F. Fafatale / Madrid / Diagonal

Grècia va viure el dimarts 7 de febrer una nova jornada de vaga general enmig de les negociacions del Govern amb els creditors i amb la UE sobre el pròxim rescat. Moisis Litsis, analista econòmic del diari grec ’Eleftherotypia’, analitza la situació grega i europea en aquesta entrevista.

– Diagonal: Podries mesurar la deterioració del benestar dels grecs des del ‘rescat’ i la irrupció de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional?

Moisis Litsis: Vivim en una situació que en els meus 50 anys, i a pesar del meu origen de família humil que va viure anys molt difícils, mai havia vist. Per a començar, no hi ha esperança, ni a nivell social ni a nivell privat, com en anteriors situacions complicades similars. L’actual crisi afecta a l’anomenada ‘classe mitja’, gent que va donar per assentada la prosperitat d’anys passats. Afecta especialment a gent de la meva edat, a qui els és difícil començar de zero, que no són joves per a ser optimistes, que tenen famílies…

Molta gent com jo viu dels estalvis del passat (si és que té). És molt rar veure a dues persones treballant en la mateixa família (només si una és empleada pública). Cada vegada més i més gent acudeix a menjadors populars. La família tradicional grega segueix sent un valuós matalàs social. Cada vegada hem de pagar més i més impostos per passats ingressos i molta gent no paga, no per raons ideològiques, sinó senzillament perquè no té diners.

L’atur oficial és del 18%. I després estan aquests treballadors, com a ‘Eleftherotypia’ (la plantilla porta sense cobrar des d’agost), que no són oficialment parats, però que no són remunerats pel seu treball. Uns dels negocis prospers avui a Grècia són les cases de compra d’or. Veiem molts anuncis de botigues, fora del districte centre tradicional d’Atenes, de compra-venda d’or.

– D.: Per què Grècia és diferent? És a dir… Per què ha estat la primera? L’activista grega Sonia Mitralia sosté que la troica utilitza a Grècia com laboratori per a veure el lluny que pot arribar. Tu què en penses?

M.L.: Penso que ella té raó. Fins i tot el nostre ex primer ministre, Yorgos Papandreu, va dir una vegada que érem “un laboratori mundial” per diferents raons. Grècia suposa una petita proporció de l’economia de l’eurozona (tan sols un 2% del PIB, enfront de països com Espanya, que suposen un 11%) i segur una molt més ínfima de l’economia mundial. Llavors… per què tant soroll sobre la crisi grega en els dos últims anys, amenaçant amb desestabilitzar tota l’economia mundial?

Grècia va ser el primer exemple del que avui tot el món reconeix: la crisi de deute mundial, amb el focus en l’eurozona com un tot. Si Grècia queia, es corria el perill de ‘l’efecte dominó’ de suspensió de pagaments en altres països de l’eurozona i podia suposar la fi del procés de la zona euro. Així és com van intentar salvar el problema grec, per descomptat, sense cap èxit. Ara és una discussió comuna que la crisi del deute amenaça amb desmantellar tota la eurozona, no per Grècia, clar, sinó perquè la crisi afecta a economies més grans com Espanya, Itàlia o França.

Amb la severa austeritat, l’amenaça d’un immediat ‘default’ i sortida de l’euro, la troica va intentar primer persuadir als grecs que no hi havia altra solució i després va intentar terroritzar a la gent amenaçant-la amb que si no seguien els passos grecs, sofririen més ràpidament una situació similar.

Després van intentar provar els límits de les reaccions de la gent. Malgrat les contínues vagues, manifestacions, crítiques i polèmiques, no hi ha hagut una explosió social a Grècia. Així doncs, els reguladors de l’eurozona deuen pensar que han guanyat la partida, manejant amb èxit qualsevol besllum de descontentament en altres països. Jo penso que Grècia és avui l’exemple del que no hauria de passar en altres països europeus: Creure que no hi ha altra solució a la crisi del deute que les polítiques de la troica que han empobrit als grecs.

– D.: I com està el poble grec? Està unit en les lluites? Hi ha un contrapoder real? Quin és el rol dels ‘aganaktismeni’ (els indignats grecs)?

M.L.: Hem tingut un munt de vagues. Algunes d’elles massives, especialment al principi de la crisi. Però els grecs no veuen cap canvi real. Un gran moment va ser el passat estiu, quan el moviment ‘aganaktismeni’ (indignat) va començar a assetjar el Parlament amb milers de persones, esperant que la majoria del PASOK (Partit Socialista) no votés al final les noves mesures que va imposar la troica després de l’acord de juliol per un nou préstec. L’únic assoliment va ser el reemplaçament del primer ministre socialista Yorgos Papandreu pel tecnòcrata ex banquer central Lukas Papademos amb el suport dels partits de l’oposició, el dretà Nova Democràcia i el d’extrema dreta LAOS.

Em sembla que el poble grec està cansat de no veure un canvi real, segueix dubtant dels sindicats tradicionals, fins i tot dels partits tradicionals d’esquerra, malgrat que van obtenir bons resultats en les passades eleccions. Hi ha moltes iniciatives noves a nivell local, però no hi ha un moviment massiu general amb una demanda central. Però la lluita segueix.

Penso que hi ha una necessitat de rebuig total de les actuals polítiques i del deute, fins i tot qüestionant la inclusió de Grècia en l’euro. Després de tot, a pesar de les diferències sobre aquest tema de les polítiques d’esquerra, hi ha una alta probabilitat que Grècia sigui forçada a sortir de l’euro, sense un moviment real preparat per a contrarestar les dures conseqüències d’un moviment com aquest. Si no, hi haurà tremends canvis polítics i socials.

– D.: Per què Grècia no ha declarat encara una vaga general indefinida?

M.L.: Durant molts anys recordo a l’extrema esquerra intentant promoure una vaga general indefinida sense cap èxit. En els dos últims anys hem tingut moltes vagues generals, fins i tot més que en els primers anys després de la caiguda de la ‘Junta’ en 1974, un període caracteritzat per una gran radicalització i molta mobilització juvenil. La gent també ha perdut molts diners amb les vagues, especialment en el sector públic. Així que, en aquests temps difícils, dubten si anar a la vaga indefinida, una cosa que les forces sindicals tradicionals no volen realment i són incapaces de promoure.

– D.: Quina és l’amenaça de l’extrema dreta a Grècia?

M.L.: Cal dir que tenim dos tipus d’extrema dreta a Grècia. Una, connectada amb l’anticomunisme de la dreta tradicional, antisemita, nacionalista, xenòfoba i racista, etc. i una altra més extrema, neonazi. La primera està representada per LAOS (el seu fundador va ser membre del conservador Nova Democràcia) i la segona, per l’organització neonazi ‘Crysi Avgi’. Ambdós estan a l’alça. LAOS és membre del nou govern de Lucas Papademos (pot ser que per això la seva popularitat dels últims anys està caient una mica) i ‘Crysi Avgi’ en algunes zones va obtenir millors resultats que l’extrema esquerra.

Durant molts anys, per la ‘Junta’, l’extrema dreta va ser marginal. Basada principalment en un anticomunisme que semblava desfasat després de la caiguda del mur de Berlín i l’atenuació de l’esquerra tradicional que va influir em la política grega malgrat la seva derrota en la guerra civil en 1945. En els últims anys, al costat del tradicionalment antisemita LAOS, va intentar explotar la causa palestina, fins a llavors bandera de l’esquerra, per a promoure un nou tipus d’antisemitisme emmascarat amb crítiques a les polítiques israelianes i malgrat les conegudes connexions entre l’extrema dreta europea i la islamofòbia del ‘establishment’ d’extrema dreta israeliana; també va intentar explotar l’ona d’immigració il·legal al costat de l’explotació del sentiment nacional (problemes amb Turquia, antiga Democràcia de Macedònia) per a promoure la seva agenda. El seu suport a l’actual govern els ha provocat alguns problemes amb el seu electorat, que era, des d’un punt de vista nacionalista, contrari a les polítiques de la troica al principi. “La gent ha perdut molts diners amb les vagues, especialment en el sector públic”

– D.: Quina és la teva explicació sobre l’ofensiva de la troica, no només a Grècia? Penses que el seu objectiu és atacar a la classe treballadora en tota Europa?

M.L.: Segur. Mira. En els últims 20 anys, en ‘l’era daurada’ del neoliberalisme, vam veure una contínua tendència a Europa a desmantellar l’estat ‘social’ i el tradicional poder dels sindicats (especialment en els països del nord) en nom de la necessitat d’arribar a altes taxes de PIB. Aquest procés va suposar una gran lluita dintre de la UE i molts governs, per la pressió dels sindicats i l’opinió pública, van adoptar les reformes neoliberals lentament, en ocasions retrocedint per la pressió popular.

Ara, amb la crisi del deute, que és resultat de la ‘bombolla’ de l’euro, els governs són forçats a adoptar reformes ràpides, per a abaratir la mà d’obra, sense drets ni seguretat social. Molta gent, espantada per les tremendes conseqüències, confia que les mesures dels governs puguin evitar el ‘default’ i que el deteriorament del benestar pugui frenar-se. És el moment que la classe treballadora s’aixequi i trobi noves formes d’enfrontar-se a aquesta política brutal que, com en el cas de Grècia, mai para.

– D.: Quina és la relació entre els poders europeus i els nord-americans en aquesta ‘crisi del deute de l’euro’? Quin és el paper d’Alemanya? Quant té de real la ‘crisi del deute de l’euro’?

M.L.: Molta gent a Europa creu que la política americana és més favorable al desenvolupament econòmic perquè EEUU pot imprimir dòlars i promoure el creixement. Una cosa que no és molt certa, perquè malgrat els milers de milions de dòlars que la Reserva Federal va imprimir en els últims anys, la situació social a EEUU és similar a l’europea, i de vegades fins i tot pitjor.

Les crisis del deute són reals i són el resultat del model de consumisme del capitalisme modern. En el passat (per exemple, en els 70) els dèficit públics van ser el resultat de les tradicionals polítiques keynesianes per a finançar l’estat social, etc. Ara hem vist una explosió de deute públic i privada, en gairebé cada país occidental, perquè els bancs van pressionar a la gent i als països a endeutar-se per a finançar la seva prosperitat (per a comprar cases, cotxes, serveis, etc.) amb tipus baixos i ara exigeixen els diners de tornada, sabent que cap societat pot permetre’s