Una de les grans sorpreses que havien ofert els aixecaments populars en el món àrab és que havien deixat momentàniament fora de joc a totes les forces islamistes i molt especialment, clar, a la més sospitosa i extremista, Al-Qaida, marca comercial de fosc contingut llargament instrumentalitzada per a sostenir dictadors, reprimir tota classe de dissidència i desviar l’atenció lluny dels veritables camps de batalla. Amb indicacions d’ampli espectre, com l’aspirina, Bin Laden reapareixia cada vegada que feia falta atiar la “guerra contra el terrorisme”; se li mantenia amb vida per a agitar el seu espantall en cruïlles electorals o per a justificar lleis d’excepció. Aquesta vegada la situació era massa greu com per a no usar-lo per última vegada, en una orgia mediàtica que eclipsa fins i tot les noces del príncep Guillermo i introdueix efectes molt inquietants en el món.
Quan semblava relegada a l’oblit, definitivament arraconada pels propis pobles que havien de donar-li suport, reapareix Al-Qaida. Un desconegut grup, en nom d’aquesta palesa, assassina a l’activista italià Arrigoni a Palestina; dies després, en plena efervescència de les protestes antimonàrquiques al Marroc, una bomba esclata en la plaça Yamaa Fna de Marràqueix; ara reapareix Bin Laden, no viu i amenaçador, sinó en tota la glòria d’un martiri ajornat, estudiat, curosament escenificat, una mica inversemblant. “S’ha fet justícia”, diu Obama, però la justícia reclama tribunals i jutges, procediments sumarials, una sentència independent. Més sincer ha estat George Bush: “És la venjança dels EEUU”, ha dit. “És la venjança de la democràcia”, ha afegit, i milers de demòcrates nord-americans salten d’alegria davant de la Casa Blanca, saltant amb bàrbara eufòria sobre ossos i calaveres.
Però democràcia i venjança són tan incompatibles com la pedagogia i l’infanticidi, com l’alfabet i el solipsisme, com els escacs i el joc. Als EEUU els agraden els linxaments, sobretot des de l’aire, perquè sap que són més poderosos que els principis. “El món sent alleugeriment”, afirma Obama, però al mateix temps alerta d’atacs “violents en tot el món després de la mort de Bin Laden”. Alerta? Avisa? Promet? Quin alleugeriment pot produir un assassinat que -es diu al mateix temps- posa en perill a aquells als quals presumiblement es vol salvar?
Aquest era el moment. Al-Qaida torna a dominar l’escena; Al-Qaida torna a saturar l’imaginari occidental. Mentre el presumpte cadàver de Bin Laden es llança al mar, Bin Laden s’apodera fantasmalment de totes les lluites i tots els desitjos de justícia. Es complirà el vaticini d’Obama: hi haurà atacs violents per tot arreu i el món àrab-musulmà tornarà a ser una efervescència de fanatismes i decapitacions, vulguin o no vulguin les seves poblacions. Entre democràcia i barbàrie, és evident, EEUU no té dubte: la barbàrie s’ajusta molt més al “somni americà” (i, per descomptat, al deliri israelià).
No sabem si realment han matat a Bin Laden; el que està clar és que l’esforç per ressuscitar costi el que costi a Al-Qaida pretén matar els processos de canvi començats fa quatre mesos en el món àrab.
* Article d’opinió de Santiago Alba Rico extret del web Rebelión:
www.rebelion.org/noticia.php?id=127592
