Dues imatges poden servir-nos per a anunciar l’actual canvi de fase institucional. Les successives portades del periòdic El Mundo sobre Bárcenas que culminen en la col·lecció de SMS enviats per Mariano Rajoy; i la declaració de Rubalcaba en la qual declara la ruptura amb el govern i demana a Rajoy que dimiteixi, tot això acompanyat amb una possible (si bé tot just anunciada) moció de censura.
En aquest moment és transparent per a qualsevol que el govern, si no tot l’aparell de l’Estat, és una institució-màfia que sosté no només al Partit Popular, amén de la resta de l’arc electoral, sinó també tot un model econòmic lligat directament al boom immobiliari i els seus interessos. Si obrim una mica la mirada i atenem al cas dels ERO andalusos veiem aquest model d’institució-màfia sostingut en aquest cas sobre les ajudes públiques i les xarxes clientelars vinculades al sindicat UGT. Una cosa similar podríem fer amb el cas Palau, etc. Parlar de corrupció com un fenomen particular, aïllat, sense connexió amb les formes de govern dels últims 35 anys i en concret de l’expansió del cicle immobiliari és, simplement, fals. En tots els casos, es tracta de formes de governabilitat apuntalades en el territori i que avui estan sotmeses a la implosió interna i l’assetjament extern.
Aquesta acceleració de la crisi institucional és fruit de, almenys, quatre factors. En primer lloc, la creixent preocupació en les elits del país per a trobar recanvis i noves narratives que siguin capaces de servir a la recomposició dels consensos socials; una capacitat ara per ara arruïnada. El segon és l’enfrontament entre aquestes elits per ocupar un lloc en aquest nou marc narratiu de la “regeneració democràtica”. El tercer té a veure amb la «independència», sempre parcial, de la magistratura, en relació amb les acusacions populars o partidistes així com el paper de determinats jutges i jutgesses. I la quarta i més important, és la pressió constant, creativa i desbordant de la gent en les xarxes i en el carrer sigui en forma de «Envolta el Congrés», sigui mitjançant okupació d’habitatges o escraches, Marees, etc.
D’aquests quatre factors només el que es desenvolupa en els carrers, les xarxes i les places té capacitat real d’impulsar la discussió sobre un nou marc democràtic capaç de superar del règim del 78. Dit d’altra forma, els elements de «regeneració democràtica» que avui es col·loquen damunt de la taula apunten més aviat a un intercanvi de cares dintre d’una mateixa elit. Ens proposen un escenari de control intern de la corrupció on hi haurà, és probable, més transparència, però no habitatge; on els polítics respondran pels seus casos de corrupció, però sense un sistema de sanitat o una educació realment universals i públiques; i, sobretot, on els avanços en termes de democràcia real directa i participada seguiran sent subsidiaris al pagament del deute.
La caiguda de Rajoy, que políticament pot conjugar-se ja en temps passat, és una bona notícia, com ho són tots els moments en els quals el règim polític exposa obertament la seva fragilitat, però la democràcia no està aquí encara. Els seus enemics, l’actual bloc de poder, tractaran d’esquivar-la, una vegada més, accelerant els temps de la recomposició. Més organització social, més pressió de baix cap a dalt, més connexions entre els espais, més desbordament, han estat els elements de tota aquesta fase destituïent.
El que ve ara és el desafiament de la revolució democràtica feta per la gent, des de la gent, sense mediadors, sense tuteles.
Ja hem demostrat que podem. S’acosten temps interessants.
16/07/2013.
Madrilonia
http://madrilonia.org/2013/07/rajoy-cae-la-democracia-no-ha-llegado-todavia/
