Coordinació del Catalunya

A començaments de novembre del 2015, Irene Rigau va anunciar que plegava de la seva tasca de consellera que exercia des del desembre de 2010. Una notícia que va alegrar bona part de la comunitat educativa que inclou mares, pares, professorat, alumnat i tothom que intervé en el procés d’acompanyament que ajuda que els infants es converteixin en persones lliures i crítiques.

Una alegria compartida que estava carregada d’arguments ja que aquesta consellera ha estat la responsable màxima de l’intent de desmantellament del sistema educatiu públic a Catalunya. És cert que quan ella va arribar a la conselleria aquest procés ja s’havia iniciat. Si fem una mica d’història recordarem quan al final de la legislatura del tripartit (2003-2006) es va implementar la sisena hora als centres de primària. Una de tantes polítiques no consensuades i rebutjades per moltes raons ja que a la lletra petita d’aquesta mesura s´hi podia llegir un intent de justificar i subvencionar la sisena hora que imparteixen a les escoles concertades.

En una legislatura més recent, la que va del 2006 al 2010, encapçalada pel president Montilla i amb Ernest Maragall de conseller, l’educació pública va patir un dels atacs més greus amb l’aprovació de la LEC (Llei d’educació de Catalunya). És clar que en aquest cas la Irene Rigau no era consellera d’educació, però no cal amagar que el seu partit no solament hi va votar a favor sinó que l’ha assumit amb tots els ets i uts. I a banda d’assumir-la, ha estat la responsable de desplegar-ne bona part. Malauradament, ha anat en la línia d’enfortir una organització jerarquitzada dels centres i de reduir la participació del professorat a la presa de decisions, traslladant als centres públics un model de gestió dels centres privats, de caire més gerencial. En canvi, aquest desplegament no ha donat eines per construir entorns d’aprenentatge humanitzats.