David Pujadas, presentador estrella de la tv privada TF1, mostra un exemplar del Codi del Treball a les càmeres, el titlla d’obès, l’acusa de frenar l’ocupació i el deixa caure ostensiblement damunt la taula. Plof. Un quilo i mig de paper bíblia. Argument de pes, i de la mateixa volada que els que s’han esgrimit des del govern i la patronal per justificar la necessitat d’aquesta reforma laboral: la protecció del treballador impedeix el creixement, facilitar l’acomiadament redueix l’atur, precaritzar els joves, i no tan joves, els insereix més i més bé al mercat laboral…
No hi fa res que ni el FMI ni els estudis de l’OCDE no reconeguin cap relació entre el nivell de protecció dels treballadors i l’evolució de l’ocupació. Es tracta de flexisécurité, estúpids, l’oxímoron totèmic de Sarkozy, del Medef i, com s’ha vist, també de l’actual President. S’ha de dir que Hollande es va posar ben aviat a fer els deures, poc després d’arribar a l’Elysée. Al 2013 s’enllesteix el Pacte nacional pel Creixement i l’Ocupació que, com els Acords per la Competitivitat de Sarkozy, no ha afavorit ni el creixement ni l’ocupació. Només les exoneracions fiscals han acabat sent-ne ben reals, xifrades anualment en més de 20 bilions i acordades a les empreses franceses “per fomentar l’ocupació i per plantar cara a les exigències de la competència internacional i de l’economia globalitzada”. La Loi Macron de l’any passat, paquet de mesures liberalitzadores, va acabar suscitant una oposició popular tant forta que només va poder ser aprovada després d’excloure’n les disposicions més dràstiques, les quals foren desplaçades a l’actual projecte de reforma laboral. Sarkozy ja hi somiava prou amb aquesta reforma, però li va faltar temps, i va haver d’acontentar-se amb la reforma de la jubilació.