El contracte per a joves, la penúltima provocació de la patronal, és una altra mostra de la llibertat amb que la patronal ataca els drets bàsics.

No hi ha lloc comú més repetit que per a sortir de la crisi és necessària una reforma laboral. Tampoc hi ha una afirmació més falsa. Si amb el marc legal vigent es van crear en els anys passats milions d’ocupacions i ara es destrueïxen també per milions, no cap atribuir-lo a la legislació. L’atur, és evident, té altres orígens. Per altra banda, no hi ha empresari que pugui dir que no crea ocupació pels costos de l’acomiadament, doncs, en realitat, amb el ventall de contractes precaris disponible, l’acomiadament és lliure i gratuït. Sostenir que al mercat de treball li falta flexibilitat, amb els acomiadaments massius que estan tenint lloc, és una altra afirmació fal·laç. Així doncs, la insistència en la necessitat d’una reforma laboral només és producte de l’intent per part de la dreta política i la patronal d’aprofitar-se de la crisi –quina bella ocasió– per a abaratir salaris i liquidar alguns drets laborals que encara subsisteixen, amb l’objectiu de convertir tota la força de treball en una mercaderia tan d’un sol ús com les escombraries. Per això s’insisteix tant en els vells contractes indefinits, que per a la CEOE suposen una segmentació insuportable del mercat laboral.

Els treballadors no han creat aquesta crisi ni, per molts que siguin els seus sacrificis, poden aportar res a la seva solució. Per aquest motiu s’ha de ressaltar la contumacia de la dreta a defensar els seus interessos, enfront de la debilitat de l’esquerra a fer el propi, fins i tot quan els vents li bufen a favor. Aquesta diferent actitud sostinguda en el temps ha determinat una reculada contínua dels drets dels treballadors i ha creat una relació de forces entre les classes, tan desfavorables a aquests últims, que la dreta ja no conserva les formes i actua amb el major menyspreu i la major prepotència que cap imaginar. Aquest és potser el major desastre originat per la reculada de l’esquerra: que la dreta s’atreveix a tot i imposa la seva manera de pensar a l’opinió pública i en els debats socials. Així s’explica la proposta de la CEOE de crear un contracte per a joves barat, sense cotitzacions socials i sense cap dret, ni d’acomiadament ni d’atur. No fa al cas que anunciessin que retiraven aquesta proposta: la prova de força ja l’havien fet i el seu menyspreu als treballadors i els sindicats quedava demostrat.

El president de la CEOE, el modèlic empresari Díaz Ferrán, en un article de premsa posterior, modulava les formes però enduria les reivindicacions de la patronal. Proposava un nou contracte indefinit, amb indemnització per acomiadament, això sí, menor que l’actual, però com un objecte de decoració d’estúpida utilització ja que a continuació suggeria que “convindria trobar un contracte adequat per als joves”, “preservar-se l’ús racional del contracte temporal” i que s’havien de fomentar “mecanismes alternatius de flexibilitat com el temps parcial”. Imbuït del noble objectiu de disminuir l’atur, afegia que convindria millorar la flexibilitat interna en l’empresa, a través de la mobilitat funcional i geogràfica; disminuir les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social; fomentar les agències de col·locació privades amb ànim de lucre, anul·lar la intervenció dels jutges en els acomiadaments col·lectius, i altres coses per l’estil.

Com deia, el pitjor d’aquestes demandes és que arriben argumentades en unes claus tan sinistres que reflecteixen una inquietant degradació moral de la societat. Sense cap pudor defensen que qualsevol jove prefereix un treball, per rastreres que siguin les seves condicions, a no tenir ocupació. O acusen amb insídia als sindicats, per a paralitzar-los, de no preocupar-se més que dels treballadors amb ocupació, menyspreant les angoixes dels joves. Històricament això és fals i lògicament insostenible, doncs si els sindicats admetessin els contractes precaris dels joves estarien soscavant als treballadors ocupats, ja que la substitució d’uns per uns altres estaria cantada. Però no es tracta de dur raó sinó de guanyar en la lluita de classes.

Tant la forma com el fons de la qüestió de la reforma laboral condueïx a la necessitat imperiosa del rearmament ideològic de l’esquerra i a organitzar, per part dels sindicats, una ferma oposició contra les miserables propostes de la CEOE. Resposta que ha de combinar la resistència i el combat per un altre ordre social. És hora, com diuen els líders sindicals, de posar ja peu en paret. La crisi ve molt dura i la dreta va a per totes sense parar en mètodes.

Article extret del núm. 122 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/La-CEOE-a-por-todas.html