CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

“Els immigrants som persones, no comodins”

23/07/10 El Punt – Lluís Simon

Entre dos mons. Karrouch, nascuda el 1977 a Nador (Marroc), es va traslladar a Vic amb els seus pares quan tenia vuit anys per raons econòmiques. El canvi cultural que va significar aquest salt el va explicar en el llibre “De Nador a Vic” (2004). A la seva ciutat ha viscut en primera persona l’auge de la xenofòbia i de Plataforma per Catalunya, una ideologia que la crisi econòmica ha consolidat entre la gent mésignorant.

“Els immigrants som persones, no comodins” Llegeix més »

Reflexions sobre la polèmica del burka

Des del mes màxim respecte a totes les opinions i sabent que la meva visió té un punt irreversible de gènere i està condicionada per la cultura rebuda. Us expresso que m’hagués agradat que com Organització, davant la prohibició del Burka, haguéssim manifestat des de CGT un punt de vista com aquest:

En vers les vestimentes anomenades: Burka, Hiyab, Niqab, Shayla, Chador creiem convenient aportar les següents reflexions:

Per a la nostra Organització el Burka, i les demés formes de vestir, son clarament unes vestimentes imposades per un tipus de cultura que utilitza la repressió de la llibertat de la dona, com element enfortidor del rol dominant del home sobre la dona. Entenem que envers a la utilització d’aquesta indumentària s’amaga una relació de domini i opressió que de cap de les manerespodem tolerar, i per tant rebutgem clarament.

Reflexions sobre la polèmica del burka Llegeix més »

Entrevista a Mariam Rawi, de l’Associació de Dones Revolucionàries de l’Afganistàn (RAWA)

RAWA (Revolutionary Association of the Women of Afghanistan – Associació de les Dones Revolucionàries d’Afganistan) és una agrupació clandestina que promou la defensa dels drets humans en un Afganistan dividit entre un govern feble i fonamentalista afavorit per les armes de les potències occidentals, i els talibans. Amb el seu compromís per un moviment popular i democràtic, constituït sobre l’educació de les dones afganeses, bàsicament analfabetes, RAWA s’ha convertit en objectiu a batre per a ambdós contendents. Buscant denunciar la perniciosa invasió i aconseguir suport i solidaritat de col·lectius socials espanyols, una activista de RAWA ha portat a terme una gira de xerrades per tot l’Estat. Es tracta de Mariam Rawi (nom fictici), una jove periodista i professora que viu a cavall entre Afganistan i els camps de refugiats de Pakistan. Al seu pas per Logronyo el mes d’abril vam poder conversar breument amb ella.

– ALB: Provens d’una zona de la qual a Occident tot just arriben notícies, excepte quan es produeixen atemptats. Pots donar-nos una breu descripció sobre quin és la situació de la dona a Afganistan?

– La situació de la dona ha empitjorat visiblement des que en 1992 els fonamentalistes van prendre el control del país davant el buit de poder provocat per la retirada de les tropes russes. Les afganeses han de sobreviure a la falta de seguretat, als atacs contra la població de les tropes nord-americanes i de l’OTAN, i també han d’enfrontar-se a la violència en la seva vida quotidiana: als abusos sexuals, violacions, segrestos, els matrimonis forçats, la violència domèstica. Ni el govern de Karzai ni la seva policia ofereixen cap tipus de protecció davant tant desemparament.

– L’organització a la qual pertanys, RAWA es troba en el punt de mira dels talibans i els fonamentalistes del govern de Karzai, i també s’ha mostrat molt crítica amb la invasió nord-americana. Davant aquest panorama, com desenvolupa les seves activitats RAWA?

– El 1977 es va fundar RAWA sota el govern republicà del príncep Mohammed Daoud Khan i des d’aquell moment van començar els problemes. Mai hem pogut treballar de forma legalitzada, pel que necessitem fer-ho clandestinament per a poder existir. Això té les seves conseqüències: no comptem amb oficines, les activistes hem de protegir la nostra identitat amb noms falsos i els projectes que realitzem no poden aparèixer sota el nom de RAWA.

– RAWA no només defensa els drets de les dones sinó també, des d’una perspectiva més àmplia, un govern de caràcter laic, secular i democràtic. De quina forma es planteja RAWA arribar a aquest objectiu?

– No es poden defensar els drets humans sense un govern democràtic, per a arribar a el qual és fonamental una educació que alimenti la consciència del poble afganès. Els nostres enemics polítics són els fonamentalistes, que utilitzen la religió i els costums segons els seus interessos.

– El teu article “Rule of the rapists” – “El govern dels violadors”- publicat a The Guardian (que pot ser consultat en castellà a www.rawa.org/rawi_sp.htm) resulta aclaridor sobre la situació de la dona després de la suposada instauració de la democràcia a Afganistan. Podem considerar que les potències invasores han traït les solemnes promeses amb les quals van justificar la guerra contra els talibans?

– Els fets assenyalen la veracitat de l’article escrit sis anys enrere. En els últims 8 anys, després de la invasió nord-americana, les coses no han millorat sinó que, per contra, han empitjorat. Encara que a Afganistan hi ha milers de soldats no s’ha aconseguit reduir el terrorisme, ni el fonamentalisme. L’interès dels governs occidentals no és la desaparició del fonamentalisme. El seu objectiu és aconseguir més adquisicions econòmiques sobre els oleoductes que travessen el país, controlar el tràfic de l’opi, saquejar els recursos naturals, etc.

– Hamid Karzai, president d’Afganistan, ha amenaçat recentment amb unir-se als talibans si les potències occidentals continuen pressionant-lo perquè combati el frau electoral. Com valora RAWA aquest gest?

– Karzai aparenta criticar als països estrangers, però en realitat el que hi ha darrere és un joc entre Estats Units i les autoritats afganeses per a mostrar a l’opinió pública internacional que Karzai és un líder democràtic. Fins i tot si es donés la possibilitat que Karzai se separés d’Estats Units, això només significaria un acostament major a Iran o Rússia, la qual cosa tampoc seria positiva per al poble afganès.

– Donada la difícil situació que travessa el país, envaït per tropes estrangeres, amb un govern titella i corrupte i un moviment talibà en ascens, quin futur voleu per a Afganistan?

– Nosaltres somiem amb un règim democràtic, però no és una meta fàcil ni propera. Un país amb vint anys de guerres, tenint pel mig dues ocupacions estrangeres i el domini talibà, no assolirà la llibertat i la independència al moment. A part del fonamentalisme, el país té aguts problemes econòmics i socials que necessiten de temps per a solucionar-se.

– Estàs realitzant una gira per l’Estat espanyol on dónes a conèixer la teva organització. Què esperes de la mateixa? Amb quines organitzacions espanyoles i europees col·labora RAWA?

– Esperem que els moviments socials, pacifistes, feministes, etc., occidentals, que són amb els que col·labora RAWA, tinguin notícies reals sobre Afganistan i usin els mitjans que estan al seu abast perquè aquesta informació circuli. El punt més interessant és crear xarxes d’ajuda i suport cap a RAWA i les dones afganeses.

Entrevista a Mariam Rawi, de l’Associació de Dones Revolucionàries de l’Afganistàn (RAWA) Llegeix més »

Quanta energia ens queda?

La catàstrofe ecològica provocada per l’explosió a la plataforma
Deepwater Horizon de BP pot ser el primer desastre de l’era
d’energia límit. Fa mig segle que les petrolieres extreuen cru del mar a prop de la costa de Luisiana.
Però durant la major part d’aquest període, operaven en aigües de profunditat de 30 o 40 metres i, encara que el delta ja sofria un fort deteriorament mediambiental, els vessaments s’arreglaven en qüestió d’hores.

Quanta energia ens queda? Llegeix més »

jpg_435721247_913abe92c6.jpg

Un catedràtic de la UdG qüestiona el dret urbanístic català en una entrevista

Trayter exposa que la legislació catalana permet i remet a l’autonomia municipal en moltes qüestions, fet que afavoreix l’especulació i la depredació del territori pel fet que falla el sistema de finançament dels ajuntaments, que es basa exclusivament en el tema urbanístic.

El professor de dret també qüestiona l’eficàcia de la Justícia en la defensa dels drets en el pla urbanístic, que compara negativament davant l’eficàcia d’alguns exemples europeus.

Un catedràtic de la UdG qüestiona el dret urbanístic català en una entrevista Llegeix més »

Guerra climàtica encoberta a Eurasia

Un article de Víctor Andivia

Des de fa uns dies ve rondant-me pel cap la idea que els terribles incendis a Rússia i les inundacions a la Xina i a l’Índia estan omplerts d’incògnites que per algun fosc motiu, no mereixen l’atenció dels mitjans|medis tradicionals. Per intentar comprendre les notícies sobre les recents catàstrofes “naturals” que de manera tan insòlita estan fuetejant últimament al planeta és necessari relacionar-les amb moltes altres per poder comprendre les implicacions econòmiques i geoestratègiques que en la major part de les ocasionscomporten.

Guerra climàtica encoberta a Eurasia Llegeix més »

Posició de CGT contra les retallades, el decretazo, la reforma laboral i l’atac a les pensions

Les mesures antisocials del Govern per a sortir de la crisi són la reforma laboral, el pla d’ajustament per a reduir el dèficit públic i la reforma del sistema de pensions.

PER A LA CGT LA SORTIDA DE LA CRISI NOMÉS POT SER EL REPARTIMENT DE LA RIQUESA I DEL TREBALL EN UN NOU MODEL SOCIAL I PRODUCTIU.

Fa ja diversos anys que com classe treballadora estem sofrint les conseqüències de la crisi. Els diferents governs, independentment del color polític, estan engegant una sèrie de mesures que suposen una reculada i una retallada dels drets laborals i socials. Ara, aquestes mesures clarament antisocials s’estan intensificant per a corregir el dèficit provocat per la diferència entre els ingressos i les despeses. Les mesures imposades per decret des del govern només incideixen en el capítol de reducció de despeses, ignorant que la despesa pública social de l’Estat Espanyol és la més baixa de tota la zona euro (fins i tot que la de Portugal o Grècia), ja que representa el 21% del PIB mentre que la mitjana europea és del 27%…

Per tant, el veritable problema del dèficit no està en l’excés de despeses, sinó en la falta d’ingressos, a causa de una baixa càrrega fiscal a empresaris i a les rendes del capital. L’eliminació de l’impost del patrimoni o el paradís fiscal que representen les societats d’inversió SICAV són un clar exemple i el que els empresaris espanyols declarin de mitjana 6.500 euros menys que les persones treballadores resulta significatiu, per no dir escandalós.

A això hem d’afegir un elevat frau fiscal, situat ja en 90.000 milions d’euros i una economia submergida que suposa el 23,3% del PIB, 10 punts per sobre de la zona euro. Per què no es busquen els ingressos allí on estan els diners en lloc de seguir robant als treballadors, a les treballadores i a les classes populars?

Durant els últims temps hem assistit a la privatització de grans empreses en sectors estratègics com l’energètic, les telecomunicacions, els transports, la gestió d’aigua i a poc a poc l’educació, la sanitat, els serveis socials…

També hem pogut veure com augmenta la privatització de les pensions amb el foment constant dels plans privats de jubilació (el 1995 els fons privats de pensions en el món gestionaven 4,9 bilions d’euros, arribant en el 2009 a la xifra de 12,7 bilions, és a dir, el 27% del PIB mundial).

Si a tot aquest procés generalitzat de privatitzacions, li afegim la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora a causa de la reducció o congelació dels salaris i les constants reduccions d’impostos a les classes adinerades, tenim com resultat que grans quantitats de diners han passat de mans públiques a mans privades, més concretament a poques mans, les grans multinacionals i sector financer, és a dir, el nucli dur del sistema capitalista.

Aquest sistema, obeint a la seva lògica de màxim rendiment, ha seguit buscant el benefici il·limitat, utilitzant aquest excedent de capital en la concessió de crèdits sense mesura a les classes populars perquè poguéssim seguir consumint els productes que genera el propi sistema, creant una espiral infernal fins a arribar al col·lapse. Un col·lapse que es traduïx en l’impagament de préstecs dels consumidors als bancs i al seu torn, l’impagament d’aquests als mercats financers i a altres bancs. Com colofó, el govern opta per protegir a la banca perquè no faci fallida, però sobretot perquè els creditors (aquests mateixos mercats que han generat aquesta dinàmica) no deixin de cobrar. Per a això, es presta diners públics a la banca, però com els estats tampoc tenen diners han de recórrer novament als mercats financers per a demanar més diners, el que provoca més augment de la despesa pública.

Doncs bé, aquesta bogeria és l’eix central d’una política econòmica globalitzada que porta a les poblacions a la pobresa i exclusió social. I que en el cas concret de l’Estat Espanyol implica:

– 1,3 milions de llars tenen tots els seus membres actius en l’atur.

– 600.000 persones porten sense poder treballar més de dos anys i a juny 2010, gairebé 2 milions porten més d’un any.

– El nombre de persones parades ha augmentat en 602.000 l’últim any.

– El 20% de la població es troba en la pobresa.

LES MESURES D’AJUSTAMENT PER A REDUIR EL DÈFICIT PÚBLIC: LES RETALLADES

El govern, seguint les instruccions dels mercats, els bancs i les mateixes institucions que han generat la crisi, ha engegat diverses mesures, una d’elles coneguda com el Tijeretazo , que afecten a:

– Les i els treballadors públics del sector públic, ja que, per decret i de forma autoritària, estan veient reduïts els seus salaris, suficientment baixos ja en la major part de l’escala salarial, o estan veient com només es cobriran 3 vacants de cada 10 jubilacions, el que dóna com resultat un deteriorament encara més gran dels serveis públics com la salut, l’ensenyament dels nostres fills i filles o la gestió de les prestacions socials tan necessàries en aquests temps dramàtics (atur, dependència, jubilació).

– Els jubilats i jubilades, que veuran congelades les seves pensions en l’any 2011, quan més del 70% dels 8,7 milions de pensionistes no cobra els 830 euros de la pensió mitja mensual.

– 3,2 milions de persones treballadores en situació d’atur amb prestació d’atur, els quals tenen de mitjana un atur de 820 € i més de 554.000 d’ells només perceben durant 6 mesos 426 €.

– A més de 2,5 milions de treballadors/es que han estat acomiadats impunement des del 2008 fins a ara. El 92% dels contractes segueixen sent precaris i temporals.

– Centenars de milers de dones i homes que opten per no tenir fills i filles, ja que, no poden comptar amb escoles infantils públiques i tampoc existeixen polítiques d’ajuda familiar.

LA REFORMA LABORAL: EL DECRETAZO

No considerant suficient les mesures anteriors, el govern ha engegat el Reial decret 10/2010 de mesures urgents per a la Reforma del Mercat de Treball, amb un contingut que insisteix, una vegada més, a fer pagar les conseqüències de la crisi a les persones que no som responsables de la mateixa. Aquesta enèsima reforma farà més fàcil i barat l’acomiadament per als empresaris, segueix subvencionant la contractació i elimina qualsevol llibertat o dret al treballador en el control de l’organització del treball, fent que l’entrada, la permanència i la sortida del mercat de treball, és a dir, tot el recorregut del contracte, es caracteritzi per la precarietat i inestabilitat.

Els aspectes més regressius d’aquesta Reforma Laboral són:

– Rebaixa dels costos del contracte, ja que estableix bonificacions als empresaris a càrrec de l’erari públic de 2.800 milions d’euros, en pràcticament tots els contractes a la carta amb els quals compten.

– Reducció d’indemnitzacions per acomiadament. Facilitat absoluta per als empresaris en acomiadaments objectius, bé individuals, bé col·lectius, per qualsevol causa: econòmica, tècnica, productiva, organitzativa i reduint sensiblement les indemnitzacions empresarials en aquests acomiadaments, 20 dies i damunt l’Erari Públic (tots nosaltres) a través del FOGASA assumeix l’equivalent a 8 dies, igualant d’aquesta manera el cost entre un contracte temporal (12 dies per any en el 2015, ara 8) i un contracte fix.

– Eliminació en la pràctica del dret fonamental a la tutela judicial en els acomiadaments objectius, doncs el Jutge no podrà entrar, sinó és molt tangencialment, a analitzar si existeix o no raó, doncs a l’empresari només se li exigeix una mínima raonabilitat en la causa extintiva.

– Es generalitza el Contracte de Foment a la Contractació Indefinida (CFCI), el dels 33 dies, passant a ser el contracte ordinari mentre que el de 45 dies quedarà com una relíquia.

– Privatització dels Serveis Públics d’Ocupació. Facilita l’entrada de les ETTs en sectors que fins a ara tenien restringits com l’Administració Pública i es dóna entrada a les Agències de Col·locació Privades en la gestió dels Serveis d’Ocupació.

– Flexibilitza les condicions de treball (horaris, jornada, funcionalitat, sistemes de torns i sistemes de retribució), eliminant el control administratiu i afeblint el control per part dels treballadors i treballadores de les condicions col·lectives.

– Precaritza encara més la contractació juvenil.

– Fa inservible la negociació col·lectiva al possibilitar que les empreses pactin convenis i es modifiquin condicions de treball substancials, bé col·lectives, bé individuals: jornada, mobilitat funcional, horaris, sistemes de torns i sistemes de retribució, a l’endemà de pactar-los, deixant els mateixos en paper mullat, alhora que facilita a les empreses el no-compliment (clàusules de despenjament) de les pujades salarials.

LA REFORMA DEL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS: EL PENSIONAZO

Pendent de plasmar les mesures concretes, els polítics, els banquers, la patronal, els mercats, les institucions que ens governen, insistiran una vegada i una altra fins a aconseguir que l’opinió pública els sigui favorable per a aplicar mesures com:

– Augmentar l’edat de jubilació fins als 70 anys.

– Considerar tota la vida laboral per a calcular la pensió a percebre.

– Augmentar fins a 20-25 anys el nombre mínim d’anys cotitzats per a tenir dret a la pensió de jubilació.

– Reduir i congelar la pensió a percebre.

– Pretenen que les persones visquem per a treballar negant-se’ns el dret al benestar.

Els Beneficis de les empreses de l’IBEX 35

Els guanys que les principals Empreses i Multinacionals privades han obtingut explotant als treballadors i treballadores i aprofitant tot tipus d’ajudes públiques, no han revertit a la societat, més aviat el contrari, el repartiment ha estat inexistent, quedant tot en mans dels accionistes, directius i executius d’aquestes multinacionals.

Els beneficis fins a març de 2010 de les 35 majors empreses i bancs, van créixer un 25% fins a situar-se, solament en un trimestre, en 11.598 Milions d’euros. Només un Banc, el Santander, va obtenir uns guanys nets en aquest primer trimestre de 2.215 Milions d’euros. Telefònica va obtenir 1.656 Milions d’euros, Endesa 1.535 Milions d’euros, el BBVA 1.249 Milions d’euros… Els 584 consellers executius i alts directius de les empreses de l’Ibex 35, van cobrar un milió d’euros de mitjana, en el pitjor any de la “crisi”.

Els sous dels qui proposen i defenen el tijeretazo, el decretazo i el pensionazo

Alguns pensionistes i funcionaris de luxe són qui defensen i promouen ferventment les retallades i restriccions per a les classes populars. Alguns exemples: José Ignacio Goirigolzarri –conseller delegat del BBVA- es va jubilar anticipadament amb 68,7 milions d’euros de pensió. Francisco González, actual President del BBVA, al jubilar-se percebrà una pensió de 79,8 milions d’euros. La d’Emilio Botín, President del Banc Santander, serà de 24,6 milions d’euros. El Conseller Delegat d’aquest mateix banc, percebrà una pensió de 85,7 milions…. I així un llarg etcètera.

Conclusions

Des de la CGT estem denunciant des de sempre aquesta situació d’injustícia i proposant com ALTERNATIVA el contrari al que s’ha fet: el repartiment de la riquesa, entesa no com repartiment de dividends o accions entre la població, sinó emprant aquests diners en uns serveis públics de qualitat i amb caràcter veritablement universal perquè puguem gaudir-los les i els quals realment produïm aquesta riquesa.

Perquè això sigui possible resulta imprescindible que passin a gestió totalment pública el control de les energies, els transports, les telecomunicacions, la gestió de l’aigua, la sanitat, l’educació, tots els serveis públics, etc. No només s’ha de repartir la riquesa, sinó també cal repartir el treball. En l’era de l’avanç tecnològic no és admissible donar un salt enrere en les relacions laborals o en els drets socials pretenent que treballem fins a 65 hores setmanals. Seria com tornar als vehicles de tracció animal.

Les persones no tenim el mateix concepte de rendibilitat que el sistema capitalista, per tant, els recursos i infraestructures necessàries per a fer possible que tota la població tingui cobertes les necessitats bàsiques no poden estar gestionats per qui ens han dut a aquesta situació, sinó que cal un nou model social i productiu basat en la llibertat, la justícia social i l’autogestió.

Pensem que ha arribat el moment de dir PROU, però no només als mercats, sinó també als estats i les institucions que segueixen les instruccions d’aquests mercats. És inadmissible que les pròpies entitats que van generar la crisi siguin les que estiguin imposant les seves propostes per a sortir de la mateixa i resulta vergonyós l’acatament sense dubtes de tota la classe política.

Repartir la riquesa i el treball, és la garantia perquè milions i milions de persones visquem amb el necessari i ningú manqui del bàsic, buscant alhora un equilibri amb la vida del planeta, deixant de saquejar-la, perquè les nostres generacions futures puguin viure amb dignitat. Hem de mobilitzar-nos. Cal canviar el sistema. La nostra passivitat no és només la seva força, sinó el nostre suïcidi.

Confederació General del Treball (CGT)

Attached documents

Full català

Full castellà

Posició de CGT contra les retallades, el decretazo, la reforma laboral i l’atac a les pensions Llegeix més »

La banca queda impune de la crisi mentre el frau fiscal llinda els 100.000 milions

David Fernàndez / Setmanari Directa

Síntesi neoliberal simplificada: tres trucades –de Barack Obama,
d’Angela Merkel i dels mandataris xinesos– a ZP i, l’endemà, s’anunciava
la pitjor retallada social des de finals de la dictadura contra el dèbil i prim estat del benestar, amb nou mesures de tall neoliberal que afecten els salaris del funcionariat públic, les pensions contributives,

La banca queda impune de la crisi mentre el frau fiscal llinda els 100.000 milions Llegeix més »

Reflexions després de la Vaga del Metro de Madrid

Després de diversos mesos de estires i afluixes, el Congrés espanyol ha aprovat una reforma laboral que recull les dues demandes fonamentals de la patronal en aquesta conjuntura: abaratir i facilitar encara més l’acomiadament per a la patronal i seguir avançant en la “flexibilització” (empitjorament de les condicions de vida i de treball) de les plantilles i els sectors laborals.

Davant aquesta ofensiva tan forta de les classes dominants, es fa imprescindible millorar els mecanismes de resposta dels/les de baix per a plantar-li cara i aconseguir imposar un model alternatiu, al servei dels interessos i les necessitats populars. Per a això és de cabdal importància reflexionar sobre les experiències de lluita dels treballadors, per això portem a la nostra portada aquesta interessant aportació del company Carretero, que ha viscut molt de prop el recent procés vaguístic en el Metro de Madrid.

Reflexions després de la Vaga del Metro de Madrid Llegeix més »

La Generalitat augmenta fins al 65,36% el lloguer protegit als més pobres mentre subvenciona promotors

És increible que en temps de crisi, amb els retalls socials recentment anunciats per ZP, un Departament sensible socialment, regentat per ICv-EUiA, atac d’aquesta manera a la gent amb menys recursos de Catalunya

Ha encadenat dues pujades del 28% en els anys 2008 i 2010. Una família amb ingressos de 1000 euros passa a pagar de 270 a 450 euros per un pis de 70 m², el 45% dels seus ingressos.

La Generalitat augmenta fins al 65,36% el lloguer protegit als més pobres mentre subvenciona promotors Llegeix més »

Estat Espanyol: Més de 1’3 milions de llars tenen tots els seus membres a l’atur

Segons l’Enquesta de Població Activa publicada el 30 de juliol de 2010 per l’Institut Nacional d’Estadística espanyol:

ATUR:

Hi ha 4.612.700 aturats el que suposa una taxa de 20,09% que dobla la mitjana de la Unió Europea.

A les Canàries la taxa d’atur és ja de 27,68%, Andalusia 27,21% i Extremadura 23,45%.

Estat Espanyol: Més de 1’3 milions de llars tenen tots els seus membres a l’atur Llegeix més »

Ha començat una nova guerra social a Europa

Un article de Charles-André Udry

1. Des dels dies 8 i 9 de maig de 2010 -la reunió d’urgència del BCE, l’ECOFIN i el FMI per establir un pla de reflotació de diversos països de l’UE- tots els governs anuncien plans d’austeritat pressupostària “per salvar la zona euro”. Una guerra de classes d’una amplitud nova s’ha decla­rat a Europa: tot el que queda de l’Estat social, sorgit del període que va seguir la Segona Guerra mundial, ha de ser desmantellat, a excepció d’una “xarxa social” model Banco Mundial.

Ha començat una nova guerra social a Europa Llegeix més »

Quadre processos d’integració de Caixes d’Estalvi

La Llei de Caixes, contra els interessos de la ciutadania

El passat 21 de juliol, el parlament espanyol va aprovar la Llei de Caixes d’Estalvi, amb els vots favorables de PSOE, PP, CC i UPN. Aquesta Llei va partir de l’acord entre Zapatero i Rajoy, en la seva reunió del 5 de maig. Una vegada més es demostra que, més enllà de la brossa política i la crispació, ambdós mandataris i els seus partits comparteixen les mateixes receptes del sistema capitalista, ja que s’han posat d’acord per a modificar el règim jurídic de les Caixes d’Estalvi, obrint la veda a la privatització d’aquestes entitats, aspiració llargament anhelada pel món financer i la banca privada.

La Llei de Caixes, contra els interessos de la ciutadania Llegeix més »

Nova reforma laboral: La classe política depredadora dels drets laborals

Els polítics es burlen de les treballadores i treballadors abandonant-los a la mercè del capritx empresarial.

Ahir, 29 de juliol, va ser aprovada en el Parlament espanyol la Reforma Laboral, i novament es consuma una volta més de rosca als cada vegada més minvats drets dels quals només posseïm la força del treball per a sobreviure.

Altra vegada, la crisi s’enceba amb les classes populars i indefenses. Amb la Reforma Laboral que han aprovat, l’acomiadament s’ha abaratit i convertit en més lliure del que ja ho era, podent l’empresari amb total facilitat prescindir de qualsevol treballador i això en un context en el qual gairebé cinc milions de persones ens trobem aturades.

Mentre que als més febles, als treballadors i treballadores, se’ns condemna a una major indefensió, a la patronal se li segueix subvencionant perquè la contractació, la permanència i la sortida del mercat de treball es caracteritzin per la precarietat i la inestabilitat.

Per a CGT ha arribat l’hora de dir PROU no només als mercats, sinó també a l’estat, a la classe política i a les institucions que segueixen les instruccions d’aquests “mercats”. Ens sembla inadmissible i intolerable que els qui van generar la crisi imposin les propostes per a sortir de la mateixa en detriment de la població i engreixant els seus comptes de beneficis.

Per a CGT l’única sortida per a iniciar el canvi de la política antisocial és la inqüestionable VAGA GENERAL del dia 29 de Setembre, primer per a frenar aquest atac als drets laborals i socials més elementals i després continuar la mobilització per a recuperar el terreny perdut en drets, garanties, llibertats, dignitat i justícia social.

EL 29 DE SETEMBRE: VAGA GENERAL, TOTES I TOTS AL CARRER

Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT

Així queda la reforma laboral

– Acomiadament objectiu

N’hi haurà prou amb preveure pèrdues

L’empresa podrà acomiadar per causes objectives (20 dies d’indemnització) si té pèrdues o espera tenir-ne, així com per una caiguda “persistent” d’ingressos, que pugui afectar a la seva viabilitat o a la seva capacitat de mantenir el volum d’ocupació. S’elimina la possibilitat d’acomiadament objectiu per una “disminució rellevant” del benefici, o per una “falta persistent de liquiditat” que proposava el PSOE.

Nova reforma laboral: La classe política depredadora dels drets laborals Llegeix més »

Manifest contra la privatització de la conservació de la jardineria del barri de la Sagrera

Contra la privatització de la conservació de la jardineria del barri de la Sagrera a través d’empreses d’integració de persones discapacitades

Antecedents

El 14 de Novembre de 2005, l’Ajuntament de Barcelona (PSC, ERC,ICV-EUiA) va aprovar la reconversió de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins en Entitat Pública Empresarial Local (EPEL), a pesar de la total oposició de la plantilla i diverses institucions socials, doncs vèiem que darrere s’ocultava una clara intenció privatitzadora. La presidenta de l’Institut, Imma Mayol (ICV-Verds), tercera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona en aquests moments, va declarar que la reconversió a EPEL obeïa a un tema d’adaptació “a la Llei”, i es feia “amb la finalitat de poder assumir treballs a tercers” (com si això no ho permetés ja l’Institut) i que en cap moment es privatitzarien els serveis de conservació i manteniment del verd públic.

Gairebé cinc anys després, la realitat segueix desmentint a la Sra. Mayol. Mentre que els treballs a tercers, excusa per a la conversió en EPEL, no han augmentat, el que sí s’ha anat incrementant progressivament, en contra del disposat en els Estatuts de l’Institut i en el Conveni (que estipulen que s’han de prestar amb personal propi), és la privatització de serveis: manteniment dels jocs infantils, tractaments fitosanitaris, una part de la poda, el manteniment d’infraestructures, etc. Actualment, gairebé un 25% dels serveis estan ja adjudicats a contrates, tal com reconeix la pròpia gerència de Parcs i Jardins.

Privatització de la conservació integral de la jardineria del barri de la Sagrera

A tot aquest procés de privatització, la Direcció de l’Institut pretén afegir ara la privatització de la conservació integral de la jardineria del barri de la Sagrera de Barcelona, que inclou el Parc de la Pegaso, Jardí d’Elx, Plaça de la Hispano Suïssa i la resta de zones enjardinades del barri. El motiu que argumenta la Direcció de l’Institut per a aquest nou intent de privatització és la falta de mitjans humans i materials per a portar a terme les tasques encomanades a la brigada de la zona i opta per privatitzar el servei a través d’empreses “d’inserció dedicades a treballs de reinserció social i laboral de personis amb especials dificultats”.

O molt ens equivoquem o el que realment amaga aquesta nova privatització, a més de respondre a l’exprés desig de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona (que en boca del Gerent Municipal, Andreu Puig, va apostar recentment per la privatització de Parcs i Jardins), és la necessitat de tapar el despropòsit provocat després de l’adjudicació del manteniment integral del Parc de la Guineueta a una altra empresa d’inserció, Can Neteja 5, desplaçant als tretze treballadors, la majoria discapacitats psíquics, pertanyents a la Barna Verd, que venien realitzant el manteniment des de feia 25 anys. La desídia i la indecent aplicació de les lleis del mercat va fer que aquest col·lectiu quedés exclòs del que durant anys va ser el seu lloc de treball, atès que ningú va tenir la previsió de, si més no, incloure clàusules de subrogació de personal en l’expedient de la contracta. Si finalment a l’octubre d’aquest any, s’adjudica el manteniment del verd públic del barri de la Sagrera a una empresa externa, i l’adjudicació recau en Barna Verd, les sospites es compliran: la coincidència de dates, de necessitats de personal i certes clàusules de la contracta, certificaran un nou nyap administratiu, quan no una decisió propera a la prevaricació.

Hipocresia dels responsables municipals

Els Treballadors i treballadores de Parcs i Jardins denunciem l’actitud hipòcrita dels responsables de Parcs i Jardins i de l’equip de govern que els avala (PSC, ICV-EUiA), que permanentment contradiuen els seus programes electorals. Els arguments que utilitzen per a justificar aquest nou intent de privatització, cauen pel seu propi pes. L’Informe Motivat de l’expedient diu textualment que “en els moments actuals el personal que disposa l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona no és suficient per a atendre la demanda de manteniment que es planteja i atès que la prestació és l’objecte d’aquest contracte no justifica la necessitat d’una ampliació per part de l’Administració de mitjans personals i materials, tenint en compte la conjuntura econòmica existent i les limitacions establertes per la legislació aplicable, s’aconsella procedir a la contractació externa”.

Aquests arguments posen de manifest que els responsables de l’Institut, intencionadament, no es doten dels recursos públics necessaris per a prestar els serveis, tal com li marquen els estatuts de Parcs i Jardins. Aquesta política de personal és “coherent” amb la política de manteniment del verd de la ciutat que fan. No dubten a deixar degradar-se els parcs públics per a posteriorment tenir arguments per a grans i costoses remodelacions a benefici d’empreses privades, i a costa dels ciutadans, o justificar la seva privatització. O fan una mala gestió, com el recent cas de Can Framis, on primer s’abandona el manteniment per a després haver de replantar fins a deixar-lo com al principi, costant molt més diners a les arques públiques.

La utilització que fa l’Ajuntament dels Centres Especials de Treball (CET), amb la pretesa “integració” de les persones que tenen especials dificultats per a accedir al món del treball, dificulta la integració social real d’aquest col·lectiu, doncs les condicions de treball que se’ls ofereix estan molt lluny, no ja del conveni de Parcs, si no de l’estatal de Jardineria , a més de crear zones de “guetto” amb mà d’obra barata que no faciliten una integració real en el món del treball.

Exemple d’integració real ho dóna la composició de la brigada de Parcs i Jardins encarregada actualment del manteniment de la zona de la Sagrera, la qual ara intenten privatitzar, dos dels seus nou components, tots amb els mateixos drets i obligacions, són persones discapacitades.

Els Treballadors i treballadores de Parcs i Jardins, exigim:

Davant aquesta situació, la plantilla de Parcs i Jardins, i en la seva representació el Comitè d’Empresa i les seccions sindicals que el componen, exigim que es posi fi a la política privatitzadora de l’Institut. Sol·licitem, així mateix, a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, als grups municipals i als regidors, que apostin amb claredat per la defensa del Servei Públic i exigeixin el compliment, per part de la Direcció de l’Institut Municipal, dels Acords de Garanties de Servei Públic acordats en el seu moment.

Els treballadors de Parcs i Jardins no podem acceptar la política d’incompliments denunciada i per això ens veiem en l’obligació d’iniciar de nou un procés de denúncies i mobilitzacions per la defensa del Servei Públic. Per tant, i donada l’exposició de motius abans relacionats, els treballadors i treballadores de Parcs i Jardins, exigim:

1. Es doni nul·litat a l’expedient 10/204 relatiu a la conservació integral de la jardineria del barri de la Sagrera de Barcelona.

2. S’absorbeixi a les persones discapacitades de les empreses d’inserció que en aquests moments estan treballant en el manteniment d’altres sis espais verds de la ciutat de Barcelona, en les mateixes condicions dels treballadors de Parcs i Jardins.

3. Es convoquin les necessàries ofertes públiques d’ocupació amb la reserva de places que calgui per a persones discapacitades, amb adaptació de les proves d’accés i programes de formació específics per a aquest col·lectiu, a més de reserva de places en promoció interna, tutela i seguiment del col·lectiu per part de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat.

4. Exigim responsabilitats tècniques i polítiques per la mala gestió dels recursos públics dels quals són dipositaris, tant la Direcció de Parcs, com els responsables polítics encapçalats per la Presidenta de l’Institut, Imma Mayol (ICV-EUiA), respecte a la política de personal i de manteniment del verd públic en Parcs i Jardins.

5. Es combati la degradació paulatina que sofreixen els espais verds de la ciutat de Barcelona, provocada per la deixadesa dels que gestionen el servei, la nul·la planificació de les càrregues de treball i la insuficient dotació de recursos humans i materials per a assumir les tasques que encomanin els propis Estatuts de l’Institut. No es pot justificar la progressiva privatització, ni les costoses operacions de posada a punt d’uns espais degradats per un manteniment intencionadament insuficient.

Comitè d’Empresa I.M. Parcs i Jardins de Barcelona

Seccions Sindicals de CC.OO, CGT, UGT, USOC.

PER LA JARDINERIA PÚBLICA!

PER LA INTEGRACIÓ REAL DE LES PERSONES DISCAPACITADES!

Manifest contra la privatització de la conservació de la jardineria del barri de la Sagrera Llegeix més »

El patriotisme de ‘la Roja’ i la psicologia de masses del feixisme aplicada al futbol

Rodríguez Zapatero va fer a Barcelona una abrandada defensa de ‘la Roja’, amb el to frívol que a vegades utilitza. “El Govern espanyol estarà a l’alçada de les circumstàncies amb Catalunya i estic segur que ‘la Roja’ va ser molt seguida”. Per la seva banda, Puyol i Xavi es van passejar per l’estadi ensenyant la copa del Món mentre feien ondejar una bandera catalana en una mena de demostració de catalanitat d’uns dels més destacats membres de ‘la Roja’ i potser dos dels millors futbolistes de professió a nivell mundial. Aquest regal televisiu pels catalans es va agafar com una provocació per part del nacionalisme espanyol de l’estanquera i el toro d’Osborne, encara que el gest dels dos futbolistes no tenia la càrrega política dels atletes del puny del poder negre nord-americà mostrat en els jocs olímpics de Mèxic l’any 1968. Però, Toni Soler ens diu en l’edició del diumenge 25 de juliol del diari ‘La Vanguardia’ que el gest de Puyol i Xavi va ser “un regal inesperat” enfront allò que nosaltres en diem el botelló i l’embriagament del nacionalisme espanyol. La fotografia d’ambdós futbolistes de ‘la Roja’ amb la bandera catalana va ser contestada per l’afició espanyolista en esclats de violència contra la simbologia catalana.

El patriotisme de ‘la Roja’ i la psicologia de masses del feixisme aplicada al futbol Llegeix més »

La Plataforma en defensa del ferrocarril convoca una concentració a l’estació de Tarragona el 30 de juliol: “Prou promeses. Execució d’obres ja”

NOVA CAMPANYA DE MOBILITZACIÓ DE LA pdf.camp (Plataforma per la Defensa d’un Ferrocarril Públic i de Qualitat del Camp de Tarragona)

“PROU PROMESES: EXECUCIÓ D’OBRES JA”

VOLEM EL COMPROMÍS DE LES ADMINISTRACIONS D’INICI DE LES OBRES PENDENTS A TARRAGONA PER A LA MILLORA DEL TRANSPORT PÚBLIC FERROVIARI

Accions previstes:

– Concentració a l’estació de Tarragona el divendres 30/07/2010, a les 17.45 hores. Repartiment de material informatiu als usuarisdel ferrocarril del Camp de Tarragona.

La Plataforma en defensa del ferrocarril convoca una concentració a l’estació de Tarragona el 30 de juliol: “Prou promeses. Execució d’obres ja” Llegeix més »

Ja n’hi ha prou d’accidents al sector ferroviari

JA N’HI HA PROU D’ACCIDENTS!

QUANTS MÉS HEM DE MORIR?

L’embogida carrera que aquest i anteriors governs han emprès en el desenvolupament de la Llei del Sector Ferroviari, ha portat amb si conseqüències molt nefastes per als treballadors, com són: la inseguretat en el treball, la temporalitat en els contractes, la fragmentació de les empreses, la individualització en el lloc de treball, la subcontractació desbocada i la degradació de les condicions laborals i personals dels subcontractats. Les resultants d’aquest macabre còctel són: l’increment de les morts en el treball, l’augment de discapacitats, les malalties professionals i les seves seqüeles…

En el ferrocarril s’han disparat el nombre d’accidents i morts en el treball, dada que queda encobert en les dades de les empreses públiques ferroviàries i es transfereix als treballadors desprotegits de contrates i subcontrates. La sinistralitat laboral constitueix una xacra social de primer ordre, i per tant el foment de la subcontractació per part d’ADIF i RENFE Operadora atenta contra el dret a la vida i a la salut. El món laboral en l’àmbit ferroviari s’ha convertit en una quotidiana cadena d’accidents de treballadores i treballadors amb resultat de morts, ferits i amb la proliferació preocupant de malalties professionals, generant-se una situació insostenible que implica un sofriment enorme.

Per a l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries -ADIF-, com braç executiu i responsable de la gestió dels projectes del Ministeri de Foment, els accidents de treball i les malalties professionals són només un “ítem” més, un paràmetre perfectament traduïble a claus financeres i incorporable als seus balanços econòmics.

Per a la CGT, la salut no és una dada més, és una qüestió bàsica amb la qual no es pot especular, retallar pressupostos, escatimar en mitjans o frivolitzar amb estadístiques. Jugar-se la vida cada dia per falta de mesures de seguretat, o no acceptar aquesta situació i estar condemnat a la precarietat econòmica amb l’espasa de Damocles de l’acomiadament, no hauria de ser un dilema tolerable.

Aconseguir treball, qualsevol treball en qualsevol condició, és per a molts el més urgent. Però oposar-nos als que promouen, avalen i con-firmen en les seves negociacions les situacions que obliguen als treballadors a acceptar “lliurement” treballs en pèssimes condicions, i la injustícia d’un règim que permet la impunitat dels empresaris en les relacions de treball, és ja una necessitat vital de summa importància.

NI UN ACCIDENT LABORAL MÉS!

Ja n’hi ha prou d’accidents al sector ferroviari Llegeix més »

La Guerra i la Revolució: reflexions a partir del nou conflicte Uribe-Chávez

El següent article ha estat elaborat com a crítica a l’argument que es ve agitant d’algun temps ençà per part del reformisme que la insurgència colombiana s’hauria convertit en l’”excusa” per justificar el terrorisme d’Estat i l’imperialisme. Tal argument, a part de no ser verdader, des del nostre prisma, es converteix en una justificació “s

La Guerra i la Revolució: reflexions a partir del nou conflicte Uribe-Chávez Llegeix més »

La nova Reforma Laboral: més desregulació i precarització de les condicions de treball

L’anomenat Reial-Decret Llei 10/2010 de 16 de juny de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball, té poc d’urgent i “conjuntural” i molt de paquet de mesures estructurals que busquen la reducció de costos per l’empresariat, retallant drets adquirits per les lluites obreres en l’últim segle.

Tot esperant que, en la seva tramitació com projecte de llei, els grups parlamentaris poguessin esmenar el seu contingut (i tot sembla indicar que, en cas de fer-lo, això serà en sentit encara més restrictiu dels drets laborals), les principals línies del decret del govern (d’aplicació immediata) serien:

– Abaratiment i facilitació de l’acomiadament: s’universalitza el denominat “contracte per al foment de la contractació indefinida” que té, com característica fonamental, que, en cas d’acomiadament objectiu declarat improcedent dóna dret al/la treballador/a a una indemnització de 33 dies per any treballat fins a un topall de 24 mensualitats, en lloc de la de 45 dies fins a 42 del contracte indefinit “ordinari”.

Fins ara, per a l’abonament d’aquesta indemnització era necessari que un jutge social declarés l’acomiadament improcedent, a partir d’ara el/la empresari/a podrà reconèixer la improcedència d’aquests acomiadaments en la pròpia carta d’acomiadament, perdent, per tant el/la treballador/a els salaris de tramitació del període que va des de l’efectivitat de l’acomiadament fins a la sentència (possibilitat que ja existia per a la indemnització de 45 dies per any).

Només estarien exclosos de poder realitzar aquest contracte treballadors homes d’entre 30 i 45 anys, quan no duguin tres mesos inscrits com demandants d’ocupació, no se’ls hagués extingit un contracte indefinit en els dos anys anteriors i haguessin tingut algun contracte que no fora de caràcter temporal en el mateix període. És a dir, un percentatge molt petit de la població treballadora.

Per a major reforçament de l’abaratiment de l’acomiadament, el Fons de Garantia Salarial (que fins a ara tenia com competència gairebé exclusiva el cobrir els salaris dels treballadors en supòsits d’insolvència empresarial) cobrirà 8 dies de treball per any treballat dels acomiadaments objectius (individuals o col·lectius) ja siguin declarats procedents o improcedents. Això és, per a l’empresari acomiadar a un treballador costarà 12 dies per a l’acomiadament objectiu procedent i 25 dies per a l’improcedent en el cas de contractes de foment de la contractació indefinida.

Aquest sistema es preveu com transitori, establint-se que, en el termini d’un any, començant a funcionar el dia 1 de gener de 2012, es constituirà un fons per acomiadament a partir de les cotitzacions socials (sense que es pugui augmentar la cotització patronal), implantant-se el denominat sistema austríac. És a dir, fer que detraccions del salari dels treballadors/es siguin les que paguin l’acomiadament.

Per si tot això fora poc, s’estableix que l’incompliment dels requisits formals no suposa la nul·litat de l’acomiadament objectiu, ni el que s’incompleixi el termini de preavís la improcedència del mateix. L’empresa ni tan sols haurà de complir formes legals per a acomiadar, de forma més barata, a un/una treballador/a.

D’altra banda la reforma incorpora a la llei els criteris de la jurisprudència per a realitzar un acomiadament (individual o col·lectiu) per causes econòmiques, ampliant-los. Només serà necessari, per a realitzar-lo procedentement (amb indemnització de 20 dies, 8 abonats per FOGASA), acreditar una situació econòmica negativa i que d’ells es dedueixi “mínimament” la raonabilitat de l’acomiadament.

– Debilitació de la negociació col·lectiva: s’estableix un període de quinze dies màxim (fins a ara era un mínim) per als períodes de consultes amb els representants dels treballadors en els supòsits de trasllats col·lectius i modificacions substancials de les condicions de treball. Fins ara, per a modificar les condicions salarials, de règim de treball a torns, sistema de remuneració i sistema de treball i rendiment previstes en Conveni Col·lectiu, era necessari arribar a un acord amb la representació dels/les treballadors/es. Des de la reforma, en aquests casos, l’empresari podrà sotmetre, en cas que no hi hagi acord, la controvèrsia als “mecanismes de solució de conflictes” previstos en el propi Conveni Col·lectiu, que, per al cas de les clàusules de despenjament salarial seran un contingut obligatori dels convenis. Quan no hi hagi representació en l’empresa, els treballadors podran delegar la mateixa, durant el període de consultes, en una comissió dels sindicats més representatius (els majoritaris). Es preveu la possibilitat de substituir el període de consultes per un arbitratge.

– Reduccions de jornada a costa de la Seguretat Social: s’estableix una mena de model “alemany”, on es podrà procedir (pel procediment d’ERO temporal) a reduir la jornada (entre un 10 i un 70 % de la mateixa), complementant-se la retribució que abona l’empresa a costa de l’atur al que tingui dret el/la reballador/a. La cotització de l’empresari durant aquests períodes es redueix fins al 50 o fins i tot 20 % de la seva quantia ordinària. És a dir, els fons de la Seguretat Social, que fa poc ens deien que no eren suficients per a garantir el sistema de pensions sobren per a flexibilitzar la jornada de treball en benefici de l’empresari.

– Privatització dels serveis d’ocupació: s’afegixen als ja existents serveis privats de col·locació sense ànim de lucre, altres empreses privades amb ànim de lucre, que “col·laborin” amb el SPEE (antic INEM) i que tinguin les seves mateixes competències, podent el treballador, fins i tot, perdre la seva prestació per atur de no comparèixer davant les mateixes al seu requeriment.

– Nova regulació de la contractació temporal: s’estableix una durada màxima dels contractes d’obra i servei determinats de 3 anys, sense que s’hagin especificat més en quines circumstàncies es pot utilitzar. S’eleva la indemnització per finalització d’obra de 8 a 12 dies per any treballat, però mentre que l’ampliació del contracte que dóna dret a una indemnització de 33 dies per improcedència és immediat, la pujada d’aquesta indemnització serà progressiva, augmentant-se un dia d’indemnització a l’any fins a arribar a 12 per als contractes que se celebrin a partir del 1 de gener de 2015 (igualant aquesta indemnització amb el cost per a l’empresari de portar a terme un acomiadament objectiu procedent).

S’àmplia el termini per a la signatura de contractes formatius de quatre a cinc anys després de la finalització de la formació específica per al lloc.

Comptat i debatut s’ha aprofitat la crisi financera internacional per a atorgar més capacitat de pressió a l’empresari mitjançant l’amenaça d’un acomiadament barat, incrementar la seva capacitat de modificar unilateralment les condicions de treball i reduir costos a costa dels fonsde la Seguretat Social.

La nova Reforma Laboral: més desregulació i precarització de les condicions de treball Llegeix més »

Com els governants prolonguen el rescat dels poderosos

Ivan Gordillo i Elena Idoate (Seminari d’Economia Crítica Taifa)

Quaderns d’Illacrua 25

Per tal de satisfer les exigències dels mercats i evitar sancions de la Unió Europea, el govern espanyol ha imposat un pla d’ajust que permeti reduir el dèficit públic provocat per la crisi econòmica. En comptes d’optar per una reforma fiscal progressiva, s’han retallat les despeses, cosa que ha fet recaure el pes de les restriccions sobre la població treballadora. No prou satisfetes, les institucions internacionals i els mercats financers han instat a adoptar reformes estructurals i el govern espanyol ha respost per mitjà d’una reforma laboral que representa un nou afebliment dels drets laborals. Ben lluny de proporcionar-nos una sortida a la crisi, aquestes mesures només serviran per empitjorar les condicions de vida de la població, mentre l’empresariat veu salvaguardats els seus interessos.

Com els governants prolonguen el rescat dels poderosos Llegeix més »

Guerra d’extermini contra el català a l’escola

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l’Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res… aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d’aquest país

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris : per una banda, el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) per a l’alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l’aprenentatge del català, l’espanyol i l’anglès ; d’una altra, el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), per a l’alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l’anterior ; i per acabar, el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l’assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària. Aquest disseny del PIP, però, també podria canviat enguany amb l’aprovació d’un nou decret l’esborrany del qual ja s’ha presentat que deixaria com a obligatòria només l’assignatura de valencià i prohibiria que s’imparteixin en català més de dues àrees de coneixement ; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l’assignatura de valencià i cap àrea temàtica mésen català.

Guerra d’extermini contra el català a l’escola Llegeix més »

Desenvolupament i acords del IX Congrés de la CGT de Catalunya

Adjuntem document amb el Desenvolupament i acords del IX Congrés de la CGT de Catalunya, realitzat a Lleida els dies 5, 6 i 7 de febrer de 2010, amb el lema “Contra la resignació, anarcosindicalisme i mobilització”.

Attached documents

Desenvolupament i acords del IX Congrés de la CGT de Catalunya

Desenvolupament i acords del IX Congrés de la CGT de Catalunya Llegeix més »