Govern, Empresaris i els sindicats UGT-CCOO es reunien el passat 18 de març de 2014 i signaven una declaració conjunta, on les tres parts declaren “impulsar el diàleg social per a afavorir el canvi de cicle econòmic, la creació d’ocupació i la cohesió social”.
Resulta poc sorprenent aquesta declaració conjunta a tres, amb excepció de la data, que encara és menys sorprenent, doncs és un calc mimètic de la quevénen realitzant els “agents socials” amb els diferents governs de torn (bé del PP, bé del PSOE) al llarg d’aquesta trista història social laboral de no ruptura, des de 1977.
La declaració de 18 de març de 2014, és una còpia literal de la que van realitzar en el 2004, llevat de que en aquesta ha caigut allò de l’ocupació “estable” i, davant la barbàrie i destrossa del mercat laboral, amb taxes d’atur sobrepassant el 26% de la població activa i més de 6.000.000 milions de desocupats i desocupades, ara solament declaren que impulsen el diàleg social “per a afavorir el canvi de cicle econòmic, la creació d’ocupació i la cohesió social”.
Recordem la seva declaració del 8 de juliol de 2004: “Les organitzacions sindicals CC.OO. i UGT i les empresarials CEOE i CEPYME signen amb el President del Govern una Declaració en la qual les parts es comprometen a enfortir el diàleg social i a treballar per a arribar a acords que afavoreixin “la competitivitat, l’ocupació estable i la cohesió social”, és a dir el Pacte Social per la Competitivitat.
Aquesta concertació social, es mantindrà durant tota la primera legislatura del PSOE, del 2004 fins al 2008 i, tant en polítiques laborals[1], com en polítiques socials, es legisla des del consens i la pau social.
La crisi econòmica i social, comporta un desencontre entre els Sindicats CC.OO i UGT i, la resta dels agents que conformaven el Diàleg Social i la taula es trenca, amb la publicació de la Llei 35/2010 de Reforma Laboral i la posterior Vaga General del 29 de setembre 2010. Immediatament a aquesta vaga, els Sindicats CC.OO i UGT, creen les bases per a reprendre la Taula del Diàleg Social, tant amb la nova Representació Patronal, com amb “el nou” ministre de Treball del govern PSOE.
El 2 de febrer de 2011se signa l’Acord “Social i Econòmic per al creixement, l’ocupació i la garantia de les pensions” i, dóna lloc a la Llei 27/2011, el major atac als nostres sistemes públics de Pensions.
Poc abans del “decretazo” de Reforma Laboral de febrer de 2012 del PP, els “agents socials”, CEOE, CEPYME i CC.OO i UGT, signen el II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, el qual solament tenia un objectiu: empobrir a les classes assalariades sobre la base de la devaluació generalitzada de les rendes salarials i, vaja si ho han aconseguit.
Obrir una tramposa i miserable via alternativa a la ruïna i barbàrie que les polítiques de concertació social han causat en els sistemes de relacions laborals i de seguretat social, alhora que en les polítiques socials (sanitat, educació, béns públics), altra vegada sobre la base del “creixement econòmic” (ara transvestit de canvi “de cicle econòmic) i aquest sustentant sobre la competitivitat, no és sinó voler permanentitzar un model social i econòmic d’empobriment i desigualtat social i inviable per les seves conseqüències en el medi ambient i en les relacions socials.
La concertació social en temps de crisi sistèmica, només serveix per a embridar a les classes assalariades i garantir la taxa de guany del capital.
Al llarg dels últims 30 anys, els models de relacions laborals consensuats i concertats, han influenciat directament en les condicions d’ocupació o treball, i especialment, han servit com elements de disciplina en les classes assalariades.
Els canvis legislatius, les Reformes Laborals i les condicions de treball, han estat sotmeses a tres dècades de modificacions, acabant amb la supremacia del contracte indefinit sobre el temporal i constituint la llibertat absoluta del Capital de disposar del contracte de treball (acomiadament lliure), com l’única i última ràtio de l’economia i l’interès públic, alhora que s’ha destruït el poder obrer al buidar el dret a la negociació col·lectiva.
El xantatge al com se sotmet de nou a les persones assalariades, mostra el grau de miserabilitat de governs, empresaris i “sindicats sense principis ni dignitat”, quan milions de treballadors i treballadores, en qualssevol de les seves condicions: desocupat/da, desnonat/da, estafat/da, robat/da o retallat/da, han sortit al carrer i han dit que el conflicte, és a dir, la lluita, és l’únic camí i l’alternativa real a altre model social i econòmic, sobre la base del repartiment del treball i la riquesa i la garantia dels béns públics essencials per a tots i totes.
La CGT treballa, coopera i lluita, amb la majoria social perquè les persones unifiquem les lluites i siguem capaces de parar-los amb una VAGA GENERAL laboral i social.
