Vivim en un món globalitzat de metròpolis gegantesques, insostenibles ecològica i socialment, funcionals al procés de valorització del capital i a una economia globalitzada i creixentment interrelacionada. Vivim, també, en un planeta travessat per enormes fluxos financers transnacionals, on l’automatització de les operatòries borsàries i l’emergència de creixents mercats OTC (Over the counter) de «banca en l’ombra», permet que els interessos monetaris i especulatius de l’oligarquia internacional travessin les fronteres i actuïn de forma desterritorialitzada i global.
Els «slums», o barris degradats d’habitatges autoconstruits, carents de tot servei col·lectiu, massificats i plens de contradiccions socials, contrasten amb el fluir dels derivats, amb les Borses globals de matèries primeres, amb el tràfic dels CEOs a través dels aeroports constituïts en «no-llocs» per la seva absència de tota referencialitat col·lectiva, històrica, cultural o humana; amb els paradisos fiscals en els quals es pot invertir o actuar des de l’espai virtual d’internet, sense tenir que desplaçar-se fora d’un despatx d’un gratacel intel·ligent de la City.
Té sentit parlar de municipis, de poder local, d’espai proper, en aquestes circumstàncies? Hi ha espai per a un nou municipalisme transformador en l’època de les agències de rating, dels fons voltors que es fan amos, per mitjà de la compra a l’oligarquia local «business friendly», de l’habitatge públic dels ajuntaments? De quin tipus hauria de ser aquest nou municipalisme? Quins han de ser els vímets que permetin constituir contrapoders locals efectius, espais de convivència i densificació de la vida a escala humana? Una nova ciutat, democràtica, cooperativa, articulada social i ecològicament és pensable? I, sobretot, és factible?
Hi ha qui defensen l’oportunitat d’oposar el local cooperatiu a l’extensió inmisericorde dels fluxos transnacionals de valorització del capital. Des de les perspectives teòriques del municipalisme llibertari defensades en el seu moment per un dels precursors de l’ecologisme social, Murray Bookchin, fins a les pràctiques efectives desplegades a nivell municipal pels propis moviments d’oposició al desplegament neoliberal. Pràctiques efectives que, al seu torn, podem trobar al llarg de tota la geografia del planeta: des dels Caracoles zapatistes a les noves experimentacions del confederalisme democràtic kurd a Rojava, passant per les experiències de poder popular local expressat en l’ordit d’iniciatives col·lectives existents en barriades de la Perifèria com la del Alto, a La Paz, Bolívia.
Com indica Raúl Zibechi en el seu llibre Territoris en resistència. Cartografia política de les perifèries urbanes llatinoamericanes: “Lloc i espai han estat conceptes privilegiats en les teories i anàlisis sobre els moviments socials. A l’Amèrica Llatina, fins i tot en les seves ciutats, és hora de parlar de territoris. En un excel·lent treball Porto Gonçalves assenyala que ‘els nous subjectes s’insinuen instituint noves territorialitats’. Arriba a aquesta conclusió després de seguir l’itinerari d’un moviment concret com els seringueiros, que abans de constituir-se com a moviment hagueren de modificar el seu entorn immediat, concloent que ‘la seva força emanava del seu espai-domèstic-i-de-producció’. Va ser aquest desplaçament del lloc heretat, o construït anteriorment, el que els permet formar-se com moviment». Remarca així la importància del local, el territorial, o, en una teixidura narrativa més propera al nostre món social encara influït pels discursos del republicanisme federal i els moviments llibertari i verd, el municipal, per a la constitució efectiva de contrapoders al magma global dels mercats.
Continua Zibechi: “En efecte, els moviments llatinoamericans, com els indígenes, els sense terra i els camperols, i creixentment els urbans, són moviments territorializados. Però els territoris estan vinculats a subjectes que els instituïxen, els marquen, els assenyalen sobre la base de les relacions socials que porten. Això vol dir, tornant a Lefebvre, que la producció d’espai és la producció d’espai diferencial: qui sigui capaç de produir espai encarna relacions socials diferenciades que necessiten arrelar en territoris que seran necessàriament diferents”. Construir relacions socials diferenciades, començant des del més proper i manejable per als moviments. Construir, per tant, densitat social, allà on el neoliberalisme només ha deixat devastació, solitud i centres comercials replets d’objectes antiecològics i innecessaris.
En aquest camí, els moviments han de cobrar protagonisme, constituir-se en una armadura amb la qual articular els territoris propers i dotar-los de discursos, relacions, vida. Segueix parlant Zibechi: “Aquesta imatge potent destaca el caràcter del moviment com moure’s
