A l’estiu de 2012, Forbes va col·locar a l’empresari gallec Amancio Ortega com propietari d’una de les tres majors fortunes del món. La notícia va ser motiu d’orgull per a molts espanyols i espanyoles, que justifiquen la bona estrella del senyor Ortega repetint la lletania que han llegit en algun dels periòdics: es tracta d’un “empresari fet a si mateix” que recull els fruits d’haver treballat molt durant dècades. Però els mitjans majoritaris obliden a les costureres gallegues que durant dècades han aixecat les marques de Inditex treballant molt dur a canvi de salaris més aviat modests. Aquestes obreres, que moltes vegades treballaven en el seu propi domicili i fora de la legalitat, s’han anat quedant sense ocupació a mesura que Zara, Bershka, Stradivarius i la resta de marques d’aquest grup empresarial han subcontractat tallers en països que oferien unes condicions “òptimes per a la indústria de la confecció”.
En els últims cinc anys, els casos d’explotació laboral, persecució sindical i vulneració de la llibertat d’associació s’han succeït a Bangla Desh i Cambotja. Aquests països paguen els salaris més baixos del món: a Bangladesh el salari mig d’una obrera de la confecció se situa al voltant dels 34 euros mensuals, a Cambotja ronda els 60. Encara que aquestes xifres s’ajusten a la llei, tot just arriben per a cobrir els costos d’una nutrició digna. I no s’acaba aquí la llista de denúncies: tallers clandestins en Sao Paulo amb treball esclau, treballadores de la confecció explotades a Tànger, condicions al límit de la legalitat per a les persones que treballen en les botigues del Grup Inditex. Davant aquesta realitat, resulta evident que la fortuna d’Ortega es forja a costa de la precarització i l’empobriment de milers de persones treballadores.
Governs, empreses i mitjans de comunicació ens han fet creure que la internacionalització de les empreses espanyoles comporta el desenvolupament de les economies dels països receptors, ajudant a incrementar el nivell de vida de les persones que allí viuen. Fins i tot s’ha aprofitat la desarticulació de les polítiques públiques d’ajuda “al desenvolupament” per a impulsar a les transnacionals com actors de cooperació. Segons la seva teoria, en els països empobrits les multinacionals generaran un creixement econòmic que al seu torn originarà majors taxes d’ocupació, transferència tecnològica, desenvolupament del teixit local i ingressos per a l’Estat a través del pagament d’impostos.
En la pràctica, les empreses transnacionals vulneren de forma sistemàtica els drets humans, i són un dels principals responsables de l’empobriment de milions de persones en el món. D’això adonen els relators especials de Nacions Unides en drets dels pobles indígenes, habitatge, salut, alimentació o medi ambient, així com la sentència del Tribunal Permanent dels Pobles (Madrid, 2010) que fa referència a les operacions a Amèrica Llatina d’empreses espanyoles com Agbar, BBVA, Santander, Endesa, Gas Natural Fenosa, Repsol i Telefònica.
Pes a Llatinoamèrica
Els resultats operatius d’aquestes corporacions tenen una alta dependència de la regió llatinoamericana: els de Telefònica depenen en un 60% d’Amèrica Llatina; el BBVA rep d’aquesta regió més de la meitat del que guanya. Les companyies de l’Ibex-35 són les que en plena crisi, el 2011, van tributar de mitjana el 11,6% dels seus beneficis i “recomanen” als diferents governs espanyols el rescat de la banca, les reformes laborals i de pensions, la privatització de la sanitat i la fractura del sistema educatiu.
Darrere d’aquesta actitud irresponsable s’ha d’assenyalar als seus propietaris, els accionistes. En 2010, el Banc Santander tenia com principals propietaris a grups financers d’origen nord-americà i europeus que sumaven un 51,35% de les accions. La família Botín posseïx un 0,8% del capital social del banc i, de facto, Emilio Botín actua com representant dels interessos d’aquests capitals internacionals. Prenent com referencia l’estructura accionarial dels deu valors més importants de l’Ibex-35, veiem que com a mínim un 24% del seu capital és propietat d’entitats financeres internacionals no espanyoles.
En el capitalisme espanyol, el poder està concentrat en molt poques mans: 47 persones espanyoles (cinc dones i 42 homes) controlen el 21,2% del poder de decisió dels consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35. El president de La Caixa, Isidre Fainé, és conseller de quatre de les empreses participades per l’entitat: Telefònica, Repsol, Agbar i Abertis.
L’acumulació de capital per part de grans grups empresarials o de persones d’un determinat país no té res que veure amb el benestar de la ciutadania. Més aviat facilita una concentració de poder que permet a les elits globals controlar els espais de decisió política i els mitjans de desinformació de masses, presentant-se com filàntrops benefactors fets a si mateixos mentre segueixen enriquint-se sense límit a costa de l’empobriment i l’explotació de milers d’obreres i obrers en l’Estat espanyol i en el món.
* Article d’Albert Sales i Jesús Carrión publicat a la revista Diagonal.
