L’autor, filòsof i escriptor arabista, analitza l’etapa que viu Egipte en la qual es decanten els aliats de l’Exèrcit.

Com recordava la periodista Olga Rodríguez en un recent article, la política d’EEUU en el Pròxim Orient es basa des de fa quaranta anys en tres pilars: Aràbia Saudita, Israel i l’exèrcit egipci. A partir dels acords del Quincey en 1945, la teocràcia saudita es va convertir en la clau del domini energètic nord-americà i en el mur de contenció de les esquerres i els nacionalismes panarabistes.

Després de la guerra de 1967, Israel, per raons al mateix temps de política interna i de geo-estratègia, va passar a centrar obsessivament, de vegades de manera incongruent, totes les posicions de Washington en la regió. Amb Sadat i els acords de Camp David en 1978, l’exèrcit egipci, màxim receptor d’ajuda nord-americana (si exceptuem precisament a Israel), es va transformar en el veritable garant d’un sempre precari equilibri regional, més fràgil i amenaçat que mai després de la “pèrdua” d’Iran en 1980. Política d’Estat per sobre de les diferències entre administracions successives, aquest triple eix ha estat sempre el pivot sobre el qual s’ha fundat l’hegemonia d’EE UU en aquesta zona, la més “geo-estratègica” del planeta (per a desgràcia dels seus habitants).

Amb independència dels seus diferents orígens i per molt incoherent que sembli, aquestes tres forces –Aràbia Saudita, Israel i l’exèrcit egipci– han mantingut sempre unes estretes relacions d’aliança interessada, com ho demostra ara, després del cop d’estat de Al-Sisi, la reacció de saudites i israelianes, amb un explícit suport econòmic dels primers i una pública palmellada de sustentació i aplaudiment dels segons; i amb la intervenció diplomàtica d’ambdós a fi que la UE i els EEUU “donin una oportunitat al full de ruta” dels militars egipcis.

Perquè el sagnant cop d’estat a Egipte il·lumina també un aspecte paradoxal d’aquest domini nord-americà. La seva dependència d’Aràbia Saudita, Israel i Egipte concedeix a aquests tres règims una autonomia que no tenen països menys necessaris, o fins i tot més hostils, en l’ordre regional. No són simples titelles de Washington, com ho prova així mateix el cop militar egipci: igual que Israel amb l’extensió de les colònies i els bombardejos de Gaza o que Aràbia Saudita amb el finançament de grups obertament terroristes (decisions contràries als interessos nord-americans), Al-Sisi era molt conscient que tenia la paella pel mànec: Obama estava obligat a “empassar-se” el cop i negociar amb l’exèrcit. Sabent el seu poder, una vegada consumat el putch després de les manifestacions populars del 30 de juny, no ha tingut la menor objecció a trencar les negociacions amb els Germans Musulmans (que havien acceptat una proposta de la UE) i a desfermar una violència i repressió encara majors que les de Mubarak (només comparables a les de Bachar Al-Assad).

Crec que és molt important assenyalar aquesta inesperada revelació de la impotència nord-americana. Tant les revolucions de fa dos anys com les contrarrevolucions ara indiquen en realitat la debilitat d’un domini que ve perllongant-se des de fa 70 anys. Ni Washington va fer les revolucions ni Washington està fent ara les contrarrevolucions. És una potència vinguda a menys, fracassada a L’Iraq, fracassada a Afganistan, que tracta avui de no veure’s

Guerra a Síria? Breu guia per al debat

Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.

L’autor, arabista i expert en Orient Pròxim, analitza la marxa enrere en la revolució egípcia, l’escenari polític i social després del recent cop d’estat de l’exèrcit egipci i a qui beneficia.

Acceptant el principi que el procés desencadenat al gener de 2011 en tot el món àrab requereix una llarga durada (i el de que sempre hi ha temps en la Història), hem d’atenir-nos a algun criteri que permeti saber quan hem guanyat o quan hem estat derrotats o, almenys, quan progressem o quan sofrim un revés.

Que la Història no es detingui pot resultar consolador, però no hauria d’induir la il·lusió que sempre progressa cap a millor; per altra banda, que un poble semblant al que va enderrocar a Moubarak hagi enderrocat ara a Mursi no ha de fer creure que tot derrocament, amb independència de l’objectiu i dels mitjans, és una revolució. El cop d’estat contra els Germans Musulmans (GGMM) s’inscriu en un marc de convulsions revolucionari però no per això és necessàriament revolucionari. Franco –cal recordar-lo quan es compleixen 77 anys del “glorioso alzamiento nacional”– va avortar un incipient procés revolucionari a Espanya amb un cop militar. També Pinochet.

Més enllà de la paradoxa que un món dominat per les noves tecnologies produeixi més mobilitzacions físiques que mai (a Egipte, a Turquia, a Madrid, a Brasil), hi ha efectes que podem reconèixer com molt antics i experiències que podem recordar com ja viscudes.

Anomenem-lo o no pel seu nom, el cop d’estat de Al-Sisi només es podria justificar per tres motius. El primer és que fos bo per a la democràcia. Alguns pensem que aquesta mica de democràcia formal conquistada a Egipte des de les places el 2011 significava una ruptura simbòlica i cultural decisiva a l’hora d’obrir desplaçaments interns més radicals en tota la regió.

És difícil entendre de quina manera les mesures clàssiques de tot pronunciament militar contra un Govern civil electe –desaparició de dirigents, detencions indiscriminades, tancament de mitjans de comunicació, assassinat de manifes­tan­ts– pot ajudar a democratitzar Egipte. Fins i tot si la pragmàtica cúpula dels GGMM cedís a les pressions d’EE UU i es resignés a la seva derrota, a partir d’ara qualsevol convocatòria electoral futura resultarà tan increïble com les de Mubarak.

La legitimitat de les masses, arbitràriament decidida pels militars, deslegitima per a sempre el joc democràtic. Un “Estat d’excepció revolucionari sense revolució”, gestionat per un Exèrcit reaccionari, s’instal·la com nou marc institucional d’una societat profundament desestabilitzada i dividida.

El cop militar es podria justificar també amb la pretensió que, democràtic o no, té –com el de Nasser en 1952– un vessant “progressista” revolucionari. Crec que basten les reaccions d’Aràbia Saudita, EE UU i Israel, així com la composició del nou Govern (format a parts iguals de tecnòcrates i fulul de la dictadura) per a descartar com gairebé patètica aquesta pretensió. Més encara: els que s’aferren al “fons multitudinari” de la intervenció militar per a parlar d’una “segona onada revolucionària”, obliden que tots els efectes que ha generat són més aviat inquietants.