Sinopsi:

“To shoot an elephant” és un relat sobre un testimoni presencial a la Franja de Gaza. El 27 de desembre de 2008, l’Operació “Cast lead” (Plom Fos) va estar disparant a elefants durant 21 dies. Imatges urgents, insomnes, esgarrifoses i brutes dels únics estrangers que van decidir i van aconseguir romandre, encastats en les ambulàncies de la Franja de Gaza, al costat de la població civil palestina.

“(…) Després, com no, va haver-hi interminables converses sobre la mort de l’elefant. L’amo estava furiós, però no era més que un indi i no va poder fer res. A més, segons la llei, jo havia fet el correcte, ja que a un elefant boig cal matar-lo com a un gos boig, si el seu amo no aconsegueix dominar-lo”. George Orwell. “Disparant un Elefant” va ser publicat per primera vegada a “New Writing” el 1948. George Orwell va definir una manera de veure a Àsia, que encara és vàlida.

Context:

La Franja de Gaza viu en estat de setge des de juny de 2007, quan Israel la va declarar una “entitat enemiga”. Un grup d’activistes internacionals va impulsar un moviment, “Free Gaza”, que té com objectiu trencar aquest setge. Gràcies als seus esforços, i a pesar de la prohibició imposada per Israel a tots els corresponsals i treballadors d’ajuda humanitària estrangers de cobrir i ser testimonis directes de l’Operació “Plom Fos”, un grup de voluntaris internacionals, membres auto-organitzats del International Solidarity Movement, van estar presents a Gaza el 27 de desembre, en el moment just que van començar els bombardejos. Al costat de dos corresponsals internacionals de Al Jazeera International, Ayman Mohyeldin i Sherine Tadros, ells van ser els únics estrangers que van aconseguir escriure, filmar i informar per a diversos mitjans de comunicació sobre el que estava succeint dintre de l’assetjada franja palestina.

Eren periodistes? Eren activistes? A qui li importa! Ells es van convertir en testimonis. Ser periodista o ser qualsevol cosa depèn de com tu ho sentis. És una responsabilitat ètica que et porta a compartir amb un públic més ampli el que està passant al teu al voltant. Serà el resultat del teu treball el que et conduirà (o no) a una carrera com periodista, no les pressuposicions o les etiquetes. Fes que s’assabentin. Fes que els que tu vols que escoltin, escoltin i siguin conscients del que tu estàs sent conscient. Això és ser periodista. Per a ser testimoni, amb una càmera o un llapis, no és necessari tenir un sou o una targeta que posi “PRESS”. Oblideu la neutralitat, oblideu l’objectivitat. No som palestins. No som israelians. No som imparcials. Només tractem de ser honestos i explicar el que hem vist i el que sabem. Sóc periodista. Si algú m’escolta, sóc periodista. En el cas de Gaza, cap “periodista oficial” tenia autorització aquell 27 de desembre per a entrar (excepte els que ja estaven dintre), pel que ens convertim en els únics testimonis, amb totes les responsabilitats que això comporta.

Jo sempre he entès el periodisme com “una mà encenent la llum en una habitació fosca”. El periodista és una persona curiosa, un interrogador desagradable, una càmera i un llapis rebel que fan sentir incòmodes als qui estan en el poder. Aquesta és l’essència del meu treball a Gaza, complir un deure en el conflicte més narrat de la Terra, on, no obstant això, mai serà explicada la història del setge i del càstig col·lectiu que Israel està imposant a tota la població en resposta als coets llançats per Hamas. Per això, havia de ser viscut tal com va ser. Vaig entrar sigilosament a Gaza, a pesar dels intents d’Israel per impedir-lo. Els que estan en el poder en Gaza ens “van demanar cortesament” que ens anéssim. La meva idea del periodisme és això. Cada govern del món hauria de sentir-se nerviós quan algú va per aquí, amb una càmera o un llapis, disposat a publicar el que aconsegueixi entendre. I tot això pel bé de la informació, un dels més grans pilars de la democràcia.

Això és una pel·lícula de “periodisme encastat”. Decidim “encastar-nos” dintre de les ambulàncies, obrint un diàleg imaginari amb aquells periodistes que s’encasten dintre de les exèrcits. Tot el món és lliure de triar des de quin costat vol informar. Però, en moltes ocasions, les decisions no són imparcials. Decidim que els civils que treballen en el rescat dels ferits ens donen una perspectiva molt més honesta de la situació que per a qui el seu treball és disparar, ferir i matar. Preferim metges en comptes de soldats. Preferim la valentia d’aquells rescatadors desarmats a aquells que s’allisten i que tenen experiències tal vegada interessants, però moralment rebutjables. És una qüestió d’enfocament. A mi no m’interessen les pors, traumes i contradiccions d’aquells que poden triar quedar-se a casa i dir no a la guerra.

Alberto Arce

Equip:

Direcció: Alberto Arce/ Mohammad Rujailah

Script: Alberto Arce/ Miquel Martí Freixas

Edició: Alberto Arce/ Miquel Martí Freixas

So: Francesc Gosalves

Post-producció: Jorge Fernández Mayoral

Disseny: Mr. Brown and Malibrán

Co-producció / Distribució: Eguzki Bideoak (http://eguzkibideoak.info/es)

Traducció: Mohammad Rujailah/ Alberto Arce

Durada: 112 minuts

Pàgina web del documental: http://www.toshootanelephant.com/es

Trailer en castellà: http://www.blip.tv/file/2798654/