De totes les expressions de les que un ciutadà pot utilitzar per a mostrar el seu rebuig davant actes hostils del govern, la més costosa de totes és anar a la vaga. Ni la signatura de cartes de protesta, ni l’assistència a manifestacions (fins i tot les més radicals, com les famoses marxes contra la guerra de L’Iraq, poden suposar una festa popular) presenten el grau de compromís que implica avui posar-se en vaga.
La vaga no està de moda, té mala premsa i s’ha convertit en un element estrany a la cultura establerta. Fer vaga té riscos. Suposa evidenciar una opció ideològica contrària al poder, significar-se díscolament en el centre de treball i, a més, perdre la part salarial d’aquesta jornada en què rebutgem llogar la nostra força de treball.
La vaga en les democràcies de mercat pot ser un dret fonamental en perill d’extinció. I això perquè el sistema dominant, lluny de facilitar la seva pràctica no fa sinó posar-la en dubte constantment. Des de les institucions i els mitjans de comunicació, públics i privats, tot conspira per a acorralar al dret de vaga i presentar-lo com una cosa anacrònica, perjudicial i antieconòmica.
No obstant això, i precisament per tot l’anterior, la pràctica de la vaga s’inscriu entre els codis més elementals que ens recorden la condició d’explotació i dominació vigents en les alegres i confiades societats occidentals. Explotació perquè a l’exercir el dret de vaga recordem que els mitjans de producció essencials per a la creació de riquesa són de titularitat privada i que els ciutadans hem de vendre la nostra força de treball per a sobreviure. Dominació perquè és l’Estat, controlat pel govern, el que organitza la producció i determina les normes que desenvolupen l’economia capitalista, o sigui el sistema d’assignació de recursos sobre la base del treball assalariat.
Coses totes elles que es fan paleses quan Capital privat i Govern públic decideixen ajustaments que representen retallades salarials, laborals i socials perquè els amos dels mitjans de producció, el capital empleador, puguin mantenir la seva taxa de guanys. Afegim, per a contextualitzar el tema, que mai els grans avanços socials –la disminució de jornada de treball és l’exemple clàssic- van ser concessions governamentals sinó conquestes dels treballadors associats.
Ara precisament travessem per un d’aquests moments històrics que el capitalisme demana als governs de torn que apliquin mesures directes (sobre el conjunt de les retribucions dels treballadors) i indirectes (sobre els drets ciutadans que l’Estat proveeix) per a sortir del forat que el propi capitalisme ha creat amb la seva propensió cleptòmana. Però no és un accident qualsevol. La crisi actual desfermada per l’oligarquia dominant ha tingut una singularitat afegida que la fa gairebé un assaig de guerra civil de classes, com ha reconegut el financer Warren Buffet, ara fitxat per Botín.
Perquè els principals perjudicats han estat els treballadors llançats a l’atur, perquè s’estan utilitzant impunement els recursos públics per al rescat dels malfactors –amb la conseqüència de pobresa que heretaran les noves generacions- i perquè, en el súmmum de l’agressió, es vol aprofitar el desastre per a introduir una involució social mai vista. Gairebé 5 milions de desocupats a l’Estat espanyol, el 21% de la població activa, més del doble de la mitjana de la Unió Europea; el 42% dels joves menors de 25 anys sense treball, el triple que en la UE; i prop d’un milió quatre-cents mil llars amb tots els seus membres aturats, són xifres que proclamen la profunda incompetència del sistema.
Un model econòmic que premia la ineficàcia en l’assignació de recursos i un model polític ventríloc que en comptes de repartir el treball legisla per a concentrar-lo i precaritzar-lo institucionalitzant l’atur massiu com natural al sistema. En suma, un amenaçador i despietat duopoli que exigeix la seva revocació immediata perquè s’han convertit en un perill públic, en enemic del poble.
Referent a això, convé recordar que al principi de la crisi una cimera mundial sobre l’atur va ser suspesa . Per no parlar de la criminal desigualtat que, a nivell local i global, comporta acceptar aquest statu quo. Una investigació dels sociòlegs Ildefonso Marqués i Manuel Herrera, publicada en l’últim número de la revista del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), ha revelat que la mobilitat entre classes a Espanya s’ha estancat des dels anys seixanta, i que a pesar dels importants avanços materials produïts, per a la millora social. I enfront d’aquest tobogan de penúria econòmica, degradació laboral, atur, exclusió i falta d’expectatives en la fins a fa poc vuitena potència industrial del món, sorgeix la ingerència inhumana d’un govern-partit que es denomina socialista i obrer, acorralat per la tangentòpolis, que beneeix els beneficis més grans de la història d’una gran banca fidelitzada en la condonació dels deutes contrets pels partits polítics amb perspectiva de govern.
Sobren raons per a anar a la vaga i ja veurem si falta coratge per a generalitzar-la. L’atzar ha volgut deixar-nos la responsabilitat històrica de preservar el llegat dels nostres avantpassats i el mèrit de conjurar l’amenaça d’entronitzar la barbàrie social. Està en joc la dignitat i la democràcia de tot un poble. Que la vaga general defensiva sigui l’inici de la ruptura amb la violència del sistema.
Rafael Cid
Article publicat en el núm. 132 de la revista Diagonal
