L’any 2013 ha començat, a França i en la regió del Sahel, al so dels canons. El 11 de gener, el president François Hollande, va enviar urgentment a Mali un cos expedicionari per a detenir un ofensiva jihadista que amenaçava amb abalançar-se sobre Bamako. De manera simultània, a Somàlia, les forces especials franceses llançaven una operació per a intentar rescatar a un agent secret pres com ostatge des de feia tres anys per les milícies islamistes shabab, que va acabar en desengany. Uns dies més tard, prop de la ciutat algeriana de In Amenes, en la frontera amb Líbia, un comando salafista ocupava un complex gasístic i executava a diverses desenes d’estrangers abans que Exèrcit algerià els aniquilés.
D’un extrem a l’altre, sobtadament, el Sàhara està cremant. Quines són les causes de tal situació?
En primer lloc es troba la reivindicació nacionalista tuareg. Els tuaregs, o “homes blaus”, no són ni àrabs ni berbers. Són els habitant històrics del Sàhara, del que controlen, des de fa milers d’anys, les rutes caravaneres. Però el repartiment entre les potències colonials va fragmentar el seu territori a la fi del segle XIX. I quan les independències, en els anys 1960, els nous Estats de la zona del Sàhara els van negar el reconeixement, encara que només fos el d’una autonomia territorial. Raó per la qual, concretament en el nord de Mali (denominat Azawad pels tuaregs) i a Níger, els dos països on se situen les principals comunitats tuaregs, van aparèixer molt prompte moviments armats de reivindicació nacional.
Es van produir grans rebel·lions tuaregs entre 1960-1962, després entre 1990-1995, el 2006 i de nou el 2007. En cada ocasió, conduïdes pels exèrcits de mali i Níger, les repressions van ser feroces. Fugint de les massacres, nombrosos combatents tuaregs es van enrolar llavors, a Líbia, en el sí de la Legió tuareg del coronel Muamar el Gadaf
La segona causa de la situació actual es troba en la guerra civil algeriana de principis dels anys 1990. Després de l’anul·lació de les eleccions de desembre de 1991, virtualment guanyades pels islamistes del Front Islàmic de Salvació (FIS), aquesta guerra va veure enfrontar-se a les Forces Armades algerianes contra els insurgents del Grup Islàmic Armat (GIA). Una organització molt aguerrida en la qual hi havia nombrosos combatents que tornaven d’Afganistan –Ronald Reagan els va qualificar de “Freedom fighters”– on, al costat dels mujaidins, havien fet la guerra als soviètics amb el suport d’Estats Units.
El conflicte algerià va costar la vida a unes 100.000 persones. Va acabar amb la victòria de les autoritats algerianes i la rendició dels escamots islamistes. No obstant això, una fracció dissident, el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC), va decidir prosseguir la lluita armada. Acorralat per les forces algerianes, va buscar llavors refugi en la immensitat del Sàhara, va prestar lleialtat a Osama Ben Laden i a Al Qaeda el 2007, i va adquirir el nom de Al Qaeda en el Magrib Islàmic (AQMI). Les seves principals accions consisteixen, des de llavors, a segrestar a estrangers a canvi d’importants rescats.
El seu terreny de caça se situa en el Sahel, regió àrida i semidesèrtica que s’estén des de Senegal fins a Txad, passant per Mauritània, Mali, Burkina Faso i Níger. De fet, va ser una katiba (brigada) del grup Al Muwakaún Bidam (“els que signen amb la seva sang”), fundat per un ex-dirigent de AQMI, l’algerià Mojtar Belmojtar, alies “el Borni”, qui va atacar el complex gasístic de In Amenes i va assassinar a desenes d’estrangers.
Finalment, la tercera causa és l’atac de les forces de l’OTAN contra Líbia, el 2011, i el derrocament del coronel Gadafi. Per a aconseguir aquest objectiu, França i els seus aliats (en concret Qatar) no van dubtar a armar als moviments islamistes hostils a Gadafi. Moviments que van obtenir la victòria sobre el terreny. Amb tres conseqüències: 1/ l’ensorrada i la descomposició de l’Estat libi, que segueix sent presa, avui dia, de les lluites mortíferes entre províncies, milícies i clans; 2/ la distribució de l’arsenal militar de Gadafi entri els moviments jihadistes del conjunt del Sahel; 3/ la tornada a Mali d’una part de la Legió tuareg sobrearmada i entrenada.
També cal tenir en compte el teló de fons socioeconòmic. Mali, igual que els altres països del Sahel, figura entre els Estats més pobres del món. La majoria de la seva població viu de l’agricultura. Durant aquests últims anys, les reduccions de les ajudes al desenvolupament decidides pels països rics han afectat particularment al país. La seva principal producció, el cotó, es va esfondrar a causa de les polítiques de dúmping que practica el primer exportador mundial, Estats Units, així com per les sequeres que sofreix de manera regular el Sahel a causa de l’escalfament global.
Per altra banda, les polítiques neoliberals i les privatitzacions imposades pel fons Monetari Internacional (FMI) han conduït a la reducció dels pressupostos socials destinats a educació i sanitat. La pobresa i el malestar social s’han agreujat. Això ha pressionat particularment a una part dels joves a buscar una via de salvació en l’emigració, mentre que uns altres, davant tanta angoixa social, són més sensibles a les crides dels salafistes que els ofereixen, sense major dificultat, armes, poder i diners.
Aquest és el context que van trobar els tuaregs de l’antiga Legió de Gadafi a la seva tornada al nord de Mali provinents de Líbia. Per això no van tenir dificultats per a reclutar. I van decidir integrar-se en el Moviment Nacional per a l’Alliberament de Azawad (MNLA). De gener a abril de 2012, van llançar atacs contra les guarnicions malianes de les principals ciutats de la regió (Tombuctú, Gao i Kidal). Mal equipat, l’Exèrcit malià es va descompondre i es va batre en retirada. Humiliats i exasperats per l’abandó del Govern, un grup de joves oficials dirigits pel capità Sanogo es van revoltar. Van prendre el poder a Bamako el 22 de març de 2012. Però, boicotejats pels països veïns i les grans cancelleries internacionals, aquests colpistes es van mostrar incapaços de redreçar la situació. De fet, Mali, com Estat, es va enfonsar.
Mentrestant, en el nord de Mali, el MNLA proclamava la “independència” de Azawad i s’aliava amb dues organitzacions islamistes radicals –provinents de AQMI– que preconitzaven la instauració de la sharia: el grup salafista Ançar Dine i el Moviment per a la Unicitat i la Jihad a Àfrica Occidental (MUYAO). Aquestes dues organitzacions –que disposen de molts més mitjans financers gràcies a l’ajuda que els aportaria Qatar (1), als rescats pagats (entre altres per Espanya) a canvi d’ostatges occidentals i tràfics diversos (droga, contraban)– van acabar per apartar als tuaregs del MNLA.
Nacions Unides va condemnar la secessió de Azawad, però es va mobilitzar amb massa lentitud. Va caldre esperar al 20 de desembre de 2012 perquè, a petició de França, l’ONU decidís finalment crear la Missió Internacional de Suport a Mali baix Liderat Africà (AFISMA, per les seves sigles en anglès), la qual s’ha confiat als països de la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica de l’Oest (CEDEAO, per les seves sigles en francès), que haurà de “reconstituir la capacitat de les Forces Armades malianes” per a recuperar el control del nord de Mali. França va assegurar que sostindria aquest projecte, però François Hollande es va comprometre a no enviar tropes: “Sóc terminant –va declarar el president francès–, no tindrem tropes de terra” (2).
Per la seva banda, els representants de les forces polítiques, socials i religioses de Mali, reunits a Ouagadougou (Burkina Faso) per a entaular converses sobre el futur del seu país, es van oposar a la intervenció de forces militars de la CEDEAO. De totes maneres, una eventual reactivació de la reconquesta militar del nord de Mali no estava prevista abans de setembre de 2013. Aquesta dada no escapava als salafistes de Ançar Dine. No només són, sobre el terreny, els més forts, sinó que tenien ara la certesa que ningú els atacaia en els pròxims nou mesos.
Així doncs, decideixen aprofitar l’oportunitat. I llancen una operació d’una temerària audàcia. Diversos milers d’ells, poderosament armats, a bord d’unes 300 furgonetes pick-up, s’abalancen per sorpresa, el 9 de gener de 2013, sobre la ciutat de Konna, enclau estratègic en el camí cap a Bamako. Vencen a l’Exèrcit malià, que es bat en retirada deixant-los el camp lliure cap a la ciutat de Mopti. I, sobretot, cap a la caserna general d’operacions de l’Exèrcit de Mali que es troba instal·lada a l’aeroport de Sevaré, l’únic on poden aterrar avions de gran capacitat, indispensables per a una eventual reconquesta del nord. Aquí és quan França, sense esperar la crida d’auxili del president interí malià Dioncunda Traoré, decideix intervenir.
François Hollande ordena que les tropes d’elit de l’Exèrcit francès situades prèviament a Níger intervinguin immediatament. Transportades en avions Transall C-160 i amb el suport d’helicòpters de combat, aquestes tropes ataquen immediatament a les columnes islamistes i detenen en sec el seu avanç cap a Mopti i Bamako. Així comença l’operació Serval, amb la participació d’uns 2.500 soldats francesos calorosament acollits per una gran part de la població maliana.
L’objectiu declarat d’aquesta operació ha evolucionat al llarg dels dies. Abans de la seva engegada, François Hollande afirmava, tal com vam veure, que França no intervindria “en cap cas” (3). A l’haver intervingut finalment des del 11 de gener, el president va minimitzar l’abast de l’operació explicant que es tractava “essencialment de bloquejar la progressió cap al sud de terroristes criminals” i, factor determinant, de “protegir als aproximadament 6.000 residents francesos a Mali”.
Però després, el 18 de gener, François Hollande va reconèixer una intenció molt més ambiciosa: donar-se “el temps necessari perquè el terrorisme sigui vençut en aquesta part d’Àfrica”. Finalment, el 20 de gener, el ministre francès de Defensa va admetre clarament: “L’objectiu és la reconquesta total de Mali” (4).
En realitat, els veritables objectius de França romanen confusos. En efecte, París ha explicat que l’operació Serval no fa sinó respondre a una crida d’ajuda per part de Bamako. Però, atès que el Govern malià procedeix d’un cop d’estat, la seva legitimitat per a requerir ajuda és discutible (5). L’altre argument és que els salafistes de Ançar Dine apliquen la sharia a Tombuctú, destrueixen monuments antics i “tallen mans”. I que això és “intolerable”. Cert. Però, quan els salafistes es comporten d’aquesta manera simplement obeïxen a la doctrina wahabí que el “gran aliat d’Occident”, Aràbia Saudita, difon, amb l’ajuda de Qatar –país igualment wahabí–, en el conjunt del món musulmà, i particularment en el Sahel, a cop de milions d’euros. No obstant això, França té les millors relacions del món amb Aràbia Saudita i Qatar, que fins i tot són els seus aliats actualment a Síria per a donar suport als insurgents islamistes i salafistes.
