baixades de sou, xerrades amb gent que ha d’anar-se del país, jubilacions incertes, pors múltiples. No és fàcil animar-se davant la impunitat del poder.
És normal que creixi la desesperació, és normal que ens deixem menjar, és normal que acceptem salvadors que ens prometin “regeneració democràtica” des dels mateixos llocs que han provocat l’Apocalipsi. És normal, però no és la solució, sinó la perpetuació de la mort i la misèria.
La sortida està a reconèixer que podem. Que som capaces de tombar-lo. Que podem fer-lo perquè ho hem fet altres vegades (ho vam fer amb Aznar quan ens va ficar en la Guerra de L’Iraq i ho vam fer amb Zapatero quan va quedar clar el seu paper en la bombolla immobiliària i la crisi econòmica).
Els obliguem a anar-se prenent el carrer, prenent els espais de comunicació, teixint xarxes. Ocupant places, parant desnonaments, tancant-nos en hospitals i escoles, fent vagues. Vam ser nosaltres qui ho vam fer. No van ser herois aliens, ni estrelles mediàtiques.
La democràcia i la justícia… Som nosaltres, la gent comuna.
Solament el poble salva al poble.
Som els de baix i anem a pels de dalt.
Madrilonia 31/1/2013.
http://madrilonia.org/2013/01/mariano-rajoy-a-la-cabeza-del-gobierno-zombie/
Tornem al carrer el 2 de febrer a Barcelona contra la corrupció. A les onze del matí hi havia convocada una assemblea a la plaça de Catalunya i, a les sis de la tarda, una manifestació que va arribar fins a la seu del PP, al carrer Urgell, on a les set es duia a terme una concentració de rebuig al presumpte finançament irregular del partit i als suposats sobresous que, segons els papers de Bárcenas, haurien cobrat alguns membresde la cúpula del partit.
La marxa del divendres 1 de febrer va ser convocada novament a través de les xarxes socials, amb l’etiqueta # Volvemos1f , i ha partit a les 19.00 hores de la plaça de la Porta del Sol amb l’objectiu d’arribar a la seu del PP.
Un helicòpter de la policia va vigilar constantment el desenvolupament de la concentració. Els congregats han corejat consignes de “dimissió, dimissió”, “lladres, lladres”, “al paredón” o “Il · legalització del Partit Popular”, entre moltes. Després de la concentració, el grup va tallar el trànsit en diversos carrers del centre, inclosa la plaça de Cibeles, la Gran Via i el carrer Atocha. La protesta va acabar a la Puerta del Sol, on un grup de persones va tractar d’acampar en un intent que va ser avortat per la policia . Des de la mateixa tarda-nit de divendres es va començar a difondre una nova convocatòria per al dissabte: una nova concentració a gènova a partir de les 12.30, durant la reunió de l’executiva del Partit Popular en què Mariano Rajoy té prevista una al · locució a micròfon tancat.
Els van dir de tot. En el millor dels casos, que no sabien què volien i que no feien propostes. En el pitjor, que eren bruts, mal educats i uns dropos fills de papà. Hi va haver una campanya molt ben orquestrada per la claca dels règims existents per fer-los passar per irresponsables, símptoma d’una joventut esgarriada. Aquells joves que van sorprendre el món en aquell històric 15-M no van desencadenar el mateix entusiasme de portes endins, on es va intentar ridiculitzar-los sense cap èxit, com finalment s’ha vist.
Molts es pensaven que el 15-M havia estat un fenomen passatger, una catarsi efímera desapareguda tan misteriosament com emergí. Tanmateix, els historiadors som conscients que sovint les coses més rellevants són les menys públiques, les presents de manera latent i discreta, manifestades en petits detalls i esdeveniments anònims, i que, tanmateix, poden catalitzar de manera violenta i inesperada.
El 15-M, contràriament al que alguns mitjans addictes a les teories conspiratives asseguraven, no és cap moviment institucionalitzat ni instrumentalitzat, sinó més aviat una mena d’esperit transversal, més o menys espontani, en què convergeixen grups de militants de llarga trajectòria, indignació difusa, ciutadans apolítics que s’acosten episòdicament, persones d’adscripcions diverses i contradictòries i que, tanmateix, coincideixen a presentar una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.
Manifestació dijous 22 de novembre a les 19h a la Plaça Catalunya de Barcelona.
Aquesta manifestació surt d’un grup heterogeni, de diferents lluites sectorials i moviments socials que troben necessària una contestació al carrer contra CiU i companyia.
El passat 27 de maig del 2011 milers de persones vam ser víctimes d’una brutal agressió per part dels cossos policials a la plaça Catalunya de Barcelona. Nosaltres ho vam veure amb els nostres ulls i ho vam patir als nostres cossos. Vosaltres ho vareu veure per la tele i vareu ser testimonis de la brutal agressió. El Síndic de Greuges, Amnistia Internacional, la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i fins i tot el Comitè Europeu contra la Tortura van expressar la seva preocupació per la desproporció i els mètodes utilitzats pels cossos policials.
L’Audiència estima dos recursos quan el jutge instructor ja ha arxivat el cas.
El magistrat haurà de decidir ara si accepta practicar noves proves o si dicta un altre arxiu amb arguments nous.
Cap a la Vaga Social
Eines de Lluita per al segle XXI?
Dissabte 27 de octubre
Centre Social de Sants, carrer Olzinelles nº 30, Barcelona
10:15h Presentació de la jornada
10:30h Cap a la vaga social
Jordi Juan membre de COS
Raquel Lopez membre de CNT-AIT
Isa Garnica membre de CGT
12 h. Estratègies de lluita per al segle XXI
Vidal Aragonés advocat, membre col.lectiu Ronda
Lluís Rodríguez Algans Economista. Membre de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió a Barcelona. ICEA
Salvador Pueyo Puntí. Ecòleg. Membre de la Subcomissió de Decreixement 15M
Debat amb els ponents anteriors
Universitat Indignada 15M
http://universitatindignada15m.wordpress.com/
universitatindignada.15m@nullgmail.com
