Egipte: menys democràcia, menys revolució, menys laïcisme
L’autor, arabista i expert en Orient Pròxim, analitza la marxa enrere en la revolució egípcia, l’escenari polític i social després del recent cop d’estat de l’exèrcit egipci i a qui beneficia.
Acceptant el principi que el procés desencadenat al gener de 2011 en tot el món àrab requereix una llarga durada (i el de que sempre hi ha temps en la Història), hem d’atenir-nos a algun criteri que permeti saber quan hem guanyat o quan hem estat derrotats o, almenys, quan progressem o quan sofrim un revés.
Que la Història no es detingui pot resultar consolador, però no hauria d’induir la il·lusió que sempre progressa cap a millor; per altra banda, que un poble semblant al que va enderrocar a Moubarak hagi enderrocat ara a Mursi no ha de fer creure que tot derrocament, amb independència de l’objectiu i dels mitjans, és una revolució. El cop d’estat contra els Germans Musulmans (GGMM) s’inscriu en un marc de convulsions revolucionari però no per això és necessàriament revolucionari. Franco –cal recordar-lo quan es compleixen 77 anys del “glorioso alzamiento nacional”– va avortar un incipient procés revolucionari a Espanya amb un cop militar. També Pinochet.
Més enllà de la paradoxa que un món dominat per les noves tecnologies produeixi més mobilitzacions físiques que mai (a Egipte, a Turquia, a Madrid, a Brasil), hi ha efectes que podem reconèixer com molt antics i experiències que podem recordar com ja viscudes.
Anomenem-lo o no pel seu nom, el cop d’estat de Al-Sisi només es podria justificar per tres motius. El primer és que fos bo per a la democràcia. Alguns pensem que aquesta mica de democràcia formal conquistada a Egipte des de les places el 2011 significava una ruptura simbòlica i cultural decisiva a l’hora d’obrir desplaçaments interns més radicals en tota la regió.
És difícil entendre de quina manera les mesures clàssiques de tot pronunciament militar contra un Govern civil electe –desaparició de dirigents, detencions indiscriminades, tancament de mitjans de comunicació, assassinat de manifestants– pot ajudar a democratitzar Egipte. Fins i tot si la pragmàtica cúpula dels GGMM cedís a les pressions d’EE UU i es resignés a la seva derrota, a partir d’ara qualsevol convocatòria electoral futura resultarà tan increïble com les de Mubarak.
La legitimitat de les masses, arbitràriament decidida pels militars, deslegitima per a sempre el joc democràtic. Un “Estat d’excepció revolucionari sense revolució”, gestionat per un Exèrcit reaccionari, s’instal·la com nou marc institucional d’una societat profundament desestabilitzada i dividida.
El cop militar es podria justificar també amb la pretensió que, democràtic o no, té –com el de Nasser en 1952– un vessant “progressista” revolucionari. Crec que basten les reaccions d’Aràbia Saudita, EE UU i Israel, així com la composició del nou Govern (format a parts iguals de tecnòcrates i fulul de la dictadura) per a descartar com gairebé patètica aquesta pretensió. Més encara: els que s’aferren al “fons multitudinari” de la intervenció militar per a parlar d’una “segona onada revolucionària”, obliden que tots els efectes que ha generat són més aviat inquietants.
Egipte: menys democràcia, menys revolució, menys laïcisme Llegeix més »
