Popularment, la paraula anarquia s’associa a desordre, caos, destrucció… i és evident que una de les accepcions del mot és precisament la que definirien aquestes tres paraules juntes, una accepció que malgrat ser majoritària no té res a veure, precisament, amb la definició que caldria utilitzar per referir-nos a l’anarquia com a objectiu polític de les les ideologies que sota el nom singular d’anarquisme s’han desenvolupat en el nostre món almenys des que Pierre-Joseph Proudhon es va definir com a anarquista en el seu assaig “Què és la propietat?”

La paraula anarquia (del grec ἀναρχία) i el seu sinònim acràcia, serveix per designar aquelles situacions on es dóna l’absència d’Estat, de l’aparell jurídic i administratiu en qui recau l’exercici del monopoli de la força per tal de mantenir l’ordre social existent que, pels anarquistes, és profundament autoritari, classista i insolidari. Són aquests tres, precisament, els contraprincipis de la Revolució Francesa (basada en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat), un dels moviments que des de l’anarquisme es reivindica com a seminal junt amb la Comuna de París, el 1871.