CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Atur

Evolució taxa d'atur demarcació Tarragona 2006-2013
Atur

La demarcació de Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball en l’àmbit català

Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball en l’àmbit català. Segons dades extretes de l’Enquesta de Població Activa (EPA) la província frega el 27% d’atur.

El segon trimestre de l’any sòl ésser, per una zona turística com són les comarques de Tarragona, una època favorable per a la creació d’ocupació. L’activitat econòmica estacional relacionada amb el turisme estival i vinculada al binomi sol i platja, comença a rellançar-se durant els mesos de maig i juny, quan es comença a presentar la temporada per arribar al seu punt màxim, en termes d’ocupació i activitat, als mesos de juliol i agost (tercer trimestre).

Llegir més »

L’ocupació avui

Tot sembla indicar que “el capitalisme ha mort… visca el CAPITALISME”. Aquest va ser el crit interclassista dels dirigents polítics i els agents econòmics en els inicis de la gran crisi-estafa.

Hauran mort les classes socials i alhora s’haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions de llocs de treball?

La tesi que se sosté per la Comissió Europea és que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, un nou model de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la clau i l’explicació de la quadratura del cercle? Perquè l’economia espanyola manté improductius a més de 6 milions de persones —i creixent?

Són variades les explicacions, des del paper de l’economia espanyola (també les del sud) en aquest súper-mercat comú, avui UE, fins al propi model de desenvolupament de la nostra economia i els nostres capitalistes, però l’explicació més política l’hem de buscar, senzillament, en el model de relacions laborals (i per tant socials), imperant des de la segona dècada dels 70, l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: la flexibilitat en la contractació individual, la flexibilitat en la concertació col·lectiva, la llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial i escurçar les polítiques protectores de l’atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa i avui rubricada autoritàriament en l’últim Pacte Fiscal.

A l’Estat espanyol, l’atur es constitueix en el nostre mercat de treball, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapidesa de destrucció d’ocupació que comporta aquest model econòmic, força a la “societat” a mostrar-se perplexa pel que està passant i impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes del perquè es destrueix tanta ocupació, al mateix temps que aquesta mirada és incapaç d’analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement —uns deu anys, 98/07-, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.

Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials (decreixement de salaris, acomiadaments) i rendes de protecció (subsidis d’atur) i, en gran part assumeixen riscos de pèrdua del seu hàbitat (habitatge) al no poder plantar cara als crèdits hipotecaris, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, per a convertir al treballador en un mer cost variable, que no és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets i prenyada de “productivitat” i la variable depenent d’aquesta salarització primigènia, les retallades de despesa social en situacions d’atur i en el retir de la vida activa, pensions.

L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”, com tampoc ho és de les lleis del mercat, de les quals tot el món parla d’elles però com són controlades per una “mà invisible”, sembla que ningú les ha vist i en conseqüència s’admet de manera naturalitzada que han d’existir i poc o gens podem fer contra els seus designis, doncs són lleis inexorables.

L’actual conjuntura del mercat de treball, igual que la de les dues dècades últimes del segle passat, és a dir anys 90 i dos mil, és producte de normes (lleis) generades i creades per persones molt concretes: governs, sindicats i empresaris i aplicades amb “mà de ferro” i no precisament amb guant de seda per institucions de justícia i ordre (judicatures en tots els ordres, laboral, civil i penal).

La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats models de relacions laborals. Model de relacions laborals que ha assolit “normalitzar”, davant la societat, la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la violència dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, multinacionals o PYME, que priven a milions de persones assalariades no només del seu estatut de treballador/a (ocupació i drets), sinó, alhora, els impedeix l’acció lliure de treballar o no salarialment, doncs es neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena, i a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.

El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, on semblen entrar aquestes alternatives denominades d’esquerra, social-demòcrates sobre la plena “ocupació”, eludeixen l’origen del problema, que empresaris, governs i sindicats majoritaris, han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball, la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials, basant, els uns i els altres, les nostres condicions d’ocupació, de pensió, d’habitatge, de transport, d’alimentació, en “el creixement i creixement de l’economia”, i fent desaparèixer del debat social el veritable problema, i el veritable debat: el de l’abolir, avui i aquí, el treball assalariat.

La solució no és la plena ocupació, ni abans ni de bon tros ara que, almenys, una gran part de les consciències han constatat les conseqüències mediambientals i els seus efectes en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos, i a més el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers i els seus economistes i executius de qualsevol organisme nacional o supranacional, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total.

Ara es tracta de que la seva iniquitat sigui compensada institucionalment amb el col·locar-se al marge de qualsevol regla. D’això va aquest debat de l’ocupació avui, doncs la pràctica laboral i social sembla que hagi descomptat el dany continu i sistèmic que se’ns ve realitzant des de la primera reforma laboral, l’Estatut dels Treballadors, allà pels finals dels 70 i principi dels 80 del segle passat.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudisde la CGT. Article publical al núm. 270 del Rojo y Negro.

Llegir més »

Davant els insaciables: Devaluació dels costos laborals i la pobresa

Els autors, del col·lectiu IOE, que publica el Baròmetre Social d’Espanya, aborden els efectes devastadors del cicle de reformes dirigit pel capital.

El nefast FMI s’ha despenjat amb la recomanació que el Govern espanyol ha d’aprofundir “la reforma laboral”. El ministre d’Indústria va afirmar que aquesta és “un senyal” molt clar per a “aprofundir el procés reformista”, la bona marxa del qual estaria confirmada per la reducció del dèficit públic (del 9,5% al 6,9%). Però, què succeeix amb la gran majoria de persones que depenem d’un salari –o el seu substitut en forma de prestacions– per a sobreviure? Vegem a on ens està conduint el “reformisme” governamental.

La “senda reformista”

Entre 2007, últim any del cicle econòmic expansiu, i 2011 la desigualtat d’ingressos es va incrementar un 8,6% i Espanya va passar a ser el quart país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Letònia, Bulgària i Portugal, per davant de Grècia o Romania (en 2007 ocupava l’onzè lloc en el rànquing).

Paral·lelament, la població que està per sota de la línia de pobresa es va incrementar un 7,7% –passant del 19,6% al 21,1% dels habitants del país– i Espanya es va situar en el segon lloc del rànquing europeu, només superada per Romania: 920.000 persones van passar en només quatre anys a engrossir la franja de nous pobres.

Òbviament, l’enorme increment de l’atur té molt a veure amb aquesta situació: entre 2007 i 2012 els aturats van passar de 1,8 a 5,8 milions de persones, actualment només la meitat rep alguna prestació per atur. Encara que les pensions van conservar el seu poder adquisitiu fins a l’any anterior, cal recordar que el 2011 hi havia 2,6 milions de pensionistes que percebien 323 euros mensuals.

Però la situació dels assalariats que conserven la seva ocupació no és molt millor. El cost laboral en moneda corrent per hora es va estancar els anys 2011 i 2012; descomptant la inflació, s’ha abaratit. El salari real mig va caure el 2010 (-1,6%) i 2011 (-3,2%). Avui tenir ocupació no és una protecció contra la pobresa: Espanya és el tercer país europeu (després de Romania i Grècia) amb major percentatge d’assalariats pobres (7,1%) molt especialment les persones emprades a temps parcial (18,5%), les menors de 25 anys (14,4%), les majors de 55 (13,9%) i les quals tenen ocupació temporal (13,5%). El rècord, en plena expansió de les campanyes en pro de “l’emprenedoria”, correspon als autònoms depenents (40%). Tot això a pesar que el llindar de pobresa ha retrocedit de 8.000 a 7.500 euros anuals entre 2009 i 2011, a causa de una caiguda de la renda mitja total.

Per tant, la “senda reformista” està assolint èxits clars: hi ha una clara reculada dels ingressos de les classes populars i una transferència dels mateixos cap als creditors financers i cap a les empreses que comencen a gaudir de les privatitzacions.

Encara volen més

Aquests “èxits”, no obstant això, minen la demanda global i, amb això, disminueixen les oportunitats de negoci de les empreses que es dirigeixen al mercat intern. Per què llavors aquesta obstinació a destruir ocupació, retallar els drets socials i portar a la crisi a una àmplia franja de capitalistes mitjans i petits? Segura­­ment per la defensa d’interessos concrets, en primer lloc els del capital financer altament concentrat. Però també, i potser fonamentalment, perquè fins a ara no s’albiren altres formes per a recompondre la taxa de guany global del capital. No oblidem que aquest règim es basa en la recerca contínua de guany, el capital és sempre “valor que es valoritza”: no hi ha inversió sense perspectiva de guany.

La crisi no es deu a una escassesa de capital –encara que així ens ho sembli a la ciutadania del carrer, que veiem seques les aixetes de la banca, de les inversions empresarials i dels pressupostos estatals–, el que falta són oportunitats d’inversió rendible. I això és el que ha deslligat aquest atac redoblat de reformes capitalistes, especialment en la zona euro. Per tant, vindran a per més. Seguiran insistint en “el seu reformisme radical”. Intentant esprémer-nos al màxim. Fins que els parem els peus.

* Article publicat al núm. 201 de la revista Diagonal.

Llegir més »

Un de cada tres contractes signats durant el juliol a l’Estat espanyol era un ‘minijob’

Gairebé el 93% dels 1,5 milions de contractes que es van formalitzar van ser temporals i més d’un terç era, a més, a temps parcial.

L’atur registrat s’ha quedat en línia amb l’anunciat ahir pel president del Govern espanyol en la seva compareixença, amb una xifra total una mica per sota dels 4,7 milions d’aturats.

En termes desestacionalitzats, l’atur puja en 7.591 desocupats.

L’afiliació a la Seguretat Social tot just puja un 0,2% en el mesde juliol.

Llegir més »

La CGT valora la EPA del 2n trimestre de 2013

El drama de l’atur i l’ocupació precària. La EPA no fa sinó reflectir estadísticament, la greu agressió del capital i els seus representants polítics, al món del treball, a través de la Reforma Laboral.

L’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2013 ens ofereix la dada que s’ha reduït l’atur en 225.200 persones, amb el que la taxa d’atur s’ha rebaixat en 0,9 punts, passant al 26,26% de la població activa i quedant la xifra en 5.977.500 persones parades.

Aquesta dada sobre la reducció de l’atur, no significa que l’ocupació s’hagi incrementat en aquesta xifra. L’ocupació en aquest segon trimestre, s’ha comportat de manera molt similar al segon trimestre de 2011, havent estat l’increment de només 149.000 persones, augmentant la taxa d’ocupació entre el primer trimestre i el segon del 2013 un 0,90%, trobant-nos amb 16.783.800 persones ocupades.

Així, si bé l’ocupació ha augmenta en el sector privat, en aquest segon trimestre, en 151.600 persones, l’ocupació pública s’ha reduït en 2.600 persones.

Si veiem l’evolució de la taxa d’ocupació en termes anuals, és a dir, de juny 2012 a juny 2013, aquesta ha disminuït en un -3,64%, és a dir l’ocupació s’ha reduït en 633.500 persones en l’últim any.

On s’ha creat ocupació i quin tipus d’ocupació?

L’ocupació creada és fonamentalment estacional, és a dir, no és ocupació estructural. Augmenta l’ocupació en el sector Serveis en 154.800 persones (turisme, hostaleria, fonamentalment) i el sector Agricultura en 37.500, mentre que es destrueix ocupació en la Construcció amb 26.500 i en la Indústria amb 16.000.

L’ocupació creada en assalariats/des puja en 111.900, situant el total d’assalariats/des en 13.724.500 i el veritablement preocupant és que els assalariats amb contracte indefinit disminuïxen en 50.400 i per contra l’augment d’assalariats/as amb contracte temporal s’incrementen en 162.200. I més dramàtic encara, aquesta ocupació assalariat creat amb contracte temporal, és a més una ocupació a temps parcial.

L’augment de l’ocupació sent cert -solament 0,9 punts en el segon trimestre-, no mostra sinó el que els empresaris (capital) i els seus representants polítics actuals (PP), pretenien amb la Reforma Laboral: destruir ocupacions amb condicions de treball i salarials dignes i crear ocupació amb condicions de treball precàries i salaris de supervivència. Això és el que mostra la EPA.

No existeix canvi de tendència, si per aquesta entenem, recuperar el dret al treball i el dret a l’ocupació digna i amb drets. Si existeix “evolució positiva” de les ocupacions i dels costos del treball, que els empresaris i els seus representants polítics, han constituït amb les seves lleis reaccionàries, injustes i contra-reformes laborals: el treball ja el tracten com mera mercaderia d’usar “i llençar” i les ocupacions, com costos variables, els quals han de ser reduïts fins a extrems de supervivència.

Per a la CGT, només hi ha una sortida: el repartiment del treball i repartiment de la riquesa. Reduir la jornada laboral i reduir l’edat de jubilació per a crear més ocupació i que pugui treballar la joventut. Augmentar la fiscalitat a les empreses i les grans fortunes per a mantenir drets i serveis públics, socials, universals i de qualitat.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT

Attached documents

Comunicat CGT EPA 2n trimestre 2013

Llegir més »

Té solució l’atur? Opinen sobre el tema Salvador Pueyo, de l’Assemblea Decreixement, i José Iglesias Fernández, del Seminari Taifa

L’atur té solució

Salvador Pueyo

El projecte del decreixement s’enfronta a grans reptes, com ara vèncer la inèrcia cultural del consumisme, re­convertir i redimensionar l’economia a uns nivells sostenibles o repartir la riquesa i el treball remunerat. Aquest últim aspecte (el repartiment del treball) és, segurament, una de les mesures que es podrien aplicar de manera més fàcil i immediata. A més, es tracta de la fórmula més justa per respondre a les reduccions i els increments del treball necessari i, en l’actual etapa (de reducció de les hores de feina necessàries), és més necessari que mai reivindicar-lo com una solució als nostres problemes. I encara és més necessari fer-ho en el context de l’Estat espanyol, un dels països on l’actual crisi econòmica ha provocat una pèrdua més gran de llocs de treball i on s’han aplicat menys mesuresde reducció de la jornada laboral.

Llegir més »

Viure sense llar. Causa i conseqüència de l’exclusió social

Rodamón, transeünt o vagabund, son paraules que tradicionalment s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva, traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap de les dues vies essencials per a construir un estil de vida acceptat i coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge. La línia que separa la gent sense llar del conjunt de la ciutadania és una frontera imaginària feta de prejudicis i fonamentada en la idea que quedar-se al carrer és impossible per una “persona normal”, i que el que hi va a parar té problemes amb l’alcohol, les drogueso ha portat una mala vida.

Llegir més »

Sindicalisme i repartiment del treball

Portem sis anys de “crisis”, sis anys de polítiques econòmiques, primer expansives i després recessives, sis anys d’acatar els dictats dels poders i sabers econòmics, sis anys de promeses de futur i cada vegada la nostra situació és pitjor: els serveis i garanties bàsiques en progressiva deterioració; dintre d’un paulatí empobriment la pobresa severa creix, a l’una que les desigualtats s’incrementen. Som, doncs, no solament una societat més pobra, també més injusta.

L’atur és una de les conseqüències més greus d’aquesta crisi, significa manca de recursos i també d’horitzó. Ve sent un dels principals factors d’increment de les desigualtats, una espècie de barrera entre l’estar dins o el quedar fora. Normalment, en les nostres societats, l’atur generat en èpoques de recessió era reabsorbit en èpoques de recuperació econòmica. Però la situació actual és distinta. D’una banda, hi ha bon nombre de països que s’estan incorporant al desenvolupament productiu. Per una altra, el desenvolupament tecnològic permet increments de producció amb menor treball humà. Finalment, l’actual crisi té un fort component ecològic que fa inviable (i no desitjable) el creixement sense fi del duet producció/consum

Si ajornar la solució de l’atur a la sortida de la crisi és de per si mateix terriblement injust i insolidari, en l’actual situació significa ajornar-la per a sempre. Ja mai l’atur serà reabsorbit per cap fase d’expansió econòmica. La seva única solució és el repartiment de l’ocupació i, alhora, és l’única via possible a l’exigència d’altres repartiments també necessaris. I no obstant això les solucions que ens proposen van en la direcció contrària: hores extres, increments de jornada, endarreriment de la jubilació…, la qual cosa està dintre de la lògica del capitalisme més agressiu: el seu objectiu és l’increment incessant del benefici sense cap preocupació social, i per a això l’atur ajuda més que molesta.

Resulten més incomprensibles les raons per les quals el sindicalisme no advoca pel repartiment de l’ocupació o ho fa amb tan escassa convicció. Basta repassar les raons esgrimides per a convocar les últimes vagues generals per a veure que el problema de desocupats i desocupades queda perdut entre moltes altres demandes, totes dignes, però cap tan apressant. Tot sembla indicar que el sindicalisme està excessivament atrapat pel muntatge que del sindicalisme ha fet el sistema, en uns casos per la seva dependència de subvencions i, en tots, per una espècie de clientelisme cap a qui estan treballant, que són els que atorguen representativitat institucional i poder sindical a través de les eleccions sindicals.

Potser canviarien les coses si les persones en situació d’atur poguessin tenir el nombre de representants sindicals que proporcionalment els correspondrien. Mentrestant el sindicalisme roman atrapat en l’interior de les empreses i per les dinàmiques que en elles planteja la patronal. Però aquesta no opció per acabar amb l’atur -des de ja, sense fiar-lo a futur- i pel repartiment del treball com única forma d’aconseguir-lo no és solament un acte d’insolidaritat sinó també un acte de ceguesa que va sumint al sindicalisme en una creixent incapacitació.

Amb unes xifres d’atur en permanent increment, fer sindicalisme a l’interior de les empreses resulta poc menys que impossible. Tota la negociació col·lectiva actual és una negociació a la baixa, en la qual les organitzacions sindicals no assoleixen, per més que algunes ho intentin, defensar les condicions laborals i salarials dels treballadors en actiu. Difícilment podrà ser d’una altra manera mentre la patronal tingui en la seva mà l’amenaça de l’atur, el permanent xantatge dels milions de persones aturades en cada vegada pitjor situació, obligades a acceptar qualsevol ocupació en qualsevol condició.

Sense abordar el problema de l’atur, també la defensa de les situacions laborals i salarials dels treballadors en actiu es fa més difícil. Per al capital l’enorme taxa d’atur i les desigualtats internes a la majoria social que genera, és la condició idònia per a incrementar la seva capacitat de dominació, i aquesta situació pot manipular-la al seu benefici. La no aposta sindical contra l’atur, el que qui treballem no siguem capaços d’afrontar-lo deixa un enorme marge de maniobra a la patronal. Com ja ho propugna el seu president, la seva solució seran els minitreballs, treballs ultraprecaris, parcials i en condicions absolutament retrocedides.

Si fins ara el tenir o no tenir treball venia sent la barrera de separació entre l’estar dins, el tenir accés a la cobertura de les necessitats bàsiques, i el quedar fora, sense capacitat per a poder cobrir-les, amb els minitreballs que ens planegen i que ja estan experimentats en altres països, el tenir ocupació no garantirà unes condicions de vida mínimes, mantindrà les desigualtats internes en les quals pugui seguir exercint-se el xantatge del capital, traslladant a l’interior del treball la barrera de separació que fins ara exercia l’atur, tot això a favor dels increments del benefici del capital.

O repartim nosaltres el treball, com camí cap a una recuperació del repartiment de la riquesa, o ho repartiran ells incrementant els seus beneficis. El nostre repartiment del treball no pot quedar-se en un repartiment internalitzat que deixi al marge el repartiment de la riquesa i l’increment del percentatge sobre el PIB dels salaris directes i indirectes.

La disminució dràstica de jornada com forma de generació de l’ocupació equivalent no ha de repercutir en una disminució salarial similar, sinó que alguna cosa haurien d’aportar els beneficis empresarials; el quant d’aquesta aportació dependrà de la capacitat de pressió que siguem capaces de recuperar en aquest impuls de repartiment. Tampoc les possibles disminucions de salaris individuals derivades d’aquest repartiment haurien de distribuir-se d’igual manera per a tots els salaris, sinó que haurien de suposar una retallada important dels ventalls salarials, de manera que no disminueixin els salaris més baixos.

La proposta del repartiment del treball no pot convertir-se en una espècie d’esbandida excessivament complaent o poc enfrontada a l’actual sistema. Tot el contrari, l’atur ve sent un greu fre a la capacitat de pressió obrera, capacitat que ha de recuperar-se des de les propostes de repartiment. Però no solament ha de recuperar capacitat de pressió també haurà de canviar les formes d’exercir-la.

El sindicalisme centrat en la reivindicació a través de la negociació col·lectiva d’empresa està molt lligat a un capitalisme en expansió, a qui va enfortir adherint a ell als treballadors per mitjà de la seva inclusió en el model de desenvolupament. Avui no sembla possible una oposició al sistema que no sigui, alhora, oposició al model de desenvolupament, a l’increment incessant de la producció i el consum i de la competitivitat, viscuda d’esquena i encara en contra de qualsevol tipus de solidaritat internacional.

El model de desenvolupament i el sistema capitalista que ho genera són una i la mateixa cosa i no sembla possible oposar-se al segon sense oposició al primer. Però l’oposició al model de desenvolupament no pot reduir-se a la reivindicació d’interessos, ha d’ancorar-se també en altres preses de postura més implicatives, en les quals “els interessos” a defensar canviïn d’orientació, de major aposta, de preses de postura pròpies de les quals emanin un altre tipus de reivindicacions i altres formes de confrontació per a impulsar-les.

És segur que la fórmula del repartiment del treball no serà la solució a tots els mals socials, i que haurà de ser complementada per altres mesures com el dret a una renda bàsica individual i suficient, però, existeix una altra solució per a acabar amb l’atur? La veritat és que amb una taxa d’atur alta com l’actual, amb la fractura que ella introdueix a l’interior de la societat i dels treballadors, amb el plus de capacitat de dominació i de possibilitats de manipulació que li atorga a la patronal, tot el sindicalisme, tant el de pacte com el de confrontació, tenen el seu espai francament reduït.

* Chema Berro ésmilitant de la CGT de Pamplona. Article publicat al núm. 268 del Rojo y Negro.

Llegir més »

El temps de la força de les paraules soles es va esgotar, és temps de la raó de la força davant la gravíssima violència del sistema polític, econòmic i social

L’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre 2013 ens tornava a mostrar que no existeixen límits per a aquest Govern, per a continuar endavant en les seves polítiques de miserabilitat de la majoria social, i aprofundeix en la mateixa, dia darrere dia, consell de ministres darrere consell de ministres, davant la “soportabilitat” de la població. La violència i agressió dels poders públics i econòmics, ha passat a ser la norma de comportament d’aquest govern, igual que de l’anterior.

La EPA, mostra que les persones que han estat expulsades de les ocupacions i condemnades a l’atur com a conseqüència no només de la recessió econòmica, sinó sobretot de lleis laborals com la Reforma Laboral del PP de 2012, han estat en el primer trimestre de 2013, 237.400 i en termes anuals (març 2012- març 2013), les persones desnonades de les ocupacions han estat 563.200. La taxa d’atur, s’incrementa en un punt i ja se situa en el 27,16%. Aquesta mitjana estadística no pot amagar que 9 de 19 Comunitats Autònomes, és a dir gairebé el 50% de CCAA, tenen taxes d’atur superiors al 30%, i on Ceuta s’emporta el “palmell” amb una taxa de 38,43%, seguida d’Andalusia (36,87%) i Extremadura (32,56%). I on els joves fins a 25 anys sofreixen i suporten una taxa d’atur del 57,2%, és a dir 960.000 i si ho ampliem fins als 29 anys, el total d’aturats/des ascendeix a 1,8 milions.

La Reforma Laboral del PP s’ha dut per davant tant l’ocupació temporal com l’ocupació fixa, perquè al possibilitar l’acomiadament lliure i molt barat a l’empresariat, aquest ha fet fora aquells treballadors (qualificats i no qualificats) amb majors costos, és a dir els fixos i en els tres trimestres complets que la reforma porta aplicant-se amb violència institucional i legal, s’han destruït 388.900 ocupacions fixes i 395.700 ocupacions temporals.

A l’augmentar l’atur obligat (acomiadaments) i augmentar el nombre de persones parades de llarga durada (més de 2 anys) i ser limitades en el temps les prestacions d’atur (2 anys per a les contributives i el subsidi a 6 mesos), cada vegada augmenten més les persones que no perceben cap prestació, arribant la cobertura de prestacions solament al 64,05% de la població parada, trobant-nos en la paradoxa que ha descendit en 7 punts aquesta cobertura respecte al 2007, i en canvi, s’han incrementat els desocupats en 4 milions des de l’inici de la “crisi-estafa”.

Llegir més »

Aturem els pressupostos antisocials

ATUREM ELS PRESSUPOSTOS ANTISOCIALS
NO PAGAREM EL SEU DEUTE

Les Secretaries d´Acció Social, Gènere i Sindical fem una convocatòria de Sindicats, Federacions, Seccions Sindicals i Afiliats del sector públic per posar en comú l´efecte de les retallades pressupostàries en el sector públic i poder establir les bases de una coordinació en un pla de lluita el mes comú possible que s’acordi en cadascú dels corresponents sindicats.

Llegir més »

El Govern del PP deixa sense prestació d’atur per a majors de 55 anys als més grans de 61 anys

L’executiu del PP ha enviat unes instruccions, a través del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SPEE), en les que ordena que a partir de dilluns la prestació d’atur per parats majors de 55 anys es deixi de cobrar quan el perceptor arribi als 61 anys. Es tracta de l’aplicació d’un decret del Govern que obliga als perceptors d’aquest subsidi jubilar-se així que puguin, pel que en les instruccions, l’SPEE informa que s’haurà de retirar la prestació “així que el treballador pugui accedir a la pensió contributiva de jubilació, en qualsevol de les seves modalitats”. I per aclarir dubtes afegeix que si no es pot determinar la seva primera edat de jubilació “es posarà com a data final del dret aquella en el que el treballador compleixi l’edat de 61 anys”, segons informacions publicadespel diari El Mundo.

Llegir més »
Cartell 25M Bcn
agenda

Primavera: Dones i Treballs. Jornades Feministes Estacionals el 25 de maig a Barcelona, organitzades per Dones Llibertàries

DONES LLIBERTÀRIES de CGT Catalunya convoquem:

Primavera: Dones i Treballs. Jornades Feministes Estacionals

Dissabte 25 de maig als locals de la CGT, Via Laietana 18, 9a planta, Barcelona.

– Mati 11:00-14:00

– Dones i treballs
Presentació Núria Bazaga

Dona i sindicat:
* Chelo Tornero, que explicarà la Campanya “Prohibit ser mare a Caprabo”.

Llegir més »
Atur

Un informe remès per Ocupació advoca per endarrerir l’edat de jubilació i nova fórmula de càlcul de les pensions

Un informe remès per Ocupació advoca per endarrerir l’edat de jubilació

També proposa apujar el temps per cobrar la pensió màxima i canviar el vincle amb l’IPC

Les mesures entren en les possibles conseqüències de la revisió del factor de sostenibilitat
I ara arriba la gran reforma de pensions

Data de caducitat per a les prejubilacions

– Informe sobre el factor de sostenibilitat

El Govern ha creat un grup d’experts perquè l’ajudi a definir la gran reforma de pensions que s’acosta: la creació del factor de sostenibilitat. Però més enllà del que diguin aquesta dotzena de savis, l’Executiu té clars diversos conceptes. Primer pretén que afecti tots els jubilats, presents i futurs, segon, sap els canvis que vol i la seva adreça: augmentar l’edat de jubilació-planteja la possibilitat que vagi més enllà dels 67 anys després de 2027 -, deslligar la marxa de les pensions de l’IPC i exigir més temps cotitzat per cobrar la totalitat de la pensió. Poques opcions més caben quan es parla de crear una fórmula automàtica que s’ajusti els paràmetres bàsics d’un sistema de pensions, l’anomenat factor de sostenibilitat. Potser una, pujar els ingressos, és a dir, més cotitzacions. Però el mateix document de la Seguretat Social que apunta les línies a seguir descarta aquesta última.

Llegir més »
Atur

El PP aconsegueix 6.202.700 persones aturades gràcies a les seves reformes

La taxa d’atur s’incrementa 1,14 punts, fins al 27,16% i afecta ràcticament a totes les comunitats autònomes.

En el dia d’ahir han sortit les demolidores xifres d’atur existents a l’estat espanyol llançant 1 milió més de persones a l’atur des del començament del govern del PP i va assolir els 6.202.700, xifra històrica, demolidora i dramàtica.

Llegir més »
Atur

L’atur a Catalunya creix fins a les 902.300 persones, segons dades de l’EPA del primer trimestre de 2013, i la taxa se situa en el 24,53%

L’atur a Catalunya ha crescut en 17.100 persones durant el primer trimestre del 2013 fins a arribar a un total de 902.300 desocupats, xifra que suposa un augment de l’1,94% i que situa la taxa d’atur en el 24,53%, segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) fetes públiques aquest dijous 25 d’abril per l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Llegir més »
Cartell marxa drets socials Garraf
agenda

El 14 d’abril l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf ha organitzat la “Marxa pels drets socials, contra les retallades i la corrupció”

El proper diumenge 14 d’abril l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf ha organitzat la “Marxa perquè marxin, pels drets socials, contra les retallades i la corrupció”. La marxa sortirà a les 10h de Sitges (cap de la Vila) i anirà fins a Vilanova, passant per Ribes i les Roquetes.

Es tracta d’una caminada popular reivindicativa en la que es vol visualitzar els diferents conflictes laborals, les situacions de desigualtat i les conseqüències que les polítiques neoliberals i de retallades que ens han portat a la pèrdua de drets socialsi a la precarietat.

Llegir més »
Atur

Tres milions de persones en pobresa extrema a l´Estat espanyol

La crisi i les retallades estan colpejant amb tal duresa a la societat espanyola que les rendes s’han desplomat a nivells de fa deu anys. Ja hi ha tres milions de persones en una situació de pobresa extrema, l’avantsala de l’exclusió. I la capacitat adquisitiva, 18.500 euros de mitjana per espanyol el 2012, és inferior a la de l’any 2001. Els detalls d’aquest retrocés els va presentar ahir Càritasen un informe que parla d’una dècada perduda.

Llegir més »
Atur

Més de 200.000 joves de l’Estat espanyol, convertits en exiliats econòmics

“Si acabes una carrera aquí tens tres sortides: per terra, mar i aire”. Aquest missatge, escrit sobre un cartró i exhibit en una de les primeres manifestacions del 15M, resumeix perfectament el sentir de molts dels titulats universitaris que s’han cansat de no trobar treball, i molt menys un d’acord a la seva qualificació, dintre de les fronteres de l’Estat espanyol.

Les estadístiques d’atur juvenil d’aquest segment són contundents. Actualment, 374.600 joves (de fins a 29 anys) amb formació superior es troben en l’atur. En 2008, els joves en aquesta mateixa situació eren 178.200. I no ha crescut la població en la mateixa proporció.

Estudiem per sobre de les nostres possibilitats? Per a Ignacio Álvarez, economista de Econonuestra, no és així. “El problema no és que la gent estudiï massa i que els joves accedeixin a titulacions universitàries, el problema és l’estructura productiva que ha tingut en les últimes dues dècades la nostra economia, que demandava ocupacions de molt baixa qualificació i baixos salaris durant aquest període”. Fins i tot per a ocupacions per a les quals no era necessària qualificació, accedia abans qui major qualificació tingués, resumeix Álvarez, “com l’accés es privilegiava, a major educació, major accés”.

El 91% de l’ocupació destruïda en els últims quatre anys ha estat de llocs de treball que ocupaven menors de 35 anys, tal com publica l’Enquesta de Població Activa (EPA). El 57,6% dels menors de 25 anys que busca treball no en troba, el que segueix suposant la dada d’atur juvenil més alta de la UE, segons Eurostat. A més, dels que tenen treball en aquesta franja d’edat, un 61,7% té un contracte temporal.

Tradicionalment l’atur juvenil ha estat superior a l’atur total. Per a Ignacio Álvarez, “és una qüestió estructural, que té a veure amb el tipus de model productiu i amb la realitat demogràfica”, encara que matisa que “hi ha un component normatiu legal que ha fet que això s’accentuï amb els anys”. No obstant això, el que sí és una novetat respecte a la sèrie històrica és que la població jove s’està veient afectada per l’atur de llarga durada, ja que un 40% dels joves parats en 2012 es troben en aquesta situació. La incapacitat d’aquest grup per a assolir la independència econòmica a causa de la inestabilitat contractual i els baixos salaris ha aprofundit la desigualtat i la pobresa. El 38% dels 11,6 milions de persones en situació de pobresa o en risc de caure en ella té entre 18 i 35 anys, segons dades de la Xarxa contra la Pobresa i l’Exclusió Social.

Plans d’ocupació

Amb aquest panorama, el 28 de febrer, els 27 ministres europeus de Treball van establir l’acord “polític” de fixar per al pròxim any la garantia que qualsevol menor de 25 anys rebi una oferta d’ocupació “de bona qualitat”, un aprenentatge o pràctiques que li permetin incorporar-se al mercat laboral als quatre mesos d’haver abandonat el sistema educatiu o haver deixat el seu anterior lloc. Es tracta d’una recomanació i no un acord vinculant, el que no ha impedit a la Ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, afirmar que tenim “els deures fets” per a aplicar la “garantia juvenil”, gràcies a la recentment aprovada Estrategia de Emprendimiento y Empleo.

Aquesta mesura, aprovada via Reial decret el 22 de febrer, se centra a bonificar les quotes de la Seguretat Social a les empreses que contractin menors de 30 anys sense experiència laboral prèvia sota la fórmula del contracte a temps parcial amb vinculació a la formació. El Govern es va comprometre a destinar 3.500 milions d’euros en els pròxims quatre anys (un 30% d’aquesta quantitat procedirà del Fons Social Europeu), dels quals fins a la data només estan pressupostats 1.750 milions.

Per a Adoración Guamán, professora de Dret en la Universitat de València, aquesta bateria de reformes “ens duu a una situació en la qual una persona quan compleix els 16 anys pot entrar en una dinàmica d’encadenament contractual que li dugui fins als 30 anys enganxant contracte formatiu darrere de contracte formatiu i després fins i tot contracte en pràctiques”, la qual cosa suposa una precarietat contínua, ja que, com explica Guamán, “els contractes de formació i aprenentatge tenen un salari menor que el fixat per conveni perquè la seva jornada té una part que es dedica a la formació i altra al treball efectiu en l’empresa, i aquesta formació pot impartir-se allí, pel que és difícilment controlable que siguin hores de formació i no de treball”.

En els contractes en pràctiques, per als quals es requereix haver arribat a alguna titulació, universitària o no, es permet que aquest títol s’hagi obtingut pel contracte anterior de formació i aprenentatge, és a dir, “s’elimina l’àmbit de temps entre la teva finalització dels estudis que donava dret al contracte en pràctiques, el que vol dir que mentre siguis menor de 30 anys podran dir que estàs posant en pràctica estudis adquirits”, explica Guamán. Fins als 30 és possible ser contractat com becari encara que s’acabi la carrera als 21 o el mòdul als18.

Llegir més »
Atur

Contra l’atur: Ocupa l’empresa. Autogestió!

Davant de les 6 milions de persones expulsades del món del treball, als gairebé 2 milions de famílies sense cap tipus d’ingressos, a les retallades socials, laborals i de les llibertats públiques, enfront d’un sistema corrupte, injust i desigual, enfront del robatori generalitzat de les arques públiques per part de la classe política i la patronal al tancar empreses, la CGT passa a l’acció amb la proposta “Contra l’atur, Ocupa l’empresa. Autogestió”.

En la CGT, creiem que és l’hora que el conjunt de la classe treballadora i de les persones que aquí vivim donem un salt cap a endavant en les nostres propostes i plantejaments a partir de la necessitat de repartir la Riquesa i el Treball.

Per a revertir la situació d’emergència social que el conjunt de la població sofrim, des de la CGT, plantegem una exigències senzilles i clares:

– Qualsevol empresa abans de ser tancada s’ha de possibilitar la seva cessió en usdefruit al col·lectiu de treballadors i treballadores disposat a fer-se càrrec de la mateixa, de la seva viabilitat i producció, amb ajuda pública per al seu reflotament i assessorament. (Acords del XVI Congrés de la CGT).

– Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l’empresa i fomentaran mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També establiran els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció (Art. 129.2 de la constitució de 1978).

Recordem que actualment, l’ocupació s’està creant gràcies a que els i les treballadores acceptem la baixada de salaris per a impedir acomiadaments. Si som les i els treballadors qui estem creant ocupació amb els nostres diners, hauríem d’exigir la propietat de l’empresa que ens correspongui.

En aquest context de crisi/estafa, des de la CGT, exigim que els diners públics serveixin per a ajudar a les i els treballadors, a la població més desfavorida, per a seguir mantenint l’ocupació i no per a tancar empreses, ni per a rescatar a la banca o pagar un deute il·legítim.

Des de la CGT animem a la classe treballadora a passar a l’acció, a no acceptar amb resignació el tancament de més empreses ni més ERO, i fem una crida a quedar-nos amb les empreses, una crida a participar en aquest procés d’autogestió cooperativa i reivindicativa.

Pels nostres drets … … Contra l’atur, Ocupa l’empresa. Autogestió!

Llegir més »
Radiografia de la pobresa a l'Estat espanyol
Atur

Pobresa al cor del sistema

Podem parlar d’un Estat democràtic quan més de mig milió de persones no tenen dret de gaudir d’una vida digna? Quan una de cada cinc persones lluita cada dia per menjar o per dormir? Quan una de cada tres ancianes ha de convertir l’economia domèstica en un trencaclosques per arribar a final de mes? Quan centenars de persones malviuen en assentaments i una de cada tres aturades no cobra la prestació? Davant el buit i la manca d’expectatives, la societat civil té molts reptes i també moltes cosesa dir.

Llegir més »
Cartell programa curs
agenda

Curs de formació sobre la Renda Bàsica de les Iguals, el 20 i 21 d’abril a Madrid

Curs de Formació Confederal sobre RENDA BÀSICA DE LES IGUALS, que tindrà lloc a Madrid els dies 20 i 21 d’abril de 2013.

LLOC: Local Comitè General de RENFE, Atocha, Av. Ciutat de Barcelona nº10, soterrani 2n.

El curs està dirigit a tota la CGT i respon al desenvolupament de l’acord del Congrés de Màlaga segons el qual la Renda Bàsica és un instrument més de transformació social.

Demanem a totes les Confederacions Territorials, Federacions d’Indústria i Sindicats que feu un esforç per a assistir i facilitar l’assistència de l’afiliació al curs.

Escola de Formació Confederal “Eladio Villanueva”

Programa

– Dissabte 20 d’abril

10h. Presentació de les Jornades (CGT i Baladre)

10.30h. Ponència “Del repartiment del treball al repartiment de la renda” (Oscar Jurado, Baladre)

11.30h. Ponència “La Renda Bàsica de les Iguals com a proposta anticapitalista” (Manolo Sáez, Baladre).

Llegir més »