Una nova reunió entre el Marroc i el Front Polisario acaba de celebrar-se i no pot dir-se que sigui en un moment esperançador. Les dues parts, juntament amb representants d’Algèria i Mauritània, s’han trobat els dies 10 i 11 de febrer, en una localitat dels afores de Nova York, per a discutir sobre la possible convocatòria d’una cinquena ronda de negociacions sobre el futur del Sàhara Occidental.

L’ONU espera que ambdues parts acudeixin amb un ànim “productiu i seriós”, després de les tensions produïdes pel cas “Haidar”. Un desig allunyat de la realitat, doncs la voluntat negociadora del regne alauita es troba en dubte com a conseqüència del manteniment d’una política repressiva, incrementada els últims mesos, sobre les organitzacions civils saharauis (el mateix que amb qui dissenteix de la política oficial entre els ciutadans marroquins), exemplificada en la forma amb que es va tractar d’impedir la tornada d’Aminatu Haidar a la seva terra i en una rectificació interessada i mercenària, comprada a pes d’or.

No hi ha dubte que la legalitat internacional, reconeix i garanteix el dret de lliure determinació del poble saharaui. Aquesta base legal està assentada en la doctrina que emana dels principis del dret internacional, de la Carta de les Nacions Unides i de les múltiples Resolucions aprovades per l’Assemblea General en relació amb aquest contenciós. Quines són les raons per les quals no s’ha pogut, fins a la data, aplicar per les Nacions Unides la vigència d’aquest principi bàsic de legalitat en el territori del Sàhara Occidental?

En primer lloc, perquè no existeix voluntat política de fer-lo complir i, en conseqüència, no es realitza cap tipus de pressió diplomàtica i política cap al Marroc, que li exigeixi el respecte de les Resolucions internacionals. Aquestes converses no passaran de ser una pantomima, mentre que les Nacions Unides no actuïn de forma clara i contundent, i això serà difícil mentre alguns dels Països membres permanents del Consell de Seguretat segueixin col·laborant en la persistent prolongació d’aquesta ocupació. Hora és ja que les democràcies occidentals deixin d’adjudicar-li al Marroc el paper d’aliat preferent o guardià i garant dels interessos del món desenvolupat en el Magrib, doncs ni aquesta visió correspon ja a una anàlisi política actual ni facilita la resolució dels múltiples problemes que afecten a l’estabilitat del Magrib i impedeixen el desenvolupament del seu potencial.

Per altra banda, la Unió Europea, instrumentalitzada per la voluntat proteccionista de França cap a la seva antiga colònia, i amb l’actitud còmplice de l’Estat espanyol, incapaç d’assumir amb dignitat les conseqüències d’un tractat de Madrid en el qual es va traficar amb el poble Saharaui com ostatge, no solament premia les arbitrarietats de l’estat marroquí amb la concessió d’un estatut d’associació preferencial sinó que s’apropia dels recursos pesquers del banc saharià de complicitat amb el seu aliat preferent.

Un cinisme polític que es fa més palès i inacceptable en la mesura que la comunitat europea ve silenciant totes les denúncies que es fan sobre el respecte als drets humans tant al Marroc com en el Sàhara Occidental, emeses fins i tot per una Comissió del seu propi Parlament, de les quals només es va fer eco davant la pressió de l’opinió pública en la dramàtica conjuntura que va fer perillar la vida d’Aminatu Haidar.

El Marroc segueix obstaculitzant una solució democràtica. Té el control de facto del Sàhara Occidental, després de la seva ocupació militar del territori, i ara té la pretensió d’ampliar-lo a una submissió mitjançant el seu pla d’autonomia, dintre d’un anunciat projecte de regionalització del país. L’oferta d’autonomia de Mohamed VI resulta inacceptable, perquè parteix de la premissa que la seva sobirania sobre el territori és inqüestionable, a pesar que es tracta d’un territori envaït que mai, al llarg de la història, ha format part del Regne del Marroc. I, sobretot, perquè suposa seguir ignorant tant la legalitat internacional com la decidida voluntat dels i les saharauis.

Aquesta nova maniobra, desacreditada per la realitat quotidiana de les tibants relacions entre la població saharaui i els seus ocupants, suposa un “xantatge” a l’intent de negociacions entre les dues parts, sense assumir que l’única solució definitiva per a la qüestió del Sàhara Occidental serà la resultant del lliure exercici de l’autodeterminació del poble Saharaui mitjançant un plebiscit realitzat amb les degudes garanties, un dret indiscutible que el Marroc porta trepitjant des de 1975.

La Resolució 1871/2009 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, fa una crida al Marroc i al Front Polisari “… per a continuar les negociacions sota els auspicis del Secretari General, sense condicions prèvies i de bona fe, a fi d’assolir una solució justa, duradora i mútuament acceptable per a apel·lar a la determinació del poble del Sàhara Occidental”. La pretensió del Marroc d’imposar la seva enganyosa solució, ho fa improbable. I això, justament, quan Espanya ostenta la presidència de torn de la Unió Europea, des d’on hauria de treballar, de debò, per a liderar la recerca d’una solució a un conflicte que dura ja massa temps i que sagna sense parar en la memòria d’una gran part del poble espanyol.

És una provocació més que els amics del poble Saharaui i tots qui en el món sencer s’identifiquen amb la defensa de la dignitat i la justícia no hauríem d’admetre. I que requereix una constant vigilància del procés i la denúncia de totes els abandons, tebieses i insídies que constantment es produeïxen i, sens dubte, es produiran.

Madrid, 12 de febrer de 2010.