Els mitjans de comunicació ens inunden amb temes financers: deutes, avaluacions d’agències, tipus d’interès, primes de risc, les probables conseqüències de tot això, etcètera. Intentem mirar més enllà d’aquestes aparences i provem a detectar alguns aspectes del que realment significa el sistema econòmic en el qual vivim. Fonaments que són iguals des de la consolidació del capitalisme, però que ara es mostren en tota la seva cruesa.
En primer lloc, apareix amb força la idea que el sistema és totalment tributari del crèdit. No s’ha d’oblidar que el crèdit suposa que es gastin en el present els recursos del futur. El capitalisme actual no pot subsistir, no té capacitat de reproduir-se a si mateix més que utilitzant més i més recursos del futur, donant salts endavant cap al buit. És també un sistema dirigit per uns agents que controlen el que anomenen mercats, l’únic objectiu dels quals és obtenir el màxim benefici per a ells. Això sempre ha estat així en el capitalisme, però ara es fa explícit i adquireix la màxima legitimació. No els preocupa el creixement, la producció o l’ocupació. El major o menor benestar per a la població que el sistema pogués generar subsidiàriament ha d’estar totalment subordinat a les finalitats d’aquests agents.
Qui dominen els mercats –uns pocs agents financers d’enorme poder–, i qui treballen per a ells –unes agències d’avaluació el caràcter arbitrari de les quals i especulatiu està àmpliament demostrat– semblen ser qui controlen el món. Tres grans agències oligopolístiques dictaminen les decisions del capital, estructurat en molt pocs però imponents conglomerats financers. La resta de poders estan difuminats, afeblits, incapaços de controlar a aquests grans operadors mundials. En tots els casos, els mercats i els seus agents dictaran la política que considerin adequada, que consisteix essencialment a donar totes les facilitats al capital global. Molt poques persones amb immens poder sotmeten al món.
Les estructures polítiques que anomenem democràtiques i per les quals els països més rics es regeixen des de fa 200 anys estan sent cada vegada més marginades. Aquesta crisi està desvetllant amb claredat el paper instrumentalitzat i subordinat de la política. El poder econòmic dictamina la política. Els poders polítics es troben impotents per a dominar aquests poderosos agents, per a regular la vida econòmica, molt més per a dirigir-la. Els mercats imposen l’orientació econòmica i la vida política està cada vegada més supeditada a les seves indicacions. És cada vegada més dictatorial i està allunyada de qualsevol objectiu relacionat amb el bé comú.
Les contradiccions entre diferents tipus de capital augmenten. El capital financer cada vegada deixa menys espais per a l’àmbit del real. La producció de riquesa real, la capacitat de produir béns i serveis, té cada vegada menys importància en els objectius de qui prenen les decisions, s’ha convertit en mer instrument de l’acumulació financera. No importa si complir els objectius financers suposa deteriorar greu i permanentment la capacitat de produir riquesa. L’únic objectiu és el d’augmentar la riquesa financera, els diners dels que es poden apoderar, encara que aquesta impressionant acumulació de riquesa consisteixi en poc més que en complicadíssimes anotacions comptables de capitals ficticis. El capital financer fagocita a les fonts reals de producció de riquesa i en el procés es devora a si mateix, doncs només es produeix riquesa en l’esfera del real.
Aquest capitalisme és cada vegada menys capaç de distribuir la riquesa que es genera de manera que proporcioni uns nivells de vida adequats. L’explotació de molts per molt pocs és cada vegada major i al seu torn genera contradiccions que dificulten el manteniment del sistema. La població cada vegada pot esperar menys que l’ocupació li proporcioni nivells de vida adequats, no pot fer un projecte per a la seva vida: viurà cada vegada pitjor i més subordinada a la riquesa d’uns pocs. Ni econòmica ni ideològicament es legitima el sistema, i per aquest motiu intensifiquen el recurs a la repressió.
És la dinàmica d’un sistema insaciable que necessita devorar més i nous recursos –humans, naturals, financers– cada dia. Totes les mesures són insuficients. Controlades les perifèries, tracten ara d’apoderar-se del centre del sistema: s’enfonsa la perifèria europea més feble, després van a per Espanya i Itàlia, es comença a esmentar a Bèlgica i fins i tot a la potent França. Per primera vegada es posa en qüestió la fortalesa d’Estats Units. Alguns afirmen que són els símptomes d’un important canvi de poder: la decadència del poder del fins a ara centre a la consolidació del poder dels països emergents. En qualsevol cas, el sistema és cada vegada més inestable, qualsevol canvi ho altera, les turbulències són creixents i no cessen. Les crisis, més freqüents.
Pot mantenir-se, sobreviure, un sistema d’aquestes característiques?, o assistim més aviat a la inviabilitat del capitalisme, fagocitat el poder per les seves mateixes forces? És Saturn devorant als seus fills de por de perdre el poder? El que està molt clar és que tota està dinàmica és molt perjudicial per a les poblacions i els països. Portem anys assistint a una enorme reestructuració del poder que ha conduït a l’última crisi, de la qual no està gens clar que s’estigui aconseguint sortir. Res podem esperar del capitalisme senil que està disposat a les majors crueltats per a mantenir-se. Estem en la coberta del Titanic plenament conscients de l’enfonsament. L’única posició lògica és treballar per a assolir com més aviat un sistema alternatiu. Molt poques persones amb immens poder controlen el món.
* Miren Etxezarreta ésCatedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la UAB.
