El zapatisme, aliè a focus, modes i consensos, no només gaudeix d’una excel·lent salut a 30 anys del seu naixement, sinó que constitueix una potentísima eina decolonial.

Al novembre de 1983, un diminut grup d’homes que es comptaven amb els dits d’una mà va aterrar en la frondosa Selva Lacandona, en el mexicà estat de Chiapas. Havien decidit nomenar-se com Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN). La majoria urbícoles sense remei, portaven en la motxilla un propòsit que ressonava en les seves converses com sentit delirant: fer la revolució. No obstant això, donades les condicions d’extrema pobresa i d’urgència social a Chiapas, tal deliri resultava certament assenyat. A més, les muntanyes i les selves chiapaneques no només albergaven a pobles en resistència des de feia gairebé 500 anys, sinó que des que a la fi del segle XIX alguns dels bandejats protagonistes de la Comuna de París donessin amb els seus ossos a Chiapas, en aquestes terres no havien deixat de florir antagonismes i disensos subterranis.

Armat amb quadriculats llenguatges i gastats artefactes ideològics, aquest petit grup inicial no va trigar a xocar amb el sentit comú dels pobles indígenes originaris i habitants d’aquests territoris. Llavors va ser quan el Subcomandant Marcos, el més conegut participant en aquesta primigènia i delirant mònada zapatista, va decidir que les forces ja no li donaven de si i que millor es baixava d’aquest vaixell a la deriva i incert. “On està la sortida?”, va preguntar. “No hi ha sortida”, li van contestar els pobles indígenes. “I llavors, què fem?”, va respondre un atordit Marcos. “Quedar-vos i apreneu”, van sentenciar els pobles maies.

I això és el que van fer. Van escoltar i van aprendre dels pobles indígenes fins al punt d’esdevenir indígenes ells mateixos. Una sort de possessió amb traços de realisme màgic que no solament va desarmar l’arrogància i els clixés tradicionals de l’esquerra, sinó que va activar un meravellós híbrid revolucionari fet de sabers i cosmovisió indígena, capaç de parir una artesania del canvi social revolucionari repleta de paradoxes i de ponts cap a fora.

Així, armats de preguntes, els zapatistes van néixer com un oxímoron: el més assenyat dels deliris. Avui aquest meravellós deliri no solament està habitat per milers i milers de dones, homes, nens, nenes, ancians i ancianes a Chiapas. A més ha estat capaç de construir la materialitat tocable i respirable d’una altra vida. Amb infinites dificultats, errors i camins torts. En aquest món, però amb altres mapes i en altres coordenades.

Trenta anys després del seu naixement, el EZLN protagonitza una de les experiències més riques i radicals de llibertat i d’emancipació humana que els últims segles d’història hagin conegut. Des que s’aixequessin en armes al gener de 1994, els zapatistes habiten en una quotidiana restitució del sentit veritable de la paraula democràcia i en un treballat alliberament de la vida de les arpes de la supervivència. Milers i milers de persones vivint d’una altra manera. Aquí, ara i ja.

En el seu trenta natalici, la disutopia zapatista va decidir obrir les seves portes i les seves finestres per a compartir les formes de vida que han generat tres dècades de deliri assenyat. Per a això han creat una escola a la qual han anomenat “La llibertat segons les zapatistes”. Es tracta, sobretot, d’una escuelita, així en diminutiu, que serveix per a desaprendre. No ofereix pistes per a un model i tampoc regala cap manual d’instruccions. Com en el Blade Runner de Ridley Scott, els zapatistes saben que els replicants ni estimen ni tenen emocions. Per això no els interessen les còpies ni les receptes. Simplement tracten, amb perseverança i infinita paciència, de compartir tan sols un mapa del tresor d’un món altre. En aquest mapa destaca una coordenada per sobre de les altres: una imperiosa necessitat de decolontizar l’existència.

El zapatisme, aliè a focus, modes i consensos, no només gaudeix d’una excel·lent salut a 30 anys del seu naixement, sinó que constitueix una potentísima eina decolonial. En els territoris chiapanecos on els zapatistes són govern, la humanitat ha obert un forat irreparable en la modernitat, en la matriu abissal del pensament occidental i en la racionalitat de la dominació. Una decolonització del viure més enllà de la terrible imposició generalitzada de la forma mercaderia, en la construcció col·lectiva i igualitària d’un món d’usos i no de consums. Una decolonitzacin del poder, més enllà de la dominació del privat i del públic, en el teixit democràtic d’un comú en el qual totes les persones són cridades a ésser i a fer govern. Una decolonització de les passions, més enllà de les vileses i els egoismes amb els quals la imposició neoliberal ens subjecta a les passions tristes que la constitueixen. Sense demanar permís. Milers i milers de dones, homes, nens, nenes, ancians i ancianes. Un present i no un futur. Aquí, ara i ja. I un missatge, tal vegada desesperat, als quals estem de l’altre costat del mirall: “ORGANITZIN-SE”. Perquè no n’hi ha prou amb desitjar-lo.

A la seva manera, els zapatistes li han anomenat a tot això autonomia. Una experiència d’autogovern participat per milers i milers de persones i en la qual el gir decolonial es tradueix en el territori zapatista en institucions, escoles, hospitals, lleis, administracions locals, relacions socials, sistemes productius, economies, sexualitats i profunds canvis culturals plens de punts suspensius. Concret i tangible. Per i per a les persones. No va ser en el desig d’una mica d’això en el que ens vam reconèixer en les places en un maig de fa més de dos anys?

* Article d’Ángel Luis Lara publicat al web desInformémonos

http://desinformemonos.org/2013/12/ezln-treinta-anos-del-mas-sensato-de-los-delirios/

Comunicado del EZLN

CUANDO LOS MUERTOS CALLAN EN VOZ ALTA.

Vaig néixer políticament la nit entre el darrer dia del 1993 i l’1 de gener del 1994, quan milers d’homes i dones amb la cara tapada per no singularitzar-se van ocupar diverses ciutats de l’Estat mexicà de Chiapas i em van omplir el cap, el cos i el cor amb un discurs i unes idees que ja voltaven per dins del meu cap, amunt i avall, però no tenien concreció clara. Això no vol dir que abans fos mort, és clar, ni tan sols que l’aixecament zapatista aclarís res… ni molt menys, sinó tot el contrari. Van haver de passar uns quants mesos i unes quantes coses perquè captéssim que aquella no era una revolta més.

Dos anys després, a la Trobada Intergalàctica que elles i ells mateixos va convocar al mig de la selva Lacandona, milers de persones de bona part del planeta vam retrobar-nos per mirar-nos a la cara i, com diuen ells –que som nosaltres- sentir-nosla veu.