Dintre d’un parell de setmanes es complirà el tercer aniversari del 15M, aquell moment en que va semblar que les contradiccions posaven al sistema contra les cordes. El moviment es va fargar en una campanya electoral –“avorrida i previ­sible”, assenyala Carlos Taibo–, que és, justament ara, el primer que se’ns acosta en el panorama polític. Existeix alguna possibilitat de que vegem repetir-se un fenomen similar?

Si és per motius, ara n’hi ha molts més, i més gruixuts, que fa tres anys: parlem de retallades criminals en polítiques públiques, d’aprofundiment en el neoliberalisme, d’una fúria normativista armada de contrarreformes amb les quals es pretén reactualitzar aque­lla amenaça que llançava Alfonso Guerra després de la primera victòria socia­lista: “A Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir”. Que en les seves veleitats d’alquimista social el Partit Popular rebi suports puntuals, però vitals, del PSOE i dels sindicats oficialistes –amén, per descomptat, del poder empresarial o l’Església– no és sorprenent: es tracta de la Unió Sagrada de les forces vives pel manteniment de l’estabilitat institucional que precisen totes elles per a garantir la seva pròpia supervivència.

Però no es veu una resposta popular a l’altura del desafiament. El significat dels escassos episodis positius, amb la lluita veïnal de Gamonal al capdavant, es restringeix al sentit de resistència: podrien repetir­-se un, deu i fins a mil Ga­monals sense que la situació política es revertís. Uns altres, com els incidents esdevinguts després de les Marxes de la Digni­tat a Madrid, senzillament revelen el grau de desesperació existent. De totes maneres, els carrers no poden ser reduïts al paper d’escenari de la confrontació social. Han de demostrar també que són capaces de construir una alternativa enfront de la “Unió Sa­gra­da”.

A diferència de l’estratègia adoptada el 2011, avui dia s’ha posat l’èmfasi en la participació electoral. S’estigui d’acord o no amb ella, tot pas hauria d’estar orientat per un guió acordat prèviament. I és precisament aquí on es nota la falta d’uns espais de contrapoder com àmbit de decisió: d’assemblees populars que actuïn com mecanismes per a l’estructuració organitzativa i l’avanç qualitatiu d’un moviment polític i social. Un dels millors ensenyaments del 15M és la importància de teixir una xarxa de múltiples assemblees locals i veïnals, però el principal repte segueix sent aconseguir potenciar en cada lloc un necessari gir al local que permeti representar les inquietuds de la població.

Encara que tot això pugui semblar un panorama ideal, no implica que sigui utòpic o fantasiós. El desig manifestat per les Marxes de la Dignitat de quedar-se a acampar a Madrid per un temps indefinit respon a aquest interès de vehicular solucions al marge d’unes institucions summament copades.

A tres anys del 15M ha arribat altra vegada l’ocasió per a les assemblees. En aquesta ocasió, no obstant això, resultaria contraproduent tornar als programes regeneracionistes i a les crides a la voluntat de la classe política. És l’hora de passar a un protagonisme polític –que no s’hauria d’identificar amb l’institucional– que es caracteritzi per la seva capacitat de pressió. Seria també el moment d’abandonar les querelles cainites que tant ens caracteritzen, sempre que es ­respectessin uns objectius comuns. Encara que el vell adagi “quant pitjor, millor” no és cert, sí cal reconèixer que l’experiència, els errors i les dificultats sobrevingudes pel context poden contribuir a temperar un moviment. Mai sabem quan pot esclatar l’espurna: esperem que en aquells dies hàgim aprèsuna mica.