CGT ha convocat noves jornades de vaga a Renfe els pròxims 30 i 31 de juliol i 1 d’agost, contra les pretensions de Govern, concretades en l’acord del Consell de Ministres del 2 de juliol, en el qual s’aprovava el desmantellament de Renfe ( per a més informació aneu a: www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article31005).
30-31 de juliol i 1 d’agost: CGT convoca vaga a Renfe Llegeix més »
El Jutjat social número 24 de Barcelona ha condemnat a l’empresa Honeywell Friccions Espanya SA del Prat, a indemnitzar a un treballador amb 153.369,87 euros després de contreure un càncer de pulmó per la seva exposició laboral a l’amiant, amb el qual fabricava pastilles de fre.
En la sentència, el jutge redueix la indemnització pel concepte de dany per seqüeles al considerar que la malaltia del treballador, Antonio C.M., “va poder haver-se agreujat de forma significativa pel fet de ser un fumador important”. Així, redueix la indemnització per aquest concepte dels 104.927,40 euros proposats per la defensa a 70.000 euros que el jutge considera una xifra “més adequada”, mentre atorga 13.420,48 euros pel dany moral causat per la seva situació d’incapacitat temporal i altres 100.000 euros pel dany moral per seqüeles definitives. No obstant això, redueix la quantitat resultant de 183.420,48 euros en 30.050,61 euros perquè el treballador ja la va percebre de l’asseguradora de l’empresa.
Honeywell Friccions Espanya SA es dedica a la fabricació de pastilles de fre amb amiant i el treballador va emmalaltir l’any 2005, data en la qual se li va concedir la incapacitat permanent absoluta, al presentar un adenocarcinoma broncopulmonar en lòbul superior dret i lòbul inferior dret, en progressió.
Segons fonts del Col·lectiu Ronda, que han defensat al treballador, aquests símptomes són clarament provocats pel contacte de les mucoses amb l’amiant, un producte al que va estar exposat en el seu lloc de treball entre els anys 1989 i 2000. El jutge té en compte els informes de l’Hospital Germans Trias i Pujol, de Badalona (Barcelona), que es refereixen al càncer de pulmó que va desenvolupar el treballador “donada la seva exposició laboral a l’amiant” i que “pot considerar-se causat per aquesta exposició en el lloc de treball”.
La sentència raona que en el treballador concorrien els factors d’exposició a l’amiant i el tabaquisme, circumstàncies que multiplicaven les possibilitats de desenvolupar la malaltia, i que ja a partir de l’any 1992 es va evidenciar que el seu funcionament pulmonar “estava alterat”, sense que li canviessin de lloc de treball. A més, resol que el lloc de treball no reunia les condicions necessàries de prevenció, que no es van prendre les precaucions necessàries i que les màquines amb les quals es treballava superaven el límit d’exposició legal, tal com va constatar ja en l’any 1989 el Centre de Seguretat i Higiene del Departament de Treball de la Generalitat.
Per tot això, la sentència considera responsable a Honeywell Friccions Espanya SA i la condemna a abonar al treballador una indemnització per danys i perjudicis de 153.369,87 euros.
Secció Sindical CGT Honeywell
http://cgthoneywell07.blogspot.com/
Primera sentència favorable per a un afectat per amiant a Honeywell Llegeix més »
Des de la Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT us animem a participar en aquesta campanya.
– 24 de juliol. Inici de la campanya. Jornada nacional i internacional de Pintades.
– 16 d’agost. Jornada nacional i internacional de Pancartes.
Els objectius són:
– Contrarestar l’estratègia de desinformació i mentides, així com el buit mediàtic respecte a la repressió i fustigació a que s’enfronten les comunitats zapatistes.
– Denunciar als responsables, ja siguin els diferents nivells de govern, partits polítics, empresaris, “plans de desenvolupament”, forces repressives de l’Estat, grups paramilitars, etc. Denunciar l’estratègia conjunta que es porta a terme en el territori zapatista.
– Difondre la lluita del EZLN, la seva història i procés de construcció de l’autonomia i la proposta de la Sisena Declaració.
És important enviar fotos a les següents adreces: cgtmexico@nullcgt.org.es / info@nullcgtchiapas.org
En aquest enllaç hi ha tota la informació: www.cgtchiapas.org/noticias/campana-“miles-rabias-un-corazon-¡vivan-comunidades-zapatistas”
Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT
Campanya “Milers de ràbies, un cor: visquin les comunitats zapatistes!” Llegeix més »
Una consulta ciutadana revela que la majoria dels ciutadans eliminarien els privilegis dels (polítics?)
També eliminarien els de la monarquia, l’església catòlica, i els banquers i especuladors, entre d’altres.
Resultats de la consulta popular realitzada a Girona el 14 de juliol Llegeix més »
El dia 16 de juliol a les 6 de la matinada els mossos d’esquadra van desallotjar la nova Rimaia situada al número 454 de la Gran Via de Barcelona i okupada el dia anterior com a rèplica al desallotjament de l’anterior Rimaia.
Aquesta actuació policial es succeeix a només 48 hores del desallotjament de l’anterior Rimaia a Gran Via 550.
Hi van haver dues noves detencions.
Nou desallotjament de La Rimaia a Gran Vía en menys de 48 hores Llegeix més »
VAGA GENERAL 29 DE SETEMBRE, TOTES I TOTS AL CARRER!
Contra l’atur, la precarietat i l’exclusió social. Contra la reforma laboral. Contra la retallada de drets socials, laborals, mediambientals. Contra el pla d’ajustament per a reduir el dèficit públic. Per un nou model social i productiu no capitalista. Per la llibertat, la igualtat, l’autogestió i la justícia social.
La Confederació General del Treball (CGT) convoca Vaga General el 29 de setembre de 2010 per defensar les llibertats i drets laborals, socials, econòmics, i mediambientals de tots els treballadors i treballadores i de totes les classes populars, davant les agressions i retallades que estem sofrint per les polítiques antisocials del govern que només responen als interessos de la banca, a l’especulació financera i immobiliària, als mercats, al capital, a la patronal, a la Unió Europea, al Fons Monetari Internacional, a les institucionals polítiques internacionals.
La CGT convoca Vaga General el 29 de setembre de 2010 Llegeix més »
El llarg historial repressiu de la Direcció de Ford-Almussafes cap al sindicalisme combatiu de la CGT és de tots conegut: desenes i desenes d’expedients -en alguns casos greus- cap a delegats, delegades, afiliats i afiliades a la CGT. Tal comportament gangsteril va culminar fa poques setmanes amb l’acomiadament de Paqui Cuesta, Secretaria General de la Secció Sindical de CGT a Ford-Almussafes (València).
Crida de la FESIM-CGT:
A TOTA LA CGT
EL DILLUNS 19 DE JULIOL ES REALITZARAN CONCENTRACIONS EN TOTES LES PROVÍNCIES I MUNICIPIS ON ES PUGUI, EN ELS CONCESSIONARIS DE FORD ESPANYA.
L’ACOMIADAMENT DE LA SECRETÀRIA GENERAL DE LA CGT DE FORD NO QUEDARÀ SENSE RESPOSTA.
FEM UNA CRIDA A ORGANITZAR AQUESTES CONCENTRACIONS A LES 12 HORES (hora que s’estarà portant a terme un acte de conciliació).
Es demana la realització de fotografies i el seu enviament al Rojo y Negro Digital.
Anna Campeny – Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala
En els últims sis mesos, nou dirigents socials han estat assassinats al departament de San Marcos, un dels més pobres de Guatemala. Tenien dues coses en comú: encapçalaven la lluita de les comunitats de la zona contra els abusos d’Unión Fenosa i eren membres de l’FNL (Frente Nacional de Lucha por la Defensa de los Servicios Públicos y los Recursos Naturales). Els culpables dels atemptats no han estat ni detinguts ni identificats.
Fora Unión Fenosa de Guatemala! Llegeix més »
Us facilitem en documents adjunts uns materials formatius d’utilitat en el treball sindical a les empreses que porten a terme els comitès d’empresa i delegats de personal.
En concret, teniu en documents adjunts:
– El document editat per la CGT de Valladolid “COMPETENCIAS (DERECHOS) DE INFORMACIÓN, CONSULTA Y NEGOCIACIÓN DE LA REPRESENTACIÓN DE LOS TRABAJADORES (una herramienta para nuestra Acción Sindical en la empresa)”, i la seva traducció al català realitzada pel Sindicat de Banca de CGT Barcelona.
En les línies que segueixen no hi ha cap desig de contestar el dret que, fetes les excepcions que procedeixin, cadascú té a gaudir de la manera que estimi convenient. Si a algú li atreu la selecció espanyola i considera que passar la tarda veient un dels seus partits és una tasca agradable, doncs bé està. S’imposa, no obstant això, sospesar hipercríticamente la trama general —els interessos, els enganys, les manipulacions— que ha envoltat aquest gegantesc i ambiciosíssim muntatge de la ’roja’.
Per a assumir aquesta tasca, i àdhuc a costa de començar amb arguments molt utilitzats, el primer que cal rescatar és el significat del panem et circenses, i en particular, en els temps que corren, el que implica el del circ. Res millor per a avasallar a la ciutadania que atontar-la amb unes o altres atraccions. En aquests dies no calia anar molt lluny per a apuntalar l’argument: aquí estan aquests milers —milions ?— de joves que han omplert els carrers en les seves celebracions pels èxits de la ’roja’ mentre prefereixen ignorar l’escenari laboral en el qual es mouen —els que són miserablement explotats— o en el qual no es mouen —els que arrosseguen un atur de sempre—.
En les celebracions no ha faltat, a més, cert tufillo feixistoide i autoritari, i això encara que la gent de la meva generació estiguem obligades a reconèixer que veiem massa ràpid, darrere de la bandera rojigualda, adhesions que no estan, sens dubte, en el cap de molts joves. El de la ’roja’ —parlo ara de l’enginyosa terminologia trenada, de la qual forma part l’ocupació de la primera persona del plural a l’hora d’explicar els fets futbolístics— “canta”, en qualsevol cas, com missatge icònic: com vulgui que no som gens rojos, almenys ho compensarem en el terreny dels símbols.
Les coses, no obstant això, no queden aquí: cal prestar puntillosa atenció a la manipulació mediàtica que s’ha registrat en els últims dies. Té, si així es vol, dues manifestacions. La primera no és altra que una fraudulenta reivindicació del col·lectiu enfront de l’individual. De nou ens topem amb el mateix: en una societat en la qual el col·lectiu ha estat manifestament estigmatitzat i arrasat ens podem permetre la reivindicació dels valors corresponents, bé que en un terreny fitat i amb protagonistes principals en una vintena de ciutadans que lluitaven per guanyar ni més ni menys que 600.000 euros —per cap— si guanyaven el mundial.
Que curiós és, per altra banda, que els mateixos mitjans de comunicació que han enaltit la presumpta condició col·lectiva de la ’roja’ prossegueixin en la seva tasca de canonitzar a herois esportius tan equívocs i individualistes, i tan vinculats amb el negoci i la publicitat més abjecta —per què no prohibir, per cert, la publicitat realitzada per famosos—, com Fernando Alonso o Rafael Nadal. Recordi’s
Tots amb la “roja”? Sobre un moment histèric Llegeix més »
Aquest 14 de Juliol, dia commemoratiu de la Revolució Francesa, la CGT ha organitzat a la Plaça Miquel Santaló de Girona una consulta popular a on s’invitava al públic a designar a qui se li retallaria els privilegis, retalls simbolitzats per una guillotina on es va ajusticiar un ninot representat per tots i cadascún dels estaments privilegiatsd’enguany.
Crònica de l’acte del 14 de juliol a Girona Llegeix més »
Després de la manifestació d’ahir dia 14 al vespre contra el desallotjament de la Universitat Lliure la Rimaia, La Rimaia es trasllada a Gran Via 454.
9 companyes passen la nit detingudes a Les Corts.
També s’han desallotjat 3 kasesa Vallcarca i el CSO Banka Rota a Cornellà.
La Rimaia es trasllada a Gran Via 454 Llegeix més »
HAN DESALLOTJAT LA UNIVERSITAT LLIURE “LA RIMAIA”!
CONCENTRACIÓ, avui 14 de juliol, A LES 20.30 AL MERCAT DE SANT ANTONI (al costat dels 3 tombs)
* 10 detingudes durant el desallotjament, entre elles professores i alumnes de la universitat lliure.
Després de patir un desallotjament el 2 de febrer al c/Casanova 17 avui, 14 de juliol, altra vegada ha vingut la brigada dels mossos d’esquadra a treure’ns de gran via 550. Després de mesos de treball per rehabilitar l’espai abandonat per la saga Guerrero Gilabert – coneguts per nombroses denúncies d’assetjament immobiliari, per estar dins el procés judicial del cas Pretòria i per controlar Gaesco, líders en la inversió bursàtil – els mercenaris del capital han actuat i enshan fet fora d’un edifici del barri i pel barri.
Barcelona: Han desallotjat La Rimaia Llegeix més »
LA REFORMA LABORAL o el Món al revés.
“La Reforma Laboral del Govern, disminueix Drets Laborals FONAMENTALS i garanteix a l’Empresariat menors costos en les contractacions i en els acomiadaments”
Butlletí 129 editat pel Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
INTRODUCCIÓ:
En totes les crisis econòmiques del capitalisme hagudes en aquest país, la del 1983/1984, la del 1993/1995, la de 2000/2001 i ara en la gran crisi o, la seva gran estafa des del 2007, els diferents governs, del PSOE/PP, conjuntament amb les forces parlamentàries més empresarials (CIU i PNB), han resolt les sortides de les crisis, amb intervencions directes en la butxaca dels treballadors (salaris) i en el cor de la relació salarial (drets laborals).
La Reforma del PSOE en el 84/85, es va carregar el contracte estable i fix, com l’únic contracte ordinari en el dret laboral. Es van crear fins a 14 modalitats de contractes temporals i es va acabar amb la relació estable entre el treballador i la seva ocupació. Algun ministre va arribar a dir allò de… “el contracte fix per a tota la vida, és franquista…” Esperanza Aguirre, del PP, diu el mateix ara, vint-i-sis anys després.
La Reforma del PSOE en el 94, liberalitza les condicions de treball en jornada, horari, sistemes retributius, torns, plusos salarials i Expedients de Regulació d’Ocupació, dotant-los als empresaris de tota l’autoritat per a modificar de manera unilateral les condicions de treball per qualsevol causa: econòmica, tècnica, productiva, organitzativa, i, alhora, l’Administració és una mera espectadora en els ERO. S’eliminen drets necessaris mínims, com plusos salarials i s’introdueix la flexibilitat com la norma d’organitzar el treball.
La Reforma Laboral de 1997 pactada per Govern, CEOE, CEPYME, CC.OO i UGT, instaura un nou contracte de foment de l’ocupació, abaratint l’acomiadament d’aquest tipus de contracte a 33 dies per any per al supòsit d’al·legar causes de l’acomiadament objectiu i que aquest sigui declarat improcedent i amb un màxim de 24 mensualitats. Es reformen les causes per a acomiadaments individuals i col·lectius, al reformar-se que les causes incideixin no a futur, sinó a present del moment de l’acomiadament, el que flexibilitza i facilita la seva aplicació i la seva prova processal per a l’empresari.
Els canvis legislatius, les reformes Laborals, representen la legalitat aplicada amb mà de ferro sobre les classes assalariades i la flexibilitat ha inspirat tota la legislació laboral des de fa gairebé trenta anys fins a ara, generant un marc de relacions laborals insegur per al treballador i precaritzant de manera integral tot el treball, així com ha dissolt el caràcter col·lectiu del conflicte individualitzant les relacions laborals i tractant de sostreure la naturalesa social i col·lectiva de les relacions salarials. S’ha arribat a l’homogeneïtzació a la baixa de les condicions de treball, entorn del criteri de flexibilitat i ha possibilitat la reestructuració salvatge que l’empresariat està portant a efecte en tots els sectors d’activitat, sense límits institucionals i sense resistència sindical, en aquest país.
La proposta del Govern de Reforma del Mercat de Treball 2010 , concretada avui en el RDL 10/2010, no és una resposta, ni a les crisis financeres i de deute existents, ni a les necessitats dels treballadors i treballadores. Tampoc és una proposta de retornar els drets laborals i socials que s’hagin pres als treballadors. Menys encara, és una proposta de justícia social i defensa dels més febles en la relació laboral, els treballadors, per a acabar amb el que ja és un fet en el mercat de treball: acomiadar en aquest país és molt fàcil i, a més, barat.
El que està sobre la Taula Política Parlamentària (“RDL 10/2010 de les Mesures sobre el Mercat de Treball”) per part del Govern és una Reforma Laboral que en totes les seves línies d’actuació, en contractes, en acomiadament, en serveis d’ocupació, en control de l’absentisme, en cotitzacions empresarials, en incentius a les contractacions, i en el control i organització del treball, vénen a assegurar l’empresariat els seus plantejaments essencials: rebaixa dels costos del contracte, flexibilitat en les condicions de treball (horaris, jornada, funcionalitat, sistemes de torns i sistemes de retribució), pèrdua de poder sindical al disminuir sensiblement l’autonomia per una banda (la sindical) en la negociació col·lectiva, facilitar les causes de l’acomiadament (econòmiques, tècniques, organitzatives i productives) a l’empresariat i eliminar de fet, la tutela jurídica en els acomiadaments objectius, tant individuals com col·lectius i un abaratiment molt significatiu en les indemnitzacions en l’acomiadament.
Us podeu descarregar el butlletí sobre la Reforma Laboral 2010 al web:
www.cgt.org.es/IMG/pdf/BOLETIN_129_-_REFORMA_DEL_MERCADO_DE_TRABAJO_2010.pdf
Attached documents
Butlletí Informatiu nº 129. Reforma Laboral. Reial Decret Llei 10/2010 Llegeix més »
Amb motiu del centenari de l’anarcosindicalisme, es van celebrar a València unes Jornades internacionals. Vaig participar amb representants d’UNICOBAS, SUD Education i CNT-FTE a la última sessió sobre la mercantilització de l’educació.
Després de descriure la situació de l’educació pública a Itàlia, França i Espanya, la conclusió era evident: la seva mercantilització forma part del pla estratègic de l’OMC, del FMI i de la UE en el seu doble vessant de: convertir en negoci i privatitzar tot allò del que es pugui obtenir un benefici i liquidar la excepcionalitat europea de l’anomenat Estat del benestar.
Les actuacions dels diferents governs europeus coincideixen amb aquests objectius, encara que els seus ritmes, decisions i normatives puguin ser, en aparença, diferents. Ho són únicament en funció de la situació, de la tradició i de les resistències.
En el sector de l’educació, venim d’un projecte relativament antic de coordinació: Granada 1995. En aquest recorregut de 15 anys, hem tingut moments força intensos i altres de major distanciament. Recentment, Màlaga juny de 2009, varem tenir una reunió de treball sobre coordinació europea amb els tres sindicats abans esmentats i varem establir una sèrie d’elementsd’acord i treball en comú.
La coordinació internacional com a resposta Llegeix més »
1. Cooperativa integral. Què és?
Cooperativa com a projecte que practica l’autogestió econòmica i política amb la participació igualitària dels seus membres. També, perquè agafa legalment aquesta forma jurídica.
Integral perquè ajunta tots els elements bàsics d’una economia com són producció, consum, finançament i moneda pròpia i, alhora, perquè vol integrar tots els sectors d’activitat necessarisper viure.
Cooperativa integral: un projecte autogestionari Llegeix més »
Un dia llegint la premsa em vaig quedar perplex, no entenia res, un ex de la CEOE anunciava que “les reformes laborals no crearan ocupació directament”, la sorpresa era majúscula, fins i tot em vaig sentir malament, un dirigent de la patronal i jo pensàvem el mateix sobre l’eficàcia de la reforma laboral. Vaig continuar amb la lectura i l’individu insinuava encara més “les lleis laborals no creen en si ocupació”.
Aquestes il·luminades paraules em van fer reflexionar, tant donar-li voltes a la qüestió per arribar finalment a la trista conclusió que tanta xerrameca era erma, si els empresaris no creuen en la reforma a què tant insistir?.
El govern ha estat molt temps donant-li voltes al tema, havien de ser els “agents socials” qui fixessin les regles de joc, que no imposaria una reforma que no comptés amb el seu beneplàcit. Del que s’ha dit, evidentment, res de res.
En definitiva, ha hagut d’intervenir la Unió Europea i fins i tot Obama s’ha permès una cosa més que unes paraules, diuen que després de Grècia érem els següents en el rànquing.
Tant temps negant-ho per a acabar acceptant en última instància que les coses no anaven bé, havíem equivocat el camí, tant de desmadre no pot ser bo, solució, cal reduir les despeses. Aquesta cosa tan poc corporal de la que encara no havíem aconseguit sadollar-nos, això que alguns identifiquen com estat del benestar.
La recepta per a tractar la malaltia és simple i impopular, països que han desfilat per la consulta del Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial fa temps que la van patir, la diferència és que nosaltres formem part del primer món, no podia passar-nos mai, això només succeeix en llocs recòndits que actuen sota la guia de governs poc o gens democràtics, a més, nosaltres disposem d’especialistes que ens haguessin avisat de la nostra malaltia als primers símptomes, formem part d’un club selecte.
Doncs no senyors, encara que pensem com aquests nous rics que han rebut una substanciosa herència i es disposen a gaudir-la, hem de passar per la pedra, ho diuen els nostres amics, no sigui que amb el contacte es contagiïn ells també. El tractament, de xoc, directes al cor, només la reducció de despeses, una reforma laboral en condicions i canviar el sistema de pensions poden salvar al malalt, pronostiquen sense rubor.
Mentre el malalt, a veure-les venir. Que si el nostre amic que és inspector d’hisenda ens comenta que són injustes les mesures. Que al veí aquell que treballa de funcionari públic li rebaixen el sou. Que el govern ens amenaça amb reduir la indemnització per acomiadament, a més de que l’empresa ho tindrà més fàcil per a enviar-nos al carrer. Que no pot ser que ens jubilem tan aviat,… Per favor, que es parin que jo em baixo en la pròxima. Si a hores d’ara algú té dubtes que la resposta social és urgent, o està cec o no vol veure la crua realitat.
Serveixen les reformes? Llegeix més »
Butlletí número 128 editat pel Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT.
REIAL DECRET-LLEI 8/2010, DE 20 DE MAIG 2010, PEL QUAL S’ADOPTEN MESURES EXTRAORDINÀRIES PER A LA REDUCCIÓ DEL DÈFICIT PÚBLIC.
Resum de les mesures aprovades en el Decretazo.
– Suspensió de la revaloració de les pensions en 2011, excepte les prestacions més baixes: les no contributives, les contributives que reben
complements de mínims i les de l’antic règim SOBI no concorrents
amb altres.
En les darreres setmanes diversos ajuntaments catalans han aprovat mocions per a prohibir l’ús del burka i el niqab als serveis municipals. A nivell estatal, una esmena del PP instant al govern a prohibir-lo en els espais públics va ser aprovada el passat 23 de juny amb els votsa favor de CIU.
Antoni Castell és Doctor en Ciències Econòmiques i autor de diverses publicacions. Expert en les col·lectivizacions durant la República i la Guerra Civil, assegura que la crisi de valors està darrere de l’econòmica. Ara no dubta a anunciar la fi del capitalisme. “És qüestió de temps”, assenyala, i no tant per la crisi actual, sinó per la dels seus valors, que és en la seva opinió el veritable origen de tots els patiments de l’economia en l’actualitat.
GLÒRIA AYUSO – BARCELONA – 05/07/2010
– Semblava que arribava la hecatombe i que serien necessàries grans reformes, però les coses continuen com sempre.
En principi, això és el que sembla. De moment s’ha parat el cop, però a compte dels estats, que són els que s’han endeutat. Sarkozy va arribar a anunciar la refundació del capitalisme i la reformulació del sistema financer, però aquesta tasca s’ha revelat com impossible.
– Per què?
El capitalisme liberal és incapaç de superar la seva pròpia crisi. Per a començar, té com objectiu el creixement il·limitat. En si mateix, no és sostenible. Es basa a més en la submissió de la resta d’activitats socials a la seva i a les seves regles i valors.
– Quines són les seves regles i valors?
L’apropiació de la plusvàlua, l’individualisme, el desig il·limitat d’agrupar riquesa i la competitivitat, que no té res que veure amb la competència. Mentre ser competent significa saber fer bé les coses, la competitivitat es basa en la lluita contra la resta d’empreses.
– A pesar dels mals, ha conduït cap al progrés?
El capitalisme va néixer en el segle XVIII, amb l’apropiació del valor afegit que crea el treball. Després va arribar el capitalisme financer, que va conduir cap a l’especulació. Les crisis prèvies a la primera i segona guerra mundial, el crash del 29, van posar en evidència que els mecanismes autoreguladors del mercat fallen. Van néixer alternatives, més o menys encertades, però fins a la II Guerra Mundial no es va recuperar l’economia. Després va néixer l’Estat del benestar.
– Va ser un avanç.
Les revolucions del Maig francès, la Primavera de Praga, els moviments a Mèxic, les protestes contra Vietnam, Martin Luther King… Tot això va posar de manifest al poder econòmic que havia perdut posicions. El 1970, el 10% de la població a EEUU ostentava el 33% de la riquesa, quan el 1949 arribava a gairebé el 50%. Els poders van actuar i es va tornar a imposar el neoliberalismo, amb Thatcher i Reagan.
– I l’actual crisi suposa el seu enfonsament?
S’ha arribat a la decrepitud, que a llarg termini condueiïx a la mort. És qüestió de temps. Hi ha qui parla d’enfonsament immediat, uns altres albiren brots verds. El capitalisme neoliberal viu ja en un estat zombie.
– Què és el que li ha conduït fins a aquests límits?
Continuar amb el creixement il·limitat no és possible perquè els recursos són limitats, també s’estan danyant els lliures (aigua, mar). Però abans de res s’ha arribat al límit sociopsicològic. El creixement es basa en el consum, i per això la publicitat crea desig il·limitat mai satisfet. La gent acaba desorientada. El capitalisme ha imposat els seus valors, i per això morirà d’èxit.
– Per què?
El problema és la generalització dels valors del capitalisme, que eren inicialment els de la burgesia. S’han imposat sobre la creativitat social. Assumim la generalització de la corrupció, fins i tot pensem que haguéssim fet el mateix. Quan aquests valors es converteixen en els de tots el sistema es torna insostenible.
– Fins a quan?
Com a tal encara pot durar bastant temps. Que estigui mort no significa que desaparegui. Abans és necessari que sorgeixi un altre tipus de societat que el substitueixi.
Entrevista publicada al diari Público:
http://www.publico.es/dinero/326087/capitalismo/imponer/valores/morira/exito/
Primer una cronologia dels fets: des de fa molts, molts anys, en l’edifici de Correos de Manresa venim sofrint en els nostres porus les calors de l’estiu. Després d’incomptables escrits i denúncies, en l’any 2004 Correos ens va dir que amb la rehabilitació de l’edifici resoldrien el problema. Pacientment, els treballadors/es vam esperar que es fes l’obra. Resultat: ja està feta l’obra però no funciona la climatització de l’oficina.
Hem dit prou! S’ha acabat la nostra paciència. El 5 de juliol quan la temperatura era de més de 27 graus, vam parar. I així seguirem fins que es compleixi la Llei de Prevenció. Si Correos no vetlla per la nostra salut (com és la seva obligació) hem de fer-lo nosaltres.
No anirem treballar fins que tinguem unes condicions laborals dignes. És la lluita de tots els treballadors i treballadores de Correos Manresa. Volem ser la lluita de tots els que estem sofrint altes temperatures en els nostres centres. Amb la unió de tots aconseguirem millorar les nostres condicions de treball.
CGT Correos Manresa
Els treballadors de Correos de Manresa en lluita contra l’estrés tèrmic Llegeix més »
Història d’una resposta. Breu repàs de la contrapublicitat
Mentre el consum de l’homogeneïtat i el confort s’assentaven en la classe mitja dels anys seixanta, un nou moviment artístic reaccionava contra l’intel·lectualista expressionisme abstracte. L’art pop es proposava recollir i reutilitzar tots aquests codis i llenguatges comercials que la televisió, la ràdio, la premsa i les enormes tanques exteriors utilitzaven amb sorprenent èxit. Els llenguatges, la comunicació, s’entenien ara com un organisme complex, i el seu paper polític i transformador requeia ja no només en el missatge o en el seu canal, sinó també en nous i suggeridors elements com el signe comunicatiu. L’herència de la minoritària avantguarda surrealista i situacionista de principis de segle XX conflueix passats els 60 en un fenomen contracultural propi d’una societat de masses, on artistes i moviments socials experimenten amb espais lúdico-reivindicatius i amb la idea de formes d’expressió que no només acompanyin les transformacions socials, sinó que també les generin.
La contracultura es mostra com un moviment rebel en el cinema, la música, els còmics i també, és clar, en el carrer. Amb l’augment de les tanques i marquesines publicitàries les intervencions contrapublicitàries es fan més evidents: l’inconformisme juvenil, el crit de militants socials o l’estratègia de difusió massiva d’artistes del graffitti… La publicitat es feia omnipresent i els seus cridaners suports eren un suggeridor llenç expressiu. A la fi dels vuitanta, dos membres del BLF (el Front d’Alliberament de Tanques Publicitàries), abillats amb monos de treball i escala, es presenten a plena llum del dia davant el cartell anunciador d’un reeixit cantant novaiorquès. Van tapar el text del cartell, deixant al costat del cantant un entrepà de còmic, fet amb pintura de pissarra, i unes caixes amb guixos, convidant als vianants que per allí passaven a expressar-se en aquesta improvisada pissarra: Què estarà pensant el conegut cantant? En unes hores, el BLF havia fotografiat les desenes de consignes polítiques, acudits, operacions matemàtiques i insults que trencaven el clàssic i unidireccional monòleg publicitari. Un divers i atomitzat moviment de resposta al discurs publicitari començava a prendre forma.
Les grans metròpolis de la costa oest nordamericana (Vancouver, Seattle o San Francisco) i la sempre explosiva Nova York van ser el punt de partida d’una contracultura que beu ideològicament d’aquells moviments de protesta (antiracisme, feminisme, sindicalisme, ecologisme…) per a intervenir en l’espai urbà amb propostes artístiques i experimentals. Londres, París o Berlín aniran a poc a poc prenent el relleu a Europa.
De l’art a l’artefacte
A la fi dels 80 en l’Estat Espanyol, una avantguarda artística hereva del situacionisme considera superflu i elitista el món artístic de les galeries, museus i fires d’art, així que exerceixen l’art públic més provocatiu, posant èmfasi en l’acció o les performances. El col·lectiu ANCA programa a València accions col·lectives amb biaix reivindicatiu i uns anys més tard, algun dels seus membres, al costat d’altres artistes, conformen La fiambrera obrera, un dels col·lectius clau en la història de la contrapublicitat espanyola. “De l’artista nòmada i recol·lector es va passar a l’artista bomber”, diu Joan Casellas. S’inicia doncs un moviment artístic associat a la contracultura de masses i que considera l’art com un artefacte explosiu de carcassa militant i expansió política.
Només uns anys més tard, el 1993, un grup de persones del moviment contracultural de Vancouver (Canadà) presenta davant els mitjans una excèntrica proposta: un dia sense compres justament el dia de major consum nord-americà (el divendres previ al Dia d’Acció de Gràcies). Avui aquest Buy Nothing Day és la campanya més coneguda, secundada en més de 60 països, de la Fundació Adbusters, l’associació contrapublicista més significada internacionalment per la seva crítica a les societats opulentes del Nord econòmic. Adbusters defensa, a través de la seva revista, llibres, lloc web, spots i tanques contrapublicitàries, la necessitat d’una dissonància comunicativa que faci de força contracultural davant la societat consumista, neoliberal i acrítica. Aquest “culture jammer” (desintoxicació cultural) intenta desvetllar el muntatge mediàtic que el mercat manté, utilitzant per a això eines com el subvertising (barreja de subversió i advertising), subvertint els missatges publicitaris per a dir allò que els anunciants ometen.
No obstant això, a pesar que adbusters ha col·locat el consumisme en el centre de la contracultura dels 90, la línia ideològica principal s’ha mantingut més aviat en la crítica a les multinacionals i a les institucions financeres internacionals. En 1994, la contracimera a Madrid “50 anys i prou”, contra el Banc Mundial i el FMI, era el tret de sortida d’un moviment antiglobalització que va aconseguir posar en perill el 1999 la Cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) de Seattle. El moviment antiglobalització prenia cos i el món de l’art institucional més avantguardista començava un acostament que avui és clarament visible en els programes de molts museus i institucions artístiques. El MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, va convidar en aquells anys a La fiambrera obrera a organitzar uns tallers amb la presència dels britànics Reclaim the streets o la xarxa internacional Indymedia, col·lectius socials que havien assolit bastant repercussió mediàtica. Però el que anava a ser només un esdeveniment artístic més confluïa amb la resposta social a la Cimera del Banc Mundial a Barcelona i va derivar en un experiment insòlit: la contracultura va ser, per uns mesos, contrapolítica, i el MACBA, un centre de mitjans i un laboratori artístic del moviment antiglobalització.
Els 90 van suposar un enteniment d’envergadura històrica entre l’avantguardista món de la contracultura i les heterogènies plataformes socials de llavors. Artistes amb ideologia política disposats a col·laborar amb els moviments socials i associacions cada vegada més conscients que l’accés als mitjans de comunicació era un factor clau de la seva lluita.
Un nou espai contracultural
També a principis dels 90 es fargava una internet ciutadana, la “Xarxa de xarxes” (World Wide Web) i la possibilitat de difondre, intercanviar i organitzar-se utilitzant ordinadors connectats entre si. La campanya “50 anys i prou”, contra el FMI, el BM i el GATT, no només representava un dels espais més esperançadors per a organitzacions i col·lectius d’esquerra, sinó també el punt d’arrencada d’un replantejament del paper dels mitjans de comunicació. La xarxa telemàtica Nodo50 s’inicia llavors i avui reuneix a gairebé 1300 grups i organitzacions d’allò més heterogeni, des d’ecologistes a sindicalistes passant per col·lectius feministes, antimilitaristes, okupes o cristians de base.
Les aplicacions informàtiques possibiliten en aquest context l’edició gràfica d’imatges i vídeo i la seva ràpida difusió a través de pàgines web, llistes de distribució i correus electrònics. En aquest escenari especialment propici per a la multiplicació i difusió, la “culture jammer” troba un nou espai digital on significar-se i alterar logotips, cartells de pel·lícules o fotografies de personatges polítics. Un dels grups que ho aprofita amb més impacte mediàtic és RTMark, mitjançant un lloc web que busca finançament per a projectes de rebel·lia social i boicots a grans empreses. A la fi dels 90, un dels projectes que van sortir endavant va ser una pàgina web que simulava ser el lloc oficial de l’OMC. La falsa pàgina web, en mans d’un grup d’activistes anomenat The Yes Men, aconsegueix enganyar a alguns visitants i acaben fent-se passar per directius de l’OMC i donant xerrades surrealistes en distingits fòrums. El documental que conta aquesta i altres accions de The Yes Men mostra un nou model de contracultura, seduïda per les possibilitats de les noves tecnologies i amatent a experimentar amb qualsevol eina comunicativa al seu abast.
Amb el creixement d’internet, tampoc la contracultura de carrer serà la mateixa. Imatges i vídeos d’intervencions urbanes en centenars de ciutats passen a ser arxius en xarxa fins a fer d’internet una gran avinguda de l’espai urbà. Nous projectes apareixen a l’abric d’una gran xarxa de xarxes cada vegada més bolcada en el gràfic i l’audiovisual.
En l’any 2002 neix ConsumeHastaMorir com un grup de treball dintre d’Ecologistes en Acció, la confederació formada per més de 300 grups en tot l’Estat Espanyol. I el que va començar sent un magatzem de contrapublicitat a internet, a poc a poc es converteix en un projecte de crítica anticonsumista i experimentació comunicativa en mans de l’ecologisme social. Al costat del Observatori de Resistències i Subcultures (RISC) de Barcelona i alguns periodistes i dissenyadors gràfics, crearan la revista Malababa i un certamen de contrapublicitat que permet comprovar la quantitat de fils que formen la corda contracultural.
Contrapublicitat
Des de la dècada dels 80, aquest espai entre la contracultura i un renovat activisme social ha anat creant-se una identitat pròpia, no només com a crítica de la societat de consum i les seves formes d’expressió. El BLF, Reclaim the Streets, Adbusters, The Yes men, Cassers de Pub, Yomango, el Grup Arbeit o ConsumeHastaMorir són projectes que, des de diferents punts del planeta, confluïxen en la crítica al paper ideològic de la publicitat, però alhora mantenen un compromís amb l’experimentació lingüística i la provocació expressiva. Són projectes que discuteixen obertament amb el monòleg de les tanques comercials, la publicitat dels hipermercats o els mitjans de masses; apropiant-se, com feia l’art pop, del llenguatge que s’escolta en les ciutats, en la televisió, en els spots. I no obstant això, tota aquesta dimensió lingüística de res serveix sense el suport d’una crítica ben fonamentada a la injusta distribució dels recursos del planeta i a l’espiral consumista que la manté. Justament no és casual que, alhora que el moviment contrapublicitari prenia cos, ho feia també un heterogeni moviment de resposta a aquest model de sobreproducció i sobreconsum: les associacions en defensa dels drets dels consumidors, el moviment per l’agricultura ecològica i la sobirania alimentària i, finalment, les xarxes de comerç just i consum alternatiu, naixien en molts casos d’altres moviments socials, però centraven la seva lluita al voltant d’un nou subjecte social, el consumidor.
Aixi doncs, els col·lectius implicats en aquesta revisió del model de consum han aportat a la contrapublicitat una base ideològica i un marc d’acció basat en el consum responsable, l’ecologisme i el decreixement, sense els quals la contrapublicitat corre el risc de quedar reduïda a una activitat artística d’avantguarda. Com eina crítica, la contrapublicitat denuncia el cant publicitari neoliberal per un consumisme alliberador i les dinàmiques de poder que les empreses anunciants amaguen després d’una imatge edulcorada a força de grans inversions econòmiques. Aquesta crítica diu, per tant, el que mai diuen els anuncis: quin model productiu i de consum hi ha darrere de l’anunciant i quines repercussions ambientals i socials té.
Però també la contrapublicitat ofereix un acostament educatiu al llenguatge del consum, aquest idioma de les coses que ens envolten. Tan sols amb extreure del seu context habitual un anunci publicitari (30 segons d’estudiada narrativa a través de símbols, imatges i eslògans) es despleguen les diferents estratègies comercials que ho sostenen i els valors que conformen la ideologia neoliberal, normalitzadora i legitimadora d’aquest model socioeconòmic. Així, l’anàlisi crítica dels anuncis és una eina transversal mentre que permet abordar temes tan diversos com els que aborda la pròpia publicitat (relacions de gènere, rols de poder, estereotips d’èxit social, exclusió i marginació, sostenibilitat ambiental…) però també un mètode per a aprofundir en les contradiccions de l’empresa sentimental, acarant la veracitat de la imatge que s’oferix al consumidor.
I és que, lluny de trobar-nos davant el consumidor històricament més preparat, avui estem més que mai mancats d’utensilis que ens permetin delimitar entre l’estímul i la tan aclaparant densitat informativa. Han crescut de forma espectacular els discursos, els eslògans i les proclames, però seguim emmalaltint d’un vocabulari, com deia Baudrillard, que ens permeti moure’ns entre una cadena incessant d’objectes de consum programats per a deixar de funcionar; i sobretot, seguim capturats en la lògica d’aquest “progrés” tan irreal com el consum infinit o les matèries primeres inesgotables, a costa de l’explotació de bona part de la humanitat i després de comprovar que la nostra felicitat depèn d’altres coses. En aquest escenari, trencar el monòleg del consumisme i canviar els eslògans per preguntes ben dirigides (En quines condicions s’ha fet aquest producte? Quins beneficis aporta el seu consum?…) suposa un exercici indispensable per a un consum mínimament crític i responsable: fins a quin punt es Consumeix Fins a Morir?
ConsumeHastaMorir
http://www.letra.org/spip/
Respondre al monòleg. Breu repàs de la contrapublicitat Llegeix més »
Com es palès, des del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya no s’ha valorat convenient fer cap pronunciament sobre la sentència del TRIBUNAL CONSTITUCIONAL contra L’ESTATUT D’AUTONOMIA.
Si així s’ha decidit, potser és el mes escaient, fins i tot per mantenir aquesta sempre mal entès apoliticisme de la CGT, en part protegit pel sector mes defensor d’una filosofia àcrata, en la vesant de no admetre cap tipus de forma de govern.
Particularment no m’hagués fet cap nosa que tinguéssim un pronunciament en vers la situació creada per la inconstitucionalitat d’alguns articles del Estatut, segons els ho ha semblat als vetlladors de l’esperit i contingut d’un text que valida una forma clara d’estat.
Davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya Llegeix més »
Des de fa aproximadament 3 anys una companya de Telefònica Movistar afiliada a CGT està patint assetjament laboral amb males arts de tot tipus per part del seu cap.
S’ha intentat solucionar la situació amb el departament de Recursos Humans però, a pesar de tenir un informe de la Unitat de Salut Laboral de la Agència Catalana de Salut, que expressa que la situació de la companya ve deguda a un conflicte laboral, l’empresa en comptes de fer cas a les recomanacions d’aquest informe, actua en direcció totalment contrària i la situació continua i s’agreuja, amb el que la nostra companya actualment està de baixa mèdica.
No podem deixar sola a la companya en aquesta situació no desitjada i provocada per l’empresa. Hem d’actuar abans que la destrossin psicològicament del tot i hagi de deixar el treball o l’acomiadin.
[(
Anul.lada. Principi d’acord
Us convoquem a tots/es aquells/es que pugueu assistir el dijous 15 de juliol a les 10h. del matí a una concentració davant les portes del seu centre de treball en el c/Ciutat de Granada, 178 de Barcelona (al costat d’una de les entrades al centre comercial Glòries -la del pàrquing-).
Feu un esforç. Hem de mostrar-los que no està sola. Podeu arribar en transport públic amb el metro (estacions Glòries de la línia 1 o Clot de les línies 1 o 2), amb autobús (línies 7, 56, 60, 92 o 192), amb el Trambaix (estació Ca l’Aranyó de la T4 o estació La Farinera de la T5) o amb RENFE (estació Clot).
Anul.lada. Principi d’acord
)]
No podem permetre que trepitgin els nostres drets.
No a l’assetjament laboral.
En defensa dels nostres llocs de treball i poder desenvolupar-los dignament.
Si ens toquen a un/a, ens toquen a tots/es.
Solidaritat contra assetjament laboral a Telefónica Movistar Llegeix més »
Les opressions que viuen les afganeses
Entrevista de TV3 a Malalai Joya, activista afganesa i autora del llibre ” Una mujer contra los señores de la guerra” (Ed. Kailas)
L’ús del burca és polèmic aquí, tot i que el seu ús és pràcticament inexistent. Hi ha col·lectius de dones musulmanes, però, que reclamen la llibertat de decisió. Una llibertat de decisió que, de fet, no tenen a l’Afganistan. És la denúncia que fa l’activista afganesa Malalai Joya, que, en aquesta entrevista realitzada per TV3, a més de rebutjar totes les opressions contra les dones, denúncia la situació existent al seu país i critica sense pèls a la llengua als talibans, als senyors de la guerra, al govern afganès, a les forces d’ocupació de l’OTAN i al govern delsEEUU.
Entrevista a Malalai Joya, activista afganesa pels drets de les dones Llegeix més »
