Des dels temps de Felipe González fins als nostres dies, tots els governs i tots els grans partits (els que realment pinten una mica a l’hora de manejar els recursos públics) s’han vist esquitxats per tants casos de corrupció que la llista ens ocuparia més espai del que disposem.
Les estafes i corrupteles descobertes (segurament hi ha moltes més que no han sortit a la llum) han tingut com inculpats a polítics del PSOE, del PP, de CIU, del PNB, de CC i en nivells més modestos d’IU o dels aparells sindicals d’UGT i CCOO.
Però tampoc s’han lliurat de l’escàndol altres institucions tan respectables, en aparença, com l’Església, les Forces Armades, la Justícia o la Corona. I és que, a l’hora de gestionar els diners aliens, no hi ha grans diferències entre polítics que es defineixen d’esquerres o dretes, espanyolistes o separatistes, laics o seglars: el que compta és veure quant es pot trincar i com pots beneficiar a familiars i amics.
Per descomptat que sabem que en la base d’aquestes organitzacions hi ha gent honrada que es mou per idees (amb les que podem discrepar, segurament) i no per interessos personals. El que estem assenyalant amb fàstic és el fangar en que es revolquen en els últims temps les castes dirigents.
Encara que en la tumultuosa història espanyola la corrupció ve de molt lluny, la veritat és que en aquesta última etapa amb el PP s’estan depassant totes les fites anteriors; tant la xifra de corruptes com les elevades quantitats dels reiterats saquejos a les arques públiques, demostren que estem davant una colla de xoriços difícil de reunir en qualsevol altre temps o lloc.
No hi ha diners del contribuent que no estigui en perill d’acabar en els opacs comptes dels bancs suïssos o en qualsevol paradís fiscal. S’ha saquejat amb absoluta desvergonya; des dels pressupostos d’ajuda a països empobrits a les partides per a serveis socials, els subsidis a desocupats o les subvencions europees per al camp.
La societat assisteix, entre atònita i indignada, a la successió de casos i noms il·lustres que van omplint el llibre marró de la infàmia, del gendre del Rei al cap dels jutges, passant per alts càrrecs de totes les administracions, presidents de la patronal o d’aquests bancs que ja ens han costat al voltant de 450.000 milions d’euros, no hi ha racó de la vida política i econòmica on no sigui necessari entrar amb el nastapat.
