Coordinació del Catalunya

La crisi d’Estat que representa la sentència de l’Estatut s’emmarca en un context de contradiccions internacionals del propi sistema capitalista, ja que el Canadà, la Xina i el Japó s’oposen a l’establiment de tasses en el mercat financer mentre Obama en el decurs de la reunió a Toronto del G-20 va alertar davant la retirada massa aviat de les mesures d’estímul, puix la Unió Europea dóna suport a la tesí de Berlín de retallades socials, deixant de banda el keynesianisme per intentar un reforçament fiscal.

Davant el desastre polític del procés autonomista del Principat, dit Comunitat Autonòmica de Catalunya, la burgesia nacional catalana s’espanta i en comptes de complir el seu paper històric de revolució nacional burgesa, en paraules de Soler Tura (‘Catalanisme i revolució burgesa’), i complir al peu de la lletra el seu paper històric d’emancipació nacional, en canvi, opta per la salvaguarda de l’Estat capitalista espanyol i el superat mercat interior peninsular a partir del pacte amb Montilla en el sopar del dilluns 28 de juny a la casa dels Canonges on es va acordar fermament apagar la flama sobiranista i evitar un aquelarre independentista, en paraules de Duran Lleida, tot plegat per evitar el gir polític i social en un procés bakuninista d’autodeterminació global vers una independència de fet dins de la necessària transformació social autogestionària sota la direcció del subjecte revolucionari històric del proletariat militant, propi d’unes masses espoliades, oprimides i explotades, que en el seu temps va comprendre Andreu Nin en els seus escrits sobre el fet nacional català i la lluita de classes.

Aquest pla B del cenacle de la casa dels Canonges i que està assumint Montilla, el PSC-PSOE, la coalició ICV-EUiA i la federació CiU, deixant de banda la demagògia oportunista de Puigcercós, dóna raó a l’antic anàlisi del company Salvador Seguí, quan un temps abans d’ésser assassinat pels pistolers de la burgesia nacional catalana, va afirmar a Madrid que el proletariat de Catalunya no tenis cap mena de temor a la independència nacional, al contrari, que era la burgesia catalanista la classe que anava sempre a recórrer a l’exèrcit per mantenir el domini de l’Estat capitalista espanyol. Cal recordar la polèmica que fa uns anys va originar l’opinió de Julio Anguita sobre el fet que la burgesia catalana era històricament la pitjor d’Europa, cosa que va originar, entre altres coses, la ruptura entre Iniciativa i Esquerra Unida i entre el PSUC històric i el PSUC Viu.

D’aquest pla B de la Generalitat en tenim proves i Salvador Cuní escenifica aquest plantejament amb el desprestigi per televisió de l’encapçalament de la manifestació del dissabte 10 de juliol amb la pancarta decidida per Òmnium Cultural i un seguit d’entitats culturals i col·lectius diversos. El mateix dilluns de la sentència de l’Estatut, Pepet Montilla, dit ‘el guerriller’ en el seu temps de jove stalinista en les files del PCE (i), havia convocat un cenacle burgès a la casa dels Canonges. Aquest sopar dels representants de la burgesia nacional catalana amb Montilla va servir per pactar la manera de restablir ponts amb l’Estat capitalista espanyol i mirar la manera d’impedir un aquelarre independentista a causa de la rauxa incontrolada de les masses emprenyades i ofeses, cosa, que a la pràctica, desactiva qualsevol procés burgès d’Estat català en la Unió Europea, però, en canvi, genera contradiccions de classe hegemònica que obren el camí vers l’estratègia bakuninista d’un procés socialista revolucionari de masses. La burgesia nacional catalana s’apunta al discurs del PSOE.

D’aquesta manera es va constituir un cenacle burgès davant la sentència el mateix vespre del 28 de juny. Desconeixem si algun dels homes del cenacle de la casa dels Canonges haurà llegit alguna vegada ‘España invertebrada’ de José Ortega y Gasset, que fent de profeta d’Estat va escriure el seu malestar psíquic davant un possible fi de la unitat territorial peninsular del Regne d’Espanya. Segons Ortega y Gasset, la decadència imperial i la desintegració espanyola comença en temps del regnat de la Casa d’Àustria, quan a finals del segle XVI l’emperador va perdre el domini dels Països Baixos i del Ducat de Milà encara que en aquest any 1580 era amo y senyor de les terres d’Amèrica. Però Felip II va integrar Portugal al seu regne fins el procés d’independència de desembre de 1640 i el posterior tractat de Lisboa de 1668, però Catalunya perdia la seva independència i el tractat del Pirineu donava la Catalunya Nord al rei de França. El domini peninsular tornava a desprendre’s de la seva banda sud-oest. Seguidament, segons Ortega, a principis del segle XIX el Regne espanyol perdia les seves gran colònies americanes i a finals d’aquest segle es desprenien les colònies menors americanes i les Filipines. El Regne quedava pràcticament reduït a les terres de la península Ibèrica i dos arxipèlags. Finalment, en el pamflet Ortega es preguntava si el fet de desprendre’s