La CGT de Tarragona presenta el documental “No visquem més com esclaus” (“Na min zisoume sant Douli” en grec), a càrrec del seu director Yannis Youlountas
Autogestió, cooperatives, ocupacions, economia solidària… La veu a les persones que participen en la resistència popular a Grècia, davant a les polítiques neoliberals.
El 42% dels aturats no rep cap tipus d’ajuda
La cobertura total del sistema de protecció per desocupació descendeix al novembre de 2014 i se situa en el 57,8% enfront del 61,43% d’un any enrere.
L’any 2014 tanca amb 4.447.711 aturats registrats a nivell estatal.
Fins i tot assumptes amb històrica participació de l’Estat, com la salut o l’aigua, estan sent repensats des de la societat civil i la gestió comunitària. L’economia cooperativa, les xarxes de solidaritat i les pràctiques al voltant dels béns comuns viuen un moment daurat en el paíshelènic.
El PP i totes la Patronals, són responsables de les polítiques i lleis d’emmordassament de tots els drets laborals de les persones treballadores, a través i fonamentalment amb la Reforma Laboral de febrer de 2012, que han destruït més de 1 milió de llocs de treball a tot l’estat espanyol, sobretot els fixos, alhora que ha destruït més de 300.000 ocupacions del sector Públic (Educació, Sanitat, ajuntaments, empreses públiques); han invalidat la negociació col·lectiva, traslladant a la patronal l’autoritat “absoluta” per a disposar del contracte a la seva lliure voluntat: contractes precaris, contractes precaris, flexibilitat en horaris, jornades extres sense remuneració, baixada de salaris amb el consegüent empobriment d’un terç dels assalariats i assalariades, fins a aconseguir que el 34% de totes aquestes persones no arribin ni tan sols a cobrar el salari mínim interprofessional.
Govern i Empresaris, han vist com els “sindicats del règim” han apuntalat –altra vegada-, a un sistema polític i econòmic en el temps de “descompte”, quan la immensa majoria de la població, és contrària a les polítiques que ha generat aquest drama social de dimensions d’emergència.
Han signat engrunes de “caritat”, amb qui han dut a milions de treballadors i treballadores al desastre: Una “ajuda” de 426 euros, per a una població desesperada, durant 6 mesos com a màxim i això, sí es compleixen les condicions d’estar desocupat, inscrit durant un any ininterromput en l’INEM, tenir càrregues familiars, no superar ingressos superiors al 75% del SMI (483 euros mensuals) per persona de les quals constitueix la llar, sotmetre’s
Una altra estafa als treballadors/es i al conjunt de la població.
Aquest dilluns 15 de desembre hem vist una nova fotografia conjunta dels màxims dirigents de CCOO i UGT junt amb els presidents de les patronals CEOE, CEPYME i la ministra d’Empleo y Seguridad Social Fátima Báñez. En aquesta ocasió, el motiu ha sigut escenificar la signatura del “Acuerdo sobre el Programa extraordinario de activación para el empleo”. Ja de per si la imatge és tot un insult als milions de persones que els darrers anys estem patint un fort deteriorament de les nostres condicions de vida i la misèria o la por a la misèria per culpa de les polítiques econòmiques de la patronal i el govern. L’acord signat encara fa més reprovable aquesta fotografia. En donem alguns detalls significatius.
Des de la CGT, cada vegada ens resulta més indignant analitzar les xifres fredes i manipulades políticament pel govern del PP, sobre l’ocupació i atur que ofereixen mensualment els denominats Serveis Públics d’Ocupació (antic INEM).
El Novembre 2014 és presentat com el millor…”mes en la caiguda de l’atur, des que es tenen estadístiques (1996)… ha disminuït l’atur en 14.688 persones i l’afiliació a la Seguretat Social ha augmentat en 5.232 afiliats/as més…”
El que es mostra “oficialment” a la societat, res té a veure amb la realitat del mercat de treball: seguim estant en una situació d’emergència social per a més de 5,5 Milions de persones parades (EPA) i, prop de 4 milions d’aquestes persones no perceben prestació d’atur. Més del 32% dels assalariats i assalariades cobren menys del Salari Mínim Interprofessional (645 €).
Encara amb les dades dels Serveis d’Ocupació, segueixen estant inscrits com desocupats i desocupades més de 4,5 milions de persones i d’aquestes solament el 55% rep algun tipus de prestació d’atur. Creuant les dades de menys persones inscrites com desocupades al novembre (-14.688) i les afiliacions a la Seguretat Social (+ 5.232), ens trobem que solament una de cada tres persones que ha abandonat l’atur ha estat perquè ha trobat treball.
Del total de contractes realitzats al novembre: 1.385.359, solament el 8,5% dels mateixos han estat indefinits i, a més, aquests contractes indefinits cada vegada en major mesura s’han realitzat a temps parcial. La resta, és a dir el 91,5% de tots els contractes realitzats, han estat temporals i precaris.
La “sense ànima” de la Secretària d’Ocupació opina que…”más cornás da el hambre…” O, el que és el mateix, més precari és no tenir treball… la qual cosa, traduït a la indecencia lingüística, és igual que justificar l’esclavitud… Sí, senyora Engracia, els esclaus tenien treball les 24 hores del dia… Aquest és el tipus de mercat de treball que tota la classe política i empresarial estan imposant. Maleïts siguin.
La realitat laboral a més de dramàtica per a milions de persones, és molt preocupant per a tot el mercat de treball, doncs la Seguretat Social s’està descapitalitzant per aquest Govern a marxes forçades: es tornen a retirar 8.000 milions d’euros del Fons de Reserva per a pagar l’extra i nòmina dels pensionistes de novembre 2014 (van ja més de 32.000 milions d’euros des del 2012), quedant el Fons de Reserva en menys de 42.000 milions d’euros.
La política de devaluació salarial que està provocant situacions de pobresa extrema i cotitzacions mínimes, genera una caiguda molt important en la recaptació de la Seguretat Social.
Al costat d’aquesta caiguda, hem de sumar els menors ingressos dels patrons per la seva quota plana de 100€ per a la contractació d’ocupació indefinida; els 50€ per als autònoms; les reduccions i exempcions en una gran parafernalia de contractes “pitjor que escombraries”… sumades totes aquestes rebaixes, ens trobem que el famós “equilibri financer de la Seguretat Social”, imposat pel govern del PP com base per a pujar les pensions per sobre del 0,25%, no arribarem a ell sinó és en una dècada més…
CGT considera que la situació d’emergència “social” ha traspassat totes les línies permissibles i suportables i, la majoria social, ha d’empènyer i lluitar en la direcció que CGT ve plantejant juntament amb els moviments socials, les Marees en la defensa de tots els serveis públics, les Plataformes de lluita contra els desnonaments, les Marxes de la Dignitat, doncs dia sí i dia també ho estem reclamant en els carrers: PA, TREBALL, SOSTRE, DIGNITAT, LLIBERTAT i “NO DEVEM, NO PAGUEM”.
4 de Desembre 2014
Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)
Attached documents
Disminueix un 1,4% la renda mitjana de les llars catalanes
La taxa de risc de pobresa va afectar el 19,8% de la població de Catalunya l’any 2013, el que representa un augment de cinc dècimes respecte l’any anterior (19,3%), segons les últimes dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
La Marxa per la Dignitat de Barcelona clama contra la política econòmica
La protesta reuneix més de dues mil persones sota un gran aiguat.
Col·lectius amb problemàtiques socials diverses clouen la setmana de reivindicació a tot l’Estat.
El 23 de juliol de 2014, el Consell i el Parlament Europeu promulgaven un Reglament de desenvolupament de l’article 3 del Tractat de Lisboa, que aplana el camí per als Tractats de Lliure Comerç (TTIP, TISA, ZETA) que actualment s’estan negociant entre EEUU i la UE.
A partir de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, les inversions estrangeres directes figuren en la llista de matèries que formen part de la política comercial comuna. En l’article 3 del tractat hi diu: “La Unió disposa de competència exclusiva en matèria de política comercial comuna”. El Tractat de Lisboa contempla també que la protecció de les inversions pot incloure un mecanisme de resolucions de litigis entre inversors i Estat que permetrà a un tercer país (transnacionals assentades en aquest país) la formulació de reclamacions contra qualsevol Estat. La signatura del Tractat de Maastricht i la posterior entrada en vigor de l’euro el 2002, amb l’obligació de complir el Pacte d’Estabilitat, tancarà el cercle del projecte neoliberal que marca el full de ruta que subjeu en l’estructura de construcció de la UE.
La recepta de la globalització que s’implementa a partir de la crisi dels anys 70, com resposta de la ideologia neoliberal a la recessió d’aquells anys, a fi de reactivar l’acumulació capitalista, està intrínsecament lligada a l’actual crisi. Amb la internacionalització i desregularització de l’economia, al trencar totes les barreres de reglamentació establertes sobre el sistema financer, la conseqüència del qual ha estat l’especulació salvatge d’aquest mercat, ens ha dut -amb l’esclat de la bombolla financera- a l’actual situació que no és altra cosa que una de les crisis sistémiques cada vegada més virulentes del sistema capitalista.
Amb els Tractats de Lliure Comerç i Inversió (TTIP, ZETA, TISA), el neoliberalisme pretén reactivar de nou la voracitat del gran capital, desregularitzant totes les esferes de la vida i creant la zona de lliure comerç més gran del món al servei de les corporacions. Una nova volta de rosca a costa dels drets laborals i socials i de l’empobriment dels pobles, posant a la disposició de les transnacionals els segments susceptibles de generar beneficis econòmics que encara no estan sota el control del capital privat.
Des que va quedar bloquejada l’any 2001, per desavinences entre els Estats membres, l’Organització Mundial del Comerç (OMC), organisme que serveix d’instrument al neoliberalisme, les elits polítiques i econòmiques occidentals en la seva voracitat per a seguir creixent sense límits i amb la finalitat de reorganitzar el model d’explotació capitalista que els permeti tornar a generar els beneficis que ells consideren adequats, engeguen i impulsen els Tractats de Lliure Comerç, fora del marc de l’OMC.
El TTIP, el ZETA i el TISA són les eines necessàries per a portar a terme aquestes polítiques de concentració i globalització que posen el poder econòmic i polític en mans de les transnacionals i del mercat financer. Aquests tractats es negocien de forma opaca i en secret, excloent als pobles i parlaments dels diferents Estats de la UE i tenen com objectiu la desestructuració del teixit productiu local, social, ambiental i laboral, com mètode per a reactivar les taxes d’acumulació i beneficis del capitalisme financer i transnacional.
El TTIP que es negocia amb l’excusa de la supressió d’aranzels entre EEUU i la UE, i es ven com la sortida de l’estancament econòmic en el qual està immersa l’economia mundial, no és més que el mecanisme de control per part dels poderosos per a afavorir els interessos de les elits econòmiques que posseeixen el poder real. La veritat és que els aranzels ja són molt baixos entre aquests dos blocs i el que veritablement es persegueix és baixar els estàndards de producció, adequant el model econòmic a les necessitats de regeneració del sistema.
A l’harmonitzar les regles de joc a les necessitats de les transnacionals, se’ls atorga un poder absolut sobre els governs i s’elimina l’autonomia legislativa dels Estats. Aquesta fugida cap a endavant, a un ritme cada vegada més accelerat, ha destruït ja vides, mitjans de subsistència i comunitats en altres parts del món.
L’impacte del desmantellament de la normativa de protecció laboral i les dràstiques retallades socials que es produiran com a conseqüència de la signatura d’aquests tractats a tota Europa, seran especialment virulents en una economia com la de l’Estat espanyol, sense projecte ni autonomia i amb un teixit industrial desmantellat i depenent.
És necessari parar aquests tractats i per a això és necessari la implicació i la formació de la militància de la CGT que faci possible la informació i difusió d’aquesta amenaça entre la població, així com la participació en la mobilització i visibilització en el carrer, juntament amb les organitzacions ciutadanes, col·lectius i organitzacions socials que s’oposen a aquests tractats i amb les quals ja estem treballant.
És necessària també la coordinació amb les organitzacions que a Europa s’oposen a la signatura dels TBI. Solament podem tenir alguna possibilitat de parar aquest atac si ens coordinem a nivell global per a poder enfrontar amb garanties l’estratègia del poder neoliberal que camina cap a la destrucció de les societats i del planeta.
Paral·lelament, hem d’anar treballant en la construcció d’alternatives que ens condueixin a l’estructuració d’altra economia descentralitzada, autogestionada, decreixentista i més humana que permeti a les persones habitar el planeta amb harmonia i dignitat.
* Editorial del núm. 284 del periòdic confederal Rojo y Negro.
Marxes de la Dignitat. Totes les lluites al carrer!
Dissabte 29 de novembre manifestació a Barcelona. 17.30h Plaça Universitat.
Punt de trobada de la CGT 17h. Ronda Sant Antoni / Plaça Universitat.
La manifestació acabarà a la plaça Joan Peiró (Sants Estació), on tindrà lloc l’acte final amb intervencions de representants de diversos col·lectius i actuacions musicals.
La Confederació General del Treball ha iniciat una campanya de contribució popular (crowfunding) per a personar-se en el procediment de Bankia. CGT ja va intentar personar-se a l’inici del procediment seguit contra la gestió de Bankia, i no va poder fer-lo davant els requisits que se li van exigir, especialment, el dipòsit d’una fiança de 20.000 euros.
La CGT ha defensat que les pràctiques antisocials, no només les corrupteles que s’han anat descobrint al llarg d’aquest temps, sinó, fonamentalment, les polítiques i pràctiques econòmiques i laborals portades a terme pels seus òrgans directius respecte d’habitatge, crèdits hipotecaris, inversions o la captació de fons per mitjà de productes preferents, subordinats i altres productes complexos no podien quedar impunes.
#29N: Les marxes de la dignitat contra el nou intent d´apropiació de CCOO-UGT:
A les Marxes de la Dignitat hi participem desinteressadament moltes organitzacions, moviments socials i persones a títol individual independentment del seu lloc de militància. Tenim en comú el nostre treball per un mon nou, on la dignitat i els drets de les persones estigui n per sobre dels interessos d’uns pocs. Tenim clar també que la responsabilitat principal de l’estat actual d’emergència social la té aquesta minoria, però considerem també que la política de pau i concertació dels autoanomenats ‘agents socials’, els sindicats majoritaris, ha estat condició necessària pel seu èxit.
Aquest article descriu una de les situacions més alarmants que estan passant a Espanya: el creixement de la pobresa infantil. L’article analitza les conseqüències d’aquesta pobresa, així com les seves causes, assenyalant la insuficiència dels programes que s’han desenvolupat per a resoldre aquest drama social
En una entrevista realitzada al diari Ara al conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila assegura que no s’apujaran tarifes durant aquest proper any 2015. Segons el conseller, els 11 milions d’euros que es preveu que costarà la congelació quedaran compensats per un augment de passatgers durant el proper any.
Davant d’aquesta notícia, des de la Plataforma StopPujades volem fer un seguit de consideracions:
– L’anunci del Conseller Santi Vila del dia 14 de novembre de congelar tarifes l’1 de gener (després d’anys d’increments) és fruit de la mobilització popular del 2014 a Barcelona i a la seva conurbació, que va sortir 18 dimecres consecutius, denunciant unes tarifes abusives per la situació econòmica de les famílies.
Amaia Pérez Orozco va ser a la presentació de la Fira d’Economia Feminista, celebrada el 14 i 15 de novembre a Can Batlló. Autora de Subversión feminista de la Economía: aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida (Traficantes de Sueños, 2014), és economista radical i, alhora, activista pel canvi del sistema capitalista i patriarcal. Amaia Pérez Orozco, advoca per col·locar la vida al centre, en substitució dels mercats capitalistes i heteropatriarcals. Avui, conversem sobre l’economia feminista i l’aposta de la fira.
La cultura de la delegació és un dels aspectes més negatius del model de relacions laborals existent des de fa molts anys a l’Estat espanyol, configurat a partir de l’aprovació, l’any 1985, de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS). És també una de les herències més pernicioses que resten encara entre nosaltres de la mal anomenada “transició democràtica”. Aquesta cultura està àmpliament estesa, per desgràcia, entre la majoria dels treballadors i les treballadores, havent contribuït el bisindicalisme hegemònic (CCOO i UGT) a la seva extensió i a reforçar-ne la imatge de normalitat, a convertir-la en quelcom “natural”.
Des d’aquesta perspectiva és, doncs, d’allò més normal que derivem la defensa dels nostres drets en l’àmbit laboral a un cos especialitzat de treballadores (tot i que moltes d’elles fa anys que han deixat de ser “treballadores”, en sentit estricte, atès que ostenten la condició d’alliberades a temps complet), que “ens representen”, perquè les votem cada 4 anys, i són les que “entenen” i les que s’ocupen d’aquests assumptes. Així, no cal que nosaltres ens ocupem de solucionar personalment els nostres problemes i els de les nostres companyes en aquest àmbit, perquè per a això ja estan els delegats i les delegades al Comitè d’Empresa, que són els que es dediquen a fer-ho. I si no ho fan els podem criticar per aquest motiu, sense que en cap moment se’ns passi pel cap que ho podem i ho hem de fer nosaltres mateixes, de forma directa i sense intermediaris. Perquè per a això estan, per a això els votem, igual que votem periòdicament als polítics per a gestionar la cosa pública…
De forma complementària, també forma part d’aquesta cultura una actitud instrumental respecte els sindicats, que són vistos per molts com a poc més que gestories o com a simples serveis jurídics (i en el pitjor dels casos, fins i tot, com a agències de col·locació), als quals hom hi acudeix només quan té un problema individual, per a que l’hi resolguin, sense que la majoria es plantegi que si existeixen aquestes estructures organitzatives (almenys, pel que fa a la CGT) és per la militància de moltes persones que estan gastant voluntàriament moltes hores de la seva vida, a canvi de no res, per a articular i mantenir un espai de solidaritat i suport mutu. I, òbviament, la solidaritat és sempre desinteressada, però no pot ser unidireccional, perquè aleshores deixa de tenir sentit. És també un mecanisme que requereix, per a sostenir-se, de la reciprocitat, de la implicació de tots i totes nosaltres… De la teva tant com de la meva. El suport mutu, i això tothom ho hauria d’entendre, o és precisament això, mutu, o no és res.
Una reflexió crítica i autocrítica sobre la nostra contribució a la transformació social
No serem nosaltres els que defensem, des de la nostra posició llibertària i anarcosindicalista, la necessitat de mantenir una estructura d’Estat, però sí l’obligatorietat de dotar a la societat lliure, formada per homes i dones lliures, d’una forma d’administrar els bens i serveis que són de propietat (tots haurien de ser-lo) col·lectiva o comunitària*. A aquesta forma l’anomenem “Administració Pública” i les persones que, malgrat tot, aconseguim que funcioni, “treballadors i treballadores públics”.
Des d’Stop Pujades i la Mesa Popular del Transport Públic, organitzem una xerrada informativa el proper divendres dia 14 de novembre a les 19h a l’Ateneu del Clot (c/Muntanya, 16bis). La xerrada consistirà en una exposició sobre la T Mobilitat, la nova iniciativa privatitzadora de l’Autoritat del Transport Metropolità que cedirà a La Caixa els drets sobre el transport públic.
Malgrat el silenci i secretisme amb el qual s’ha impulsat l’adjudicació d’aquesta iniciativa, des de la MPTP hem fet una investigació acurada que ha permès plantejar molts dubtes entorn la T Mobilitat, així com conèixer xifres reals del cost que li pot generar al sistema públic. Aquests dubtes, per tant, han de ser compartits amb totes les entitats i col·lectius que treballen per un transport públic de qualitat i popular i per capgirar aquest model de ciutat insostenible per les nostres veïnes.
4 de Novembre 2014: les dades dels Serveis Públics d’Ocupació ofereixen les següents xifres:
* L’atur augmenta en 80.000 persones més en el mes d’octubre a l’estat espanyol.
* La seguretat social solament ha augmentat en 28.000 persones afiliades més, quan a l’octubre de 2013 van augmentar en 50.000.
* El 91% de tots els contractes realitzats en el mes d’octubre són temporals i precaris.
* La diferència entre l’afiliació neta de 28.000 afiliats més es deu al que ja és una constant des de fa més de dos anys i mig: la gent s’esborra de la població activa, bé perquè emigra, bé perquè senzillament s’esborra (ni treballa, ni cerca ocupació, ni vol saber res de l’enquesta). Al baixar substancialment la “població activa”, disminuïx la població parada i creix la població ocupada, però no hi ha més ocupació, sinó menys.
* Les prestacions socials per atur, siguin contributives, o assistencials, han caigut més de 12 punts, trobant-nos, segons el SSPPEE (antic INEM), amb que solament el 52% de les 4,5 milions de persones aturades estan cobertes. Segons l’EPA, l’absència de cobertura total (ni contributiva ni assistencial) arriba a a 4 milions de persones aturades de les 5,6 milions de l’enquesta.
* La quantia de la prestació mitja segueix caient, i se situa en 801 euros.
5 de Novembre de 2014: la Comissió Europea “llança un gerro d’aigua freda sobre les expectatives de la classe política i l’oligarquia financera-empresarial”: “el tan anunciat increment macroeconòmic del Govern per al 2014, 2015 i 2016 es rebaixa substancialment”, “l’atur no baixarà del 24% de la població activa ni tan sols d’aquí al 2017”, “el deute arribarà al 102% en el 2016”… I els del CEC venent 2,5 milions d’ocupacions, reformes laborals encobertes, flexibilitat de gom a gom , rebaixa fiscal als empresaris de fins a 30.000 milions d’euros, més milions i milions per a les “polítiques actives d’ocupacions…”, és a dir , contractes no solament subvencionats als empresaris per contractar treballadors/es a saldo “”, sinó a més, rebaixes encara més substancials en els seus impostos directes (cotitzacions empresarials)…
La farsa, l’engany, la corrupció, el robatori, l’espoli, la burla… no són sinó diferents epítets per a qualificar la política dels polítics i la política dels poderosos i les oligarquies del sistema, però solament serveixen per a l’alleujament… La realitat ha de superar la fase de l’alleujament i passar a fer-los fora a tots i amb ells al sistema capitalista, l’autèntic problema dels milions de persones que habitem el món i que cada dia ens enfonsa més en la tragèdia de l’empobriment generalitzat.
Cada dia les nostres vides són empitjorades conscientment, alhora que el seu sistema i les seves mesures polítiques, laborals, socials i energètiques, amenacen més l’equilibri dels ecosistemes del planeta.
Per a la CGT, l’única solució és acabar amb el capitalisme i amb els seus representants.
7 de Novembre de 2014
Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)
La financiarització de la vida i la virtualització de les relacions generen noves formes de malestar social. Com pot polititzar-se aquest sofriment? Entrevista d’Amador Fernández-Savater a Franco Berardi (Bifo), filòsof i activista italià.
És una experiència quotidiana: el treball en un context capitalista és principalment el mitjà per a una finalitat (el guany). Un treball indiferent per tant al seu contingut, buidat de significat, determinat primordialment pels diners. Mantega o míssils: el mateix dóna, l’important és que el producte-mercaderia vengui en el mercat. Marx ho va anomenar “treball abstracte” i a partir d’ell va definir la manera de producció capitalista i el seu caràcter destructiu.
Segons Franco Berardi (Bifo) -filòsof italià, teòric dels mitjans de comunicació i les transformacions del treball, implicat en moviments polítics des dels anys setanta-, dos nivells més d’abstracció s’afegeixen en els nostres dies a l’abstracció del treball: el govern de les finances (un poder sense cap arrelament local) i les xarxes virtuals de comunicació (un intercanvi simbòlic sense cossos). La financiarització de la vida i la virtualització del contacte generen segons Bifo noves formes de malestar social, noves patologies, nous tipus de sofriment.
Pot polititzar-se aquest malestar? Quines formes d’acció col·lectiva poden reconvertir el sofriment en força transformadora? La sublevación (edició espanyolaa Artefakt, edició argentina a Hehkt) reuneix una sèrie de textos escrits per Bifo a la calor dels moviments de les places (primavera àrab, 15M, Occupy…). La revolta, tal com apareix pensada en el llibre, és en primer lloc l’aixecament dels cossos explotats, estresados, deprimits. El primer pas per a la reconstrucció d’un cos social capaç de desafiar el domini de la híper-abstracció digital i financera.
***
Abstracció financera
1. En què consisteix l’abstracció financera?
Bifo. Nomeno així al conjunt dels automatismes financers que subyuga la vida real i la producció, buidant-les d’energia i de poder polític.
2. En quin sentit l’abstracció financera buida el poder polític?
Bifo. És alguna cosa molt òbvia que tots hem entès en els últims anys: les institucions de la democràcia política no poden fer res enfront de la prioritat de l’abstracció financera. La liquidació del primer ministre grec, Yorgos Papandreu, el dia mateix que va proposar un referèndum sobre el “pla d’ajuda” del BCE a l’Estat grec el 2011 va ser la declaració final de l’anul·lació de la democràcia en el continent europeu. Les tradicions humanistes i il·lustrades quedaven igualment escombrades d’un cop de ploma aquell mateix dia.
3. Explica’t.
Bifo. L’humanisme és essencialment el moviment pel qual la voluntat humana s’emancipa de la tutela divina. Pel seu costat, la Il·lustració proclama la superioritat de la Raó i de la Llei sobre la força dels “animal spirits” de l’egoisme econòmic. Doncs bé, God is back, la potència superior del diví sobre la voluntat humana retorna, però ara amb la forma del capital financer. Les lleis no tenen avui cap força enfront de la circulació global dels algorismes financers, ni davant la potència desterritorialitzada de les empreses globals.
4. Però no ha estat sempre així en la història del capitalisme? Per què seria això una novetat?
Bifo. Crec que la classe financera és distinta a la classe que en els segles de la modernitat vam conèixer com burgesia. La burgesia s’enriquia gràcies a l’explotació de la classe obrera, però també gràcies a la producció de béns útils per a la vida social. És una classe que acumula plusvàlua a través d’un procés de producció de béns útils. No obstant això, la classe financera -o, millor dit: el conjunt dels automatismes financers- s’enriqueix a través de la destrucció del valor produït, a través de la privatització dels béns comuns. La plusvàlua de les finances és una minus-vàlua des del punt de vista social. D’altra banda, la burgesia tenia una forta territorialització ciutadana i nacional, mentre que la classe financera és una classe totalment desterritorializada, incapaç d’identificar-se amb cap lloc específic.
Malestar social
5. Quins efectes té l’abstracció financera sobre el cos viu de la societat?
Bifo. Ja no hi ha continuïtat en l’experiència del treball: no s’arriba cada dia al mateix lloc, no es compleixen les mateixes rutines, no es troba a les mateixes persones. El treballador mateix ja no existeix com persona, és el productor intercambiable de fragments de temps/treball connectats en una xarxa global. El temps viscut pels treballadors precaris es fragmenta -o, millor dit, es fractalitza- a l’haver d’adaptar-se constantment als requeriments de la producció. Però tinguem en compte que el cos viu té les seves pulsions, la seva sensibilitat, el seu temps i els seus desitjos. L’abstracció financera superposa un temps espasmòdic, en constant acceleració, a la sensibilitat del cos individual i col·lectiu.
6. Produint per tant efectes a nivell individual i col·lectiu, no? Quins són?
Bifo. Les patologies causades per l’acceleració i la competició agressiva es manifesten a nivell individual com una veritable epidèmia de sofriment mental, psíquic, emocional. Les crisis de pànic, els problemes d’atenció, la solitud competitiva, la depressió… A nivell col·lectiu, la conseqüència és la crisi de la solidaritat social. Cada individu percep als altres essencialment com competidors i no com cossos afectius.
Abstracció digital
7. A l’abstracció financera se li afegeix una abstracció digital, en què consisteix, com opera?
Bifo. L’abstracció digital és l’efecte de l’aplicació de les tecnologies de virtualització a la comunicació entre els éssers humans i la seva operativitat es manifesta com intercanvi lingüístic sense cos, com escisió entre paraula, cos i afectivitat.
8. En el llibre analitzes els efectes “ètics” de la virtualización del contacte, quins són?
Bifo. Per a mi, ètica i estètica estan íntimament relacionades: la paràlisi ètica, la incapacitat de governar èticament la vida individual i col·lectiva, prové d’una pertorbació de l’estesia, és a dir, de la percepció de la continuïtat sensible del propi cos en el cos de l’altre. D’una comprensió eròtica de l’altre. La virtualització del contacte produeix un efecte de de-sensibilització emotiva, de solitud relacional, de fragilitat psicològica.
9. Potser és una cosa que podem entendre millor a partir de la diferència que fas en el llibre entre “lògica de conjunció” i “lògica de connexió”.
Bifo. La conjunció és un intercanvi en el qual els cossos es posen en relació recíproca de manera tal que cada comunicació es manifesta com singular, irrepetible. La simpatia, és a dir, el sentir compartit (sym-pathos), és la dimensió general de l’intercanvi conjuntiu. Però mentre que la lògica conjuntiva implica la interpretació de la dimensió gestual, corporal i de les implicacions emocionals (amb les seves ambigüitats i matisos), la lògica conectiva redueix la relació amb l’altre a pura descodificació d’una sintaxi, a un contacte funcional dintre d’estàndards predeterminats. És el cas de Facebook. El procés de mutació que es desenvolupa en la nostra època està centrat en el canvi de la conjunció a la connexió com paradigma de l’intercanvi entre els organismes conscients.
La revolta
10. Entre 2010 i 2013 es van activar mobilitzacions massives a Anglaterra, Tunísia, Egipte, Espanya, Grècia, EEUU, més tard a Brasil i Turquia, ara a Xina… Les característiques i els objectius d’aquestes mobilitzacions han estat molt diferents, com diferents són les condicions polítiques i culturals dels diferents contextos. Però tu consideres que aquesta sèrie d’aixecaments formen part de la mateixa ona, per què?
Bifo. Crec que si, perquè totes aquestes mobilitzacions, incloent les que es van donar en les ciutats àrabs, tenien des del començament una mateixa voluntat de reactivar la solidaritat i la dimensió física de la comunicació social. Els treballadors i els estudiants rebels van intentar en primer lloc crear condicions de conjunció directa, física i territorial per a sortir de l’alienació virtual. Per què ocupar una plaça, un carrer o un territori quan sabem molt bé que allí no resideix cap poder polític i que el sistema financer no es localitza en una dimensió territorial? Perquè la primera cosa que necessiten els treballadors precaritzats és la reactivació d’una dimensió afectiva i territorial que permeti reconstruir les condicions emocionals de la solidaritat. Em sembla que aquest és el sentit de la presa de les places, de les acampades. Una revolta col·lectiva és en primer de tot un fenomen físic, afectiu, eròtic. L’experiència d’una complicitat afectuosa entre els cossos.
11. Com s’organitza “” una política així, mitjançant quines formes, institucions, etc.?
Bifo. M’agrada posar la imatge del mantra: el mantra és una respiració col·lectiva harmònica, una metàfora del que en la dimensió política anomenem solidaritat. L’organització que imagino no passa a través de la democràcia representativa, ni d’una organització centralitzada com va ser el partit leninista del segle XX. Té més que veure amb el ritme d’un mantra.
12. Quin balanç fas de l’ona de moviments que es va activar el 2011? Quines potències i límits ha trobat?
Bifo. El balanç és ambivalent. D’una banda, podem dir que els moviments de les places no van assolir frenar gens l’explotació financera, la imposició del deute, la destrucció i privatització dels béns comuns. En aquest sentit podem parlar de fracàs. Però crec que hem de valorar-los des d’un punt de vista evolutiu més llarg. Aquests moviments han revelat la dimensió afectiva social. És la condició necessària per a emprendre un moviment de recomposició dels sabers comuns -científics, tècnics, afectius, organitzatius- per fora de l’explotació capitalista.
13. Com penses una possible aliança entre el digital i la dimensió “física” de la rebel·lió?
Bifo. Les noves tecnologies han estat i segueixen sent eines per a l’ampliació de la comunitat, encara que només virtual, i per a la coordinació d’iniciatives i accions a nivell global. Però només la presència física i territorial pot activar l’empatia i la solidaritat. Al mateix temps, en termes d’eficàcia, les accions més reeixides en termes de sabotatge del domini imperial han estat accions com les de Assange i Snowden que es desenvolupen en la dimensió digital. L’acció subversiva és molt eficaç quan es desenvolupa en l’esfera digital, quan s’infiltra en l’interior de la dimensió algorítmica del capitalisme.
14. A Espanya, diversos dispositius més o menys “partidaris” sorgits a partir del 15M apunten a “prendre el poder polític” en les seves diferents escales (nacional, regional, municipal), aprofitant un buit creat per la deslegitimació radical del sistema de partits instal·lat en la Transició espanyola, quin paper creus o imagines que poden tenir les institucions estatals en la promoció del canvi social que projectes en el llibre?
Bifo. Les noves organitzacions polítiques, com Syriza i Podemos, poden ser molt útils per a la resistència dels treballadors, per a la supervivència en condicions d’empobriment i disgregació social. Però no crec que puguin fer molt contra el poder financer, ni per a afavorir l’alliberament de les energies intel·lectuals del treball per fora de la dominació capitalista. La frase “yes, we can” d’Obama va ser més un exorcisme contra la impotència de la política i de la voluntat que un programa. El fet que la màxima autoritat mundial digui “podem” és el signe de que alguna cosa no funciona, un sentiment d’impotència que la política no pot admetre però que és evident. Sis anys després de la seva primera victòria, Obama ha de reconèixer que no pot sortir de la “guerra infinita” bushista, que no pot parar la devastació del medi ambient, que no pot modificar la tendència cap a la concentració de la riquesa. No podem, aquesta és la veritat.
El temps de la voluntat i de la política s’acaba. Hem de desplaçar l’energia social cap a una dimensió que no és ni la democràcia representativa ni la subversió política, sinó la imaginació de noves formes d’organització del coneixement i de la producció, la creació d’una plataforma tècnica i política per a l’auto-organització de la intel·ligència col·lectiva (força productiva principal del temps present).
15. Crec que per a tu la política consisteix en una “mutació antropològica” (com deia Pasolini, encara que ell la temia). Com es pot pensar aquesta “mutació antropològica” per fora de l’esquema revolucionari tradicional de “l’Home nou” que ha causat tants estralls en el segle XX?
Bifo. Pasolini temia justament la mutació antropològica produïda pel capitalisme tecnològic i global, i la seva por tenia bones raons. Ens trobem en la situació d’uniformització i de violència psíquica interindividual que ell presagiaba fa quaranta anys. Hem d’imaginar una sortida antropològica de la mutació antropològica uniformitzadora que imposa el capitalisme global, però una sortida diferent a la del segle XX. Les utopies de la modernitat es van fundar sobre l’exaltació testosterónica de la joventut. Van ser utopies violentes i esperançades (això és, en última instància desilusionants, consagrades al penediment). La nostra força ja no pot basar-se en l’ímpetu juvenil, l’agressivitat masculina, la batalla, la victòria o l’apropiació violenta, sinó en el goig de la cooperació i el compartir. Reestructurar el camp del desig, canviar l’ordre de les nostres expectatives, redefinir la riquesa, és tal vegada la més important de totes les transformacions socials.
* Entrevista realitzada per Amador Fernández-Savater publicada a eldiario.es
http://www.eldiario.es/interferencias/bifo-sublevacion-afectos_6_319578060.html
En ple procés independentista català, un informe de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute subratlla que, sota la ‘deutecràcia’, no hi ha sobirania real. El text planteja diverses alternatives per sortir d’aquest context.
El principal creditor del govern autonòmic català és l’Institut de Crèdit Oficial, un organisme que depèn del govern central i concentra el 30,5% del passiu.
Es pot no pagar el deute públic?
La Constitució espanyola, arran de la reforma exprés pactada pel PP i el PSOE i aprovada, també, amb el suport de CiU l’agost de 2011, estableix que el seu pagament ha de ser prioritari per a les administracions públiques, per davant de qualsevol altra despesa. I malgrat que des del govern de la Generalitat s’insisteix que no hi ha alternativa perquè així ho fixa la llei, la realitat és que es plantegen altres opcions.
Treballar per ser pobres?.
Avui els empresaris VIP, aquells que controlen les 18 empreses més grans de l’Ibex-35, han fet públic el seu pla per crear llocs de treball, diuen. L’han exposat preparant detalladament una posada en escena on hi han intervingut, entre d’altres, César Alierta, president del Consejo Empresarial para la Competitividad, el nom que té el lobby d’aquestes 18 empreses. Una de les mesures estrella que han plantejat és incrementar el nombre d’inspectors laborals per perseguir el que anomenen frau laboral i que, no us il·lusioneu, no han tingut cap problema en imputar als treballadors que treballen sense contracte. Diuen que així aflorarien uns 800.000 llocs de treball al conjunt de l’Estat, fet que faria caure la taxa d’atur en mésdel 3,4%.
Guia bàsica sobre el Pacte de Competitivitat de la UE
El Pacte de Competitivitat representa l’etapa final de la nova arquitectura de governança econòmica de la UE. En aquesta guia bàsica, expliquem els mites i les realitats sobre la competitivitat, i sobre què significa aquesta realment per a la vida dels ciutadans i les ciutadanesd’Europa.
Polítics estafadors. Ja ens ho deia un grup de visionaris (La Polla Records)
Què hem de fer amb aquesta classe política plena de estafadors i estafadores? Culpabilizen del dèficit de les Administracions a les i els Empleats Públics, mentre ells roben a la ciutadania; als i les treballadores —les i els Empleats Públics— ens han retallat en els últims 10 anys més del 28% del nostre salari; ens treuen una paga extra; redueixen els dies de permís, —obtinguts a canvi de congelar-nos el sou— augmenten la jornada laboral i ens sostreuen un sens fi de drets obtinguts.
Aquests i aquestes corruptes, amb ajuda dels seus sequaços, els quals ocupen llocs de lliure designació, cobrant elevats sous (aquests si són ninis), que ni veuen, ni denuncien les irregularitats que en els seus Serveis s’estan realitzant; intenten desmantellar els Serveis Públics, perquè els gestionin les empreses de les seves amiguetes.
El procediment de contractes de les Administracions Públiques, la responsabilitat de supervisar aquests contractes i intervenir i fiscalitzar els pressupostos recau sobre ells i elles i fan els ulls grossos. Però segueixen al seu, a robar-nos, a tirar-nos les culpes de les seves nefastes decisions polítiques i de gestió, són responsables de tota classe de retallades en matèria de dependència, educació, sanitat, justícia… afeblint les Administracions per a justificar l’externalització, com ells diuen, encara que la paraula exacta és privatització dels Serveis Públics que és on han vist el negoci (s’ha rebentat la pantomima aquesta de la bombolla del maó i ja no hi ha tanta comissió per a cobrar) i és aquí on les seves acòlits claven la dent a les adjudicacions públiques per un mòdic tant per cent, que s’emporta el polític de torn amb el presumpte consentiment de les cúpules dels seus partits, com s’està demostrant.
Per això i per molt més, és moment que les i els Empleats Públics, perdem la por a denunciar les irregularitats que s’estan realitzant, està en la nostra mà.
NO MES SILENCI!
L’EPA III TRIMESTRE 2014
“Precarietat i empobriment, senyals d’identitat del mercat de treball”
El capital, per mitjà dels seus representants en el poder, bé a escala europea (BCE, Comissió Europea, Consell Europeu), bé a escala mundial (FMI, OMC i BM), bé a escala local-estatal (el parlament espanyol), han impulsat la major ofensiva contra el treball des de la II Guerra mundial: per mitjà del saqueig a la riquesa pública, la creada pels treballadors i treballadores, i lliurada a les elits, a les oligarquies, per mitjà de l’expropiació dels drets socials i laborals a la immensa majoria de la població i especialment a qui depenen d’un salari o de pensions.
Per al capitalisme es tractava d’arravassar el poder dels treballadors i treballadores, la seva capacitat de resistència i la seva força en la mobilització. Ho han fet per mitjà de mecanismes legislatius autoritaris: les diferents reformes Laborals i les diverses reformes de les Pensions, que no són sinó mecanismes jurídics empleats per a consagrar una única llibertat, la dels negocis.
L’Enquesta de Població Activa (EPA), és “un bon notari” que dóna fe de l’exposat anteriorment: La EPA del III Trimestre de 2014 acredita com, de manera estructural, el mercat de treball, on actuen i compareixen gairebé 23 Milions de persones a l’estat espanyol (Població Activa a setembre 2014: 22.931.700 persones), es defineix per la precarietat i l’empobriment.
1. Les persones assalariades amb contracte indefinit en el tercer trimestre 2014 (juliol-setembre) han disminuït en 26.700. Les persones assalariades amb contracte temporal en el mateix període han augmentat en 122.400. Des de desembre de 2011 (el PP arriba al poder) a setembre 2014, hi ha 263.600 persones menys amb contracte indefinit i, per contra, han augmentat els contractes a temps parcial en 166.000 persones i s’han destruït la xifra de 369.400 contractes a jornada completa en aquests tres anys.
2. L’atur ha augmentat, des de desembre 2011 fins a setembre 2014, en 140.000 persones i en aquests tres anys s’han destruït 789.000 llocs de treball.
3. L’atur juvenil dels menors de 25 anys ha augmentat en aquest tercer trimestre en 27.000 persones, trobant-nos actualment amb un col·lectiu de joves aturats/des, fins a aquesta edat, de 867.000.
4. Les persones aturades de llarga durada ascendeixen a 3,5 milions, és a dir, més del 60% de tots els desocupats/des. Les llars amb tots els seus membres en atur són ja 1.789.400 persones.
La EPA del III Trimestre 2014, torna a desmuntar la mentida dels “poderosos” (polítics, empresaris i altres “espècies”) que diàriament ens expliquen “contes” (el que creix l’economia, el que augmenta l’ocupació, etc.) que fan plorar i indignar a milions i milions de persones ningunejades i robades, en drets i condicions de vida:
a) Al desembre 2011 hi havia 23.440.300 persones en la Població Activa i al setembre 2014, la Població Activa són solament 22.931.700, la qual cosa significa senzillament que 508.600 persones o bé han emigrat o bé ni tan sols busquen ocupació.
b) En el trimestre III del 2014 cau l’atur en 195.000, però solament es van crear 151.000 ocupacions, totes precàries, bé temporals bé d’autònoms (aquests van créixer en aquest trimestre en 58.500), després significa que 44.000 persones es donen de baixa de la Població Activa (emigren o es “desafilien”).
Per a la CGT, la realitat (la del mercat de treball inclosa) només pot ser analitzada i interpretada en un sentit: cal repartir el treball i la riquesa i cal fer-lo ara. Dels treballadors i treballadores, dels de baix, de la majoria social depèn si volem donar-li la volta a la realitat i acabar amb aquest saqueig, robatori i expropiació de drets que ens empobreixen i precaritzen les nostres vides i ens fan persones asocials i insolidàries.
Per a CGT, la mobilització, l’ocupar els carrers, el confrontar i desobeir al poder, és l’única garantia d’una vida amb dignitat per a tots i totes.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)
Attached documents
