CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Alliberament Nacional

Exercim l’autodeterminació, construïm l’autogestió! Comunicat SP CGT Catalunya 11 Setembre 2014

EXERCIM L’AUTODETERMINACIÓ, CONSTRUÏM L’AUTOGESTIÓ

Com fem cada any, des de la CGT de Catalunya volem reiterar el nostre compromís amb la plena defensa del dret a l’autodeterminació. Un dret a l’autodeterminació que entenem de manera individual i col·lectiva. Una autodeterminació que ha d’implicar la capacitat per a decidir-ho tot sobre tot, i que s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots nivells. Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris de la nostra organització.

Catalunya és un poble amb una història, una llengua i una cultura pròpies, que té com a àmbit un territori físic. Una comunitat cultural comuna de la qual també formen part la resta de terres de parla catalana. Aquesta és una realitat innegable que ha de donar dret al poble català, com a la resta de pobles, a decidir lliurement sobre el seu propi futur, sense altres pressupòsits que els de la seva pròpia voluntat i sense altres condicionants ni imposicions.

Llegir més »

La fugida endavant de CiU

El 26 de maig CiU donava l’ordre de desallotjament de Can Vies. El dia era força significatiu: no havien transcorregut ni 24 hores des de la desfeta electoral més estrepitosa de CiU després la desastrosa actuació del Tripartit i faltaven 24 hores per què es complissin tres anys del desallotjament de la plaça de Catalunya per part dels Mossos.

Llegir més »

No defallim

Ens trobem davant d’un moment absolutament límit. L’atur, la precarietat, la pobresa, la repressió i les polítiques retrògrades, entre molts altres motius, ens posicionen en un moment de màxima alerta que necessita que tots i totes ens mobilitzem per recuperar els nostres drets i revertir la situació de manera contundent.

La situació demana una resposta col·lectiva de la classe treballadora, de la ciutadania en general i de tots i cadascun dels pobles que dia rere dia veuen com els seus drets s’esvaeixen sota governs corruptes que com el del PPSOE o el de CiU dediquen els seus esforços a aplicar polítiques antisocials que retallen i empobreixen les nostres vides amb el fi de complaure les institucions que conformen la Troika com l’FMI, la UE i el BCE. Polítiques que es veuen condicionades per un deute il·legítim, adquirit pels governs amb el BCE i la banca alemanya i francesa amb l’únic objectiu de salvar la banca. Els interessos d’aquest deute, suposen el desmantellament de la sanitat pública, de l’ensenyament, de la llei de dependència i de tot el conjunt de les ajudes socials.

Llegir més »

Nació o classe

Per a què serveix el nacionalisme?

A les Facultats de Ciències Polítiques s’estudiarà com modèlica la deriva independentista de Convergència i Unió (CiU), durant el període 2012-2013. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, ha traspassat totes les línies vermelles de la prudència, la manipulació i el “bon govern”, si és que això existeix o ha existit mai.

Llegir més »

Davant del referèndum català amb només dues preguntes

Com individus que rebutgem l’ESTAT hauríem de dir no a la primera pregunta, però això significa que si no volem modificar res, indirectament estem dient que el que tenim i tal com estem ja ens va bé. No es veritat!.

A mes si diem NO a la primera pregunta no podem dir SI a la segona qüestió, i això si que es contradictori amb el nostre pensament. Perquè la independència, sinònim d’autodeterminació, a qualsevol nivell es preferible a la dependència, segons el nostre presumible ideari.

Llegir més »

Reflexions Llibertàries sobre el dret a decidir

Els catalans, sembla ser, volen decidir el seu futur. I per a alguns això no és un problema, sinó una amenaça. Per a uns altres la qüestió no està aquí, sinó en els límits estrets que, a dreta o esquerra, en castellà o en català, se li imposen a aquesta exigència democràtica fonamental: el dret dels ciutadans i ciutadanes a decidir l’arquitectura institucional que els envolta.

Què podem pensar nosaltres respecte al dret a decidir dels catalans, bascos, lapons o segovians? Indubtablement, el mateix que ha rondat sempre per les ments dels progressistes, i encara llibertaris, de totes les èpoques: que la gent té dret a exercir la seva autonomia, a viure les seves tradicions (les que no siguin antisocials i no es fonamentin en l’explotació o opressió dels altres), a construir i defensar la seva nació (sempre que no s’entengui la mateixa com una maquinària d’agressió per a la resta de pobles circumdants o per a les minories internes, o com una simple pantalla per a salvaguardar el poder del gran capital local o transnacional). A prendre decisions democràtiques, en definitiva, sobre allò que li afecta.

Però no ens enganyem: un autèntic dret a decidir també té les seves exigències profundes i les seves conseqüències pràctiques concretes, que no són menors. Exigències, perquè qui pot el més (construir una nació), ha de poder també el menys (decidir què fer, com funcionar, en tots els aspectes de la vida: en el laboral i en el local, així com en el cultural i l’individual).

Un suposat dret a decidir que no respecti els àmbits d’autonomia i autogestió dels subjectes que l’exerceixen, que no abasti a eleccions pràctiques reals (com la del manteniment en organitzacions supranacionals, la realització de retallades en els serveis públics o la instrumentació de la política econòmica), que es limiti a l’erecció de fronteres i a l’aixecament de banderes mantenint l’essència partitocràtica i elitista d’un règim polític de democràcia limitada, ni és dret a decidir ni és res.

Per a tenir dret a decidir, doncs, cal poder efectuar les eleccions sobre una cosa més que sobre quina és la fracció de la classe dirigent que va a manar-nos, o en quin idioma ho farà. Cal construir una institucionalitat realment democràtica que vagi més enllà dels límits del purament representatiu o, millor dit, de la pura representació de democràcia que aquí, com a Atenes, a Barcelona com a Segòvia, embolica els anhels populars en un núvol tòxic de partitocràcia, oligarquies econòmiques i portes giratòries entre el poder financer i el control polític de la vida real.

I a més, clar, estan les exigències concretes de la situació concreta. Una situació en la qual els països perifèrics de l’Europa devastada per la crisi enfronten les draconianes dinàmiques neo-imperials de les oligarquies financeres del nord i l’assalt immisericorde dels fons i inversors institucionals globals. Una situació que imposa confluències, aliances, fronts.

No és aquest un món per a gents aïllades. Per a decidir quedar-se solament a la mercè dels taurons del capital i les borses internacionals. Si es vol tenir dret a decidir una cosa substancial, aquí i ara, i no en una situació abstracta, ideal o fantasmal, caldrà confluir amb altres pobles d’Europa, del Mediterrani, del món. Només un projecte global pot crear el paraigua per a poder decidir amb garanties que serveixi per a alguna cosa. Només una aliança el bastant àmplia de pobles i classes populars pot aixecar les salvaguardes necessàries per a evitar desmembraments violents, el control de qui prefereix dominar per separat als actors subalterns, l’emergència de poders inassolibles per als petits dividits.

Espanyola, ibèrica, mediterrània, europea? Federal, confederal, d’un tipus nou? Això també cal decidir-lo, i caldrà dialogar sobre això. Qui escriu aquestes línies ho fa des de Madrid, des del cor de Castella, des de la capital del Regne d’Espanya. Les seves paraules poden estar tenyides del centralisme ambient, o inspirades per l’efecte il·lusori de la imatge espectacular de realitats que no viu en detall. Però la seva identificació nacional es construeix amb els vímets del pensament llibertari i del republicanisme pi-i-margallià i socialitzant: el projecte d’una Espanya plural, federal, autogestionaria, oberta, iberista i mediterrània, llatina i solidària amb tots els pobles del globus.

No obstant això, això és una cosa que hem de decidir. Perquè la lliure federació pressuposa aquest mateix dret, el dret a decidir sobre el que els afecta, per a tots i cadascun dels subjectes socials. Però a decidir, també, federar-se o no, compartir o no. Tinguem clar, no obstant això, que només la ferma aliança dels pobles embarcats en un radical aprofundiment democràtic podrà enfrontar i derrotar al capitalisme global i a les seves xarxes transnacionals de poder.

En realitat, en aquest món convuls, tots i totes volem decidir.

Llegir més »

Fernández Díaz, el fill del repressor

Les paraules de Jorge Fernández Díaz inventant-se una suposada fractura social a Catalunya entre partidaris i contraris de la independència són un intent del PP de provar de convertir els seus desitjos en realitats. Després d’aquestes paraules vindran suposats testimonis que explicaran haver viscut aquesta fractura. Tots pagats o manipulats des del mateix Partit Popular. De casos així, i documentats, uns quants.

Llegir més »

Construir la independència real o esperar la independència simbòlica

Ara és el moment de plantejar-nos si volem continuar fent de comparsa d’aquest “procés d’independència”, un procés que només ens reserva el paper d’acompanyant del mite de la declaració d’un estat català o volem construir els espais d’autogovern i no-dependència, construir les eines que ens atorgaran la independència material i real que necessitem.

Llegir més »

Xerrada “anarquisme i alliberament nacional” divendres 15 de novembre, a Vic

XERRADA: ANARQUISME I ALLIBERAMENT NACIONAL

DIA: DIVENDRES 15 DE NOVEMBRE

HORA: 20 HORES

LLOC: CENTRE CIVIC PAU RABA DE VIC (C/Raval cortinas, 22)

ORGANITZA: CGT OSONA

El Sindicat d’Oficis Varis d’0sona de la CGT organitza el proper divendres 15 de novembre a les 20.00 la xerrada “Anarquisme i alliberament nacional” La xerrada anirà a càrrec del col·lectiu anarcoindepentista Negres Tempestes.

Llegir més »
Portada llibre
Alliberament Nacional

“Vint i Ramon Barnils”, un llibre de Laia Altarriba que retrata la trajectòria del periodista Ramon Barnils

VINT I RAMON BARNILS

És el darrer títol de la col·lecció Retrats, un volum realitzat conjuntament per Edicions DAU i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. El llibre, escrit per Laia Altarriba, va acompanyat del documental BARNILS TAL COM RAJA, realitzat per Albert Lloreta i Laia Soldevila.

El llibre i el documental recullen una sèrie d’entrevistes a familiars, amics, periodistes, polítics, noctàmbuls, etc. que van conèixer Ramon Barnils, entre els quals hi ha Joan de Sagarra, Pepe Ribas, Eliseu Climent, Vicent Partal, Biel Mesquida, Sergi Pàmies, Carles Flavià, March Recha, Ferran Torrent, Montse Majench i Ignasi Solé Sugranyes, entre molts d’altres. Un llibre i un documental que retraten un periodista d’estil corrosiu i crític i els tempsque li va tocar viure.

Llegir més »

Manifest per la dignitat democràtica davant la banalització del nazisme

Darrerament s’està incrementant el nombre i la gravetat dels greus atacs verbals, de caràcter agressiu, vexatori i ofensiu, contra ciutadanes i ciutadans de Catalunya, contra el poble català, contra entitats catalanes i contra els nostres dirigents polítics. Se’ns acusa de ser racistes, feixistes i fins i tot nazis i hitlerians, pel fet d’aspirar a la sobirania de la nostra nació.

Llegir més »

País petit, democràcia gran

Fa uns dies discutia a Twitter amb un noi madrileny sobre la qüestió de la independència. La seva postura, prou freqüent a l’esquerra, és que no hem de donar suport a la creació de noves fronteres ni divisions. La meva pregunta fou si creia més convenient apostar per un únic govern mundial o si senzillament ens conformàvem amb les divisions i fronteres actuals. Tal com m’esperava, la seva resposta fou “apostem pel primer”, és a dir, per un únic govern o estat mundial.

Llegir més »

La marca espanyola

Tres fronts neguitegen la casta que té el poder efectiu de l’Estat. L’acció directa dels ciutadans, l’independentisme català creixent i el procés de memòria històrica sorgit des de la societat civil.

Podria haver-hi un nacionalisme espanyol plural, transversal, republicà. Tanmateix, la Guerra Civil i el franquisme s’ho van endur tot i avui els símbols, imposats a punta de pistola durant la transició, han resultat ser els d’uns sectors de la societat espanyola responsables i beneficiaris de la gran tragèdia del franquisme. Ara per ara, només es veuen agitar banderes espanyoles, o bé en manifestacions esportives en expressions d’allò que Michael Billig denomina “nacionalisme banal”, o associades a actes on una minoria social exigeix la restricció de drets individuals o col·lectius (contra l’avortament, els casaments gais o l’autonomia i la identitat de les nacions de matriu no castellana). En contraposició, en les creixents protestes arreu de la geografia peninsular, ja siguin antipolítiques o sectorials, la bandera republicana com altres símbols rupturistes, al costat de banderes que representen les identitats perifèriques, són les que es deixen veure damunt d’una ciutadania transversal, plural, i cada vegada mésemprenyada amb l’ordre vigent.

Llegir més »
Mapa del Kurdistan
Alliberament Nacional

El confederalisme democràtic, proposta llibertària del poble kurd

Fa temps que es va escoltant parlar sobre el Confederalisme Democràtic en el Kurdistan. Es tracta d’una idea político-social aplicada al context d’Orient Mitjà que no busca imposar estats-nació independents. Ens vam posar en contacte amb el blog de Solidaritat Kurdistan per a comprendre millor aquest gir històric d’un moviment d’alliberament nacional amb més de 30 anys a les seves esquenes. En aquesta entrevista es desenvolupen les claus sobre aquesta idea anti-estatista que es basa en part en les idees de Murray Bookchin sobre l’Ecologia Social i el Municipalisme Llibertari.

L’entrevista és la primera part d’una entrevista molt més llarga que ens posarà al dia de la (complexa) situació del poble kurd en els seus diferents conflictes en els quals està implicat alhora.

– ALB.- Què és i per a què existeix Solidaritat Kurdistan?

SK.- Solidaritat Kurdistan és un espai que neix amb l’objectiu d’impulsar la solidaritat i el coneixement de la lluita del poble kurd pel seu alliberament i autodeterminació. La nostra idea no és només expressar la nostra solidaritat amb el Kurdistan com poble oprimit, sinó també solidaritzar-nos, donar a conèixer i impulsar el moviment d’alliberament kurd que actualment lluita sota el paradigma del Confederalisme Democràtic.

Com projecte encara relativament recent, Solidaritat Kurdistan ha començat la seva labor solidària amb una qüestió que considerem bàsica i de vital importància, la d’informar, tant de la situació actual com del corpus ideològic del moviment d’alliberament kurd. Per a això s’ha creat el blog: http://solidaridadkurdistan.wordpress.com; on es recopilen, tradueixen i elaboren notícies, articles, anàlisis, convocatòries, etc… Aquest és solament el primer pas i volem continuar amb activitats per a donar a conèixer al moviment kurd i la seva proposta política, el Confederalisme Democràtic. Per a això estem treballant en l’organització xerrades i debats sobre la lluita, idees i situació actual del poble kurd. Projecte per al qual estem oberts de forma desinteressada a totes les persones, grups o col·lectius que estiguin interessats en això i vulguin contactar amb nosaltres.

A partir, i al costat d’aquesta primera fase de realització de xerrades i debats, es començarà a donar difusió a les obres claus que inspiren ideològicament al moviment kurd, principalment l’obra de Abdullah Öcalan. I el nostre desig és continuar en aquest línia solidària i poder consolidar una xarxa d’individualitats, grups i col·lectius solidaris amb el moviment d’alliberament kurd per tota la geografia. Perquè coordinats, tant kurds en l’exili, com persones solidàries amb aquest poble, es pugui realitzar la labor solidària i de treball polític que la societat civil i el moviment democràtic i revolucionari del món han de realitzar. En la lluita per la llibertat i la democràcia tots juguem el nostre paper, és primordial el tendir llaços entre els pobles en la lluita contra la modernitat capitalista.

Esperem que aquesta entrevista pugui servir de crida a començar amb aquesta labor de solidaritat internacionalista i animem a tots aquells interessats a treballar i col·laborar amb nosaltres en ella.

– ALB.- Quins altres grups de solidaritat hi ha per l’estat espanyol?

SK.- En l’estat espanyol existeix una llarga trajectòria de solidaritat amb el poble kurd, sobretot originada per la problemàtica nacional que aquí també existeix, el que ha fet que aquelles organitzacions que lluiten per l’alliberament dels pobles oprimits de l’estat espanyol s’hagin sentit propers i solidaris amb el poble kurd. Pel que tenim un llarg historial d’organitzacions nacionalistes i de solidaritat internacionalistes que han dut i porten e terme actes de solidaritat i tendeixen llaços amb poble kurd.

La solidaritat entre el Kurdistan i els pobles de l’estat espanyol ha vingut tradicionalment des d’una gran varietat d’agrupacions polítiques més que des d’agrupacions concretes de solidaritat amb el poble kurd. Encara amb això podem nomenar certes organitzacions que han treballat la solidaritat internacionalista amb el poble i la lluita kurda com Komite Internazionalistak a Euskal Herria, el Col·lectiu de Solidaritat amb el Kurdistan de Madrid, l’agrupació feminista Gatamaula que va realitzar recentment unes xerrades sobre les dones en el moviment d’alliberament kurd, o l’agrupació basca-kurda Associació Bihar Euskal Kurdu Elkartea; per nomenar solament alguns aquests col·lectius que han treballat per a donar conèixer i impulsar la solidaritat amb el Kurdistan.

El Confederalisme Democràtic

– ALB.- Passem a la qüestió ideològica. Com definiríeu el Confederalisme Democràtic (C.D.)?

SK.- El Confederalisme Democràtic (també conegut com comunalisme kurd o apoísme), és la proposta del moviment d’alliberament kurd per a arribar a l’alliberament del Kurdistan, nació que actualment es troba sota el domini de Síria, L’Iraq, Iran i Turquia.

El Confederalisme Democràtic és el sistema per a crear una nació democràtica en el Kurdistan, sistema pel qual s’assolirà l’alliberament i democratització del poble kurd, tant des d’una perspectiva nacional/cultural com social.

Aquest sistema no busca la creació d’un Estat-nació kurd, sinó la creació d’una nació democràtica, la base de la qual és la societat civil organitzada autònomament de forma democràtica, el centre d’autogestió política de la qual és les assemblees de les comunitats i consells oberts locals, regits per la democràcia directa. Aquests, confederats lliurement i reunits en congressos generals, amb funcions de coordinació, formarien la nació democràtica del Kurdistan.

En l’àmbit econòmic el Confederalisme Democràtic busca un sistema que permeti tant la distribució justa dels recursos com la conservació del medi ambient, pel que rebutja el capitalisme, apostant per un socialisme democràtic on els recursos pertanyin al poble i l’economia estigui enfocada al bé social i no a l’acumulació de capital i el consumisme, causants tant d’injustícies socials com de grans agressions al mitjà natural.

L’alliberament de la dona és un altre pilar del Confederalisme Democràtic, que busca crear una societat lliure de sexisme, tant d’aquell que ve de la societat tradicional patriarcal o les interpretacions religioses sexistes, com el que prové de la mercantilització de la dona per la modernitat capitalista.

Per tant enfront de la modernitat capitalista; que els seus tres pilars fonamentals assenyala Öcalan com l’Estat-nació, el capitalisme i l’industrialisme; el Confederalisme Democràtic representa la modernitat democràtica que alliberarà al Kurdistan de l’opressió nacional/cultural, social, política, econòmica, patriarcal i ecològica. Democràcia, socialisme, ecologisme i feminisme, són els conceptes claus per a comprendre el Confederalisme Democràtic del moviment d’alliberament kurd.

– ALB.- Perquè es dóna l’evolució del marxisme leninisme d’alliberament nacional al C.D.?

SK.- L’evolució ideològica i estratègica del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que serà el germen de la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), és un assumpte molt interessant i que ens dóna mostra de la capacitat autocrítica i veritablement revolucionària d’aquest moviment. El PKK es va fundar el 1978, va tenir sempre com objectiu no solament l’alliberament des d’una perspectiva ètnica o nacional, sinó que la seva finalitat era el projecte d’alliberar i democratitzar la societat.

El PKK va reconèixer la connexió que havia entre la qüestió kurda i la dominació global del sistema capitalista modern, i en un context del món bipolar, on l’alternativa al món capitalista i l’alliberament de la societat semblaven provenir del Socialisme Real, i on la influència dels moviments d’alliberament nacional leninistes era molt intensa, el PKK va apostar per lluitar per la creació d’un Estat socialista kurd per a alliberar al poble del Kurdistan.

Amb el transcurs de la lluita i el dels projectes d’Estat socialistes, el PKK va començar reconsiderar els seus objectius, el partit es va reconèixer en un estancament i va comprendre la necessitat de repensar les seves estratègies i finalitats. A pesar que alguns han volgut veure la renúncia a la creació d’un Estat socialista del Kurdistan com un signe de claudicació o debilitat, Öcalan ha exposat que no es troba aquí la causa, sinó que el motiu va ser l’anàlisi d’aquests Estats i el comprendre que no hi havia canvis en l’estil i la forma de la vida en el Socialisme Real respecte a la vida capitalista de la resta del món, un projecte d’alliberament i democratització del Kurdistan i la societat no podia provenir d’una solució estatal. A més tal com ha assenyalat Öcalan existia una contradicció fonamental: “A pesar que el PKK es pretenia en favor de les llibertats, no assolim deixar de pensar en termes de jerarquia”.

La lluita per l’alliberament havia de repensar-se, l’organització jeràrquica, la recerca del poder institucional i la idealització de la lluita armada; començaven a donar pas a la democratització, l’organització comunal i assembleària i l’autodefensa, es començava a avançar així en el camí cap al Confederalisme Democràtic.

– ALB.- Parlant de Öcallan, quina relació té Öcalan amb el municipalisme llibertari o l’Ecologia Social? Ha tingut contactes personals o mitjançant carta amb algú que defensés aquestes idees?

SK.- Com hem apuntat en la pregunta anterior, el PKK havia començat a reorientar la seva política des del seu original marxisme-leninisme i començava a acostar-se a postulats on l’organització democràtica cobrava una gran rellevància, però sense abandonar el nucli socialista de les seves idees. D’aquesta manera es començava a acostar-se així a postulats i conclusions similars a les del municipalisme llibertari (no oblidem que Murray Bookchin, el pare de l’Ecologia Social, també provenia del marxisme). Però seria el 2002 quan Öcalan començaria clarament a realitzar una intensa lectura de Bookchin i a recomanar, per mitjà dels seus advocats, als militants i polítics kurds la lectura dels seus llibres Urbanització sense ciutats i L’Ecologia de la Llibertat.

En el 2004, tal com ens explica la companya de Bookchin, Janet Biehl en el seu article Bookchin, Öcalan, and the Dialectics of Democracy, Abdullah Öcalan a través dels seus advocats va demanar contactar amb Bookchin, enviant-li un dels seus manuscrits i fent-li saber que es considerava un deixeble seu i que estava disposat a aplicar les idees de de l’Ecologia Social a l’Orient Mitjà. Aquesta possibilitat de diàleg es va veure truncada per l’edat de Bookchin, que amb vuitanta-tres anys i malalt li era impossible realitzar l’esforç i treball que suposaria mantenir aquest contacte. Aquest mateix any Bookchin enviava un missatge al poble kurd: “La meva esperança és que el poble kurd sigui capaç d’establir algun dia una societat lliure i racional que permeti fer florir la seva lluentor de nou. Són afortunats de tenir un líder del talent del senyor Öcalan per a guiar-los.” Aquest missatge va ser llegit en la Segona Assemblea General del Kongra-Gel.

En el 2006, quan Bookchin va morir, l’assemblea del PKK es va referir a ell com “un dels més grans científics socials del segle XX. Ell ens va introduir en el pensament de l’ecologia social i va contribuir al desenvolupament de la teoria socialista a fi d’avançar en una base més ferma. Va mostrar com fer un nou sistema democràtic una realitat. Va proposar el concepte de Confederalisme, un model que creiem que és creatiu i realitzable. Les tesis de Bookchin sobre l’Estat, poder i jerarquia seran implementades i realitzades en la nostra lluita… Posarem aquesta promesa a la pràctica com la primera societat que estableix un confederalisme democràtic tangible”.

– ALB.- Perquè Öcalan té aquesta influència tan gran en el moviment kurd d’alliberament nacional, fins al punt que segueixen els seus canvis ideològics-estratègics?

SK.- Öcalan va ser el principal capdavanter del PKK des de la seva fundació, la seva importància va ser clau per a la creació d’un moviment que aglutinés les aspiracions socials i nacionals del poble kurd. Mentre altres líders havien tractat la qüestió kurda des de perspectives solament ètniques, oblidant la qüestió social, a Turquia els moviments socialistes i marxistes obviaven o menyspreaven la qüestió kurda.

Öcalan va començar llavors a crear entorn a si un moviment que reformulava els paradigmes de l’alliberament social i nacional, aglutinant-los i creant així el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El prestigi que va anar aconseguint a el PKK va anar de la mà del prestigi de Öcalan qui va ser sempre el cap més visible del partit. El PKK va estar a la vora de les divisions i traïcions en diverses ocasions, però la unitat i fortalesa del moviment es va fer possible gràcies a Öcalan, que va treballar de forma incansable per mantenir aquesta unitat que dotava de tanta força al PKK i que havia assolit convertir-lo en el moviment d’alliberament nacional kurd més fort i amb major arrelament a Turquia i en altres zones del Kurdistan. El paper de Öcalan era clau en el PKK doncs exercia una gran activitat com ideòleg i coordinador del moviment.

Amb la detenció de Öcalan l’Estat turc creia poder afeblir al moviment, i així aquest al costat dels serveis secrets d’altres països com EEUU i Israel, van planejar un complot internacional que va acabar amb la detenció il·legal de Öcalan a Kenya el 1999. Però aquesta detenció no va tenir l’efecte esperat i la figura de Öcalan ha anat fins i tot guanyant influència i prestigi, i el PKK després d’un breu període de certa confusió, s’ha enfortit i tancat files entorn al que segueixen considerant el seu líder, i que encara estant entre reixes segueix complint amb les seves responsabilitats. Ha estat durant el seu empresonament, i a pesar de les terribles condicions a les quals ha estat sotmès, quan ha dotat al moviment de la gran solidesa teòrica del CD i on ha fet innombrables esforços per la pau, però sabent també quan ha arribat el moment de l’autodefensa armada davant el fracàs dels processos.

Llegir més »

Convocatòries antiautoritàries 11 de setembre 2013

Cap a la total independència fent via,
VISCA L’ANARQUIA!
Independitzem-nos dels mercats, dels estats, de la troika i del patró!

Convocatòries

3 de setembre a Balaguer
– Presentació a carrec de Jordí Marti Font del llibre “L’anarquisme, fet diferencial català”

Llegir més »

La Via Catalana encerclarà llocs de referència de les lluites dels moviments socials

La Via Catalana cap a la independència atravessarà Catalunya de sud a nord, proclamant la sobirania nacional catalana i enllançant amb la Catalunya Nord i el País Valencià, però al llarg dels 400 quilòmetres de traçat estan sorgint múltiples iniciatives que pretenen omplir de reivindicacions socials la protesta. Barcelona, Badalona i Girona seran l’escenari de subcadenes on es denunciarà l’estafa bancària, les retallades a la sanitat i l’educació, i l’homofòbia.

Llegir més »

Dret a decidir: Per l’autodeterminació i l’autogestió

DRET A DECIDIR: PER L’AUTODETERMINACIÓ I L’AUTOGESTIÓ

Totes les persones hem nascut per a ser lliures. Donat que totes les persones vivim en societat, aquesta aspiració a la llibertat individual es torna també en un dret a la llibertat col·lectiva. D’aquí que tota col·lectivitat que es reconegui com a tal, com a grup, com a poble, com a nació i, evidentment, com a classe, tingui el dret inalienable a decidir el seu futur. I aquest Onze de Setembre previsiblement el poble de Catalunya sortirem novament al carrer per a reclamar quelcom que és obvi i lògic: el dret a ser lliures com a poble i poder decidir tots els aspectes del nostre futur.

Aquest Onze de Setembre viurem múltiples convocatòries per a sortir al carrer a reclamar el dret a decidir.

Al respecte, volem recordar que la CGT no volem que decidir es limiti a escollir si els acomiadaments massius s’han de dir ERO i no ERE. A la CGT no volem decidir si qui governarà per decret estarà a Brussel·les, Madrid o Barcelona.

A la CGT no volem que una Catalunya independent sigui com la d’ara, on hi hagi 873.000 persones desocupades, amb un 50% dels i les joves aturades, abocades a emigrar per trobar feina, amb desenes de milers de nens i nenes amb malnutrició infantil. No volem un país on cada dia es retallin més les condicions laborals, i se suprimeixin a cop de decret i retallada els drets aconseguits amb molts anys de lluites socials i laborals, mentre l’administració pública transfereix milers i milers de milions d’euros a la banca en concepte d’ajudes i d’interessos del deute. Rebutgem també que es persegueixi la dissidència mentre s’encobreixen els maltractaments policials, i a les presons, i referma la impunitat dels poderosos, allargant processos com els casos Palau, Camarga, Noos, Ferrovial, Pretòria, Mercuri, etc.

Llegir més »

Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid el 1919

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.

Llegir més »

Autonomia, nacionalisme i CNT. Resolució del II Congrés de la CNT (ara CGT) de Catalunya. Barcelona, 9 – 10 de novembre de 1985.

Introducció

Només la renovació del llenguatge i dels conceptes expressats per ell poden permetre el moviment i la vigència d’unes idees; en el pensament antiautoritari del qual es nodreix la CNT aquesta renovació ha de suposar el desbloqueig dels motlles i expressions formades en el passat i que ara es veuen com un llast anacrònic; en la CNT de Catalunya aquest desbloqueig ha de significar la clarificació sense embuts de l’anomenat “problema nacional” que suposi la identificació de l’organització amb aquesta terra damunt de la qual vivim i ensdefineix culturalment.

Llegir més »

Ni espanyol, ni català. Cap exèrcit defensa la pau

Per a qui es pensi que no està clar que succeirà el dia després de la Independència de Catalunya l’informo que no és veritat. Òbviament que les elits polítiques i, sobretot econòmiques, tenen clar que passarà, tot i que no ho diuen. Però des de principis d’abril ja sabem que podria succeir amb les forces armades catalanes: com seria el nou exercit de Catalunya.

Llegir més »

L’anarquisme, fet diferencial català

Poques vegades abans l’aparició d’un llibre m’havia suposat una dosi d’alegria tan gran com aquest “L’anarquisme fet diferencial català” de Xavier Díez, publicat per Virus Editorial dins la seva col·lecció Folletos el passat 23 d’abril. Xavier Díez és doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica i estudis de dret, a més d’un dels coneixedors més reputats que ara mateix tenim als Països Catalans sobre el món llibertari i la cultura anarquista. Els seus coneixements els ha transformat en nombroses publicacions i llibres, especialment referits a l’anarquisme individualista, el corrent llibertari a què dedicà la seva tesi doctoral.

Algunes em direu exagerat quan expresso la meva felicitat per aquesta publicació però ho tinc clar: feia anys i panys que esperava el llibre i el resultat final, tot i que massa curt i escarit -també cal dir-ho i en parlarem en aquest article- no m’ha decebut gens ni mica. L’esperava, almenys, des que el 1987 la gent d’Icària va treure el ja mític “Anarquisme i alliberament nacional” a l’editorial El Llamp i alguns, ja aleshores i sense tenir-ne gaire idea, a banda de perdre la por a barrejar oli i vi, vam veure clar que l’apartat històric del llibre era, per dir-ho així, una mica fluix. Ara ja podem dir que això ho tenim solucionat. I que consti, perquè és de justícia dir-ho, que aquesta nova aportació no és només un estudi històric…

Llegir més »

Llengua i exclusió

A L’ordre del discurs Foucault ha estudiat alguns dels procediments de limitació i exclusió de discursos, afirmant que «el discurso no es simplemente aquello que traduce las luchas o los sistemas de dominación, sino aquello por lo que, y por medio de lo cual se lucha, aquel poder del que quiere uno adueñarse». Tot i que Foucault no en parli, em sembla que cal incloure la llengua entre els procediments de limitació i exclusió de discursos.

De limitació, perquè la llengua restringeix les possibilitats d’expressió del discurs a una sèrie limitada de construccions possibles, i cada llengua n’ofereix de diferents, a voltes fins i tot algunes que li són exclusives —d’ací els grans problemes de la traducció. D’exclusió, perquè no totes les llengües ni totes les varietats lingüístiques, i, en conseqüència, tampoc els discursos generats amb elles, gaudeixen de la mateixa acceptació ni de les mateixes possibilitats realsde circulació.

Llegir més »
Alliberament Nacional

Ressenya sobre “Breu Història de Catalunya”, un llibre de l’historiador Fèlix Villagrasa

Bombarda Edicions publica el darrer llibre de l’historiador Fèlix Villagrasa amb el títol de Breu Història de Catalunya. El text, de cent-cinquanta planes condensa els esdeveniments d’aquest poble del nord-est de la península ibèrica des de la prehistòria.

El poble català, com altres del mediterrani, és un barreja de races i cultures, des dels ibers fins als grecs, passant pels visigots, els jueus i els sarraïns, amb una important base romana en la llengua, en els costums i en la religió.

La Catalunya contemporània sorgeix durant l’edat mitjana com a frontera sud de l’Imperi carolingi. Seguint el model de monarquia confederal, fou l’embrió que donà lloc a la corona hispànica fins que la noblesa castellana va aconseguir monopolitzar-la. Castellans i francesos van ser utilitzats pel primer rei borbó, Felip V, per convertir la corona confederal en Estat espanyol, unitari i absolutista a inicis del segle XVIII.

Des de llavors la tensió entre la Castella antropocèntrica i la Catalunya centrífuga ha estat constant. La modernització dels sistemes polítics (liberalisme democràtic), econòmics (capitalisme industrial) i socials (obrerisme, anarquisme) sempre eren introduïts a la península per Barcelona, produint una diacronia respecte a la resta de l’Estat, sempre al caire del col·lapse, que sovint ha desembocat en pronunciaments i dictadures militars, fent evident que l’única estructura estatal fiable per als dirigents polítics espanyols era l’exèrcit.

El llibre de Villagrasa repassa els diferents períodes d’aquesta història de vegades comuna, de vegades paral·lela, de Catalunya i Espanya fins els nostres dies, quan es troba en marxa un procés delicat, i no exempt de tensions, que pot tenir com a conseqüència un nou pacte més favorable per a la nació catalana, o la ruptura de la unitat territorial aconseguida a sang i foc, i que avui consagra la Constitució de 1978.

Llegir més »