Els autors, el col·lectiu IOÉ, expliquen el transvasament de recursos des del segment de la població més pobra cap a les llars més riques.
1. LA SITUACIÓ DE LA POBLACIÓ EN ATUR.
El 2007, últim any del “cicle triomfal” de creixement dominat pel capital financer, la taxa d’atur era del 8,3%, en el primer trimestre de 2012 va arribar al 24,4% (hi ha 3,8 milions de nous desocupats: 800.000 nous actius i tres milions que han perdut l’ocupació). Paral·lelament s’ha deteriorat la situació de la població desocupada, doncs es va incrementar notablement l’atur d’un any o més de durada (del 23,7% al 43,3% dels desocupats) i el percentatge de llars amb totes les persones actives sense ocupació (del 3,2% al 13,3%; de 390.000 a 1,7 milions).
A causa de aquesta dinàmica la taxa de cobertura de l’atur (nombre de persones amb prestació respecte al total de desocupades) va caure del 77,5% al 57% (les prestacions contributives van passar de 42,5 a 26,6% i les assistencials de 31,4 a 29%). En síntesis menys del 60% de la població en atur rep alguna prestació i la majoria només accedeix a una prestació assistencial, de menor quantia i sempre condicional. En euros constants l’import mig anual percebut pels desocupats va passar de 2.989 a 2.447 entre 2007 i 2010. La perspectiva és una disminució contínua d’aquesta cobertura.
2. I LA DELS QUI ENCARA TENEN OCUPACIÓ.
En el mateix període el total de persones ocupades va descendir des de 20,3 a 17,4 milions, la massa salarial va disminuir, en moneda constant, un 6,6% mentre que el salari mig anual pràcticament no ha variat (es manté entorn de 14.400 euros anuals, segons l’Agència Tributària).
Comparant la situació dels salaris declarats (és a dir, ignorant l’ocupació submergida i més precària) entre 2007 i 2010 el nombre total va disminuir de 19,3 a 18 milions de persones; no obstant això, qui no van superar el valor del salari mínim interprofessional van augmentar de 5,2 a 5,6 milions (de 26,9 a 31,2% del total; més del 50% en el cas de població estrangera).
Mentrestant, hi ha 156.000 persones el salari mig de les quals mensual és de 12.000 euros; ingressos magres comparats amb els dels 534 consellers i membres de l’alta direcció de les empreses incloses en l’Ibex 35, els ingressos mitjos del qual en 2011 van ser de 73.000 euros mensuals, superant en 25 vegades el salari mig de les seves empreses.
Les desigualtats salarials per sexe i edat han augmentat en l’última dècada. Si el 2000 la retribució mitja de les dones era un 22,7% inferior al salari mig global el seu desavantatge va passar al 31,5% en 2010; per la seva banda, el “retard” dels joves es va incrementar del 54,1% al 60,6%. Si sumem nacionalitat i sexe veiem que el salari mig anual de les dones espanyoles representa el 74,2% del que perceben els homes del mateix origen, el dels homes estrangers arribava al 48,3% i el de les dones immigrades tot just un 39,3%.
3. EL REPARTIMENT DEL PASTÍS.
La renda per persona (el total del produït dividit entre la població del país) va créixer un 61% en el període 1994-2007 i va retrocedir un 10% entre 2007 i 2011. Durant la crisi, la renda disponible de les llars mesurada en euros constants, descomptant l’efecte de la inflació, va disminuir un 3%.
Com es reparteix aquesta aparent reculada general? La desigualtat d’ingressos entre les llars mesurada pel coeficient de Gini (zero reflecteix igualtat perfecta, cent màxima desigualtat) s’ha incrementat del 31,2 el 2007 al 33,9 el 2010. I la taxa de pobresa va passar de 19,6% el 2007 a 21,8% el 2010, sumant dos milions de nous pobres. Però la renda només mesura el flux del que s’ingressa en un any i ens oculta el que es té ja acumulat. Per això cal mesurar la riquesa. Segons l’Enquesta Financera de les Famílies la ràtio de desigualtat entre el 25% de les llars més riques i el 25% més pobre s’ha incrementat entre 2005 i 2009 de 39 a 50 vegades (en aquests quatre anys el patrimoni del segment més ric va créixer un 20% mentre el dels més pobres va disminuir un 6,4%). En llengua romanç: els pobres s’empobreixen i els rics segueixen incrementant el seu patrimoni.
PERÒ AIXÒ NO ÉS TOT.
Recentment dos capdavanters de la dreta empresarial ens han anunciat que volen molt més del mateix: la presidenta del Cercle d’Empresaris ha reclamat reduir la massa salarial de les administracions públiques(llegeixi’s
