Llibre a vuit mans Dieter Nelles, Ulrich Linse, Harald Piotrowski i Carlos García han escrit un llibre coral en què descobreixen les activitats del DAS (Deutsche Anarchosindikalisten), un grup integrat per refugiats alemanys que, fugint de l’Alemanya de Hitler, va jugar un important paper en el desmantellament de les xarxes nazisque operaven a la Barcelona del 1936.
El passat 23 de juliol el Banc d’Espanya va decidir intervenir la nostra Caixa, la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo), substituint al consell d’administració i prenent la decisió de subhastar l’entitat al millor postor. Davant aquesta situació, CGT exigeix que es garanteixi en el quadern de venda:
– Manteniment de tots els llocs de treball: fixos i temporals
– Manteniment de les nostres condicions laborals.
CGT demana que es depurin responsabilitats en els òrgans de control de la CAM Llegeix més »
Des de la comissió de treballadors/es indignats/des cap a la Vaga General de Barcelona, hem redactat aquest manifest per treballar una Coordinadora Estatal cap a la Vaga General. Si us sembla podríem començar a treballar-com més aviat millor, difondre’l i sobretot fer-ho signar per totes les assemblees, comissions de treball, laborals, d’aturats / es, sindicats, comitès d’empresa, delegats, etc ..
Proposta de Manifest de la Coordinadora Estatal del 15M cap a la Vaga General Llegeix més »
Les vacances no aturen la lluita a la Sanitat: Preacord a l’hospital de Terrassa per evitar l´ERO, mentre a Mútua Terrassa els treballadors van rebutjar l’acord d’empresa i sindicats majoritaris.
Terrassa: el conflicte al sector sanitari no fa vacances Llegeix més »
Als companys i companyes de Barcelona City Tour,
En primer lloc, us volem enviar una abraçada molt forta dels treballadors i treballadores d’autobusos de TMB. La vostra lluita és la nostra lluita i, per tant, sabem lo dur, díficil i necesaria és la lluita que heu decidit tirar endavant. Ens tindreu al vostre costat.
Cada dimecres al migdia es segueixen portant a terme les concentracions de treballadores a les 13 h. La del dia 3 d’agost va ser la 20a. concentració que realitzem tallant la Gran Via a l’altura de l’Hospital de Bellvitge, en protesta pel tancament de quiròfans i unitats, i la disminució de la qualitat assistencial.
Ni les pressions a les / les treballadors / es portades a terme des de fa unes setmanes per part de la Direcció, ni les altes temperatures que en plena autopista s’assoleixen a les 13h del migdia, han pogut amb la moral del personal de l’Hospital de Bellvitge, que seguim prenent el carrer. I és que la Direcció comença a exasperar-en veure que ni les vacances estivals aconsegueixen apagar la flama que va encendre el passat mesd’abril.
Com sabreu, de forma secreta s’ha preparat per part del Govern de la Generalitat una intervenció sobtada – que gairabé sembla policial- i que suposa que els beneficiaris de RMI no han cobrat per la via normal (ingrés-transferència) i s’assaja un procediment nou que suposa rebre primer un correu certificat explicant els canvis, un segon correu certificat per cobrar un xec nominal que s’ha d’ingresar amb un període de temps concret…i com a tercer punt, es citarà la gena una entrevista al llarg d’agost a la OTG inspeccionat documentació diversa ( passaport pels estrangers, comptes bancaris, etc). Si no es respòn als correus, es retornen cartes, etc. s’obre la incertesa de la decisió que pugui prendre la Generalitat. Per una banda, els/les usuaris/es, no han pogut cobrar el dia 1, com era d’esperar, i sense previ avís. Per altra banda els/les professionals de serveis socials no han tingut accés a aquesta informació fins tard, i abans han començat a arribar usuaris estranyats per no cobrar quant éshabitual.
Aquest dijous 4 d’agost s’ha portat a terme a Reus una mobilització contra les retallades a la sanitat pública, en la qual han participat una setantena de persones, entre membres de l’Acampada del 15M de Reus, treballadors del sector, sindicalistes i usuaris.
Marxa funerària a Reus contra les retallades a la sanitat Llegeix més »
El proper 9 de setembre les organitzacions pro-drets humans argentines han convocat una nova jornada demanant l’alliberament de Karina Germano. A Barcelona, les entitats i persones que s’han adherit a la campanya “La Galle a la calle” han convocat diversos actes informatius a partir del dia 3, actes que finalitzaran amb una concentració enfront el Consolat argentí el 8 de setembre. Quan el dia 9 comenci a l’Argentina la jornada de reclam ja coneixeran el resultat de la concentració de Barcelona, on Karina va viure tota la seva joventut i va deixar profunda petjada.
Campanya de solidaritat amb Karina Germano “la Galle” Llegeix més »
El führer de Plataforma per Catalunya (PxC), Josep Anglada, igual que altres dirigents de l’extrema dreta europea, fa grans esforços per marcar distàncies respecte l’assassí confés d’Oslo, Anders Behring Breivik. El 25/07/2011, quan la confessió i les simpaties xenòfobes de Breivik ja eren conegudes, el web de PxC va dir de l’assassí: “les informacions que arriben sobre ell són confuses i contradictòries… en qualsevol cas estem davant d’un terrible psicòpata de les criminals accions del qual… només [ell és] culpable i responsable.”1
Anglada fins i tot profereix amenaces contra qualsevol persona que relacioni PxC amb Breivik. Segons el web de PxC: “Anglada ha advertit que ‘aquests luctuosos successos poden ser aprofitats per determinats mitjans de comunicació per intentar criminalitzar als partits i formacions identitàries, el creixement de les quals i l’expansió en tot Europa tant espanten als governs i a la gran banca’. Y ha assenyalat que ‘la nostra formació activarà els seus serveis d’informació i propaganda per contrarestar qualsevol manipulació en aquest sentit i anuncia la presa de mesures legals contra qualsevol mitjà o persona que s’atreveixi a relacionar els crims de Noruega amb la nostra formació política’.”
Ningú suggereix que PxC hagi ajudat directament a dur a terme els actes violents a Oslo (en part, perquè bastants dels seus militants estan massa ocupats duent a terme actes violents a Catalunya). Però la similitud ideològica entre Anglada i Breivik és xocant. Unes cites, organitzades per temes, ho demostraran. És important destacar que aquestes no són paraules tretes de context; només cal mirar el “manifest” de Breivik per veure la seva semblança amb les declaracions fetes per Anglada al llarg dels últims anys.
Anglada i Breivik: idees compartides Llegeix més »
Som un grup de treballadores dels serveis socials d’atenció primària de les comarques gironines. Haureu rebut la notícia, ja sigui pels mitjans de comunicació o per d’altres vies, que el Govern de la Generalitat ha introduït canvis substancials a la Renda Mínima d’Inserció (RMI) tant en el seu contingut com a la forma d’aplicació actual.
L’arribada del mes d’agost no ha aturat les protestes per les retallades a la sanitat que porta a terme el govern català. En aquest sentit, el tancament de 85 ambulatoris a tota Catalunya, entre CAPs i consultoris, que no obriran les portes durant el mes d’agost, està provocant un seguit de protestes a diverses localitats per part d’usuàries i treballadors.
Dues vagues generals i la irrupció de la indignació davant la crisi engeguen un cicle mobilitzador en uns Països Catalans sota majories conservadores i neoliberals.
Ostatges al mercat, lliures al carrer Llegeix més »
Aquest informe més que el resultat d’una investigació, és el fruit d’un procés de resistència, lluita i denúncia col.lectiva entre el Moviment Social Nicaragüenc “Un altre Món És Possible” i la Xarxa Birregional Europa, Amèrica Llatina i el Carib “Enllaçant Alternatives”, de la qual l’ODG forma part.
Jesús Carrión Rabasco – Observatori del Deute en la Globalització
Amb més motius, desprès de l’informe del Consell de Seguretat Nuclear. En tres setmanes, més de 250 entitats i 2650 persones recolzen la demanda de no concessió. La campanya continua.
Els greus problemes d’Ascó es manifesten en l’acumulació de gairebé un centenar d’incidències i problemes de funcionament en els darrers 4 anys; es demostren en la manca de política de seguretat, que va quedar en evidència quan la fuita de partícules radioactives del 26 de novembre de 2007 es va dispersar pel territori, contaminant-lo, al temps que va ser amagada durant més de 4 mesos per la direcció de la central i el Consell de Seguretat Nuclear; es concreta en la manca de control legal, ja que han passat gairebé quatre anys sense depurar les responsabilitats judicials; i s’exemplifica en la demostrada inestabilitat geològica del seu emplaçament. Tots són motius més que suficientsper a que la central no torni a entrar en operació.
Informe CSN. Resistència a l’allargament del permís de la nuclear d’Ascó Llegeix més »
En l’últim Eurobaròmetre –2010- sobre la Política Agrària Comuna (PAC), es preguntava si s’ha de seguir subvencionant a l’agricultura europea. El 83% de la societat europea i el 88% de l’espanyola diu que si. Si la pregunta hagués estat si s’ha de seguir subvencionant a les grans empreses del sector agroalimentari segurament la resposta seriosa distinta. Però aquesta pregunta no es va fer.
Recentment, amb batalla judicial inclosa, s’han fet públics per fi les dades sobre qui rep els diners públics de la Política Agrària Comuna (PAC), la política macro més incident en la realitat agrària europea i estatal.
Des de fora del sector agrari es dóna per sobreentès que les ajudes de la PAC són per als/les agricultors/es. Lamentablement la Política Agrària actual no respon exactament a aquesta premissa i molts dels diners del contribuent serveixen per a finançar a les grans empreses del sector alimentari i a l’agronegoci. Ara tenim dades clares que quantifiquen la seva injustícia i il·legitimitat, com han vingut denunciant des de fa temps sindicats agraris i diverses organitzacions que defensen un món rural viu en el sí de la Plataforma Rural.
El debat sobre les ajudes de la PAC arriba en bon moment ja que aquesta està en ple procés de reforma (l’enèsima, per altra banda, i a quina pitjor) que culminarà, en principi, a la fi de 2013.
En el document adjunt hi teniu més informació sobre quines empreses acaparen els ajuts de la PAC a l’Estat espanyol l’any 2010 (Azucarera del Ebro, Freixenet, Tereos Syrial, Zumos Valencianos del Mediterráneo S.A., Nueva Rumasa,…), i com les grans empreses del sector agroalimentari reben ajuts de la PAC (Mercadona, Carrefour, Hero, J. García Carrión, Vall Companys, El Pozo, Casa Tarradellas, Lactalis, Campofrio, Central Lechera Asturiana, Osborne, Miguel Torres, Pascual, García Baquero, Domeq, Nestlé España, …
Una injustícia anomenada PAC Llegeix més »
Durant el meu llarg exili vaig viure a Suècia, a Gran Bretanya i en els Estats Units, en cap d’aquests països el règim dictatorial existent a Espanya durant el període 1939-1978 es coneixia com “la dictadura franquista”, sinó com “la dictadura feixista”, dirigida pel general Franco. De la mateixa manera que no es parlava en tals països de hitlerisme, per a definir el règim nazi que va existir a Alemanya, o de mussolinisme, per a definir el règim feixista que va existir a Itàlia, tampoc s’utilitzava el terme franquisme per a definir el règim dictatorial que va existir a Espanya en aquell període.
Així, quan Juan Antonio Samaranch –que va ser president del Comitè Olímpic Internacional i que havia estat delegat nacional d’Educació Física i Esports durant la dictadura– va visitar EEUU per a presidir els Jocs Olímpics que es van realitzar a Atlanta, el periòdic The New York Times va incloure en la seva nota biogràfica “director general d’Esports en la dictadura feixista dirigida pel general Franco”.
La utilització del terme franquista en lloc de feixista ha estat resultat d’un projecte político-intel·lectual reeixit que va consistir a presentar tal règim com cabdillista i autoritari, sense una ideologia totalitzant que intentés imposar una nova visió a la societat. Segons tal projecte, una vegada desaparegut el cabdill i el cabdillisme, hauria desaparegut el caràcter jeràrquic i autoritari d’aquell Estat, el qual, dirigit per l’encertada mà del monarca, es va transformar, mitjançant el modèlic procés de Transició, en un Estat democràtic.
Aquesta interpretació, no obstant això, és profundament errònia. Feixisme és la ideologia apareguda en els anys trenta a Europa que es va caracteritzar per un nacionalisme extrem amb vocació imperialista que es basava en una suposada superioritat de la raça, grup ètnic i/o identitat cultural dels nacionalistes, el que els donava el dret de conquesta i imposició.
El feixisme promovia una cultura de força, de característiques militars, profundament masclista i profundament reaccionària, destinada a prevenir la revolució obrera, temuda per les estructures del poder econòmic i financer i per les classes mitges. En realitat, el feixisme havia estat la força política promoguda per les burgesies i oligarquies dominants per aturar al moviment obrer, liderat per forces comunistes, socialistes o anarquistes.
L’Estat en el qual es reproduïa aquesta ideologia era un Estat dictatorial que intentava controlar a la societat civil (incloent tots els mitjans d’informació i persuasió, des de les escoles fins a la premsa, la ràdio i la televisió). Aquest control s’utilitzava per a la promoció del cabdill –al que se li atribuïen característiques sobrehumanes–, qui, instrumentalitzant un partit únic, el partit feixista, liderava l’Estat, que es presentava compromès amb “el progrés del poble”. El poble incloïa a totes les classes socials, negant la diversitat d’interessos existent entre elles. D’aquí l’establiment de sindicats verticals, en els quals s’incloïa tant als empresaris com als treballadors.
El feixisme considerava també a l’Estat feixista com designat per una força superior, sobrehumana (bé per Déu, en el cas espanyol, o per la història, en el cas alemany i italià), a dirigir la humanitat, reglant el comportament dels ciutadans, imposant uns valors nous que trenquessin amb els valors anteriors (en el cas espanyol, amb els valors democràtics, laics i republicans).
Cadascuna d’aquestes característiques va existir en el règim dictatorial espanyol. Diversos autors han indicat que, tot i que aquestes característiques van existir al principi del règim, van desaparèixer més tard, quan els tecnòcrates del Opus Dei van substituir a la Falange. Tal argument ignora, no obstant això, que els tecnòcrates també van reproduir el nacional-catolicisme que era l’element essencial del feixisme espanyol. En realitat, la Falange va ser substituïda pel moviment Nacional, que va conservar gran part de la ideologia feixista, incloent la seva simbologia, la seva narrativa i la seva influència.
Fins a l’últim dia de la dictadura, el NO-DO (el programa de notícies i documentals de la televisió pública) començava amb la imatge del dictador i amb el símbol feixista, el qual era també el símbol que apareixia en l’entrada de tots els pobles d’Espanya. És més, una condició per a treballar en el sector públic o ocupar un càrrec a l’Estat era jurar lleialtat al Moviment Nacional, l’uniforme del qual era la camisa blava i la salutació amb el braç enlaire.
Que tal règim estigués en els seus últims períodes replet de simples oportunistes que, a pesar del seu discurs, no creien en la ideologia feixista, no nega el caràcter feixista del règim. En realitat, la distància entre el Franco de 1939 i el Franco de 1975 era molt menor que la distància política entre un Stalin al principi del règim comunista a la Unió Soviètica i un Gorbachov al final. Per què, doncs, definir al règim liderat per Gorbachov com règim comunista (a pesar que al final del règim l’aparell d’aquell Estat mancava d’una ideologia pròpia) i noanomenar feixista al règim dictatorial espanyol, argumentant que al final ningú en ell era feixista?
Un altre argument en contra d’utilitzar el terme feixista per a definir aquell règim era que el partit feixista, la Falange, era un partit petit i, per tant, el feixisme no era una ideologia majoritària. Tal argument ignora que el pensament hegemònic avui en les estructures del poder en la UE és el neoliberalisme, tot i que els partits liberals són partits minoritaris en tal comunitat política. El mateix va ocórrer a Espanya amb el feixisme, el qual perdura en sectors del conservadorisme i de l’Estat espanyol.
* Vicenç Navarro és Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra.
Franquisme o feixisme? Llegeix més »
El passat 14 de Juliol va ser aprovat pel Ministeri de Treball l’expedient de Regulació d’Ocupació presentat per Telefònica. Aquest ERO afecta a 6500 treballadors en tot l’àmbit estatal.
L’expedient té vigència de tres anys i es poden acollir a ell totes les persones que a data del 31 de desembre de 2013 hagin complert 53 anys. Des de la privatització de Telefònica fa ara 12 anys, s’han portat a terme a Telefònica tres expedients que han suposat l’eliminació de 45.000 llocs de treball. En concret, a Tarragona s’ha reduït la plantilla en els últims 15 anys en més de la meitat, havent-hi en l’actualitat 315 treballadors i treballadores. No obstant això, els llocs de treball indirectes relacionats amb les telecomunicacions s’han multiplicat, facilitant-se que amb la legislació actual es destrueixin llocs de treball estables que proporcionen riquesa al territori, substituint-los per llocs de treball precaris flexibles, insegurs i en molts casos irregulars.
La mateixa setmana que «sol·licitava» a la banca una participació activa en la creació d’ocupació, el govern, a través del seu Ministeri de Treball, acceptava l’ERO presentat per Telefònica. Es converteix així en còmplice de la destrucció de 6.500 llocs de treball. Aquest expedient és el colofó a una seqüència negra de reformes: la laboral que afavoreix l’acomiadament, la de les pensions que ens retarda la jubilació després d’una vida cotitzant, o la recent de la negociació col·lectiva que retalla brutalment les llibertats sindicals a qui no passem per la pedra de la submissió.
I és que el govern, lluny de tapar la «ferida» dels expedients, augmenta l’hemorràgia aprovant exempcions fiscals per a empreses amb beneficis gràcies a la modificació del règim de lliure amortització amb el que qualsevol empresa pot deduir-se de manera anticipada les inversions realitzades sense el previ requisit de mantenir l’ocupació durant dos anys.
Així, els expedients, en el primer trimestre de l’any, han augmentat un 15% en empreses amb més de 1.000 treballadores/es. El nostre és un exemple més. Per a major burla, en la resolució del Ministeri es destaca com fonaments de dret que el Pla Social conté un ampli programa d’ocupació que contempla el seu manteniment en les províncies, la creació d’ocupació, un pla especial de recol·locació, un programa de formació i una garantia d’ocupació durant la seva vigència.
El programa d’ocupació de l’expedient no és real, ni és creïble ni efectiu
Però a la CGT sabem que, lluny del que el govern assegura, aquest programa d’ocupació ni és real, ni creïble, ni efectiu. En les províncies on la reducció causada per l’ERO arribarà al 40%, ni amb trasllats incentivats, ni amb deslocalització local d’activitat, ni amb promocions s’assegurarà el manteniment d’ocupació. La creació d’ocupació, com hem vingut denunciant durant tot el procés de negociació, és insignificant, a pesar que l’enorme estalvi per la destrucció de tants llocs de treball i el barat que li resultarà la nova contractació li haguessin permèsun major volum de contractació.
CGT ha presentat el seu INFORME DESFAVORABLE a la SEGREGACIÓ de part de la ACTIVITAT DE MERCADERIES de Renfe-Operadora al ministre de Foment, José Blanco, al ministre de Treball i Immigració, Valeriano Gómez, i al President de RENFE-Operadora, Teófilo Serrano. Aquest Informe de Disconformitat és continuïtat de les accions que després del tancament de l’art. 44 del ET el Sindicat Ferroviari de la CGT està portant a terme contra la política de desmantellament del públic a RENFE-Operadora:
1 .- 18 DE JULIOL: CGT és l’únic Sindicat a RENFE-Operadora que es posiciona fermament en contra de la decisió de la Direcció de privatitzar l’activitat de mercaderies mitjançant la creació de filials. Per a això, lliurem un escrit a l’acta de la reunió manifestant NOSTRE REBUIG EXPRÉS A LA SEGREGACIÓ . Com la resta de Sindicats del Comitè General es va negar a recollir en acta les manifestacionsde part, CGT NO VA SIGNAR L’ACTA DE LA REUNIÓ .
CGT presenta el seu informe desfavorable a la segregació de mercaderies a Renfe Llegeix més »
Després del Acord d’ERO hagut dijous passat a Citibank, entre l’empresa i els sindicats CCOO i UGT, i les tergiversades notes de premsa emeses per aquests signants, la representació de CGT (20% en el banc) vol donar a conèixer els motius pels que rebutja aquest acord.
Acord ERO Citibank: Motius d’oposició que formula CGT Llegeix més »
Els treballadors del sector de les ambulàncies a Catalunya han decidit continuar amb les mobilitzacions. Aquesta vegada amb una concentració a la terminal-1 de l’aeroport del Prat, des de les 10 h. del dilluns 1 d’agost, per informar els estrangers que vénen a Catalunya que no es posin malalts ja que hi ha retallades econòmiques que afecten la qualitat i la eficàcia en l’assistència.
Continuen les mobilitzacions dels treballadors del sector d’ambulàncies Llegeix més »
La revista Diagonal entrevista a aquest advocat especialitzat en temes relacionats amb els moviments socials, sobretot en qüestions penals i relacionades amb l’okupació o la llibertat de moviment de les persones.
Entrevista a Hibai Arbide, advocat penalista i membre del Col·lectiu Layret Llegeix més »
Quan es realitza un contracte de treball, les parts contractants acorden la realització, per part de l’empleat, d’una sèrie de tasques que es corresponen a alguna categoria o grup professional dels establerts en el seu conveni de referència.
Els grups professionals (per exemple, administratiu) estan redactats amb una major amplitud que les categories (per exemple, auxiliar administratiu) i permeten una major polivalència funcional, és a dir, la realització d’un ventall major de tasques; raó per la qual s’han popularitzat en els convenis, fins a l’aparició d’una nova categoria encara més general: les anomenades “competències”.
Quan l’empresari ordena al treballador realitzar tasques que no es corresponen amb les que realitza habitualment, té una sèrie de limitacions explicitades en l’Estatut dels Treballadors:
– Si es tracta de funcions de la mateixa o equivalent categoria, l’empresari pot ordenar-lo lliurement, amb l’única limitació de respectar les exigències legals de titulació corresponents.
– Si es tracta de funcions d’una categoria inferior, l’empresari pot donar l’ordre quan existeixin raons tècniques o d’organització urgents i imprevisibles. El treballador només realitzarà les funcions de la categoria inferior pel temps imprescindible i seguirà cobrant el seu salari normal (és a dir, el de la categoria superior). L’article no empara les modificacions que suposin un menyscapte de la dignitat personal del treballador o un perjudici en la seva formació i promoció professional. En aquest cas, l’empleat tindrà dret a sol·licitar la resolució del contracte per incompliment greu de l’empresari, amb indemnització de 45 dies per any treballat amb un límit de 42 mensualitats.
– Si es tracta de funcions d’una categoria superior, l’empresari ho podrà ordenar si existeixen raons tècniques o d’organització i pel temps necessari. El treballador, en aquest cas, cobrarà el salari corresponent a la categoria superior, i podrà sol·licitar l’ascens, conforme a les regles que hi hagi per a això en el seu conveni, quan hagi ocupat aquestes funcions per un període de sis mesos en el còmput d’un any, o de vuit mesos en un període de dos anys, tret que en el conveni es disposin altres terminis.
En tot cas, la mobilitat funcional està sent ampliada progressivament en cada reforma laboral, per a permetre una gestió més còmoda i àmplia dels “recursos humans” per part de les gerències. Forma part de l’anomenada “flexibilitat interna” que s’ha vingut presentant com la panacea per part de sectors empresarials i sindicals, al fil de l’anomenada “flexiguretat”.
Recursos humans o peons d’escacs Llegeix més »
El passat dijous 28 de juliol, es va dur a terme la tercera concentració en protesta pel tancament del servei de continuat dels Centres d’Atenció Primària (CAP) de Sant Salvador, Muralles i Bonavista, de Tarragona. La concentració i assemblea davant el CAP de Bonavista, va congregar a més de 400 persones. Els i les assistents van deixar clar el seu rebuig a la intenció del Govern de tancar els centres mèdics a les nits.
Manifest en defensa de la sanitat pública
No hem cansat d’escoltar que l’actual sistema sanitari públic de Catalunya, que persegueix l’excel·lència (excel·lència en l’atenció a tota la població), és reconegut com un dels millors del món. A més, el cost, en termes de percentatge del PIB, és moderat si es compara amb els sistemes d’altres països desenvolupats que, a més, obtenen resultats pitjors.
La Generalitat de Catalunya va decidir, entre altres mesures, que a partir del passat 18 de juliol, el CAP Badia deixi de prestar el servei d’urgències de 24 hores a les poblacions de Badia i Barberà. També va decidir retallar el servei d’ambulàncies.
Considerem que les mesures que s’estan executant atempten contra la qualitat del servei públic d’assistència primària i advertim que generarà moltes molèsties als usuaris i usuàries que haurien de desplaçar-se fora del seu barri o municipi, amb el més que probable increment de demanda sobre altres centres.
Creiem, a més, que aquestes retallades, s’emmarquen en un ampli procés de progressiva privatització del servei de salut a Catalunya. És més, els anuncis diaris de noves retallades semblen ser, més que solucions per a sortir de la crisi: estem davant un canvi de model social, davant la transició d’una gestió pública i pública concertada a una privada i mercantilitzada.
Si el nostre model social és destruït, els ciutadans i ciutadanes viurem conseqüències gravíssimes, ja que perdrem una sèrie de drets conquistats i reconeguts, i sofrirem la falta de resposta adequada dels serveis de primera necessitat, com la sanitat, l’educació o l’assistència social.
Així, les veïnes i veïns de Badia constituïdes en Assemblea Popular en el CAP Badia okupat, manifestem:
Que estem en contra de les retallades en matèria de sanitat que es plantegen des del Govern de la Generalitat de Catalunya.
Que el dret a la salut no és un negoci ni una mercaderia, és un dret fonamental recollit en la Constitució i s’ha de dotar dels recursos necessaris al sector per al seu desenvolupament.
Que no és cert que gastem molt en salut ni en sanitat.
Que volem un sistema sanitari públic, gratuït, universal, solidari, equitatiu i de qualitat.
Que ha arribat el moment d’exterioritzar el nostre rebuig i la nostra denúncia més enèrgica a aquest tipus d’actuacions.
Que no podem acceptar ni acceptarem resignadament la inevitabilitat de les mesures que volen imposar-nos i volem demostrar el nostre rebuig a les retallades fiscals. L’eliminació d’impostos executada pels nostres Governs només beneficia als rics i buida el tresor públic. Ens manifestem per un model redistributiu que, entre altres, prevegi un sistema de fiscalitat progressiva, ambiental i solidària.
Que la sortida de la crisi no es pot fer a costa dels serveis públics, que garanteixen la dignitat, la igualtat d’oportunitats, l’equitat i la justícia al conjunt de la ciutadania.
Que per a sortir de la crisi no tolerem les retallades en l’educació pública ni la liquidació d’un sistema nacional de salut eficient, no permetrem la fractura social ni l’exclusió de les persones més febles de la societat.
Que estem convençuts i convençudes que una sortida social de la crisi és possible. Una societat democràtica, com la nostra, és capaç de repartir els seus costos en termes de justícia, equitat i solvència a mitjan i llarg termini. No creiem en una sortida que suposi afeblir l’actual model social.
Per tot això, exigim:
Que es destinin a la sanitat pública els diners necessaris perquè es pugui donar una assistència universal i de qualitat.
Que en cap cas es cedeixi la gestió de la sanitat a entitats amb ànim de lucre, ja que sanitat i negoci són incompatibles.
Que cessin les retallades de personal i de serveis sanitaris ja que tindran una repercussió negativa en la qualitat i augmentarà el temps d’espera.
Que es deixi d’empitjorar els serveis públics per a fomentar la contractació de mútues privades.
Que no s’implanti un sistema de copagament, taxes o tiquets moderadors per a limitar l’accés de la població a la salut, ja bastant restringit.
