La Federació de Sindicats de la Indústria Metal·lúrgica (FESIM-CGT), davant la situació que travessa la indústria en general i el metall en particular, manifesta davant l’opinió pública, les conclusions del debat produït entre les seccions sindicals del sector:
– Durant el període 2004-2008, mentre els beneficis de les empreses del metall han tingut un creixement anual d’un 12% de mitjana, els salaris i les condicions de treball han sofert un clar empitjorament. Segons l’OCDE els salaris han decrescut en un 5% en aquest mateix període.
– Les multinacionals del sector han estat punta de llança en les polítiques de deslocalització d’empreses a pesar de tenir immensos beneficis, demostrant que no tenen prou amb aquests beneficis sinó que han d’aconseguir el màxim encara que sigui a costa de deixar en l’atur a centenars o milers de famílies.
– El xantatge del tancament de les empreses que signifiquen les deslocalitzacions, ha aconseguit una rebaixa de condicions de les plantilles afectades i un efecte “dissuasori” a la resta, on els sindicats majoritaris han anat signant acords clarament regressius. Aquests sindicats s’han negat a unificar les lluites de les empreses en conflicte excusant-se en una resistència empresa a empresa que s’ha demostrat totalment inoperant.
– La baixada de vendes de l’automòbil ha estat la causa central per la qual el sector del metall ha situat centenars d’ERO en els anys 2008/2009. Les empreses constructores han presentat expedients, majoritàriament temporals, però que repercuteixen a les empreses proveïdores, contractes i subcontrates del sector del metall de manera més traumàtica. D’aquesta manera plantilles que multipliquen per quatre o cinc vegades a les empreses matrius però que tenen unes condicions molt més precàries sofreixen greus conseqüències i són excloses ràpidament, fins i tot de les prestacions de l’atur.
– I no podem oblidar les repercussions d’aquest sector tan important, en la resta de la societat. Milers de petites empreses, botigues o petits comerços es queden sense un sustent quan els treballadors no tenim capacitat de consum. Això s’està produint ja, en àmplies zones dels barris obrers.
– La tímida resposta dels sindicats majoritaris no ha escoltat la nostra proposta d’una Vaga General, qüestió aquesta que des de CGT valorem com la resposta necessària a la situació que travessem i al que pot venir en el futur proper, de seguir les dades econòmiques en la línia dels últims mesos.
És evident que els costos laborals no són els causants dels problemes del mercat. L’evolució històrica del sector reflecteix unes rendibilitats i beneficis molt alts. A més, les productivitats dels treballadors/es del sector són de les majors del món, reconegudes en els informes de les autoritats i pels consultors privats.
La crisi actual és producte de les turbulències financeres dels últims anys que tenen l’origen en una economia convertida en un “casino” on s’aposta a veure qui “roba més i millor” sense que les suposades autoritats mundials i estatals facin gres referent a això. Els gurus del sistema s’han obstinat a convèncer a la població que el millor futur passava per un incontrolable consumisme i per la desregulació absoluta de controls sobre uns capitals que segueixen traslladant-se globalment.
Les polítiques desreguladores i de flexibilitat adoptades per empreses, multinacionals, i els governs que els donen suport, sumades a l’increment dels tipus d’interès des del Banc Central Europeu, han generat un empitjorament de les condicions d’ocupació, amb sous per sota d’una renda acceptable en el mercat actual, que ha dut a grans capes de la població a retenir el consum quan s’han produït les primeres alarmes de crisis econòmiques.
Per a la FESIM-CGT l’actual crisi no és només una crisi financera, aquesta és una crisi de salaris i condicions socials, les dobles escales salarials en convenis, les rebaixes de sou a canvi de “reestructuracions salvadores” o per a impedir noves deslocalitzacions, han generat una pèrdua important de la capacitat de consum. Si a això sumem les hipoteques, els préstecs i els increments de l’IPC, està clar que ens han rebaixat el nostre nivell de vida.
Avui podem assegurar que el mite de la competitivitat que ens ha intentat vendre el capitalisme, ha estat un total engany i la pitjor mentida en la qual han caigut els sindicats majoritaris creient-se i assumint aquesta qüestió. Desgraciadament per a la societat actual, teníem raó la CGT quan lluitàvem i negàvem que acceptar pitjors condicions ens asseguraria el futur i l’estabilitat laboral.
En tot cas les Direccions sindicals majoritàries s’han excusat fins a ara en una classe obrera a la defensiva i que, sobretot en les capes més joves, no tenen ni experiència ni voluntat de lluita. Però aquesta excusa no justifica res, ells han estat uns dels culpables de la degeneració de la consciència de classe amb els pactes socials regressius, les renúncies a la mobilització i sobretot amb l’acceptació de polítiques clientelistes en matèria de contractació i de prebendes individuals.
El fet significatiu de tancament concursal a Esteban Ikeda (proveïdor de Nissan a Catalunya) on s’han tancat els treballadors i sindicats per a defensar els seus llocs de treball, demostra la situació a la qual ens enfrontem en el curt termini: centenars de milers de treballadors poden augmentar, encara més, les llistes de l’atur. La lògica duu a pensar que més tard o més d’hora, tots els sindicats estem obligats a canviar d’estratègia i assumir que la defensa del teixit industrial passa per una mobilització general, en el carrer i unificant les lluites per a obligar a empreses i governs a reaccionar.
Aquest és el plantejament que volem transmetre al conjunt dels treballadors/es del metall i als delegats i militants de tots els sindicats:
– Hem de mobilitzar-nos contra els expedients i tancaments d’empreses, de manera unitària, ferma i no cedint als xantatges de les empreses.
– Amb manifestacions en el carrer, però sobretot amb una actitud ferma de tots els sindicats contra els ERO i a favor de negociacions col·lectives a favor de les plantilles.
– Cal anar cap a una mobilització general, vaga o atur, que obligui a la patronal del sector i als Governs Central i Autonòmics a buscar solucions que mantinguin l’ocupació i obrin una solució per al futur de la indústria.
– I plantegem una reivindicació elemental en aquests moments: si no hi ha treball REDUÏM LA JORNADA A LES 35 HORES, SENSE REDUCCIÓ DE SALARI.
EN DEFENSA DELS LLOCS DE TREBALL A LA INDÚSTRIA: MOBILITZACIÓ I VAGA GENERAL
FESIM-CGT
www.cgt.es/fesim/
