CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Antimilitarisme

Antimilitarisme

Els controladors aeris

El tancament de l’espai aeri em va agafar fora de casa, esperant retornar aviat en un vol curt. Per contra, vaig trigar un dia sencer a tornar amb tren i sort que vaig tenir bitllets. Ho dic perquè no sembli que parlo des de la barrera.

Els controladors aeris no és el grup de treballadors pels quals tinc més simpatia. Persones que guanyen 200.000 euros a l’any estan fora de la meva òrbita, no només personal sinó de la meva preocupació pels assumptes col·lectius. Que són un grup enormement privilegiat, ningú pot dubtar-ho. Disposen, a més, d’una gran possibilitat de monopoli i una enorme capacitat d’incidència en el benestar de tots els altres, com tots els treballadors del transport col·lectiu.

Però no em sembla que la histèria generada davant la seva ‘vaga’ és la reacció més adequada. Per això m’animo a fer alguns comentaris:

Els seus privilegis no fan intolerable que aquest col·lectiu de treballadors lluiti pels seus drets. Encara que no del mateix nivell, per descomptat, hi ha molts altres grups de treballadors públics que es consideren privilegiats –professors d’universitat (entre els quals em compto), jutges, alts càrrecs d’empreses i de l’administració pública i altres- i crec que tenen els seus drets i haurien de defensar-los, mentre no canviïn altres coses que condueixin a un major igualitarisme en la societat.

Per això no em sembla malament que aquests empleats privilegiats defensin els seus drets, que, a més, estan sent atacats molt intensament. Encara no fa molt, aquests professionals guanyaven 350.000 euros a l’any, i ara guanyen 200.000 (encara que fa vergonya escriure aquestes xifres). Encara és una barbaritat, però és normal que lluitin contra aquesta rebaixa. Treballaven 1.200 hores anuals i han passat a treballar 1.670 i, el que sembla que ha deslligat la seva fúria, és que recentment el Govern ha passat un decret pel qual els dies de baixa no es computaran com part de la jornada de treball. Quan en tots les ocupacions la baixa es computa com part de la jornada laboral.

Dues coses: Una, crec que és normal que lluitin. Dues i molt important, quant trigaran les autoritats a traslladar la norma que la baixa no sigui part de la jornada laboral als altres treballadors? Em semblen punts que haurien de fer-nos reflexionar.

Per altra banda, enfront de l’enorme atac que estem experimentant els treballadors de tots els àmbits, molts ens preguntem, com és que no reaccionem? Bé, doncs en aquest cas, aquells que estan en les condicions més favorables per a fer-lo són qui han començat a reaccionar: són treballadors fixos, no poden tenir problemes econòmics i causen un gran impacte. Són ells els que millor poden començar a resistir aquest brutal atac que estem sofrint.

Que segurament ho fan per defensar els seus drets adquirits, que és mer corporativisme, que no ho fan per convicció i idealisme… Molt probablement. Però les reivindicacions populars no es fan gairebé mai per solidaritat i ideologia sinó per resistència a perdre els drets propis. I si els altres grups de funcionaris i treballadors fixos prenguéssim exemple? Què és una protesta salvatge? Sens dubte, però vistos els serveis mínims que es dicten per a totes les vagues del transport que porten a diluir gairebé completament les protestes, és bastant comprensible que un grup de treballadors enfurismats mostri la seva impotència amb aquest tipus de mesures.

Hi ha qui diu –particularment les ments sindicals- que així no es fa una vaga. Per què les vagues s’han de fer segons el protocol imposat per uns poders econòmics, polítics i sindicals? El dret de vaga protegeix una protesta forta, que està sent domesticada amb tots aquests requisits, per què s’ha d’acceptar sempre aquesta subordinació?

No podien deixar de dir que si han tingut reunions amb el PP, que si això té color polític, etc. Seria una llàstima si hagués raons polítiques partidistes en aquesta acció, perdrien molta dignitat els controladors, però són tots els controladors del PP? Perquè una acció així no es fa sense una gran majoria. No hi ha controladors més pròxims a altres partits? Potser en aquest cas el PSOE hauria de preguntar-se per què aquesta exclusiva afiliació.

Finalment, el dany que causen al públic. Doncs si, és greu. Però és la conseqüència que les coses vagin malament i no s’arreglin d’altra forma. Ningú fa una protesta d’aquest estil per gust. Ni tan sols els controladors aeris que segur són conscients del que es juguen. Deuen estar molt indignats amb el govern per a fer una protesta d’aquesta envergadura en la qual arrisquen molt.

Però encara que sigui molt lamentable no ignorem que aquests importants trastorns s’han causat en la seva majoria a persones que volíem desplaçar-nos per vacances. Al meu entendre hi ha altres col·lectius pels quals hauríem de preocupar-nos més i ens són indiferents. Hem pensat potser que a l’eliminar l’ajuda de 426 euros als desocupats sense subsidi es deixa a 500.000 famílies sense cap ingrés? Probablement sofreixin més que les 300.000 persones a les quals ens han fastiguejat el pont. I no sembla que ens preocupem massa per ells. O les nombroses famílies que han perdut el seu habitatge, o el més d’un milió de treballadors aturats de llarga durada sense esperança de trobar treball, i tants altres.

Aquest caos perjudica també a l’economia i té àmplia repercussió internacional. Segur. Hi ha negocis que perdran diners (encara que potser uns altres es beneficiïn) i el nostre país no està per a bromes. Són conseqüències serioses. Però hi ha altres sectors que estan tenint conductes encara més greus. Què dir de la banca, tant del país com forana, com de les grans fortunes que segons algun informe de premsa (no n’i ha molts referent a això) estan ja abandonant el país per temor al seu major deteriorament econòmic? Ningú sembla ressentir aquestes activitats, molt més greus que les dels controladors.

Llegir més »
Antimilitarisme

Sobre la «crisi aèria» i qui va segrestar a qui

Aquest passat cap de setmana, hem vist com els mitjans de comunicació aplaudien la militarització dels aeroports i com la gent demanava l’acomiadament i la supressió total de drets dels controladors aeris. El propòsit d’aquest article no és discutir sobre qui té la raó en el pols entre govern i controladors, sinó analitzar què és el que hi ha darrere d’aquesta situació i com ha arribat a passar, així com les seves possibles conseqüències.

El conflicte sorgeix en plena negociació d’un conveni col·lectiu per als controladors aeris. El dimarts anterior al pont, tant el govern com USCA (Unió Sindical de Controladors Aeris) van presentar les seves propostes de conveni en la taula de negociació. La principal discussió sobre aquest conveni eren les hores de treball, ja que els controladors exigien que les hores sindicals, les imaginàries (guàrdies), les llicències, les baixes per incapacitat laboral i les reduccions de jornada s’incloguessin en el total d’hores treballades.

No obstant això, tres dies després, el Govern dicta un decret en el qual es deneguen les exigències sobre les hores de treball que exigeix USCA, i els controladors responen deixant de treballar. El més curiós, és que el Govern dicta el decret en el moment que els controladors tenen poder de fer més mal (i cabrejar més a la població) i, sobretot, en un moment extraordinàriament convenient per al govern.

D’aquesta manera, la ’crisi aèria’, desplaça d’una posició de merescut protagonisme a les filtracions de WikiLeaks en les quals la diplomàcia nord-americana diu coses com que «Zapatero ha mostrat que quan hi ha un assumpte de particular importància per al Govern d’EE UU, pot ser dòcil per a treballar amb nosaltres malgrat l’oposició interna», i dóna mostres de l’obediència del Govern d’Espanya davant EEUU en temes com els vols de la CIA, les causes judicials sobre Guantánamo i el caso Couso o la llei antidescàrregues. Tot això en un moment en el qual, a causa de la seva gestió de la crisi i les retallades socials i laborals, el Govern està perdent el suport de la seva base electoral.

El desenllaç del conflicte ja és ben sabut. Per primera vegada des de la Transició, el Govern declara una espècie d’estat d’excepció denominat ’estat d’alarma’ en el qual se suprimeixen una sèrie de drets i es posa a treballadors públics sota el comandament de “l’Autoritat” militar. Aquesta mesura obliga als controladors a tornar als seus llocs de treball sota l’amenaça de ser acusats per sedició i desobediència als comandaments militars que van prendre el control de la navegació aèria.

Els controladors s’han equivocat, i probablement ells ja ho saben. El Govern els ha llançat una provocació (posant-los en safata paralitzar els vols del país durant el pont) i els controladors han entrat al drap perdent (encara més) el suport de l’opinió pública i fent-li el joc al Govern al desplaçar de l’escena mediàtica diferents assumptes (WikiLeaks, crisis, privatitzacions, etc.). De passada, el Govern ha aprofitat per a penjar-se la medalla d’haver solucionat la situació en 24 hores portant a terme inquietants mesures de control social com és militaritzar a un sector de la societat per a jutjar per sedició a qui es negui a treballar.

I, per a completar la jugada, els mitjans de comunicació ha contat la seva versió propagandística sobre com els controladors ’segrestaven’ al país gairebé com un capritx i el Govern rescatava la situació, mentre gran part de la població aplaudia acríticament.

Llegir més »
Antimilitarisme

Quan l’exèrcit trenca vagues, alguna cosa fa olor de podrit

“No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia”. Ho diu Vicent Partal a l’editorial del Vilaweb, el dia després que Zapatero i el seu Govern decidís enviar l’exèrcit per aturar una vaga encoberta dels controladors aeris contra la privatització d’Aena.

No entraré ara a parlar del sou dels controladors aeris perquè no ha estat aquest el motiu pel qual han enviat l’exèrcit, tot i que molta gent associa automàticament una cosa amb l’altra, com si no sabessin -de fet, ho desconeixen- que l’exèrcit espanyol mai no ha atacat cap ric. Mai, mai, mai!

Llegir més »
Antimilitarisme

La militarització dels aeroports escenifica el cop d’estat

Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l’exèrcit a controlar l’espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de mesures econòmiques de xoc per imposar els beneficisde la cleptocràcia internacional.

Llegir més »
Antimilitarisme

Estat d’alarma

La vaga que els controladors aeris han desenvolupat els dies 4 i 5 d’aquest mes té diverses dimensions diferents. La primera neix de la condició, singularíssima, del col·lectiu professional afectat. Els seus alts salaris predisposen a un ràpid judici desqüalificatori que passa per alt —sembla— circumstàncies interessants.

Llegir més »
Administració Pública

I si tots fessin com els controladors?

Hi ha pànic que condeixi l’exemple. Que el Govern hagi decretat l’Estat d’Alarma és la millor prova d’això. Mai s’havia decretat aquest estat dintre de l’actual presumpta democràcia, ni en els pitjors temps d’ETA, ni en el 11M, ni mai; ho acaben d’estrenar per al que realment temen de debò: una mobilització.

Aquí el que els importa de debò no és que els controladors aeris siguin o no uns «privilegiats». El que els fot és que estan units. Cada vegada que fan una mobilització de les seves, amb baixes falses o vaga correctament convocada o a la japonesa o com sigui, es juguen el seu lloc de treball.

La gent diu «que els acomiadin!». Doncs si senyor, que els acomiadin, però els haurien d’acomiadar a tots o gairebé tots, perquè estan units. Clar… no es pot acomiadar a tots d’un dia per a un altre perquè hi hauria gravíssims perjudicis per al que ells anomenen «el país». Els mateixos perjudicis que sofriria qualsevol empresa si d’un dia per a un altre acomiadés a tota la seva plantilla.

Per això la seva por autèntica és que dintre d’aquest context de crisi pogués condir l’exemple dels controladors, sobretot si la crisi no hagués fet més que començar. Que algú pensi que si el «mètode controlador» o el «mètode pilot» funciona contra els grans també funcionària el «mètode camioner» contra els menys grans.

Què passaria si demà es posessin de baixa o no treballessin perquè no els sortís dels pebrots TOTS els camioners d’Espanya? I els netejadors? I els conductors d’autobusos? I els dependents del comerç? I els professors? I els metges? I els vigilants i guardes jurats? I els informàtics? I els electricistes? Tots ells realitzen funcions de les quals depenen serveis essencials. Tenen privilegis intolerables? Els militaritzarien també? Seria sedició? Posarien a un Coronel en cada Corte Inglés? Què passaria si els mobilitzats estiguessin units com els controladors? Els poden acomiadar a tots? Això és el que de debò volen impedir començant pels controladors. Que tot segueixi més o menys com està és l’únic i veritable objectiu essencial que estan perseguint en aquesta crisi.

No cal mirar el dit, sinó la Lluna a la qual assenyala. No cal veure els arbres, sinó el bosc. L’única forma que han tingut de vèncer, de moment, als controladors ha estat la militarització, és a dir l’amenaça directa amb penes de presó. Com en els bons temps. No se suposa que treballar a Espanya és lliure? No se suposa que si no treballes t’acomiaden i ja està? No se’ls omple la boca cada dia amb allò que la porta està aquí? És que serà obligatori treballar a Espanya sota les seves condicions? Estarà prohibit treure els diners del banc, com ja va passar en el corralito d’Argentina? Fins a on arribaran? Que ningú dubti que arribaran fins a on faci falta. Exagerat? Fa 48 hores semblava una pel·lícula de Harrison Ford que el Govern militaritzés els aeroports i que a Espanya es tornés a parlar de delicte de sedició; ull, presumptament comès no per militars ni policies… sinó per treballadors.

Tenen raó els controladors en les seves reivindicacions i en els seus mètodes? Què més dóna. Això no és l’important. Cal veure més enllà i adonar-se de durant els pròxims mesos ens anem a jugar coses molt més importants i aquesta mobilització actual està sent molt significativa respecte a contra qui s’està jugant realment i fins a on estan disposats a arribar. Per cert que de les raons de la mobilització dels controladors no es parla en els mitjans, no sigui que més d’un pensi que potser tenen raó. No sigui que més d’un pensi, en línies generals. Això sí, es diu que el partit del Barça l’havien de canviar de data. Això és moltíssim més important.

De fet, cada vegada que es parla d’una vaga en els mitjans mai s’expliquen les raons de la mateixa i no sempre són vagues de «privilegiats» sinó que també se silencien els motius de les vagues dels serveis municipals de neteja o dels conductors del Metro. Quan és «salvatge» una vaga o mobilització? Quan fot de debò i pot funcionar? Segons sembla cal mobilitzar-se sense molestar al patró ni als clients ni als proveïdors. Mobilitzem-nos repartint petons en la boca o tocant el xiulet durant 15 minuts en la porta de la seu patronal més pròxima. Quan s’hagi anat el periodista que fa la foto, ens anem. Això és una mobilització civilitzada.

Per descomptat s’utilitza l’antic i bé conegut truc d’enfrontar a uns treballadors contra uns altres. Avui eren milers els que feien declaracions d’afectats per les suspensions de vols. Qualsevol que s’hagi intentat ficar en activitats sindicals dintre d’una gran empresa haurà passat per l’experiència que els «caps» comencin a dir a la plantilla que per culpa dels sindicalistes hi haurà acomiadaments. De fet, a la major part dels treballadors ni tan sols fa falta dir-los res. Si oloren sindicalisme del bo reaccionen en contra immediatament. Doncs això és el mateix, però dintre d’una gran empresa que es diu Espanya en la qual gairebé tots treballen però només uns pocs es duen els dividends.

És graciós escoltar parlar dels «intolerables privilegis» dels controladors. Com que intolerables? Aquests privilegis no estan en alguna normativa que algú ha signat? Hi ha lleis o convenis vigents intolerables? Per què són intolerables els sous dels controladors però no ho són els sous de molts banquers, càrrecs polítics i dirigents de grans empreses, que són molt superiors en moltíssims casos?

Article extret del web d’Insumissia: www.antimilitaristas.org/spip.php?article4741

Llegir més »
Antimilitarisme

L’estat d’alarma com avís davant els conflictes laborals

Espanya va estar aquest dissabte dia 4 en estat d’alarma per primera vegada en la història de la democràcia. La justificada vaga salvatge dels controladors aeris, causada pel decret llei del dia anterior en el qual perden gran part dels drets laborals adquirits aquests anys, va paralitzar l’espai aeri espanyol.

A les 13:00 del dissabte, tal com es publicava en el BOE, els controladors quedaven mobilitzats i sota les ordres de l’autoritat militar. El règim polític va disposar, així mateix, de pràcticament tots els mitjans de comunicació per a difondre el caos i l’odi cap als controladors, als quals se’ls acusava de ser causants de la situació.

Ja no hi ha dubte, a hores d’ara, que l’estat d’alarma ha estat un toc d’atenció no només cap als controladors, sinó cap a tota la classe treballadora. Una mesura que suposa un precedent: l’estat podrà disposar de l’exèrcit i dels mitjans de comunicació per a derrotar qualsevol reivindicació laboral.

Divendres passat, a les 23:00, l’executiu va organitzar la militarització del control aeri. Coronels de l’Exèrcit de l’Aire es van traslladar a les torres de control dels aeroports civils per a assumir el comandament, mentre soldats de la Unitat d’Emergències (UME) patrullaven pels principals aeroports espanyols. El vicepresident Alfredo Pérez Rubalcaba explicava que “s

Llegir més »
Antimilitarisme

L’OTAN es reinventa a Lisboa

José Ramón López Goni / Diagonal

La Cimera de Lisboa realitzada del 19 al 21 de novembre va culminar la revisió del concepte estratègic definit el 1999. Aquesta revisió es feia necessària perquè l’entrada dels països de l’Est d’Europa demandava noves prestacions a l’Aliança. Al mateix temps, algunes iniciatives, com la citada ampliació i el projecte d’escut antimíssils de l’administració Bush, van ser interpretats per Rússia com un gest d’enemistat. Per aquest motiu, EE UU, alma mater de l’OTAN, no podia permetre’s

Llegir més »
Administració Pública

Del decret a l’estat d’alarma

Primer van venir a pels funcionaris i els van prendre el 5 per cent del sou mitjançant un decret que trencava el acordat en el seu conveni. I ningú es va moure. “Són uns afortunats que tenen el treball assegurat, que s’aguantin”, vaig dir.

Després van venir a buscar els jubilats i els van congelar les prestacions, vulnerant el que estableix el Pacte de Toledo. I ningú es va moure. “Són gent gran i amb el que reben tenen de sobres”, vaig dir.

Llegir més »
Administració Pública

CGT – Aena: L’estat d’alarma, un risc calculat?

Amb el pas de les hores va quedant clar qui és el veritable responsable del caos produït en l’espai aeri espanyol. A CGT – Aena no li queda cap dubte a l’hora d’afirmar que el ministre Blanco ha demostrat ser un gestor incapaç, clarament incompetent, que ha demostrat un desconeixement del sector del transport aeri i una manca de preparació alarmant. I el que és pitjor, que ha volgut que això succeís així per defensar els interessos econòmics i polítics de les grans empreses d’aquest país, legislant a cop de decret, i segrestant als aeroports espanyols a 300.000 ciutadans.

Llegir més »
Administració Pública

La navegació aèria a Espanya militaritzada per decret fulminant

Assistim amb estupefacció a una mesura que no s’havia produït en dècades de suposada democràcia. Davant la vaga encoberta iniciada sobtadament aquesta tarda, coincidint amb el principi d’un pont festiu, i secundada per la gran majoria de controladors aeris dels aeroports espanyols, el govern, reunit en gabinet de crisi, ha promulgat d’urgència un reial decret que ha entrat en vigor tot just un parell d’hores després (a les 21’30 h). Aquest decret suposa la militarització de la navegació aèria en l’estat espanyol.

Les notícies encara són confuses, però sembla que l’abast de la mesura no pretén, en un primer moment, substituir controladors civils per militars, sinó militaritzar a aquells, obligant-los a l’obediència inexcusable de les autoritats de l’exèrcit posades executivament al comandament de les torres de control de cada aeroport, sota amenaça d’incórrer en tipus delictius. El telediari de TVE informava fa uns moments de la recent incorporació d’altes personalitats de l’exèrcit al gabinet de crisi governamental.

En aquesta web, ni entrem ni sortim en el debat sobre les condicions de treball dels controladors aeris, les mesures del govern per a intervenir en aquest espai laboral i –en definitiva- les raons o falta d’elles per a la vaga. Per descomptat lamentem enormement les molèsties causades a totes les persones que es disposaven a agafar vols en inici de les seves vacances o per altres circumstàncies i que s’han vist “tirades” en les terminals dels aeroports. Però, independentment que el col·lectiu de controladors pugui gaudir d’una situació laboral millor que altres persones treballadores, fins i tot privilegiada que pugui ser discutible, el que ens preocupa és aquesta gravíssima intromissió de l’estament militar en la vida civil.

Ignorem l’efectivitat concreta d’aquest decret militarista i per ventura no sigui més que un “farol” del govern davant els controladors i la posada en escena d’una reacció ferma i autoritària davant la indignada opinió pública i les persones afectades directament per la cancel·lació dels vols. És possible que el decret (en realitat un afegit d’última hora a l’ampli decret promulgat al matí), improvisat en qüestió de minuts, ni tan sols sigui susceptible de poder-se aplicar (aniràn a buscar a les seves cases un a un als controladors per a portar-los al treball de l’orella o a punta de pistola?)

Ignorem així mateix la legitimitat jurídica i constitucional d’aquest sinistre decret capaç de posar sota les ordres de l’exèrcit d’un cop de ploma a treballadors civils, però ens inquieta en gran manera la porta que s’obre, i la política que el govern “socialista” de Rodríguez Zapatero inicia avui d’utilització de l’exèrcit per a imposar la “solució” del poder en aquest i altres futurs conflictes laborals o socials. Tot just si va haver-hi contestació social quan gràcies a la Unitat Militar d’Emergències, l’exèrcit va començar a ocupar parcel·les laborals tradicionalment ocupades per la població civil, i que podrien perfectament seguir així si s’apliqués a elles els diners gastats en el costós dispositiu militar.

Ara hi ha una nova volta de rosca, potser aprofitant l’antipatia que desperten les condicions laborals dels controladors aeris. No obstant això aquesta nova intromissió de l’exèrcit en la vida social civil efectivament crea un important precedent. A partir d’ara l’amenaça de la militarització podrà planejar sobre qualsevol lluita legítima de la societat enfront del poder establert. Per fi coneixem la veritable raó d’ésser i d’existir dels exèrcits. Al marge de la seva utilització en operacions de control de matèries primeres, mercats, rutes i –en definitiva- d’expoli dels països pobres en benefici de les empreses multinacionals, en últim terme constituïxen el segur de vida dels poders polítics i econòmics, la garantia fàctica que la situació que mantenen en el seu benefici no se’ls escapi de les mans.

Escrit publicat el divendres 3 de desembre a les 23’00h

Més informació:

L’exèrcit es fa amb el control del tràfic aeri a Espanya

Més opinió de Tortuga: Govern i militars es freguen les mans i aprofiten per a ficar a la UME en els aeroports

Perillós precedent militaritzador de la societat: La Llei de la Carrera Militar atribueix poders policials a unitats de l’Exèrcit Espanyol

El govern espanyol declara “l’estat d’alarma” que militaritza la societat tota

Buscant culpables. Encara que els mitjans de l’estat i amics carreguen contra els controladors, tot sembla estar orquestrat desdel govern.

Llegir més »
Antiglobalització

Noam Chomsky: el publicat per WikiLeaks posen en evidència “un profund odi a la democràcia per part dels nostres líders polítics”

En una entrevista exclusiva realitzada en una emissió per a tot el país, parlem amb el dissident polític i lingüista de fama mundial Noam Chomsky sobre la publicació de més de 250.000 documents secrets del Departament d’Estat dels Estats Units, per part de WikiLeaks. El 1971, Chomsky va ajudar l’informant del govern Daniel Ellsberg a publicar els Documents del Pentàgon, un informe intern secret dels Estats Units sobre la Guerra del Vietnam. Quan comenta una de les revelacions sobre que diversos líders àrabs pressionen els Estats Units perquè ataqui l’Iran, Chomsky diu: “les últimes enquestes mostren que l’opinió dels àrabs és que la major amenaça a la regió és Israel, amb un 80 per cent dels enquestats i en segon lloc està Estats Units, amb un 77 per cent. Aniran apareix com una amenaça per al 10 per cent”, explica. “Pot ser que això no aparegui als diaris, però sens dubte és una cosa que els governs israelià i nord-americà i els seus ambaixadors saben. El que això revela és el profund odi a la democràcia per part dels nostres líders polítics”.

Llegir més »
Soldats enmig d'una fossa comuna amb presos polítics acusats de comunistes, massacrats en Daejeon amb la complaença dels EUA, juliol de 1950
Anarquisme

A 60 anys de la Guerra de Corea

La Guerra de Corea

Wayne Price

La Guerra de Corea de 1950-1953 ha estat anomenada la “Guerra Oblidada” o la “Guerra Desconeguda”. A la secció d’Història Militar de la llibreria Barnes & Noble al meu barri, hi ha diversos llibres sobre la Segona Guerra Mundial i la Guerra del Vietnam, fins i tot, hi ha llibres sobre les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan, però és impossible trobar res sobre Corea. Això no és estrany.

No obstant això, aquesta guerra va ser un punt d’inflexió en la història universal després de la Segona Guerra Mundial. Consolidar el patró de guerres “perifèriques” de la Guerra Freda, amb les quals s’evitava una Tercera Guerra Mundial. Va servir d’excusa per a la carrera armamentista nord-americana, la qual, entre altres efectes, va ser una de les causes del boom econòmic posterior a la Guerra. Per als coreans, aquesta guerra cristal.litzar la dolorosa divisió de la seva nació ancestral.

La Guerra de Corea, només pot ser entesa com la confluència d’una sèrie de diferents pressions. D’una banda, hi havia el conflicte inter-imperialista entre els EUA i la URSS. Els EUA van emergir de la Segona Guerra Mundial com la potència dominant a nivell mundial en termes militars, polítics i econòmics. La Rússia de Stalin, era molt més feble que els EUA (el que va portar a l’esquerra a fer-se il.lusions sobre el seu caràcter més pacífic). Però ambdues potències controlaven a altres països i tots dos tenien bombes nuclears, les quals es van convertir en una amenaça per l’existència de la humanitat.

Però aquest no era l’únic conflicte. També hi havia la lluita de classes dels obrers i camperols coreans en contra de la classe terratinent i capitalista. També hi havia una guerra civil entre dos estats coreans, cadascú tractant d’unificar la nació sota el seu govern. I també hi havia una lluita d’alliberament nacional del poble coreà, primer en contra dels japonesos i els seus col.laboradors, després en contra dels EUA i els seus col.laboradors.

Una mica d’Història

L’imperi japonès va annexar formalment a Corea el 1910 i el va dominar fins a finals de la Segona Guerra Mundial. Encara en relació a altres règims colonials, va ser un règim brutal i cruel. Milers de coreans van ser desplaçats forçosament per treballar a les fàbriques japoneses a Corea i Japó. Molts més van ser reclutats en l’exèrcit japonès. Les dones coreanes van ser forçades a convertir-se en “dones de plaer” per a l’exèrcit japonès. La llengua coreana va ser prohibida per afavorir la llengua japonesa.

Per descomptat que hi va haver resistència a Corea. I molts van abandonar la península per sumar-se a les enormes comunitats de coreans que vivien a Manxúria i a la Xina nord-oriental (que en alguna època havien pertangut al regne de Corea). Allà van formar exèrcits guerrillers, en aliança amb els comunistes xinesos, per combatre contra els japonesos. De fet, tropes completes de comunistes “xinesos” eren en realitat coreans. Milers de coreans van participar en la guerra civil xinesa subseqüent, per enderrocar a Chiang Kai-shek.

Altres coreans van col.laborar amb els japonesos. Entre aquests trobem les classes de terratinents i capitalistes i aquells que es van convertir en oficials de l’exèrcit i de la policia japonesa.

Amb el final de la Guerra Mundial, centenars de “comitès populars” es van formar en tota Corea. La majoria d’ells eren esquerrans i nacionalistes, conformats per activistes locals, però no dominats pels comunistes del Partit dels Treballadors. Van ser ells els que van començar a crear un govern unificat.

L’exèrcit dels EUA va dividir a Corea al paral·lel 38, una línia imaginària, la qual dividia a Corea després de la rendició japonesa, amb Rússia al nord i els EUA en el sud. Els russos van acceptar aquesta divisió “temporal”. La part que va quedar al nord tenia la majoria de la indústria coreana en aquesta època, la part que va quedar al sud tenia la majoria de la població (almenys dues terceres parts d’ella). S’esperava que eventualment es formaria un govern d’unificació.

Al sud, l’exèrcit dels EUA va suprimir els comitès populars, va prohibir els sindicats obrers i camperols, i reprimir a l’esquerra. En canvi, es va dedicar a consolidar un règim basat en els elements coreans que havien col.laborat amb els japonesos. Perquè això no es veiés malament, va portar a Syngman Rhee, un nacionalista coreà que havia passat diverses dècades en els EUA. Ell va consolidar un Estat autoritari, la República de Corea, amb aparences “democràtiques” (eleccions, etc.), Però en el qual es assassinava a l’oposició i es deixava per fora de la llei a l’esquerra.

Al nord, l’exèrcit rus va portar a una sèrie d’antics combatents de les forces guerrilleres comunistes. El seu comandant era Kim Il Sung. Ells van cooptar els comitès populars, i van instal.lar una dictadura estalinista similar a la de Rússia, la República Democràtica Popular de Corea. Van acabar amb l’antiga classe terratinent i van prendre el control sobre la indústria capitalista. No van portar als obrers i als camperols al poder. En lloc d’això, van crear una nova classe dominant burocràtica i colectivista i van establir a l’Estat com a agent d’acumulació de capital (capitalisme d’Estat).

Stalin tenia menys interès en l’Àsia oriental que a Europa de l’Est, on tenia un control ferri sobre governs titelles. Ell havia intentat detenir a Mao perquè no enderroqués completament al règim de Chiang (alguna cosa que Mao mai va oblidar). Tampoc tenia un control absolut sobre Corea del Nord, que eren líders genuïns d’una lluita d’alliberament nacional, capaços de posar a la Xina contra Rússia.

Entre octubre i novembre de 1946, hi va haver grans aixecaments populars a Corea del Sud, en contra del règim pro-terratinents dels col.laboradors del Japó. Aquestes van ser aixafades amb una enorme repressió, incloent l’ús de l’exèrcit nord-americà. A l’abril de 1948, hi va haver una enorme revolta a l’illa de Cheju, la qual també va ser aixafada. A l’octubre de 1948, hi va haver motins i revoltes al sud, que van desencadenar una guerra de guerrilles en diverses zones de Corea del Sud, la qual va durar en alguns llocs fins que es va desencadenar oficialment la guerra el 1950 (per a més detalls sobre els aixecaments armats i la guerra de guerrilles a Corea del Sud, revisar els llibres de Cumings).

Ambdós règims coreans van expressar la seva intenció d’unificar Corea sota el seu govern. Van formar als seus exèrcits i els van concentrar en el paral·lel 38. Tots dos van creuar la frontera en breus incursions i van cometre provocacions. Els EUA deliberadament van retenir certs estris de l’exèrcit del Sud, per impedir que pogués envair al Nord, segons amenaçava fer el seu govern i el seu exèrcit.

Finalment, va ser el Nord qui va atacar al Sud, al juny de 1950. Això no va succeir per ordre de Stalin, sinó de Kim Il Sung, que aparentment va obtenir al final l’autorització de Stalin, i també va consultar amb els xinesos. Però, ho va fer en benefici del seu Estat. (Quan va ocórrer l’atac, la Unió Soviètica es trobava boicotejant el Consell de Seguretat de l’ONU, per la qual cosa va ser incapaç de vetar el suport de l’ONU a la guerra que va liderar després EUA).

En un començament, l’Exèrcit Popular de Corea (al nord) va arrasar amb les forces armades del Sud (L’Exèrcit de la República de Corea), el qual col·lapsava, fugia, o es rendia. L’exèrcit dels EUA no va tenir millor sort. El Nord va escombrar amb els EUA i amb Corea del Sud fins al port de Pusan al sud-est, quedant-se amb 90% de Corea a l’agost. Mentrestant, es va desenvolupar una reforma agrària a tot arreu on podien fer-ho i van imposar el seu propi govern.

Però els EUA i els seus aliats (particularment els britànics), van respondre de manera immediata. Sota les ordres del president Truman, van arribar en massa a Corea, oficialment sota la bandera de l’ONU (malgrat que els EUA eren la principal força i haurien de fet envaït sense l’autorització de l’ONU). Es van concentrar en l’extrem sud i després, al setembre, van fer un desembarcament amfibi a la península de Inchon, darrere de les línes nord-coreanes. Ara li tocava a les forcesdel Nord batre’s

Llegir més »
Antimilitarisme

Espanya ven armament bèl·lic al Marroc per un valor de 340 milions d’euros

El Marroc està rearmant a les seves Forces Armades en plena ofensiva sobre el Sàhara occidental, l’antiga colònia espanyola, que el regne alauita es va apropiar en 1975 després de la Marxa Verda i la sobirania de la qual està qüestionada per l’ONU. Un rearmament que, en part, s’està realitzant amb material de defensa exportat des d’Espanya.

Les últimes dades oficials del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç reflecteixen que el Govern que encapçala el rei Mohamed VI ha comprat en els últims tres anys material de defensa al nostre país per un import de més de 340 milions d’euros. El material adquirit és molt divers, des de recanvis per a canons antiaeris fins a parts, peces i recanvi per a avions Falcon, passant per cartutxos d’escopeta i material antiaere, a més de vehicles i camions tot terreny no blindats, partida que representa més del 50 per cent de tot el material de defensa exportat al regne alauita. Les dades estadístiques oficials mostren també que més del 97 per cent del material venut per Espanya ha anat a parar a les Forces Armades del Marroc i tan sols el 2,93 per cent a entitats privades.

Encara que el Marroc no figura entre les deu primeres destinacions del material de defensa espanyol, en els últims tres anys s’ha produït un fort creixement de les vendes a aquest país, que s’explica per la signatura d’un substanciós contracte d’exportació de vehicles per a les força armades del país magrebí al febrer de l’any 2007. En aquesta data, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va autoritzar una llicència d’exportació de 2.429 vehicles, per un import total de 174 milions d’euros, destinats al Ministeri de Defensa marroquí, i que incloïa la venda de vehicles de transport, ambulàncies, camions cisterna, camions grua, camions semiremolc i camions contraincendis, amb peces de recanvi. Vehicles tots ells que els tècnics consultats per El Economista admeten que “no són blindats ni estan armats, però si tenen especificacions militars”. La sol·licitud d’aquesta operació va venir acompanyada d’un certificat d’ús final a favor de les forces armades marroquines amb clàusula de no reexportació.

Encara que el Ministeri d’Indústria no farà públiques fins a finals d’aquest any les dades sobre exportacions de material de defensa i doble ús en el primer semestre de 2010, l’informe corresponent a l’exercici de 2009 xifra les exportacions autoritzades al Marroc durant l’últim any en 50.550.875 euros, de les quals s’han materialitzat vendes per valor de 31.118.343 euros, que suposen el 2,3 per cent de tot el material de defensa exportat per Espanya.

La diferència entre les operacions autoritzades i l’exportació real obeeix a que les llicències d’exportació tenen un període de vigència de sis mesos, renovables, pel que moltes de les autoritzacions aprovades en una anualitat no es materialitzen efectivament fins a l’exercici posterior. L’organisme encarregat d’autoritzar les llicències d’exportació d’armes a Espanya és la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (JIMDDU), adscrita funcionalment al Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, però en la qual s’integren també representants dels Ministeris d’Exteriors i d’Interior. En el cas concret del Marroc, fonts de la JIMDDU recorden que les exportacions de material de defensa al país magrebí estan autoritzades per tots els organismes internacionals i “no tenen cap embargament “. Expliquen, a més, que la Junta Interministerial porta a terme “una anàlisi, cas per cas, de les operacions amb destinació a aquest país; s’exigeixen estrictes documents de control d’ús final i s’examina, al mateix temps, el compliment dels criteris continguts en la Posició Comuna, per la qual es defineixen les normes comunes que regeixen el controla de les exportacions de tecnologia i equips militars”.

Article extret de LibreRed.net

Llegir més »
Antimilitarisme

La despesa militar espanyola prevista per a 2011 ascendeix a 17.217,88 milions d’euros

El Centre d’estudis per a la Pau JM Delàs elabora un resum de l’informe sobre els pressupostos militars per al 2011. Cada any, després que el Govern espanyol aprovi els pressupostos generals de l’Estat, el Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs (Justícia i Pau), elabora un informe de la despesa militar real, que inclou no només el pressupost del ministeri de Defensa, sinó també totes aquelles partides militars que es troben repartides per altres ministeris.

Segons l’informe d’aquest any, el pressupost del ministeri de Defensa per a l’any 2011 ascendeix a 8.560,09 milions d’euros i suposa, segons el Govern, una disminució del 7,7% pel que fa a l’any 2010. A pesar d’això, la despesa militar total és bastant més elevada, ja que hi ha despeses que encara que són militars, no estan comptabilitzades en el Ministeri de Defensa i estan repartides per altres ministeris. D’aquesta manera, la despesa militar total ascendeix a 17.217,88 milions d’euros i suposa una disminució del 5,19% pel que fa a 2010. A més, cal afegir que cada any hi ha una important diferència entre el pressupost inicial i el finalment liquidat. En el 2010 no és un excepció i no ho serà en el 2011. Així doncs, podem afirmar amb tota probabilitat que la despesa militar espanyol augmentarà en un període de crisi. L’informe inclou taules i dades referents al pressupost liquidat del ministeri de Defensa de l’any 2009 i 2010; els principals indicadors de despesa militar; i la R+D militar ; entre altres.

Adjuntem un resum de l’informe.

Attached documents

Informe despesa militar

Llegir més »
Antimilitarisme

Absolts els vuit antimilitaristes acusats de fer pintades a la Rambla Nova de Tarragona

El dimecres dia 10 al migdia va tenir lloc a Tarragona el judici de faltes contra vuit membres de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, que van ser denunciats pels Mossos i pel consistori, per haver fet unes pintades al terra de la Rambla Nova el passat 19 de juny.

Des de la Coordinadora sempre han defensat que les pintades formaven part de la campanya d’objecció fiscal que fan anualment, així com han sostingut que es va tractar d’una acció pacífica i reivindicativa. A les pintades es podia llegir ‘Retallem la despesa militar, fem objecció fiscal’.

Llegir més »
Actualitat

Judici contra 8 antimilitaristes a Tarragona el 10 de novembre, per realitzar pintades contra les despeses militars i per l’objecció fiscal

El proper dimecres 10 de novembre a les 13h. tindrà lloc el judici del grup d’activistes de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau,
per haver fet unes pintades al terra de la rambla nova amb el text: “RETALLEM LA DESPESA MILITAR, FEM OBJECCIÓ FISCAL”, acció emmarcada dins la Campanya d’objecció fiscal a la despesa militar que fem cada any.

Us animem a fer suport en la concentració davant el jutjat d’instrucció número 6 (Al costat de la Rambla Lluís Companys, davant l’església de Sant Pau) a les12’30h.

Llegir més »
agenda

Acte per la pau i la desmilitarització, i contra la violència sexual al Congo

PER LA PAU I LA DESMILITARITZACIÓ A LA REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO,

NO A LES VIOLÈNCIES SEXUALS CONTRA LES DONES

Amb la participació de

Adèle Safi Kagarabi, de la Marxa Mundial de les Dones de la RDC i presidenta de la Comissió de lluita contra les violències sexuals al Sud Kivu

Aminetou Mind Mohamed, de la Unió de Dones Saharauis i participant a l’acció feminista de Bukavu

Dijous, 11 de novembre, 18:30 hores

Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (3a. Planta),

Llegir més »
Anarquisme

Declaració llibertària davant l’arrest del company Manuel Olate

Davant la detenció del company Manuel Olate, militant del Partit Comunista xilè, i la seva petició d’extradició per part del narcogovern colombià, el dia 30 d’octubre, acusat de ser enllaç entre les FARC-EP i la Coordinadora Arauko Malleko, la publicació llibertària Hombre y Sociedad, pren la següent posició:

1. Repudiem aquesta acusació que no és sinó una amenaça en contra dels lluitadors socials i revolucionaris en el continent. Pel mateix, la identifiquem com una amenaça que forma part de la “guerra total” que lliura l’Estat colombià en contra de la històrica resistència camperola en aquest país. Una guerra que es compon d’elements militars, terroristes, ideològics, mediàtics, polítics i també jurídics -aquesta estratègia es coneix gràcies als documents filtrats del DAS, la policia política colombiana, en la qual instrueixen als seus testaferros a impulsar una política de “guerra jurídica” contra els opositors al règim terrorrista d’aquest país-. Entenem llavors aquesta captura i petició d’extradició, no com un procediment jurídic normal, sinó com una estratègia bèl.lica impulsada per l’actual govern de Santos, continuador de la violència d’Estat.

Llegir més »
Anarquisme

L’Estat colombià segresta, viola i assassina a nens a Arauca

Mentre la comunitat internacional i els politòlegs colombians estan encantadíssims amb el “aire fresc” que suposadament diuen que es respira a la Casa de Nariño, ja que el president Santos ha promès que el seu govern respectarà els drets humans, l’Estat colombià segresta, tortura i abusa sexualment a nens a Arauca.

El dia 14 d’octubre, en el Municipi del Tame, Departament d’Arauca, tres nens, Jefferson Jhoana Torres Jaimes (de 6 anys), Jimmy Ferney Torres Jaimes (de 9 anys) i Jenny Narvey Torres Jaimes (de 14 anys), van ser segrestats a la seva finca per soldats de la Vuitena divisió de l’Exèrcit colombià, mentre el seu pare José Álvaro Torres es trobava en tasques agrícoles. Després del segrest, els nens van patir horribles tortures, van ser violats (hi ha evidència de semen i marques d’abús sexual en els seus cossos i robes) i després assassinats per degollament amb armes blanques (matxets). Els seus cossos, posteriorment van ser llançats a una fossa comuna.

Fins ara, s’ha trobat sang en els morrales de set dels seixanta soldats d’aquesta unitat mòbil, que es troben sota investigació. És a dir, estem parlant d’un crim monstruós,, premeditat, organitzat per aquestes bèsties uniformades que es creuen omnipotents gràcies la política bel.licista del govern colombià, alimentat generosament per els dòlars dels Estats Units i amb assistència d’Israel i de la Unió Europea entre d’altres. Bèsties que prenen a un pare el més preciós que té, els seus fills, per donar-se ells uns quants minuts de sàdic i malalt plaer. Cal ser clars: aquests crims ocorren en el context d’una política de guerra bruta, en la qual l’Estat colombià ha donat curs a tota mena d’atrocitats per aconseguir “èxits militars” i ha naturalitzat així tota mena d’agressions contra el poble .

Crims com aquest, d’altra banda, no són excepcionals. A la mateixa zona, els veïns denuncien que el dia 2 d’octubre, una nena de 13 anys va ser segrestada per militars i després abusada sexualment. Podrà dir-se en aquest cas la menor no va ser assassinada, però amb la violació sempre es mata una part de la humanitat d’un ésser humà, aquesta nena es pot dir que també ha estat assassinada doncs mai tornarà a ser la mateixa. Allà on s’assenten les tropes de l’Exèrcit en les comunitats, s’han registrat casos de violència sexual, moltes vegades contra menors d’edat, de manera sistemàtica i generalitzada. Aquests casos són invisibilitzats, en part per la por de la represàlia o l’estigmatització social en cas de denúncia, en part per una estratègia deliberada de silenciar la realitat del conflicte. Però aquí hi ha la realitat del conflicte colombià, on l’Estat, tot i intentar presentar-se com un actor neutral, com una “democràcia assetjada” per “violents”, juga un rol fonamental i és l’actor principal de la guerra bruta, sigui mitjançant els seus agent directes (força pública) o mitjançant els seus agents indirectes (paramilitars). Dins d’aquesta guerra bruta, la violació és una arma de guerra més. També ho és l’assassinat de menors. Com oblidar l’horror de San José de Apartadó, quan al febrer de 2005 els paramilitars, amb plena complicitat de l’Exèrcit Nacional (Brigada XVII), aquests “herois” exaltats dia i nit pels violentòlegs en els estudis televisius, van assassinar a sang freda a tres nens de 21 mesos, 5 i 11 anys, respectivament? Com oblidar massacres com El Salado, Mapiripán, Trujillo, entre centenars d’altres massacres, on l’Exèrcit i els paramilitars van actuar de la mà, i en les quals quals milers de persones van ser assassinades i violades, entre elles diversos menors d’edat? Com oblidar els centenars de fosses comunes que apareixen dia a dia amb menys d’edat i fins i tot nadons, mutilats per matxets? Com oblidar als prop de 3.000 “falsos positius”, joves que han estat segrestats i assassinats a sang freda per l’Exèrcit, per després ser presentats com a guerrillers abatuts en combat, i així rebre prebendes i promocions?

Com a gran cosa, el govern diu, per boca del ministre de l’Interior i Justícia, Germán Vargas Lleras, que aquest crim de lesa humanitat no serà jutjat en corts marcials sinó que civils, perquè “Aquests fets no es poden considerar actes del servei i el coneixement i la investigació dels mateixos ha de ser avançada per la justícia ordinària “

Llegir més »
Antimilitarisme

Jornades antimilitaristes a Barcelona, 24, 25 i 26 de setembre

L’últim cap de setmana de Setembre de 2010, es realitzaran a Barcelona unes Jornades Antimilitaristes. L’idea principal és recordar-nos, com a antiautoritaris/es, que la lluita contra l’exèrcit i la militarització de les nostres vides no es va acabar quan es va abolir el servei militar obligatori, ni que aquesta ha de ser represa solament en moments “de guerra” evidents. La guerra és constant i els Estats són veritables maquines de guerra, de la qual s’alimenten i amb la qual mantenen un règim d’opressió i expansió al llarg de tot el planeta.

Llegir més »
Antimilitarisme

Alternativa Antimilitarista-MOC davant la vaga general del 29-S

Davant el conjunt de mobilitzacions en l’Estat Espanyol contra les retallades de la despesa social i dels drets laborals, i entre elles la vaga general del pròxim 29 de setembre, qui constituïm Alternativa Antimilitarista-MOC desitgem donar a conèixer les següents qüestions des de la nostra perspectiva antimilitarista i noviolenta.

El Govern espanyol desenvolupa una política en favor dels grans poders econòmics internacionalitzats, desbocats en l’acumulació d’un capital financer cada vegada més especulatiu, carents de controls públics, i generadors de desigualtat i misèria en tot el planeta. Aquesta barbàrie s’estén generant inseguretat alimentària, sanitària, mediambiental… i altres formes de violència estructural i guerra, hipotecant els recursos, el benestar i les oportunitats del conjunt de la ciutadania i de les pròximes generacions.

Aquest context està apuntalat per una política militarista i de control social, on Espanya s’ha llançat, integrada en l’OTAN i sota l’hegemonia dels Estats Units, a jugar el seu paper en el manteniment d’aquest injust ordre internacional.

El desplegament militar espanyol en l’ocupació d’Afganistan suposa diàriament 1 milió i mig d’euros. Només el 2009 es va gastar 716 milions d’euros a mantenir tropes en altres països.

Per al militarisme no hi ha retallades: La despesa i el personal militar i policial s’incrementen mentre decreixen els recursos de les polítiques socials.

La despesa militar en l’Estat Espanyol creix anualment, fins a situar-se en l’actualitat en un 12’47% de l’actual pressupost: 23.115’03 milions de €. En el decenni 1999-2008 es va incrementar, segons el SIPRI, en un 37’7%. Actualment, la despesa militar per dia és de gairebé 50 milions d’euros, i suposa 395 € per habitant.

La investigació i la indústria militar acaparen ingents recursos. Els contractes d’armes vigents ronden els 30.000 milions d’euros, el que gairebé quintuplica els 6.045 milions que pretenen retallar-se de la inversió pública entre 2010 i 2011. Les empreses armamentístiques han rebut crèdits a un interès zero durant 20 anys per un valor de 14.205 milions d’euros, dels quals no s’ha retornat ni un 1%. Simplement amb que es retornés un 10% d’aquests crèdits l’Estat ingressaria els 1.500 milions d’euros que s’estalviarà congelant les pensions en 2011.

La despesa militar, d’aquesta forma, es conforma com una de les bases generadores del deute públic que tant es diu combatre.

A més, Espanya es consolida com venedora d’armament: és el principal exportador de munició lleugera a l’Àfrica subsahariana, el vuitè exportador mundial d’aquest tipus d’armament i el sisè país exportador d’armament pesat.

El capitalisme és guerra, i la guerra ens empobreix: Aquestes polítiques antisocials de les quals forma parteix el militarisme exigeixen la nostra resposta crítica i reivindicativa des de les polítiques globals, a les quotidianes.

Des del moviment antimilitarista reclamem la retallada dràstica de la despesa militar, fins a l’abolició dels exèrcits; reclamem una política econòmica que reconegui que les nostres vides i drets valen més que els beneficis dels grans capitals financers.

Per a això reivindiquem una cultura de pau i noviolència: el desarmament i desmilitarització, la democràcia, el desenvolupament i els drets humans, i cridem a la desobediència contra el militarisme i les seves causes, que són també les de la crisi.

Setembre de 2010.

Alternativa Antimilitarista-MOC

Llegir més »
Antimilitarisme

Per a aventures imperialistes sí que hi ha diners: Espanya porta gastats 2.120 milions d’euros a l’Afganistan

1.900 milions d’euros i 93 morts

En els gairebé nou anys que van des de l’arribada el gener del 2002 dels primers soldats a l’Afganistan fins a l’actualitat, Espanya ha desemborsat a la missió internacional 1.900 milions d’euros en despesa militar i uns altres 220 milions en contribucions civils. Per fer-se una idea del que representa l’elevat cost de la missió, convé llançar mà d’algunes comparacions: per al 2010, el Govern va pressupostar 1.393 milions d’euros en beques i 1.589 milions en consideració a la dependència; quan el ministre de Fomento, José Blanco, va donar compte en el Congrés dels Diputats del retall en obres públiques, a finals de juliol, va explicar que Catalunya anava a patir el retard de 23 projectes de carreteres i ferroviaris que representaven una inversió d’al voltant de 980 milions.

Llegir més »
jpg_DSC_0141.jpg
Antimilitarisme

Antimilitaristes de “Tarragona Patrimoni de la Pau” denunciats per pintar a terra frases contra la despesa militar

El passat 19 de juny de 2010 activistes i membres de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau van realitzar una acció (noviolenta) per promoure l’objecció fiscal a la despesa militar (comptabilitzant que aquesta és de 50 milions d’euros diaris a l’estat espanyol). Per tant estem parlant d’una acció de desobediència civil.

Els fets denunciats pel Cos dels Mossos d’Esquadra, amb prèvia identificació, es resumeixen en unes pintades fetes amb plantilla i de dimensions reduïdes, al terra de la via pública. En la pintada es podia es podia llegir:

RETALLEM LA DESPESA MILITAR, FEM OBJECCIÓ FISCAL.

Llegir més »
Antimilitarisme

La venda espanyola d’armes bat rècords

L’Estat espanyol ocupa el sisè lloc en el rànquing mundial d’exportadors d’armes gràcies als seus pocs complexos a l’hora de triar els seus destinataris. Només EEUU, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit superen les xifres espanyoles.

Llegir més »