“Encara no existeix un estudi a fons sobre el fenomen dels refugiats de guerra a nivell de tota la demarcació de Tarragona”
“La immigració actual ha tornat a posar de manifest el fenomen solidari”
Entrevista a Roberto Zepeda: “La solidaritat sempre ha existit i existirà” Llegeix més »
Portaveu de l’ACES, Eloísa González, va demanar respostes concretes de les autoritats.
Ministre Beyer va valorar caràcter pacífic de la mobilització i va afirmar que això aixeca “el tema de l’educació”.
Després de la multitudinària marxa desenvolupada a Santiago i en diferents ciutats del país, els estudiants van xifrar en 180 mil els assistents a les diferents protestes del 23 d’agost.
Xile: Estudiants xifren en 180.000 els assistents a les marxes al país Llegeix més »
El govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat que demanarà el rescat a través del fons de liquiditat autonòmica del govern espanyol per 5.023 milions d’euros. El portaveu del govern, Francesc Homs, ha afirmat que el rescat no tindrà condicions econòmiques i que no n’acceptaran de polítiques. Però l’economista i degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, explica tot el contrari en aquesta entrevista. ‘El rescat és molt pervers perquè demanem un prèstec que ens el dóna algú que té els diners dels impostos que hem pagat els catalans’, diu Paluzie.
‘Les condicions del rescat són demolidores’ Llegeix més »
El passat 25 de juliol va tenir lloc a Madrid la 1a Cimera Social afavorida pels sindicats CCOO i UGT. La Cimera Social es va dotar d’una Declaració de Principis i d’un Full de ruta. En la seva constitució han participat diferents organitzacions sindicals, socials, veïnals, professionals, sectorials i fins i tot organitzacions empresarials. La 2a Cimera està previst que se celebri el pròxim 10 de setembre i mentrestant s’estan constituint rèpliques de la mateixa per Territoris i Comunitats Autònomes així com en sectors del món laboral.
Després d’analitzar la Declaració de Principis, la Full de ruta plantejada, tenir en compte les organitzacions que integren la Cimera Social i, especialment, valorar la dramàtica situació de retallades i reformes a la qual està sent sotmesa la majoria de la població, que estan provocant situacions d’autèntica emergència social, la Confederació General del Treball (CGT) manifesta:
CONSIDERACIONS GENERALS PRÈVIES
La Cimera Social és convocada per iniciativa de CCOO i UGT, sindicats institucionals, majoritaris pel seu nivell de representativitat, que exerceixen històricament de majoritaris en el sentit de protagonitzar de forma excloent el què, el com, el quan, el per què, el per a què de les mobilitzacions, de les convocatòries, de les reivindicacions, de la lluites sindicals.
Aquests sindicats institucionals han configurat en les últimes dècades un model sindical de concertació i pacte social que ha contribuït al sosteniment del sistema capitalista, gestant un model de relacions laborals i negociació col·lectiva, pactat amb els diferents governs i la patronal, gestionat des de la prepotència, que ha format part de l’engranatge de la política econòmica i social i que està basat en la pèrdua progressiva de drets laborals i socials en benefici del paper de l’empresa i la patronal.
Aquest model sindical els ha permès obtenir privilegis, ajudes, subvencions, reconeixements, per part del govern i de la patronal. En definitiva, han contribuït al sosteniment del sistema obtenint el suport interessat del sistema, el suport interessat del poder. Això ha propiciat el seu creixement exponencial i l’atribuir-se la representativitat de tota la classe treballadora, ignorant altres veritables lluites sindicals i socials en defensa de les i els treballadors i la pluralitat real existent.
En els últims anys, des de 2008, quan se’ns “va vendre” pel govern del PSOE l’actual crisi econòmica, una crisi financera del sistema capitalista, l’actitud i les pràctiques d’aquests sindicats institucionals, han seguit sent de pacte i concertació social arribant fins i tot a signar l’actual Reforma del Sistema Públic de Pensions pel qual es retarda l’edat de jubilació fins als 67 anys o signant el II Acord per l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva amb la patronal en el qual ja es recullen moltes de les maldats que posteriorment ha desenvolupat el PP amb la seva Contra-Reforma Laboral.
Com a conseqüència de la intensa lluita sindical i social que la classe treballadora està mantenint contra la crisi, com a conseqüència de la lluita de les organitzacions sindicals i socials que representen l’anarcosindicalisme, el sindicalisme alternatiu, els moviments socials, el 15M, les assemblees populars… aquests sindicats majoritaris es van veure forçats a la convocatòria d’una primera Vaga General contra la política econòmica i antisocial del govern socialista el 29 de Setembre de 2010 i una segona Vaga General contra el govern del partit popular el 29 de Març de 2012.
Els efectes de les Vagues Generals no han sabut gestionar-los adequadament UGT i CCOO. La situació de la classe treballadora i classes populars és cada dia més dramàtica com a conseqüència de les retallades, les reformes, els rescats, el pagament del deute, com a conseqüència de les polítiques dictades des del Govern, la Unió Europea, el FMI, els especuladors usurers. La situació de conflicte social ha arribat a un nivell insostenible que està provocant la mobilització espontània de la societat.
Les reformes del PP vénen a aprofundir les reformes iniciades pel PSOE, provocant més atur, precarietat, retallades laborals i socials, privatitzacions, repressió, estafa a l’erari públic, reforma constitucional per a convertir al país en l’avantguarda dels estats neoliberals.
En aquest context, sorgeix una pèrdua de protagonisme i descrèdit del sindicalisme institucional i aquí interpretem, des de la CGT, la urgent convocatòria de la Cimera Social en el que considerem un intent de capitalitzar i protagonitzar la lluita sindical i social actual, però amb l’objectiu de no revitalitzar el conflicte social necessari per a una sortida social a la crisi, sinó de domesticar-lo, seqüenciar-lo, refredar-lo, adormint tota la lluita antisistema.
El rescat total del nostre país serà traumàtic, implicarà nous i enormes sacrificis de la majoria de la població, l’empobrida classe treballadora i classes populars, el que suposarà, sense cap tipus de dubtes, una amplificació de la conflictivitat social. La millor manera de frenar o canalitzar aquesta conflictivitat social i poder portar a terme les reformes imposades pel rescat, ens estan insinuant que ha de ser un govern de concertació nacional pp-psoe-nacionalistes, que impliqui a tots els partits polítics, que ens situï a tots en el mateix vaixell i amb la mateixa responsabilitat, un govern de tecnòcrates obedient als dictàmens dels grups financers, patronal i els mercats, un govern pretesament sense ideologia amb el qual la majoria es vegi reflectit o identificat.
La CGT no jugarà a aquest gran pacte de concertació nacional per a fer callar les protestes i desencantament populars, per a preservar els privilegis de la minoria, un gran pacte per a anestesiar a la dissidència, no contribuirà a uns “nous Pactes de la Moncloa”, no es mobilitzarà per aquest canvi de govern per a seguir aplicant la mateixa política antiobrera, un pacte de la classe política que impedeixi un país revoltat en defensa dels seus interessos, un país callat i submís que permeti aplicar amb duresa i rigor les reformes.
Molt al contrari, la CGT, activament contribuirà al desemmascarament d’aquesta maniobra política en la qual sempre perden els més febles. Esperem que la Cimera Social no sigui el paraigua que doni cobertura a tota aquesta maniobra política.
SOBRE LA INICIATIVA DE CONVOCAR LA CIMERA I LA UNITAT D’ACCIÓ
Per a la CGT, efectivament, són temps d’unitat d’acció però tenint clars els objectius pels quals lluitem i que compartim. És obvi que cal comptar amb una coordinació de totes les organitzacions que vertebren la societat però que, necessàriament, cal compartir els objectius de l’anticapitalisme, antipactisme, antidesarrollisme, anticreixement insostenible, anticonsumisme. Cal mobilitzar-se de forma unitària perquè la sortida a la crisi no sigui més del mateix, no sigui un nou capitalisme reforçat en els nivells d’explotació cap als treballadors amb una nova legislació laboral que afavoreix noves retallades de drets i llibertats.
Des de la CGT venim treballant per la unitat d’acció des de fa anys, intentant configurar un gran Front Sindical i Social ampli que doni respostes alternatives i reals per a una sortida social de la crisi. Aquest Front Sindical i Social ampli gestat des de l’anarcosindicalisme, el sindicalisme de classe i combatiu i els moviments socials ha de plantejar noves propostes de canvi de model, de repartiment del treball i de la riquesa, respostes de justícia social.
La mecànica de treball en els processos reals d’unitat d’acció són el debat des de la multilateralitat, la negociació de propostes, la presa de decisions col·legiada, la definició clara d’una plataforma de reivindicacions per les quals ens mobilitzem, el consensuar horitzontalment les dates de mobilització, de la vaga general, el contemplar el calendari d’altres convocatòries de mobilització.
Des de la CGT venim treballant per la unitat d’acció real, però definint abans la gestió de la unitat, la definició d’objectius. Prenguem-nos de debò el tema de la unitat d’acció i construïm una relació horitzontal d’organitzacions entre iguals que pretenen lluitar frontalment contra l’actual política i sistema capitalista.
La CGT a hores d’ara no serà comparsa de cap posada en escena en la qual el protagonisme real ho tingui el sindicalisme institucional. Què opina la Cimera del repartiment, de qui ha de pagar la crisi, de la reforma de les pensions…? Què han parlat els secretaris generals d’UGT i CCOO amb la presidenta Merkel, amb Mariano Rajoy o amb el Rei? Quina plataforma de mínims planteja el sindicalisme institucional? La realitat és més seriosa i complexa que l’aplicació d’un simple corró de majories.
SOBRE LA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS DE LA CIMERA
La Declaració comença inculpant de la crisi al sistema financer nord-americà, justificant, per tant, i diferenciant indirectament, un capitalisme europeu de rostre humà, un capitalisme social que ha generat un estat del benestar en el qual patronal i classe treballadora hem “conviscut feliçment” durant més de trenta-cinc anys. En el cas concret del nostre país, es defensa el model de dret laboral creat amb la Transició democràtica i que ara s’està demolint. Per a evitar-lo, es torna a confiar en el propi sistema i s’aposta per guanyar un referèndum i propiciar l’avenç de les eleccions generals.
La Declaració no es qüestiona el sistema econòmic, polític, per contra, s’accepta el capitalisme com sistema i, en conseqüència, s’assumeix l’explotació laboral com sistema de relació social, es reconeixen les bondats del model de convivència dels últims 35 anys, en els quals s’ha coquetejat i jugat amb el capitalisme.
En la Declaració es confia a tornar a la situació laboral i social anterior a la crisi, amb mesures de reactivació econòmica que generin creixement, creació d’ocupació, augment del consum i en conseqüència, des del seu punt de vista, cohesió social. Per tant, es proposa sortir de la crisi amb les mateixes receptes d’explotació però amb una precarietat i degradació social inaudita.
No hi ha qüestionament de la UE que patim i que volem, ni del paper del Banc Central Europeu, ni del Fons Monetari Internacional, ni el pagament del deute, ni les alternatives a l’euro. No hi ha cap lloc a la crítica, a l’autocrítica, cap referència al passat, als pactes signats, cap responsabilitat sobre el que està esdevenint, tot ha estat perfecte en les últimes dècades de convivència, les i els treballadors hem viscut un conte de fades i hem estat molt felices. No hi ha cap qüestionament de la Transició democràtica.
La Declaració ignora absolutament la complicitat d’UGT i CCOO amb les reformes laborals aprovades, amb la reforma de les pensions, amb l’aprovació del Tractat de la Unió Europea, amb la reforma constitucional pactada entre el PP i PSOE per a pagar el deute i reduir el dèficit. No hi ha cap proposta alternativa en la Declaració. Es parla de mobilitzar-se però para què? amb quins objectius? No es defineix la convocatòria de la Vaga General, no s’opina sobre la desobediència civil pacífica, sobre la resistència civil, sobre desallotjaments, redadas a migrants sense papers…
No hi ha cap referència al canvi de model, al necessari canvi de sistema per a afrontar la veritable crisi estructural que subjeu a la crisi financera-econòmica, com és la crisi energètica, la crisi de recursos, la crisi climàtica, mediambiental, la crisi de model productiu i de creixement il·limitat, no plantejaments de repartiment i de justícia social.
En definitiva estem davant una Declaració de Principis que pretén portar-nos de nou al 2007 per a seguir apostant pel mateix model de creixement i sense cap alternativa. És una Declaració sobre la moderació, que pretén evitar respostes radicals, que aposta pel pacte social i l’entreguisme, que aspira a dignificar la imatge del sindicalisme institucional i que sigui aquest qui protagonitzi les protestes ja domesticades, ignorant, per exemple totes les mobilitzacions anteriors, totes les lluites que la societat ha vingut fent, amb centenars de manifestacions i accions que pretenen trencar la lògica del capital.
Per a la CGT, integrar-se en la Cimera Social i subscriure la seva declaració de Principis implica renunciar a un discurs diferenciat, renunciar a la nostra anàlisi, a les nostres idees, a la nostra autonomia. És necessari exigir responsabilitats del que està ocorrent i desenvolupar instruments per a la transformació social i no per al pacte i la resignació. la Cimera Social pot ser un instrument per a la resignació.
SOBRE LA FULL DE RUTA PLANTEJAT PER LA CIMERA SOCIAL
Per a la CGT el plantejar un Referèndum al setembre, una posterior Consulta Popular a l’octubre, obviar la convocatòria de Vaga General a Euskadi, o no plantejar amb claredat o relegar la convocatòria d’una nova Vaga General a un incert novembre, representa un element distractor i desmobilitzador. El referèndum i la consulta popular no són les eines de la classe treballadora, són eines pròpies de la classe política, de la pròpia constitució, del propi sistema i com a tals són alienes a les nostres eines de lluita.
La CGT aposta per la mobilització permanent i per la convocatòria de Vaga General, sense més dilacions. El full de ruta marcada per la cimera respon més als interessos propis del sindicalisme majoritari institucional que persegueix recuperar la capacitat d’interlocució social que ha perdut i li està negant el govern actual del Partit Popular. Els que afavoreixen la Cimera volen protagonitzar el conflicte social per a descafeïnar-lo, volen allargar artificialment els temps de la lluita amb un calendari que difumina l’espontaneïtat i efectivitat real de la lluita social.
La CGT aposta per lluites sectorials, mobilitzacions, vagues de consum, ocupacions, accions directes… tot el que possibiliti incrementar la conflictivitat social, propiciant per a això una estratègia d’aliances amb el sindicalisme de base i combatiu i els moviments socials que permeti expandir propostes, principis, valors alternatius, anticapitalistes, valors de llibertat i justícia social.
Comunicat de la CGT sobre la “Cimera Social” Llegeix més »
EL GOVERN S’ENTESTA EN EMPOBRIR ALS MÉS FEBLES
Endureix l’accés a l’ajuda de 400 euros
El desallotjament exprés no afronta el problema de l’habitatge
Per a la CGT, en el Consell de Ministres del passat divendres, segons recull el BOE del dissabte 25 d’agost, el govern autoritari i populista del PP, com bon govern d’ultradreta, un govern il·legítim socialment, en clar frau “democràtic” i valedor dels interessos de les grans corporacions empresarials i financeres, torna a aprovar mitjançant un altre decretazo, noves mesures econòmiques i socials per a acarnissar-se contra les i els més febles.
El govern afronta el major problema del país de l’única manera que sap fer-lo, amb malvolença cap a les persones en atur, empobrint encara més a qui menys tenen, a l’endurir les condicions d’accés a l’ajuda econòmica anomenada Pla Prepara, exigint 12 mesos continuats d’atur, retirant l’ajuda a qui fins a ara podien rebre-la, tenint en compte els ingressos del conjunt de la unitat familiar on viu la persona parada per a treure-li aquest dret, exigint demostrar documentalment que es porta buscant treball els últims trenta dies.
Ja al juny aquest govern va reduir i va endurir les condicions d’accés a la prestació per atur de les persones parades disminuint les quantitats a cobrar amb la finalitat d’incentivar “la recerca d’una ocupació” que a dia d’avui es nega a gairebé 6 milions de persones augmentant a l’una els impostos directes i indirectes a la classe treballadora.
Dels gairebé 6 milions de desocupats/des estadísticament comptabilitzats (EPA) – gairebé 25 persones de cada 100 en edat de treballar-, entorn de 800.000 famílies no tenen ingressos de cap tipus, 1.800.000 llars tenen a tots els seus membres en l’atur, més de 2.600.000 manquen de qualsevol cobertura social, no perceben ni prestació contributiva, ni subsidi d’atur ni renda activa d’inserció, ni subsidis eventuals agraris, ni són beneficiaris del Pla Prepara (els 400 euros). A més, la EPA ha mostrat que existeixen prop de 400.000 persones que ni treballen ni busquen ocupació, per entendre que no serveix per res. Del que visquin, no és un misteri, possiblement de les famílies o de la xarxa de solidaritat familiar, denominada “matalàs social”.
Amb aquesta reforma del Pla Prepara, el govern del PP pretén xulejar a les 200.000 persones que vénen rebent aquesta “ajuda de beneficència dels 400 euros per 6 mesos i una sola vegada”. Al govern no els importa que el 52% dels joves no puguin treballar, amb la qual cosa tenir una “llar pròpia i independent” es converteix en una quimera i un contrasentit. És a dir , primer se’ls nega la vida autònoma o un projecte de futur, a l’impedir-los treballar i segon, es carrega a la xarxa familiar, la seva manutenció i desenvolupament de la seva vida.
Tot aquest atemptat contra la dignitat és un suma i segueix a la retallada pressupostària que s’ha dut per davant 65.000 milions d’euros que surten de totes i tots i que ens permetrien mantenir uns serveis públics de qualitat, a més d’altres 10.000 milions de retallades en sanitat i educació demostrant la seva incapacitat de generar ingressos i reduint serveis públics en comptes d’augmentar la càrrega impositiva dels quals més tenen.
A més en els pròxims mesos viurem centenars de milers d’acomiadaments d’empleades i empleats públics a través dels ERO que, per la normativa imposada per aquest govern, s’estan realitzant en les administracions públiques, empreses i organismes públics, ajuntaments i comunitats autònomes.
I això es fa, al mateix temps que s’ultimen les condicions per a lliurar-los als estafadores del sistema financer i immobiliari, altres 100.000 milions d’euros, els quals sortiran dels acomiadaments de milers i milers de persones que treballen en la funció pública (personal d’educació, de sanitat, d’ajuntaments, de comunitats autònomes, de mitjans de comunicació públics, de la retirada de la paga extraordinària de tots els organismes públics, de les privatitzacions, etc, etc), de la pujada de l’IVA, de la pujada dels preus de tots els serveis públics, de la retallada de les prestacions socials.
Alhora que endureix els requisits de l’ajuda de 400 euros el govern ha presentat un reglament per a realitzar els desnonaments de manera exprés i en quinze dies poder desallotjar als inquilins d’un habitatge en lloguer, demostrant així el menyspreu que senten els nostres governants cap a les persones que majors necessitats socials tenen.
Per a la CGT no és l’hora d’un referèndum, ni una consulta popular sobre la política del govern, és l’hora de mobilització permanent, l’hora d’una nova Vaga General laboral i social que serveixi a les i els treballadors i societat en el seu conjunt per a recuperar els drets que ens estan arravassant i doni una resposta social a una crisi que nosaltres i nosaltres no hem generat.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
Attached documents
ACUDIREM ALS TRIBUNALS DE JUSTÍCIA
El passat 14 de juliol es va publicar en el BOE, el RD Llei 20/2012, pel qual s’estableixen una successió de disposicions totalment reaccionàries i contràries als interessos dels treballadors públics en general i dels ferroviaris i ferroviàries en particular. Entre altres aspectes, el RD Llei 20/2012, estableix l’eliminació de la paga extra de nadal, la possibilitat de suspendre o modificar els convenis col·lectius, així com, la reducció dels dies de vacances i de conveni.
Els treballadors, mitjançant la resposta massiva a les accions convocades conjuntament pels sindicats més representatius a FEVE, RENFE i ADIF, han mostrat el seu rebuig frontal a aquestes i altres mesures liberalitzadores imposades pel govern.
D’igual manera, des d’aquestes mateixes centrals sindicals, hem decidit abordar jurídicament aquells aspectes més negatius del RD Llei, de manera que els nostres gabinets jurídics van a treballar conjuntament a fi d’establir els corresponents procediments. A més de l’anterior, i quan es tracti de singularitats en l’aplicació de l’esmentat RD Llei, seria convenient que els treballadors afectats es posessin en contacte amb la seva secció sindical.
Igualment cal recordar que hem de continuar amb el seguiment massiu a totes les accions plantejades des del conjunt dels sindicats i molt especialment a la vaga convocada per al pròxim 17 de Setembre.
El 17 de Setembre TOTS I TOTES A LA VAGA!
CCOO, CGT, SCF, UGT, SEMAF, SF
24 d’agost de 2012
Més informació:
Tanquem Les Nuclears-100% RENOVABLES (TLN-100% EER) difon el primer informe sobre l’estat de les nuclears a Catalunya.
Primer informe sobre l’estat de les nuclears a Catalunya Llegeix més »
Amb la campanya Derecho a curar (Dret a curar) Metges del Món Espanya vol unir els professionals sanitaris i la ciutadania en un crit unànime per defensar l’objecció de consciència contra l’exclusió sanitària de les persones immigrants en situació irregular. La plana web de la iniciativa recull signatures i ofereix material per fer-ne difusió.
Sí al dret a curar, no al Decret 16/2012 Llegeix més »
ÀLEX ROMAGUERA | 18/08/2012 – Setmanari Directa
Al votant d’una conversa informal, un grup d’avis i àvies vinculades al moviment del 15-M van decidir, l’octubre passat, coordinar-se sota el nom de Iaioflautes. Així va néixer aquesta plataforma d’activistes crescudes en la lluita antifranquista que, a través de l’acció directa, assenyala les culpables de la crisi sistèmica. Parlem amb dues membres de Iaioflautes, Felipe Aranguren i Antònia Jover, que viuen en primera persona el compromís de donar força i arguments històrics a una protesta que es dissemina pels barris i les ciutats del nostre país.
Entrevista als Iaioflautes: “Anem lluny perquè venim de lluny” Llegeix més »
MARC FONT | 18/08/2012 – Setmanari Directa
Una de les claus del 15M és la seva transversalitat, la capacitat d’unir persones d’orígens molt diversos en una mateixa lluita. Activistes de tota la vida i gent que va començar a militar fa un any es van trobar a les places i ara caminen juntes. La DIRECTA ha volgut conèixer la visió de cinc persones amb un perfil diferenciat implicades en un moviment que, en la majoria dels casos, les ha fet canviar. Les virtuts, les amenaces, el futur del moviment i la repressió són alguns dels temes sobre els quals van debatre durant més de dues hores.
15M: “Com a moviment, encara no hem arribat als límits de la desobediència civil” Llegeix més »
Free Pussy Riot! #freepussyriot
Free Pussy Riot! #freepussyriot from Peaches on Vimeo.
Vídeo: Llibertat per a les Pussy Riot Llegeix més »
Extramurs.cat | Nora Miralles – Redacció | 24/08/2012
En ple segle XXI, les dones de Tunísia –el país més laic del Magrib- tornaran a ser la costella d’Adam, les companyes accessòries dels homes. Així ho preveu l’article 28 de la futura constitució del país, governat pel partit islamista Ennahda (Renaixement), que proposa substituir la referència actual a la “igualtat entre sexes” per la “complementarietat” dins la llar. Concretament, el redactat resa així: “L’Estat garantirà la protecció dels drets de les dones com les veritables companyes dels homes en la missió de construir una llar, i els rols d’ambdós s’hauran de complementar dinsla família”.
La nova constitució tunisiana definirà la dona com “un complement de l’home a la llar” Llegeix més »
La situació política després de la primavera àrab, les propostes dels grups salafistes i el futur de la revolució.
L’horitzó d’esperança que va despertar la revolució tunisiana s’està enfosquint. Els atacs diaris contra l’esperit de llibertat que la va animar creen un clima d’intimidació i violència.
Deu mesos després de les eleccions parlamentàries, la situació tunisiana genera grans preocupacions. Les amenaces actuals no només són part de les dificultats que comporta tota transició democràtica, són més profundes. Hi ha el risc, com a mínim, d’arribar a un escenari com el d’Algèria, si bé el règim islamista de l’Iran no queda molt lluny.
“Tunistan” o el somni perdut Llegeix més »
– PAH:
El Govern agilita encara més els desnonaments en benefici de la banca i decreta la mort d’un lloguer digne
Per si a algú li quedava algun dubte de per a qui governa aquest Govern, l’executiu no ha volgut desaprofitar aquest mes d’agost per a aprovar un decretazo que d’una vegada acabi amb els pocs drets que encara tenien els inquilins en l’estat espanyol.
La reforma anunciada per a ser aprovada en el Consell de Ministres del divendres 24 d’agost, preveu, entre altres coses: reduir els anys del contracte de lloguer de 5 a 3 anys, agilitar encara més els desnonaments per impagament de lloguer, i beneficiar fiscalment als grans especuladors immobiliaris. I tot això sense aprovar cap mesura que ajudi a les persones que contra la seva voluntat sofreixen l’atur i les retallades, i que en conseqüència no poden pagar la hipoteca o el lloguer.
La PAH des de la seva fundació en 2009 ha explicat que ens centrem en la denúncia de les execucions hipotecàries per ser una de les cares més dramàtiques de la crisi habitacional que afecta a milions de persones, però que erem molt conscients que execucions i desallotjaments hipotecaris eren la punta de l’iceberg d’un problema més ampli: la mercantilització de l’habitatge i la vulneració sistemàtica del dret a un habitatge digne en l’estat espanyol.
Lloguer i compra són dues cares d’una mateixa moneda: si moltes persones es van hipotecar en aquest país va ser precisament perquè des de fa anys els successius governs del PSOE i el PP han anat minvant els drets dels inquilins, fent que el lloguer no fos una alternativa real per a qui legítimament volien accedir a una llar assequible i estable. Llogar era oficialment “llençar els diners”, fiscalment només desgravava la compra i els inquilins any rere any tenien menys drets. I no només.
La PAH també es dóna per al·ludida amb aquesta nova reforma en la mesura que la gairebé totalitat de les centenars de milers de persones que ja han sofert o estan sofrint una execució hipotecària passen directament al mercat del lloguer. És a dir, mentre no existeixin altres alternatives (com les cooperatives en règim de cessió d’ús, habituals en el nord d’Europa i altres països), la destinació immediata de les persones afectades per la hipoteca és el lloguer.
Així, es dóna la paradoxa que el Govern condemna a les famílies a sofrir la violència d’un desnonament diverses vegades en poc temps: primer per execució hipotecària, després en el mercat privat del lloguer, i en tots els casos sense oferir cap alternativa de reallotjament en un parc d’habitatge social assequible inexistent a Espanya.
L’excusa del Govern és molt dolenta: diu que pretén fomentar el lloguer. Però la recepta de sobreprotegir a la part forta del contracte no és nova, duen aplicant-la molts anys, i el seu efecte ha estat sistemàticament el contrari. A més, si el que realment preocupés al Govern fora la inseguretat jurídica d’alguns propietaris, el que hauria de fer és distingir entre petits i grans propietaris; entre qui deixa de pagar per falta de capacitat econòmica i qui ho fa per mala fe; i, sobretot, oferir solucions de reallotjament i garantir un parc de lloguer social assequible on situar a les famílies que ho necessitin.
La nova reforma del lloguer no només vulnera tots els compromisos de l’Estat espanyol en matèria de drets humans. A més, aprofundeix en una política d’habitatge que ja s’ha demostrat un fracàs. Precaritzar el lloguer, agilitar els desnonaments, promoure la compra a través del sobreendeutament i incentivar l’especulació immobiliària ens ha dut a ser campions europeus en desnonaments, execucions hipotecàries, habitatges buits, preus elevadíssims i corrupció, entre altres.
La nova reforma beneficia als grans propietaris, especialment a la banca, i busca atreure la inversió de grans capitals estrangers. En concret, prepara el terreny per a donar sortida al “banc dolent” que el Govern està a punt d’aprovar: amb “el banc dolent” l’estat comprarà a preus inflats de bombolla els actius immobiliaris que la banca no assoleix col·locar. A continuació, els oferirà a inversors estrangers, especialment xinesos i russos, amb grans avantatges fiscals aprovades en el decret d’avui; per exemple, tributant al 0% en l’impost de societats.
Una vegada més, el Govern socialitza les pèrdues i privatitza els beneficis amb un rescat multimilionari encobert. La banca guanya, la població perd. Però hi ha una dada que el Govern sembla no haver inclòs en els seus càlculs. La població ja no pot més. Centenars de milers de persones estan signant la ILP per la dació en pagament retroactiva, la paralització dels desnonaments i la reconversió de l’habitatge buit en mans de la banca en lloguer social assequible, i no anem a tolerar que es menyspreï la voluntat popular. Milions d’habitatges buits esperen a complir la seva funció social. Sobren habitatges i només mancada voluntat política per a fer efectiu el dret a l’habitatge. Si el Govern no ho fa, ho farem nostras.
Per a més informació sobre les polítiques d’habitatge a Espanya i les propostes de la PAH, podeu descarregar-vos gratuïtament el llibre Vidas Hipotecadas: De la Burbuja inmobiliaria al Derecho a la Vivienda, disponible sota llicència CC en aquest enllaç.
PAH, Plataforma d’Afectades per la Hipoteca
– FACUA
En comptes d’impulsar els arrendaments, es potencia encara més l’especulació immobiliària. El Govern també retalla drets als inquilins fomentant que vagin al carrer encara que compleixin amb les seves obligacions
Amb la cortina de fum de l’agilització dels desnonaments als morosos, sens dubte necessària, el Govern deixa desprotegits als inquilins.
FACUA-Consumidors en Acció denuncia la desequilibrada reforma de la legislació sobre lloguers, l’avantprojecte dels quals aprova el divendres 24 d’agost el Consell de Ministres, que minimitza els drets dels inquilins.
“Amb la cortina de fum de la agilització dels desnonaments als morosos, sens dubte necessària, el Govern també retalla drets als usuaris en aquest sector impulsant que qualsevol inquilí que assumeixi escrupolosament els pagaments de les rendes mensuals pugui ser tirat al carrer”, ha criticat en roda de premsa el portaveu de FACUA, Rubén Sánchez.
A més, l’avantprojecte de la Llei de mesures de flexibilització i foment del mercat d’habitatges, la denominació dels quals és “enganyosa i contradictòria”, suposa que “en lloc de fomentar els arrendaments, es potencia encara més l’especulació immobiliària”, adverteix Sánchez. “El Govern pretén fomentar el lloguer de la mateixa forma que l’ocupació, facilitant que es tirin persones al carrer encara que compleixin amb les seves obligacions”, planteja el portaveu de FACUA. “Mentre, el Govern segueix sense imposar a Bankia, la primera immobiliària del país, i la resta de bancs nacionalitzats, que destinin el seu parc d’habitatges a la venda i lloguer a preus justs”, afegeix.
Els contractes de fins a cinc anys es redueixen a tres i les pròrrogues de tres a un
Els inquilins ja no podran tenir la tranquil·litat que els seus contractes de lloguer d’habitatge puguin estendre’s
HIGÍNIA ROIG | 18/08/2012 – Setmanari Directa
Tot just abans de l’estiu i en relació al Cas Palau, el jutge imposava a CDC una fiança de 3 milions d’euros. Oriol Pujol, secretari general de la formació a qui han vinculat presumptament a una frau amb empreses d’ITV, va afirmar falsament, en compareixença parlamentària, que l’Orfeó ja els havia exonerat. Repassem, de Banca Catalana al 3% passant per Pretòria i Palau, nombrosos casos de corrupció, gairebé sempre impunes, que han esquitxat les formacions que componen la coalició que governa a Catalunya · El sector negocis convergent, al nucli dur de les tupinades.
CiU SA: la via catalana a la corrupció Llegeix més »
Els aparells de l’Aviazione Legionaria van llençar un milió de quilos d’explosius sobre Barcelona entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de febrer de 1939.
Quan els avions de Mussolini bombardejaven Catalunya Llegeix més »
Els Directius i Executius són una casta que es forra amb la crisi a costa de les persones assalariades de les seves empreses i del valor entregat als accionistes.
Els Directius i Executius, una casta que es forra amb la crisi Llegeix més »
Companys activistes llibertaris afincats a Londres han elaborat aquest vídeo sobre la crisi a l’Estat espanyol, amb entrevistes a persones i activistes de Barcelona i amb el teló de fons d’imatges de la vaga general del 29M i dies previs.
Vídeo: Making Ends Meet – Em busco la vida Llegeix més »
El proper 3 de setembre la Federació Local de la CGT de Tarragona deixen l’actual local de la Rambla Nova i es traslladen a un nou espai més ampli i adient a les seves necessitats, situat a Plaça Imperial Tarraco, núm. 1 Edifici 2, 3a Planta, 43005 Tarragona, a l’edifici on hi havia la Facultat de Lletres de la URV.
Conserven el telèfon (977242580), fax (977241528) i correu electrònic (cgttarragona@nullcgt.es)
A partir del dia 3 de setembre preguen els feu arribar qualsevol comunicació o correu postal a aquesta nova adreça.
La CGT de Tarragona canvia de local Llegeix més »
DECLARACIÓ FINAL DE LA TROBADA INTERNACIONAL ANARQUISTA, ST IMIER, 8-12 D’AGOST 2012, SUÏSSA
Després de cinc dies de debats i intercanvi per a recordar la nostra història, preparar els nostres combats futurs i fer convergir els nostres esforços, reafirmem el valor de les posicions i resolucions del Congrés de St. Imier que fonamenten a l’anarquisme social, facilitant el seu futur desenvolupament i assegurant les bases per a una unitat d’acció sincera entre tots els sectors combatius i antiburocràtics de la lluita social.
El Congrés de St. Imier va aspirar a l’obertura, la diversitat i la pluralitat de pensaments i pràctiques del moviment obrer antiburocràtic i federalista al mateix temps que es construeix el moviment llibertari naixent.
Va rebutjar l’estratègia de partits i tota forma jeràrquica, institucional i electoral defensada pels corrents del socialisme autoritari. Va combatre la concepció estatista del canvi que entenia i entén àdhuc avui dia la presa de l’estat com un útil de transformació social. El Congrés de 1872 va proclamar igualment la seva voluntat per combatre tot tipus d’organització jeràrquica, burocràtica, constituïda per a exercir el comandament mitjançant la delegació, la submissió i l’obediència.
A això, el Congrés oposa la federació de les organitzacions obreres i de totes les lluites així com la lliure iniciativa, és a dir, un projecte socialista de gestió directa i de canvi social que reconeix la pluralitat en les formes d’organització, no jeràrquiques, en el moviment obrer, en les seves lluites i en el projecte socialista llibertari.
Nombroses lluites, accions militants i temptatives revolucionàries han precedit i seguit al Congrés Internacional de 1872. L’anarquisme se situa en aquesta història. Constitueix avui dia un moviment polític que reagrupa nombroses experiències i assoliments comuns de nombrosos col·lectius i organitzacions especifiques, sindicats de lluita social i popular. L’anarquisme aporta la seva contribució en la construcció d’un moviment coherent capaç d’una intervenció contundent i eficaç i que busca la coherència entre els mitjans i les finalitats a fi de canviar radicalment la societat. Per a nosaltres, l’anarquisme alimenta les lluites socials i es nodreix d’elles, enriquint al moviment popular d’autoemancipació i d’autogestió.
Cada resistència, cada lluita, cada dissidència, cada alternativa conté les qüestions de la llibertat i la igualtat. Cada combat social obre possibilitats que hem d’acompanyar cap a l’alliberament social i política.
La transformació social radical que desitgem i que preparem amb les nostres accions no pot resultar més que de la voluntat, la lliure determinació, i el compromís conscient de les classes populars, és a dir dels individus – dones i homes,- que avui es troben sotmeses per aquest sistema injust.
Estem en una veritable guerra social i econòmica, d’intensitat variable però sempre expansiva, cada vegada més brutal. En una situació d’inseguretat social i de precarietat generalitzades que ha minat el bé comú al facilitar la destrucció dels serveis públics; buscant suscitar por, resignació i submissió i imposant pertot arreu el capitalisme. Aquesta política és conduïda tant pels capitalistes com pels governs al seu servei.
Governs que busquen imposar una colonització total de les nostres condicions d’existència, posant al servei de la reproducció d’aquest sistema totes les nostres activitats. Intensificant l’exercici d’antics elements de dominació: el patriarcat, la discriminació sexual i de gènere, la xenofòbia, el racisme, l’esclavitud, l’explotació. Aquestes desigualtats renovades reforcen el valor capitalista i garanteixen la seva reproducció general. L’anarquisme denuncia aquest sistema de limitació i dominació que obeeix dia amb dia a una lògica oligàrquica. L’anarquisme no subestima de cap manera els espais de llibertat individuals i civils, els serveis públics i de bé comú i les poques polítiques de redistribució justa de la riquesa possibles gràcies a les diferents formes de solidaritats socials que àdhuc prevalen. Els anarquistes entenen que cal defensar i ampliar aquests assoliments. Tots aquests avanços van ser conquestes de passades lluites socials.
L’esperança de canviar la societat mitjançant la presa del poder de l’Estat està àmpliament desqualificada. La conquesta del poder institucional, la integració al poder estatal i l’acció governamental, la participació en eleccions, no aporten res a la millora de les condicions de vida comunes ni als drets polítics i socials dels pobles. Al contrari, és refusant delegar en l’Estat la definició i el govern del bé comú que les poblacions poden defensar eficaçment els seus interessos i aspiracions. És actuant per elles mateixes, multiplicant i reforçant les seves organitzacions, aprofitant-se de la riquesa social, dels seus mitjans de producció i distribució, anteposant les seves necessitats, creant les seves pròpies formes d’organització i lliurant la seva batalla en el terreny cultural, que les classes populars poden oposar-se al sistema, assolir la seva emancipació i millorar les seves condicions d’existència.
Els partits d’esquerra no representen cap força de progrés i justícia social. Ni tan sols defensen els assoliments del passat. Molt al contrari, precipiten la ruïna i el desmantellament de les nostres conquestes socials. La burocratització del moviment obrer i social, la política de delegació orientada a la integració institucional estatal, el rebuig a la lluita i la imposició de la pau social a qualsevol preu, la submissió als objectius, a les estratègies i valors capitalistes de la globalització que representen ens arrosseguen a una regressió social, política i ecològica de gran envergadura.
És per això que l’eficàcia de la lluita i la construcció d’alternatives concretes estan lligades a l’acció directa popular perquè sorgeix de la convicció que els grups socials han d’emancipar-se per si mateixos i actuar amb una base federalista i solidària. En aquesta societat de classes no pot haver-hi consens ni compromisos possibles que satisfacin el bé comú. Reivindiquem clarament el nostre desacord amb els poders. L’Acció Directa és portadora d’una proposta oberta i plural de transformació social. Es reprodueix en una pluralitat de formes d’organització i accions capaces de federar les resistències populars.
Els anarquistes actuen en el sí dels moviments en lluita amb la finalitat de garantir la seva autonomia i de federar-los en una perspectiva revolucionària i llibertària per a construir el poder popular, amb vista a l’emancipació econòmica, política i social. El nostre projecte és el del Comunisme Llibertari, reivindiquen la convergència de les tradicions i experiències acumulades en aquest sentit: comunalisme lliure, autogovern municipal, autogestió, consells obrers i populars, sindicalisme de base, de combat i de gestió directa, lliure acord per a la creació, experimentació i associació, el federalisme i les seves alternatives concretessis, és a dir la construcció des de la base d’un poder popular directe, no estatal.
Desitgem llavors la ruptura amb el Capitalisme. Lluitem per l’autogestió d’una societat futura fonamentada en la llibertat i la igualtat. Aquest objectiu implica formes d’organització diverses en tot l’àmbit de la vida social i econòmica. Tal orientació reivindica una societat autoinstituida, un desenvolupament econòmic i social lliurement escollit. La socialització de les forces de producció i d’intercanvi, i l’autogestió social com la seva forma principal. Un accés igualitari als recursos disponibles i renovables i als mitjans amb els quals la societat possibilita la lliure associació, experimentació i exploració d’organització de les seves condicions d’existència. L’autogestió es fonamenta en l’organització lliure de qui treballen, consumeixen, i són els seus membres després de l’abolició de l’Estat, en un marc d’autoinstitució política, democràcia directa i drets de les minories.
L’anarquisme social, l’anarco-sindicalisme i el sindicalisme revolucionari, així com el comunisme llibertari defensen un projecte polític basat en la coherència entre fins i mitjans, entre accions quotidianes i lluites revolucionàries, entre moviments creixents d’autoemancipació i transformació radical de la societat. Des de 1872, el nostre moviment contribueix a obrir aquest camí amb el treball de dones i homes lliures. El nostre compromís ara és continuar amb aquest projecte tan lluny com el duguin l’acció directa dels pobles.
St-Imier, Agost 2012.
Els col·lectius i organitzacions que vulguin signar aquesta declaració poden fer-ho escrivint a info@nullrebellion-osl.ch
Declaració final de la Trobada Anarquista de Saint Imier Llegeix més »
Els propers dies 29 i 31 d’agost, l’Assemblea del Personal Docent Interí i Substitut, en col·laboració amb l’Assemblea Groga i la Coordinadora Interzones, farem dues concentracions davant la seu del Departament d’Ensenyament, a Via Augusta 202, Barcelona.
Podeu trobar part dels nostres arguments a l’esdeveniment publicat al nostre Facebook de DocentsPrecariesBCN:
http://www.facebook.com/events/485204568159401/?context=create
A la nota de premsa que us adjuntem us expliquem qui som i què hem estat fent durant aquest estiu.
Comunicat Secció Sindical de CGT DHL Cim Vallès
Des d’aquesta secció sindical, volem manifestar el nostre malestar i indignació, davant les últimes pràctiques dutes a terme, per part de l’empresa, més en concret pel departament de qualitat i amb la lamentable, i poc ètica, col · laboració, d’un membre del Comitè d’empresa.
Fa uns dies, un company d’ETT, ja sabeu! , Aquells treballadors/es que no tenen dret a vacances, a assumptes personals, etc. i que són tractats per les empreses com a mera mercaderia .. (Situació en la qual ens veurem tots, en un futur no molt llunyà, si no reaccionem)
D’un dia per l’altre ha passat a engrossir l’enorme i penosa xifra d’aturats d’aquest país. El motiu: estar treballant, i veure obligat, a descarregar una màquina mal embalada i un pes desequilibrat.
Treure d’un supermercat nou carros de la compra amb productes alimentaris de primera necessitat sense passar per caixa per a donar-ho a qui més ho necessiten sembla ser constitutiu de delicte; vulnerar drets laborals, pagar un preu de misèria als productors agrícoles i acabar amb la pagesia local… queda impune davant la Llei.
Aquesta és la conclusió que podem treure de l’acció portada a terme pel Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), quan aquest dimarts 7 d’agost van entrar en dos supermercats, un Mercadona a Écija (Sevilla) i un Carrefour a Arcos de la Frontera (Cadis), van recollir aliments bàsics, van sortir del primer per la porta sense pagar i els hi van lliurar a col·lectius necessitats.
Després d’aquesta acció, el ministre d’interior Jorge Fernández Díaz va donat ordre de “crida i cerca” per als sindicalistes que la van portar a terme, afirmant que “tots som conscients que la gent ho està passant malament, però la fi no justifica els mitjans”. Encara que per a Fernández Díaz sí hi ha mitjans que són justificats per a determinades finalitats. Els sindicalistes del SAT no poden treure aliments d’un supermercat per a donar-se’ls a qui més ho necessiten, però el govern del PP sí pot retallar la prestació d’ocupació, el salari dels funcionaris, pujar l’IVA… amb “la hipotètica” fi “de treure’ns de la crisi”. Està clar que el que val per a uns, no val per a uns altres.
Ara Mercadona ha presentat denúncia contra aquells que van portar a terme aquesta acció per, entre altres motius, “substracció de menjar”, però és necessari preguntar-nos aquí: “Qui són els lladres?”.
Els supermercats al llarg de les últimes dècades han generalitzat un model de producció, distribució i consum d’aliments que ha tingut conseqüències dramàtiques per a la pagesia, el petit comerç, els drets laborals i el medi ambient.
Carrefour i Mercadona són els màxims exponents d’aquestes pràctiques en l’Estat espanyol a l’encapçalar el rànquing de les grans empreses que dominen el sector de la venda al detall. Ambdós supermercats sumen gairebé el 40% de la quota de mercat de la distribució d’aliments, segons dades del 2007.
A l’Estat espanyol, tan sol set cadenes de supermercats controlen el 75% de la distribució de menjar. Es tracta, després de Carrefour i Mercadona, d’Eroski, Alcampo, El Corte Inglés i les dues principals centrals de compres majoristes Euromadi (amb Spar, Schlecker, Guissona…) i IFA (amb Condis, Coaliment, Supersol…). Mai el mercat de la distribució d’aliments havia estat en tan poques mans, el que proporciona a aquestes empreses un enorme poder a l’hora de decidir què mengem, quin preu paguem per allò que consumim i com es produeix.
Així mateix, els supermercats determinen un model d’agricultura i de pagesia on les produccions familiars i a petita escala no tenen cabuda, promovent un model d’agricultura industrial, intensiva i insostenible. El monopoli exercit pels supermercats i la pressió als agricultors ha conduït a una situació on aquests cada vegada cobren menys per allò que conreen. Els preus en origen dels productes agrícoles han arribat a multiplicar-se fins a per onze en destinació, segons dades del sindicat agrari COAG. I es calcula que més del 60% del benefici final del preu del producte es concentra en els supermercats. Actualment, a l’Estat espanyol poc més del 5% de la població activa és camperola.
El model de distribució comercial dels supermercats comporta també conseqüències negatives per a qui formen part de la seva plantilla laboral. Els treballadors d’aquests centres estan sotmesos a una estricta organització laboral neotaylorista caracteritzada per ritmes de treball intensos, tasques repetitives i rutinàries, causants d’esgotament, estrès i malalties laborals pròpies del sector. Pel que fa a les condicions contractuals, prevalen els baixos salaris i els horaris atípics que generen en els treballadors serioses dificultats per a conciliar la seva vida laboral amb la social i familiar.
A pesar que Mercadona ha buscat conrear la imatge d’una empresa familiar, preocupada pel benestar dels seus treballadors i consumidors, igual que les grans cadenes del sector, destaca per imposar unes condicions de treball abusives i practica una política de gestió de la mà d’obra que es basa en el manteniment d’una pressió constant als treballadors per a assegurar el seu rendiment. A l’Estat espanyol, una de les principals lluites sindicals contra una empresa de la gran distribució va ser la mantinguda en 2006 pels treballadors de Mercadona en el Centre Logístic de Sant Sadurní d’Anoia. A més Mercadona ha tingut diverses sentències contràries, per acomiadaments improcedents i assetjament en el treball, durant els últims anys.
Avui qui hauria de donar explicacions enfront dels jutges no són els sindicalistes del SAT amb Juan Manuel Sánchez Gordillo al capdavant, sinó el propietari de Mercadona, Juan Roig, per les pràctiques abusives de Mercadona, que li han permès pastar una de les principals fortunes del país, i ja de passada per a donar explicacions dels foscs fils que mou darrera de les bambalines de la política valenciana.
L’acció portada a terme pels sindicalistes del SAT pot ser il·legal, però en el context de crisi aguda en el qual ens trobem és del tot legítima, mentre que precaritzar les condicions laborals pot ser, lamentablement, legal però no té res de legítim. I cada vegada són més les persones conscients d’això. D’aquí que front la legitimitat i el suport a aquestes mobilitzacions, l’única opció del poder sigui la repressió i la criminalització.
Solidaritat, doncs, amb aquells que no es resignen i lluiten.
* Article d’Esther Vivas publicat al diari Público, 09/08/2012
** Esther Vives és activista social i coautora del llibre “Supermercados, no gracias” (Icaria ed.).
Mercadona i SAT: Qui són els lladres? Llegeix més »
Carta Social Europea. Estrasburg (1996):
Carta Social Europea. Estrasburg (1996) Llegeix més »
Les reivindicacions no fan vacances!!!! Divendres Negre 24 d’agost
Contra les retallades a treballadores i treballadors dels serveis públics
10 h mati Divendres 24 d’agost
Parc de l’Estació del Nord, Barcelona
CONVOCA: Treballadors i treballadores d’organismes públics
Els treballadors i treballadores del Servei Públic d’Ocupació Estatal de la Direcció Provincial de Barcelona com cada divendres ens concentrarem a les 10h. davant del nostre centre de treball al Parc de l’Estació del Nord VESTITS DE NEGRE amb la possibilitat que marxem com cada divendres en manifestació per la zona, amb companys i companyes d’altres organismesde la zona.
