Coordinació del Catalunya

Treure els 426 € als desocupats de llarga durada és una bona mesura per a sortir de la crisi. La fórmula és vomitivament senzilla: es tracta de carregar la crisi sobre els més desfavorits dels més desfavorits. És dur fins al final la lògica que es ve aplicant durant tot el procés iniciat amb la crisi de les entitats financeres: donar als rics prenent-nos a tots, de manera especial als que menys tenen, els pitjor situats.

Hem avançat molt des d’allò de que “la guerra era la continuació de la política per altres mitjans”, unit al que “la política era la continuació de l’economia per altres mitjans”, hem avançat en la mesura que avui no existeix separació entre economia, política i guerra.

La retirada dels 426 € és un declaració de guerra en tota regla, per si no havíem entès que el salvament de les entitats financeres pels diners públics, la generació de cinc milions de desocupats, la Reforma Laboral com atac a les condicions de treball, l’assalt a les pensions… eren ja declaracions de guerra. Estem en guerra, ningú ho dubti, i l’enemic som tots nosaltres en quant persones amb drets. Però també som l’atacant, en tant consumidors, estalviadors, votants, ciutadans com déu mana…, en tant subjectes del capitalisme, al que podem posar els qualificatius de global, neoliberal, competitiu…, fins a arribar al que millor li quadra: el capitalisme-guerra.

Mentre som alhora l’enemic i l’atacant, l’economia guerra es tradueix, com ve passant, en guerra de tots contra tots, en lluita per la supervivència en la qual van caient (anem deixant caure) els més febles, i els altres (en persones properes, en els nostres fills, fins a arribar a nosaltres mateixos) ens anem acostant a aquesta zona de debilitat màxima.

L’alternativa seria la reacció social que posés límit a aquesta situació. Però aquesta reacció social no és gens fàcil quan l’economia guerra ens ha succionat individualitzadament, empenyent-nos a la lluita per la supervivència. Menys quan aquesta reacció social no tracta d’encarar i invertir aquesta situació.

En aquesta mesura, les vagues generals que convoquem els sindicats no passen de ser una aparença de mobilització deixant tot tal qual estava. No podia ser d’una altra manera. No pot passar de l’aparent una mobilització que es continua en la passivitat o en una ILP, que no és sinó un pas enrere, per endavant inútil. No pot passar de l’aparent una mobilització contra la Reforma Laboral, passant de puntetes sobre la realitat de cinc milions de desocupats.

Un altre és el tema i unes altres les formes de la mobilització que pugui convertir-se en reacció social. Hauria de posar en el centre dels seus objectius les situacions més greus de la injustícia: els cinc milions de desocupats per als quals caldria fer arribar el dret al treball i/o a una renda bàsica o salari social mínim suficient. Tindria, també, que contribuir a treure’ns a la majoria de treballadors millor establerts de la nostra condició de subjectes del capitalisme.

Una mobilització que vulgui ser reacció social ha de ser exigència de repartiment i incloure predisposició a repartir. Molt ha de canviar l’actual sindicalisme per a emprendre una tasca d’aquest tipus. Hauria de perdre bona part del seu component institucional per a recuperar la de moviment social i hauria d’arrencar des de la decisió ferma, individual i col·lectiva, d’oposició ferma l’actual situació d’economia-guerra i a l’adhesió a ella d’una majoria de treballadors establerts.

La CGT procurem anar en aquesta direcció, sabent que no n’hi ha prou amb oposar-se a alguna de les mesures concretes si no que és necessari enfrontar-nos, d’una banda, a la situació a la que ens han portat, de manera central a les seves conseqüències més sagnants, i, d’altre costat, a l’estat de coses, l’economia-guerra, que ens ve imposant aquesta situació.

Cal reclamar noves mobilitzacions, noves i diferents en els seus continguts i en les seves formes. Que siguin una resposta real a la declaració de guerra que vénen sent totes les mesures per a “treure’ns” de la crisi. Que ens tregui de l’actual lluita individual per la supervivència i avancin en l’exigència de repartiment, incloent en aquesta exigència la nostra predisposició a repartir, no perdent mai de vista l’atur i els seus efectes sobre les persones.

Txema Berro és afiliat a la CGT de Pamplona-Iruña