Canvi de govern, però no de realitat
L’estratègia de Juan Manuel Santos, que va arribar a la presidència l’Agost de 2010, ha estat distanciar-se de les formes guerreristes i autoritàries que tant van deteriorar la imatge del govern de Álvaro Uribe (2002 – 2010), amb els seus clars vincles amb el narcoparamilitarisme i la ultradreta més recalcitrant, en favor de un discurs centrat en la preocupació pels drets humans i una agenda política que inclou diàlegs amb els sectors històricament perseguits i eliminats per la guerra bruta, com les víctimes de crims d’estat, els desplaçats, els indígenes, etc.
Durant el darrer any, l’administració de Santos ha impulsat legislació repressiva i reforçat les rutes d’impunitat per a l’exèrcit ampliant el “fuero militar” (1), alhora que promovia marcs legals que deien buscar la reparació a les víctimes del conflicte armat o el retorn de les comunitats desplaçades per la violència. Però mentre els debats sobre aquestes iniciatives omplien les portades i la comunitat internacional se’n feia ressò, si la situació ha canviat, es a pitjor. Durant el primer any de govern de Santos les agressions a membres del Moviment de Víctimes de Crims d’Estat s’han incrementat en un 48% (2), i almenys 20 líders i membres de comunitats desplaçades que retornaven a els seus territoris han estat assassinats (3).
En aquesta situació, per molt que una llei digui possibilitar el retorn dels desplaçats a les seves terres, ens trobem amb que, per una part, els mateixos paramilitars que els van fer fora segueixen controlant les regions. I per l’altre, que sovint aquestes terres ja estan concebudes a megaprojectes transnacionals en front a els quals, les petites economies dels camperols retornats ja no hi tenen lloc. En paraules de l’advocat German Romero, de la Corporació Jurídica Yira Castro, “si no els treuen a bala, els treuen per la gana”.
Els beneficis de la guerra
En un moment en que, sota el govern de Uribe, la violació dels drets humans i la persecució de opositors i crítics al règim s’havia tornat massa evident, el canvi d’estratègia de Santos ha contribuït a rentar la cara de l’estat colombià i a lubricar la firma dels Tractats de Lliure Comerç amb els EEUU i la UE. Tanmateix, el discurs del postconflicte, que assegura que Colòmbia està sortint de un conflicte armat que ja se’n va cap el mig segle, ve a reforçar la idea de que el país ha aconseguit avenços en el respecte pels drets humans alhora que s’ha convertit en un destí segur per al capital transnacional.
El govern de Santos ha decidit centrar el seu discurs en la noció de “prosperitat democràtica”, una prosperitat arrossegada per les “locomotores del desenvolupament”; mineria, energia, agronegoci , infraestructures… Així es consolida el projecte neoliberal al país: després de que els paramilitars robessin entre 6 y 10 milions d’hectàrees (una superfície que podría ser de la mida de Catalunya, Valencia i Murcia) mitjançant el desplaçament forçat de comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents, tota aquesta terra rica en recursos ja està llesta per a ésser entregada al capital transnacional. Una inversió estrangera en la que la UE, junt amb els EEUU i d’altres potencies capitalistes, com la China o Brasil, hi tenen un paper destacat, i que es lucra del model d’espoli de riqueses en un marc de crisi humanitària que va promoure el govern de Álvaro Uribe Vélez i que ara bé a consolidar l’administració de Juan Manuel Santos.
És una realitat ben coneguda que si fem mapes de recursos naturals i megaprojectes de transnacionals, presencia de grups paramilitars i desplaçament forçat i crisi humanitaria, tots aquests fenòmens se superposen en les mateixes àrees del territori colombià.
A Colòmbia, la relació de les empreses transnacionals amb el accionar paramilitar ha estat provada en casos com l’assassinat de sindicalistes per compte de Coca Cola, Chiquita Brand o Drummond, així com en el desplaçament forçat de comunitats que ha beneficiat a Repsol-YPF o a Anglo Gold Ashanti, per a nombrar només alguns casos. Malgrat que avui l’oficialisme assegura que ja no hi han paramilitars, sinó només unes “bandes criminals”, les organitzacions socials i de defensa dels drets humans, constaten que aquestes aliances entre empreses, polítics, terratinents, força pública, paramilitars i narcotraficants, se segueixen donant, així experimentin mutacions i ajustos a la conjuntura actual.
I es que costa imaginar unes “bandes criminals” amb control territorial de les economies legals i il·legals, que tenen capacitat per a mobilitzar la base electoral a favor dels seus candidats i que, ja al 2010, contaven amb uns 12000 membres a les seves estructures, repartides per 29 dels 32 departaments del país (4). Tanmateix, cal afegir que els diversos analisis coincideixen en que aquests grups, ara sota noms com “Rastrojos”, “Urabeños” o “Aguilas Negras”, es troben en una fase d’avenç i creixement per tot el país.
