Jara Calvo – Redacció Diagonal
DIAGONAL: Com afecta aquesta crisi a les dones?
SANDRA EZQUERRA: En aquest moment, en general, estem pitjor situades per a suportar la destrucció d’ocupació i la crisi, ja que no comptem amb les mateixes oportunitats econòmiques, laborals i socials que els homes. A més, la nostra cobertura per atur és més de 20 punts percentuals inferior a la dels homes, ja que, com resultat de la precarietat i discriminació laboral que patim, cotitzem menys i generem menys drets contributius. D’altra banda, quan ens trobem en l’atur, rebem quantitats en forma de subsidis significativament inferiors a les que reben els homes. Passem més temps en l’atur que ells, i l’augment de l’atur femení s’ha incrementat en totes les edats i perfils de formació.
D.: Quines realitats estan darrere de les dades sobre l’augment de l’atur en relació a l’ocupació femenina?
S.E.: AL principi de la crisi, sobretot entre la tardor de 2008 i la primavera de 2009, els mitjans van destacar que aquesta estava tenint un impacte major sobre els homes que sobre les dones. L’esclat de la bombolla immobiliària, les deslocalitzacions i els ERO massius en la indústria, expliquen l’acceleració que es va donar de l’increment de l’atur entre els homes i les retallades de les diferències entre atur masculí i atur femení. A pesar d’això, és important tenir present que la tendència de creixement de l’atur va començar per certs sectors econòmics, però s’ha anat fent extensiva cada vegada més al conjunt de la societat. A partir de primavera, es va començar a visibilitzar la crisi del sector serveis, molt afectat per la contracció de la demanda, i és on existeix el major percentatge de dones ocupades. La destrucció d’ocupació en aquest sector, caracteritzat per les seves altes taxes de precarietat i temporalitat, es va intensificar amb el final de l’estiu, i això té, i seguirà tenint, un impacte dramàtic sobre milers de dones treballadores.
D.: Per què assegures que ha crescut la sobreexplotació de les dones?
S.E.: Des de la nostra incorporació massiva al mercat laboral, les dones hem sofert una major vulnerabilitat que els homes a causa, entre altres factors, de la nostra identificació històrica com responsables de les tasques domèstiques i de cura. Aquesta identificació ha condicionat la nostra presència en el mercat laboral, ha permès el manteniment de la doble jornada i potenciat el desenvolupament d’una sobreexplotació específica. Amb això, vull dir que els homes continuen tenint una participació més alta en el mercat laboral i les dones continuem sofrint la precarietat, la subocupació i la discriminació laboral de manera més acusada. Per exemple, les dones immigrades són majoria absoluta en el sector del treball domèstic, on les oportunitats de mobilitat laboral són inexistents i que segueix regulat per un obsolet Reial decret 1424/1985 que ni tan sols garanteix dret a atur.
Les dones estem molt concentrades en treballs com la neteja, el telemàrqueting, el teletreball, l’hostaleria, serveis, etc. En sectors amb un alt percentatge de contractacions temporals i a temps parcial, el que significa treballs mal remunerats i amb poca cobertura social. Per exemple, més del 80% de les persones assalariades amb jornada parcial són dones i en més del 90% d’aquests casos, la raó és la necessitat de cuidar a un nen o un familiar en situació d’autonomia restringida. La insuficiència de recursos públics per a l’atenció a la infància i a la “dependència” obliga a centenars de milers de treballadores a reduir la seva jornada laboral o a demanar permisos no retribuïts, la qual cosa comporta una disminució del seu salari. Com hem pogut esbrinar, els contractes a temps parcial, part important de les polítiques neoliberals de flexibilització, tenen un impacte negatiu en les condicions de treball, en les prestacions de jubilació i atur i en la trajectòria professional i personal de la treballadora.
Encara que durant els últims 25 anys la taxa d’ocupació de les dones en l’Estat espanyol ha augmentat, continuem estant infrarepresentades en llocs qualificats i de direcció, i seguim concentrades en sectors que presenten altes taxes de flexibilitat i precarietat laboral. Aquesta segregació es tradueïx en diferències retributives importants entre homes i dones.
D.: Quin paper té la crisi de les cures en la crisi general?
S.E.: El que es ve a anomenar la crisi de les cures és resultat de diferents dinàmiques socials, demogràfiques i polítiques. L’envelliment de la població espanyola i la incorporació de la dona al mercat laboral no s’ha vist acompanyat per una resposta per part dels Estats que ajudi a omplir el buit de cura o atenció que aquesta entrada ha generat. La crisi econòmica està afectant a la inversió en serveis socials públics i a la salut de la població en general. Això no farà altra cosa que aprofundir la crisi de la cura gestada durant dècades de raquítica despesa social. De fet, la despesa pública en jardins d’infància a l’Estat espanyol ja és la més baixa de la UE, i lleis com la de la Dependència no acaben de tirar endavant per falta de pressupost. A més, la Llei de Dependència no qüestiona la divisió sexual del treball.
En general, aquestes tendències aguditzen l’exclusió social creada per les tendències privatitzadores dels últims anys, i sol descansar sobre els muscles del treball no remunerat de les dones per dues raons. Primer, perquè com principals responsables de la salut i el benestar de les famílies som les que més patim les retallades socials, ja que multipliquen les nostres responsabilitats de cura i limiten la nostra capacitat de conciliar vida personal, familiar i laboral. Per un altre, tot això ens situa en una situació de desavantatge en el món laboral.
També cal destacar que les retallades socials es recolzen de manera important sobre el treball de les dones immigrants, que arriben a l’Estat espanyol per a omplir el buit de cura que la incorporació de les dones autòctones al mercat laboral crea, així com la debilitat de l’Estat del benestar.
D.: Com afecten a les dones les mesures anticrisi engegades per les diferents institucions?
S.E.: Les mesures dissenyades pel govern han estat destinades principalment a pal·liar els efectes de la crisi en sectors econòmics marcadament masculins. Dels més de deu mil milions d’euros que s’han destinat a crear ocupació, el gruix ha anat al sector de la construcció, que ocupa a menys d’un 2% de les dones. En els projectes que s’han finançat no s’ha imposat, per exemple, cap obligació referent a la presència de dones en les contractacions. A més, com mesures anticrisi s’han estat perllongant les prestacions d’atur entre 90 i 120 dies per a les persones afectades per expedients de regulació quan menys d’un 20% de les persones afectades per ERO han estat dones.
Entrevista publicada al núm. 114 de la revista Diagonal
www.diagonalperiodico.net/Las-paradas-reciben-muchas-menos.html
