El sector
Qui conegui el treball informàtic sap perfectament que no té res a veure amb la imatge idíl·lica que presenten els mitjans de comunicació, polítics o empreses presumptament respectables. Un professional jove, guapo, vestit amb americana i corbata, altament qualificat, ben considerat i millor pagat.
El sector informàtic canvia de marxa Llegeix més »
L’actual estructura del mercat de treball és producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes.
Hauran mort les classes socials i s’haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social, i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions d’ocupacions? Des de la Comissió Europea se sosté que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la quadratura del cercle? Per què l’economia espanyola manté improductius a més de sis milions de persones?
L’explicació més política l’hem de buscar en el model de relacions laborals –i per tant socials–, imperant des de la meitat dels ‘70 fruit de l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: flexibilitat en la contractació individual i en la concertació col·lectiva, llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial, i retallada de les polítiques protectores davant atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa, avui rebregada autoritàriament en l’últim Pacte Fiscal.
A l’Estat espanyol, l’atur defineix el nostre mercat de treball, simbolitza la crisi econòmica i, a causa de la rapidesa en la destrucció d’ocupació, força la ‘societat’ a la perplexitat. L’atur impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes d’aquesta destrucció. D’aquí la incapacitat per a analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement –uns deu anys 98/07–, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.
Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials i rendes de protecció, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, convertir al treballador en mer cost variable. No és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets, prenyada de “productivitat”. I que les retallades de despesa social per a situacions d’atur i per al retir de la vida activa –les pensions– actuïn com variable depenent d’aquesta salarització primigènia.
L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”. Tampoc ho és de les lleis del mercat reconvertides en lleis inexorables. És un producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes. Lleis aplicades amb “mà de ferro” per institucions de justícia i ordre –judicatures en tots els ordres: laboral, civil i penal–.
La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats “models de relacions laborals”. Model de relacions laborals que ha assolit ‘normalitzar’ la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, de Pymes o de multinacionals, que no només priven a milions de persones assalariades del seu estatut de treballador/a i de l’ocupació –i drets–, sinó que, alhora, els impedeix l’acció lliure de no treballar assalariadament. Doncs se’ls neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena i, a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.
El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, sobre la plena “ocupació”, eludeix l’origen del problema: empresaris, governs i sindicats majoritaris han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball i la pèrdua de drets laborals, de llibertats sindicals i socials. El fals debat fa desaparèixer del debat social el veritable problema: el d’abolir, avui i aquí, el treball assalariat. La solució no és la plena ocupació, i molt menys ara que almenys una gran part de les consciències ha constatat les conseqüències mediambientals i en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos.
A més, el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers, els seus economistes i els executius de qualsevol organisme, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total. D’això va aquest debat de l’ocupació avui.
* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publicat al núm.200 de la revista Diagonal.
Llocs de treball desnonats Llegeix més »
Faríem malament en plantejar-nos la crisi només com una situació econòmica de vaques flaques, curta, llarga o permanent, amb components objectius, sobretot quant a l’esgotament de recursos. Més aviat es representa com una espècie de cèrcol asfixiant d’injustícia radical, d’insensatesa perversa, de profunda inversió de l’ordre i d’indignitat. Un cèrcol que no va néixer el 2007, sinó que ve des de lluny i de temps enrere.
Recordo un article d’Emilio Alba en el número 59 de Libre Pensamiento sobre la crisi alimentària, parlava de que l’entrada del capital financer en el sector havia implicat el que entre 2002 i 2008 el preu dels aliments bàsics es multipliqués 4, 5 o 6 vegades, suposant, naturalment, un considerable increment de la fam en el món. La nostra crisi, malgrat que ja havia esclatat la bombolla financera, no s’havia iniciat encara. Molt abans, des de quan?, l’occident ric, al que Espanya s’incorpora en els 70, assisteix impassible i cínic a la visió d’un món empobrit i arrasat. Hem viscut desplaçant els danys letals d’un sistema radicalment injust, ignorant-los, mirant cap a l’altre costat, adherits als nivells de consum i benestar del nostre model de desenvolupament i, a través d’ell, acceptant les cada dia majors exigències d’un capitalisme atroçment competitiu, necessitat de beneficis creixents.
Tampoc reaccionem quan aquests efectes es van anar acostant: Grècia es va quedar sola en la seva forta mobilització social contra el deute, contra l’empobriment vertiginós, contra les exigències antisocials del sarcasme dels rescats alliberats en el seu auxili.
La “crisi” s’anava acostant, va començar a créixer l’atur, les retallades, les reformes… Aquest acostament, aquest fer-se palès hagués d’haver constituït per a les nostres societats i per a cadascuna de nosaltres una oportunitat. No sembla que ho estigui sent, tampoc sembla que ho vagi a ser. No és una qüestió de xifres: d’atur, de famílies sense recursos, de persones per sota del llindar de la pobresa, de desnonades… Una sola persona en aquestes condicions hagués d’haver estat suficient.
Del llunyà al proper i del petit al gran hem perdut capacitat de reacció, com si ens haguessin anat vacunant fent-nos immunes a les situacions d’injustícia, de desigualtat i de pobresa.
La realitat és que la riquesa s’acumula mentre la pobresa s’expandeix, el que és indignant. Però aquesta expansió de la pobresa es realitza molt desigualment, el que tampoc és compatible amb la dignitat.
Ambdues constitueixen el cèrcol. No és possible defensar les condicions laborals i salarials o oposar-se amb fermesa a un ERO o a l’enèsima Reforma Laboral amb gairebé sis milions de desocupats amatents a acceptar un treball en condicions pitjors de les establertes en la pitjor de les reformes. Amb un 25% de persones parades contra la seva voluntat i a la recerca de qualsevol treball en qualsevol condició és impossible fer sindicalisme per al 75% restant. Si es pogués, tampoc serviria per a recuperar la dignitat.
Sense combatre la desigual expansió de la pobresa difícilment ens oposarem a la concentració de la riquesa, per més que diguem que ho fem. La defensa d’interessos particulars, malgrat que per grupals es presentin com col·lectius, no serveix avui per a frenar el creixement de la desigualtat perquè no contribueix al repartiment, que solament pot impulsar-se atenent als sectors més perjudicats per la crisi, jerarquitzant els objectius i donant prioritat absoluta a les necessitats més bàsiques.
Sense posar l’atur com objectiu central del sindicalisme sempre estarem atrapats. I en la situació actual l’atur no es combat amb polítiques econòmiques expansives ni recessives, es combat repartint el treball existent. Posant aquest repartiment per sobre de qualsevol altra consideració. La reducció de la jornada (trenta hores setmanals?, menys encara?), i la seva traducció en els llocs de treball equiparables, hauria de ser objectiu preferent. Molt difícil, però imprescindible.
La desigual expansió de la pobresa és l’arma amb la qual ens combaten i dominen per a incrementar la seva riquesa. I ho seguiran fent mentre no siguem capaces d’establir un punt d’arrencada el més igualitari possible.
Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball en l’àmbit català. Segons dades extretes de l’Enquesta de Població Activa (EPA) la província frega el 27% d’atur.
El segon trimestre de l’any sòl ésser, per una zona turística com són les comarques de Tarragona, una època favorable per a la creació d’ocupació. L’activitat econòmica estacional relacionada amb el turisme estival i vinculada al binomi sol i platja, comença a rellançar-se durant els mesos de maig i juny, quan es comença a presentar la temporada per arribar al seu punt màxim, en termes d’ocupació i activitat, als mesos de juliol i agost (tercer trimestre).
La demarcació de Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball en l’àmbit català Llegeix més »
El comitè d’empresa dels autobusos de Barcelona ha convocat una vaga parcial -d’11 a 16 hores- el pròxim 12 de setembre per protestar per l’acomiadament d’un conductor, seguint l’acord adoptat en l’Assemblea General de Cotxeres de Sants del passat 11 de juliol. El mateix dia 12 decidiran en assemblea de treballadors si prolonguen la vaga de manera indefinida a partir del 13 de setembre. El comitè d’empresa de TMB havia desconvocat les aturades parcials previstes per a finals de juliol passat (del 22 al 26) pel mateix motiu.
El dissabte 31 d’agost arriba a Barcelona la 1ª MARXA PER L’EDUCACIÓ PÚBLICA, que va sortir de Ribes de Freser el 24 d’agost, una marxa que ha passat per diverses comarques en defensa d’una educació sense retallades, en català, inclusiva, democràtica, laica i per al poble. ( veure http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9447 )
ARRIBADA DE LA MARXA PER L’EDUCACIÓ PÚBLICA A BARCELONA. 31 D’AGOST
L’Assemblea Groga (punt de trobada de col·lectius en defensa per una educació pública i de qualitat, des de bressol a universitat) ha organitzat la primera Marxa per l’Educació que s’està realizant en aquests dies. (http://assembleagroga.info/marxa/)
La marxa té una durada de vuit dies i set nits des de Ribes de Freser fins a Barcelona. Va arrencar el passat 24 d’agost a la localitat de Ribes de Freser amb una cercavila des de l’estació de tren fins a casa de la Consellera Irene Rigau. La marxa no deixa de sumar més i més caminants. Cada dia caminen pel territori català entre 100 i 200 persones reivindicant una educació pública, en català, laica, inclusiva, crítica, antipatriarcal i de qualitat.
La marxa arriba el 31 d’agost a Barcelona i hem de ser moltes més les que diem NO a les polítiques de tall neoliberal que estan robant-nos drets tan bàsics com el de l’educació. Per tot això us fem arribar diferents punts de convocatòria:
-10.00h: Sortida a la Plaça de la Vila. Badalona.
Arribada de la marxa per l’educació publica a Barcelona el 31 d’agost Llegeix més »
EL JUDICI NO S’HA ACABAT! MÒNICA ABSOLUCIÓ! GIE DISSOLUCIÓ!
LA CAMPANYA CONTRA ELS ABUSOS POLICIALS I LA LLUITA PER L’ABSOLUCIÓ CONTINUA
El passat 4 de juliol es va celebrar a l’Audiència Provincial de Barcelona el judici contra els agents 153 i 272 del GIE(Grup d’Intervenció Especial) de la policia municipal de Terrassa per, pressumptament, haver agredit i lesionat a Mònica, membre dels moviments socials de Terrassa. Alhora també se la jutjava a ella acusada, pressumptament d’haver agredit als dos agents.
El judici no es va acabar i havia de continuar el dilluns 22 de juliol a les 12h del migdia, però finalment va ser aplaçat fins el 10 de setembre. S’ha convocat concentració davant l’Audiència Provincial de Barcelona (Passeig Lluis Companys 14-16) a les9.30h.
Des de l’acampada de defensa del territori que varem iniciar el dia 23 d’agost a Fellines (Viladasens), al Gironès, s’han portat a terme diverses activitats i accions amb la intenció de vertebrar una lluita contra la MAT, en un moment on s’estan començant a realitzar les obres. En el transcurs d’aquests cinc dies, s’han portat a terme xerrades i debats relacionats amb diferents experiències de lluita en defensa el territori, marxes i caminades de reconeixement de la zona afectada, difusió als pobles veïns i accions de bloqueig a les torres que estaven treballant.
“Pels taurons financers i els seus titelles polítics un habitatge només és una mercaderia.”
“Construïm alternatives necessàries sense les quals milers de personesviurien ara al carrer.”
La força de la gent que es rebel·la Llegeix més »
Si avui dia es produeix menjar per a 12.000 milions de persones, segons dades de la FAO, i al planeta n’habiten 7.000 milions, la pregunta seria per què una de cada set persones al món passa gana. L’associació entre països en vies de desenvolupament i inseguretat alimentària és molt habitual per justificar que el creixent augment de la població no permet un repartiment equitatiu dels aliments. En canvi, la sobirania alimentària aposta per dotar d’eines i solucions a escala local. Malgrat les advertències dels organismes especialitzats i d’organitzacions i moviments socials, els processos internacionals poques vegades exploren les causes reals de la pobresa així com les formes d’afrontar-les.
Un abecedari alimentari Llegeix més »
Al Regne Unit es quadrupliquen en set anys els contractes de zero hores fins arribar als 200.000 l’any passat, uns contractes en que el treballador ha d’estar disponible, sense un mínim d’hores.
La flexibilitat en la contractació laboral ha esdevingut la fórmula màgica quan es parla de creació d’ocupació. A Alemanya hi tenim les minifeines, els contractes a temps parcial que reparteixen feina a tort i a dret i que no desagraden gens a les patronals espanyoles. I ara, des del Regne Unit, ja se’ns parla dels contractes de zero hores, la màxima representació de la contractació de baix cost, que en menys de sis anys s’han triplicat i ja afecten gairebé 80.000 joves: des del 2005 s’ha passat de 50.000 contractes a 200.000.
Quin és el seu secret? Doncs que no estableixen un nombre mínim d’hores per al treballador, que ha d’estar disponible sempre que l’empresa el requereixi. Això sí, pot rebutjar la feina, si les hores li coincideixen amb les d’una altra empresa. Tot un detall.
Els contractes sense hores, l’explotació que ve a Europa Llegeix més »
El passat 29 de juliol va sortir la sentència de l’Audiència Nacional sobre trasllats forçosos en el Grup III d’aeroports (Bilbao, Fuerteventura, Girona, Eivissa, Lanzarote, Menorca, Santiago, Sevilla, Tenerife Nord i València). CGT – Aena sol·licitava en la demanda: “es declari contrari a dret i nul l’acord per a la mobilitat forçosa dels treballadors dels centres de treball del Grup III, subscrita entre la representació del Grup d’empreses Aena i els representants de les organitzacions sindicals presents en la Comissió de Desenvolupament i Seguiment de l’Acord del Pla de Viabilitat d’Aena de 19 d’abril de 2013”.
Les postures en el judici, segons fets provats, van ser les següents:
Aena va defensar que la situació d’un treballador fix i un temporal no són comparables, pel que no cap parlar de tracte desigual per evitar traslladar a qui té “plaça fixa” després d’un procés selectiu, a diferència dels temporals, que van obtenir una menor puntuació.
UGT es va oposar a la demanda, adherint-se a les argumentacions quant al fons. Va subratllar que era menys onerós per a l’empresa el trasllat de temporals que de fixos.
CCOO es va oposar a la demanda i també es va adherir al manifestat precedentement, insistint que la situació de partida entre fixos i temporals no era la mateixa a l’efecte de permanència en el centre d’origen.
USO es va oposar a la demanda i va plantejar un defecte en la manera de proposar-la, doncs, encara que s’argumentava només contra el criteri de selecció, no obstant això en la suplica es demanava la nul·litat de l’acord complet, que contempla més extrems. Va defensar, en aquest sentit, que l’absència d’argumentació sobre els motius de nul·litat de la resta de punts de l’acord li generava indefensió.
La sentència és la següent:
“Que estimem parcialment la demanda de conflicte col·lectiu interposada per CGT i declarem nul·la la clàusula que atorga prioritat de permanència als treballadors fixos del Grup AENA, en l’Acord per a la mobilitat forçosa de treballadors dels centres de treball del Grup III, subscrita entre la representació del Grup d’empreses AENA i els representants de les organitzacions sindicals presents en la Comissió de Desenvolupament i Seguiment de l’Acord del Pla de Viabilitat d’Aena de data 19 d’abril de 2013”.
Hem anunciat recurs i entenem, pel costum d’Aena d’arribar a l’última instància, que aquesta també recorrerà. Les demandes individuals, per tant, quedaran paralitzades fins que la sentència sigui definitiva, sense perdre les mesures cautelars que hagin adoptat els jutjats. D’altra banda, a l’existir ja sentencia, es reobre el termini de 20 dies per a presentar demanda qui no ho hagués fet.
Entenem que és vergonyós el reiterat abús que fa Aena amb els treballadors temporals: contractes precaris, disponibilitat absoluta amb amenaça de sortir de la borsa, acomiadaments improcedents en el recent ERO dels interins impropis… En aquest cas arribem a vulneració de drets fonamentals, com ha reconegut l’Audiència i, com argumenta Aena (i subratlla un dels signants) es tracta d’estalviar diners. Simplement. Un estalvi ridícul que sempre paguem els treballadors.
El problema de la temporalitat en Aena és sagnant; és un problema social al que cal donar solució. No pot ser que centenars de companys duguin 6 o 7 anys treballant amb menys drets i amb l’amenaça perpètua de l’acomiadament. La solució a això ha de ser matèria preferent en qualsevol negociació.
CGT – Aena ha sol·licitat la nul·litat completa de l’Acord de mobilitat forçosa per entendre que mai s’hagués d’haver acceptat aquesta casuística. Ja vam dir en el seu moment que mai s’hagués d’haver acceptat l’anomenat Pla d’Eficiència Aeroportuaria (PAE), doncs condemnava per endavant a molts aeroports a la seva pràctica extinció. Els companys que treballen en el Grup III estan veient i sofrint les seves conseqüències:
Canvis absurds d’horaris operatius, alguns d’ells deixant fora del mateix al rutero tradicional.
Desprofessionalització a l’unificar de manera insòlita categories professionals, buidant-les de contingut.
Viabilitat, a l’augmentar les hores de aeròdrom al temps de reduir els horaris operatius.
Un desastre que oblida el concepte de servei públic que ha de tenir la xarxa, i d’infraestructura fonamental en els territoris on estan situats. Un desastre de difícil superació que ha deixat als companys del Grup III per sota de conveni i obliga a moltes famílies a una mobilitat forçosa que, en molts casos, és molt difícil d’encaixar.
Quan hagi sentència ferma informarem del resultat.
Si algú està interessat el la sentència completa, sol·liciteu-nos-la.
Salut i llibertat.
Secció Sindical Estatal de CGT – Aena.
https://docs.google.com/document/d/1RmMlEVWqKaPI_fQP2UHqTrfby1HJ3TzL0GosWudaMZo/pub
L’Audiència Nacional falla contra AENA per discriminar als treballadors temporals Llegeix més »
Tot sembla indicar que “el capitalisme ha mort… visca el CAPITALISME”. Aquest va ser el crit interclassista dels dirigents polítics i els agents econòmics en els inicis de la gran crisi-estafa.
Hauran mort les classes socials i alhora s’haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions de llocs de treball?
La tesi que se sosté per la Comissió Europea és que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, un nou model de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la clau i l’explicació de la quadratura del cercle? Perquè l’economia espanyola manté improductius a més de 6 milions de persones —i creixent?
Són variades les explicacions, des del paper de l’economia espanyola (també les del sud) en aquest súper-mercat comú, avui UE, fins al propi model de desenvolupament de la nostra economia i els nostres capitalistes, però l’explicació més política l’hem de buscar, senzillament, en el model de relacions laborals (i per tant socials), imperant des de la segona dècada dels 70, l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: la flexibilitat en la contractació individual, la flexibilitat en la concertació col·lectiva, la llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial i escurçar les polítiques protectores de l’atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa i avui rubricada autoritàriament en l’últim Pacte Fiscal.
A l’Estat espanyol, l’atur es constitueix en el nostre mercat de treball, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapidesa de destrucció d’ocupació que comporta aquest model econòmic, força a la “societat” a mostrar-se perplexa pel que està passant i impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes del perquè es destrueix tanta ocupació, al mateix temps que aquesta mirada és incapaç d’analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement —uns deu anys, 98/07-, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.
Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials (decreixement de salaris, acomiadaments) i rendes de protecció (subsidis d’atur) i, en gran part assumeixen riscos de pèrdua del seu hàbitat (habitatge) al no poder plantar cara als crèdits hipotecaris, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, per a convertir al treballador en un mer cost variable, que no és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets i prenyada de “productivitat” i la variable depenent d’aquesta salarització primigènia, les retallades de despesa social en situacions d’atur i en el retir de la vida activa, pensions.
L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”, com tampoc ho és de les lleis del mercat, de les quals tot el món parla d’elles però com són controlades per una “mà invisible”, sembla que ningú les ha vist i en conseqüència s’admet de manera naturalitzada que han d’existir i poc o gens podem fer contra els seus designis, doncs són lleis inexorables.
L’actual conjuntura del mercat de treball, igual que la de les dues dècades últimes del segle passat, és a dir anys 90 i dos mil, és producte de normes (lleis) generades i creades per persones molt concretes: governs, sindicats i empresaris i aplicades amb “mà de ferro” i no precisament amb guant de seda per institucions de justícia i ordre (judicatures en tots els ordres, laboral, civil i penal).
La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats models de relacions laborals. Model de relacions laborals que ha assolit “normalitzar”, davant la societat, la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la violència dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, multinacionals o PYME, que priven a milions de persones assalariades no només del seu estatut de treballador/a (ocupació i drets), sinó, alhora, els impedeix l’acció lliure de treballar o no salarialment, doncs es neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena, i a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.
El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, on semblen entrar aquestes alternatives denominades d’esquerra, social-demòcrates sobre la plena “ocupació”, eludeixen l’origen del problema, que empresaris, governs i sindicats majoritaris, han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball, la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials, basant, els uns i els altres, les nostres condicions d’ocupació, de pensió, d’habitatge, de transport, d’alimentació, en “el creixement i creixement de l’economia”, i fent desaparèixer del debat social el veritable problema, i el veritable debat: el de l’abolir, avui i aquí, el treball assalariat.
La solució no és la plena ocupació, ni abans ni de bon tros ara que, almenys, una gran part de les consciències han constatat les conseqüències mediambientals i els seus efectes en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos, i a més el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers i els seus economistes i executius de qualsevol organisme nacional o supranacional, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total.
Ara es tracta de que la seva iniquitat sigui compensada institucionalment amb el col·locar-se al marge de qualsevol regla. D’això va aquest debat de l’ocupació avui, doncs la pràctica laboral i social sembla que hagi descomptat el dany continu i sistèmic que se’ns ve realitzant des de la primera reforma laboral, l’Estatut dels Treballadors, allà pels finals dels 70 i principi dels 80 del segle passat.
* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudisde la CGT. Article publical al núm. 270 del Rojo y Negro.
En una situació econòmica insostenible i una profunda crisi de legitimitat, entrevistem a l’autor d’un assaig imprescindible per a comprendre la conjuntura.
Hipòtesi democràcia és un llibre oportú ara que es demana un canvi de Govern. Com entendre la corrupció? Com és la crisi del règim del 78?
L’actual crisi, i, sobretot, la fase en la qual estem de crisi institucional, la crisi del règim, s’ha d’entendre amb una única paraula que pot ser ‘desbandada’. Això vol dir fragmentació completa del bloc de poder i baralla entre els diferents segments, entre els diferents sectors de les elits, davant una situació en la qual no hi ha una intel·ligència col·lectiva, estratègica, que sigui capaç de pensar en termes de recuperació de la legitimitat.
Llegit això, hem d’entendre una doble clau: la primera és que aquesta crisi és impensable sense el 15M, moviment que trenca els llargs consensos que s’havien establert des de la Transició. Aquesta crisi de representació era llarga, però el que fa el 15M és treure-la a la llum en termes polítics, o sigui, trencar definitivament el que fins a aquest moment era una carcassa que, encara que feble i podrida per dintre, se sostenia. La segona és que aquesta crisi institucional, que obre el 15M i que està recolzada en una crisi econòmica completa, s’accentua a causa de la pròpia inèrcia del règim.
És una situació en la qual cadascuna de les diferents faccions que componen la classe política i els mitjans de comunicació opera pràcticament pel seu compte: IU amb posicions electoralistes, la cúpula del PSOE jugant a una sort de normalització en un futur, el PP a punt de trencar-se, El Mundo cavalcant sobre la crisi del PP, etc.
L’oligarquia és incapaç de mantenir la seva capacitat de tancar files i que això no surti a la llum. Què és el que ens permet pensar? Que aquesta crisi institucional l’hem de llegir com una victòria o com un resultat del 15M i del cicle de moviments obert, i per tant no solament com una degeneració del règim. El repte que se’ns planteja és com convertir aquesta crisi institucional en el terreny polític d’una radicalització democràtica i és aquí on els interrogants són enormes.
– El llibre planteja la possibilitat d’una revolució, quins són aquestes possibilitats obertes?
El primer és entendre que hem fet caricatura de les velles tradicions d’esquerra, que són plurals, amb moltes heterodòxies, amb una diversitat increïble. Per això també som tan poc inclinats a parlar de revolució, perquè la identifiquem amb “la revolució” socialista, comunista, etc. No obstant això en el segle XIX fins i tot part del XX es parlava de “revolucions‘’, revolucions democràtiques, que indicaven la insolvència d’un determinat règim, d’una organització del poder i de l’organització social, i per tant una necessària substitució d’aquest règim i de les classes dirigents que ho sostenien.
El que ens hem de plantejar ara no és que sigui una opció ideològica, sinó que és una opció obligada perquè no hi ha cap possibilitat d’interlocució amb els poders instituïts, no hi ha cap possibilitat de reforma. Aquesta és la novetat. Revolució és un canvi de règim en el qual el 1% que ara dirigeix permeti a aquest 99% tenir una quota de poder moltíssim major de la que té ara.
“Aquesta crisi institucional l’hem de llegir com una victòria del 15M” Llegeix més »
Quaranta anys després que Salvador Allende denunciés al poder corporatiu davant l’Assemblea de les Nacions Unides, en tot el planeta, treballant de forma coordinada o paral·lela, de múltiples maneres, i en un gran nombre de sectors, milions d’éssers humans estan immersos en processos de lluita davant la injustícia social i ambiental generada pel sistema. Defensen els territoris, les llavors, l’aigua, els boscos, l’alimentació, la biodiversitat, la salut, la cultura, etc., de l’agressió de les empreses transnacionals, que expandeixen el seu poder mitjançant l’acumulació “per desposesión”.
L’informe Impunidad S.A.
SIMFONIA FÚNEBRE PER A LA CLASSE TREBALLADORA
En ple estiu, amb total traïdoria, el Govern, la Patronal, la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, en definitiva, qui exerceixen el poder, estan orquestrant una simfonia d’ordres, decrets, propostes, estratègies… que, camuflats entre molt soroll mediàtic, sona de forma harmònica a mort i defunció dels drets laborals i socials de la classe treballadora i els col·lectius socials més empobrits.
Les últimes dades de la EPA i de l’INEM mostren els veritables efectes de la reforma laboral aprovada pel govern, destruir ocupació indefinida i crear ocupació precària, a temps parcial, i sense drets.
Els experts contractats pel poder proposen una reforma de les pensions arbitrària, discrecional, que pretén convertir el dret a una pensió pública digna en un negoci.
El cas Bárcenas representa la degradació del sistema democràtic representatiu i comença a ser digerit per l’opinió pública, per a això, està bastant amb una dosi de nacionalisme espanyolista enfront de Gibraltar.
Mentrestant, el FMI, la UE i la pròpia patronal, plantegen que cal reduir els salaris perquè tornem a l’esclavitud, a treballar pel menjar.
Per la seva banda el govern espanyol aprova un nou decret en l’últim consell de ministres que reforma la reforma laboral i afina l’ajustament de la soga que està asfixiant a les i els treballadors.
En aquest sentit, dissabte passat 3 d’agost el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar el Reial decret Llei 11/2013, que modifica determinades normes en matèria de contractació a temps parcial, atur i, de forma molt important, procediments d’acomiadaments col·lectius, suspensions de contractes i modificacions de les condicions de treball.
D’aquesta manera, a partir de l’aplicació del Reial decret i, obligat pel Tribunal Constitucional, el govern equipara els temps de cotització exigits per a tenir accés a prestacions de la Seguretat Social en els treballadors a temps parcial, fomentant, d’aquesta manera, aquest tipus de contractació, que ja compta amb diverses bonificacions, enfront de la contractació a temps complet.
A part d’aquesta mesura, com diem obligada, s’estableix la suspensió del cobrament de les prestacions per atur de les i els treballadors que s’absentin del país per un període superior a 15 dies.
Pel que fa a les mesures vinculades als EROs, ERTEs i modificacions del contracte, la reforma redueix els requisits d’aportació de documents per a la validesa dels procediments i estableix un sistema de negociació més controlat, on s’estableixen comissions negociadores que poden acordar acomiadaments col·lectius sense que en les mateixes estiguin representats tots els treballadors i treballadores afectades.
Aquests canvis són una reacció del govern a les sentències judicials que han vingut declarant nuls o improcedents acomiadaments col·lectius per incompliments negociadors i suposen l’enèsima facilitació de l’acomiadament, fent, una vegada més, que la destrucció de llocs de treball sigui una mesura cada vegada més assequible per a la patronal, portant a que siguin les i els treballadors qui suportin tot el pes de la crisi-estafa.
Davant aquest panorama, CGT considera inajornable una mobilització sindical i social general, global, inclusiva, que defensi en el carrer d’una forma continuada, un canvi de rumb en la política econòmica i social, amb nous objectius, una nova partitura, uns nous intèrprets per a una nova simfonia.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
Reial decret 11/2013 de 3 agost de reforma laboral encoberta d´Estatut dels Treballadors, ERO i LIOS from CGT Catalunya
Attached documents
Salaris més baixos i menys treballadors. Aquests eren els objectius inconfessos d’una reforma laboral que se’ns va imposar airejant unes necessitats i adduint unes pretensions que no tenien res a veure amb la seva verdadera motivació. Mai es va intentar crear ocupació, com tampoc alleujar el suposat excés de rigidesa del marc regulador. No cal dir que la reforma no va tenir mai la voluntat de desactivar la perniciosa dicotomia entre un sector d’assalariats als quals impúdicament es qualificava de sobreprotegits i privilegiats davant la massa desvalguda de treballadors precaritzats. Si alguna cosa es va proposar alterar en aquest àmbit va ser mitjançant l’extensió generalitzada de la precarietat, democratitzant radicalment la desprotecció.
Reforma salarial Llegeix més »
El passat 4 de juny Unipost S.A.U., empresa privada del sector postal dedicada al repartiment de correspondència, amb més de 50 centres en tot l’estat espanyol i una plantilla de 2600 treballadors/es, va presentar un pla de viabilitat que incloïa un ERO d’extincions que afectava a 500 treballadors/es, les indemnitzacions del qual les pagarien els accionistes, a més d’una rebaixa salarial d’un 10% a partir de juliol de 2013 i durant 2014.
El període de negociació que va durar més de mes i mig, ja que el període de consultes es va prorrogar diverses vegades, va acabar SENSE ACORD. La rebaixa salarial va quedar llavors en mans de la CCNCC (Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius) que va delegar en un àrbitre que el seu laude es va conèixer el 31 de juliol de 2013, mentre que la decisió de portar a terme acomiadaments requeia sobre la Direcció de l’empresa i decisió que es va conèixer a les poques hores de conèixer-se el laude arbitral.
La CCNCC finalment ha autoritzat a l’Empresa a reduir les percepcions salarials (salari base, plus de zona, antiguitat, plus d’especialista) dels treballadors/as en un 10% des del 31 de juliol de 2013 fins al 30 d’abril de 2014 ( veure http://www.rojoynegro.info/articulo/acci%C3%B3n-sindical/com
L’Empresa en la seva DECISIÓ FINAL comunicava als i representants dels i treballadors / es que va a aplicar el laude de la CCNCC i que la rebaixa de les percepcions salarials es durà a terme a partir l’1 d’agost de 2013, a més va a procedir amb efectes 1 de setembre de 2013 a aplicar una reducció d’un 10% sobre tots els complements personals o millores voluntàries que es percebin per tots i totes els treballadors / es amb caràcter individual o col · lectiu en virtut d’acord individual o col · lectiu i amb caràcter definitiu. Finalment l’Empresa ha decidit desestimar de moment la seva pretensió de fer acomiadaments, tot i que deixa clar voler dur-los a terme en els propers mesos, obrint-se abans d’acabar l’any un nou procés, i mentrestant seguirà aplicant fins al 31 de desembre de 2013 el ERTO de suspensions que va començar a aplicar el 24 de desembre de 2012, això sí que està molt mal administrat com totes mesures que aplica l’empresa, ja que hi ha molts treballadors / es als i les que encara no se’ls ha aplicat i no hi ha aspectes que així hagi de ser, perquè després vingui la direcció de l’Empresa dient que cal fer una reestructuració de plantilla.
CGT impugnarà la rebaixa salarial del 10% a Unipost Llegeix més »
A l’Hospital Joan XXIII, fruit de les retallades dels darrers anys, s’ha passat de 393 llits a 140 llits tancats, i amb propaganda pagada amb diners públics volen fer creure que “la cirurgia major s’ha incrementat enguany un 32 %”.
Aquest és el títol aparegut en un publireportatge al Diari de Tarragona el passat divendres 2 d’agost, a la pàgina 6, per explicar dades incongruents i mitges veritats. És per això que la CGT ha emès un comunicat responent i aclarint conceptes. Per exemple, en fer referència a l’activitat d’hemodinàmica cardíaca, “tenen la desvergonya de dir que l’horari d’atenció és de 12 hores al dia durant 7 dies de la setmana, silenciant que aquest horari s’aconseguia gràcies a la lluita de la CGT, amb el recolzament dels ciutadans, i no diuen res sobre les hores que estem desassistits i sense aquest servei a les comarques de Tarragona, un greuge comparatiu en relació a la resta de Catalunya”.
Empreses com Indra, EADS o Siemens tenen un nínxol de mercat en el desenvolupament de tecnologies per al control fronterer. L’autora del llibre El negoci de la xenofòbia explica com encaixa aquesta despesa amb els discursos i polítiques europees sobre immigració.
‘El negocio de la xenofóbia’ (Clave Intelectual, 2013) parteix d’un fet: en els pressupostos europeus de 2014 a 2020, marcats per les polítiques anomenades d’austeritat, les partides per a vigilància de fronteres creixen. L’autora, la jurista francesa Claire Rodier, ha investigat en aquest llibre els principals contractes que la Unió Europea o EEUU signen amb companyies d’alta tecnologia per al control dels fluxos migratoris. Rodier, fundadora de la xarxa Migreurop, explica en aquesta entrevista com es relacionen aquests desenvolupaments tecnològics amb les polítiques d’externalització de fronteres organitzades pels diferents governs europeus.
– Quin paper juga en aquesta gestió pública/privada l’agencia Frontex? Perquè el Frontex és lucratiu en el plànol econòmic?
L’agència europea Frontex, que s’encarrega de coordinar la cooperació operativa entre els Estats membres per a la vigilància de les fronteres exteriors de la UE, és el nucli d’un sistema que associa als industrials del sector de la seguretat amb l’administració europea. Finançada amb fons públics, l’agència necessita materials sofisticats per a portar a terme les seves operacions frontereres (avions, helicòpters, vaixells, equipaments diversos), i des de 2011 té la capacitat de comprar els seus propis equipaments.
El seu pressupost ha experimentat un creixement exponencial, passant de sis milions d’euros el 2005 a 130 milions d’euros sis anys després. El 2008, la Comissió va informar que gràcies a Frontex s’havia evitat l’entrada de 53.000 persones amb un cost de 24 milions d’euros. Aquest mateix any, almenys dos milions d’immigrants van entrar en la UE, segons l’OCDE.
Frontex ocupa un lloc estratègic en els recintes on es teixeixen els llaços entre els proveïdors de fons i les empreses privades que fabriquen el material que necessita (especialment, la indústria armamentística i la de tecnologia punta). A aquestes indústries els interessa en gran manera el seu desenvolupament i autonomia, i per tant la intensificació dels controls fronterers. Es tracta de poderosos lobbies amb influència en la definició de les polítiques migratòries d’Europa, cada vegada més repressives i que representen per a aquestes empreses una font d’ingressos.
Els autors, del col·lectiu IOE, que publica el Baròmetre Social d’Espanya, aborden els efectes devastadors del cicle de reformes dirigit pel capital.
El nefast FMI s’ha despenjat amb la recomanació que el Govern espanyol ha d’aprofundir “la reforma laboral”. El ministre d’Indústria va afirmar que aquesta és “un senyal” molt clar per a “aprofundir el procés reformista”, la bona marxa del qual estaria confirmada per la reducció del dèficit públic (del 9,5% al 6,9%). Però, què succeeix amb la gran majoria de persones que depenem d’un salari –o el seu substitut en forma de prestacions– per a sobreviure? Vegem a on ens està conduint el “reformisme” governamental.
La “senda reformista”
Entre 2007, últim any del cicle econòmic expansiu, i 2011 la desigualtat d’ingressos es va incrementar un 8,6% i Espanya va passar a ser el quart país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Letònia, Bulgària i Portugal, per davant de Grècia o Romania (en 2007 ocupava l’onzè lloc en el rànquing).
Paral·lelament, la població que està per sota de la línia de pobresa es va incrementar un 7,7% –passant del 19,6% al 21,1% dels habitants del país– i Espanya es va situar en el segon lloc del rànquing europeu, només superada per Romania: 920.000 persones van passar en només quatre anys a engrossir la franja de nous pobres.
Òbviament, l’enorme increment de l’atur té molt a veure amb aquesta situació: entre 2007 i 2012 els aturats van passar de 1,8 a 5,8 milions de persones, actualment només la meitat rep alguna prestació per atur. Encara que les pensions van conservar el seu poder adquisitiu fins a l’any anterior, cal recordar que el 2011 hi havia 2,6 milions de pensionistes que percebien 323 euros mensuals.
Però la situació dels assalariats que conserven la seva ocupació no és molt millor. El cost laboral en moneda corrent per hora es va estancar els anys 2011 i 2012; descomptant la inflació, s’ha abaratit. El salari real mig va caure el 2010 (-1,6%) i 2011 (-3,2%). Avui tenir ocupació no és una protecció contra la pobresa: Espanya és el tercer país europeu (després de Romania i Grècia) amb major percentatge d’assalariats pobres (7,1%) molt especialment les persones emprades a temps parcial (18,5%), les menors de 25 anys (14,4%), les majors de 55 (13,9%) i les quals tenen ocupació temporal (13,5%). El rècord, en plena expansió de les campanyes en pro de “l’emprenedoria”, correspon als autònoms depenents (40%). Tot això a pesar que el llindar de pobresa ha retrocedit de 8.000 a 7.500 euros anuals entre 2009 i 2011, a causa de una caiguda de la renda mitja total.
Per tant, la “senda reformista” està assolint èxits clars: hi ha una clara reculada dels ingressos de les classes populars i una transferència dels mateixos cap als creditors financers i cap a les empreses que comencen a gaudir de les privatitzacions.
Encara volen més
Aquests “èxits”, no obstant això, minen la demanda global i, amb això, disminueixen les oportunitats de negoci de les empreses que es dirigeixen al mercat intern. Per què llavors aquesta obstinació a destruir ocupació, retallar els drets socials i portar a la crisi a una àmplia franja de capitalistes mitjans i petits? Segurament per la defensa d’interessos concrets, en primer lloc els del capital financer altament concentrat. Però també, i potser fonamentalment, perquè fins a ara no s’albiren altres formes per a recompondre la taxa de guany global del capital. No oblidem que aquest règim es basa en la recerca contínua de guany, el capital és sempre “valor que es valoritza”: no hi ha inversió sense perspectiva de guany.
La crisi no es deu a una escassesa de capital –encara que així ens ho sembli a la ciutadania del carrer, que veiem seques les aixetes de la banca, de les inversions empresarials i dels pressupostos estatals–, el que falta són oportunitats d’inversió rendible. I això és el que ha deslligat aquest atac redoblat de reformes capitalistes, especialment en la zona euro. Per tant, vindran a per més. Seguiran insistint en “el seu reformisme radical”. Intentant esprémer-nos al màxim. Fins que els parem els peus.
* Article publicat al núm. 201 de la revista Diagonal.
Davant els insaciables: Devaluació dels costos laborals i la pobresa Llegeix més »
Durant els darrers sis mesos, la direcció de TMB ha rebut fins a quatre revessos judicials en processos que han tingut com a part implicada membres de la plantilla de conductors i conductores d’autobusos. Dos d’aquests processos es van iniciar arran de la denúncia de l’empresa contra alguns treballadors amb una trajectòria molt dilatada de lluita sindical, mentre que un altre es dirigia contra una secció sindical i el darrer tenia el seu origen en una demanda interposada per una part de la plantilla contra l’empresa.
La direcció de TMB continua pressionant les treballadores tot i les derrotes judicials Llegeix més »
“Les petjades (els rastres) no són tant sols el que queda quan alguna cosa ha desaparegut, sinó que també poden ser les marques d’un projecte, d’alguna cosa que està a punt de revelar-se”.
John Berger
El llibre “Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)” narra la història d’una “obreriada”, la de les cases barates del Prat Vermell. Construïdes el 1929 pel Patronato de la Habitación, foren l’escenari idoni pels esdeveniments revolucionaris que culminaren el 1936, però també un dels llocs més castigats per la derrota i la repressió franquista, la llei del silenci i l’estigmatització.
Farà cosa d’un mes va entrar a la llibreria un noi que no havia vist mai. Després del bon dia de rigor em demanà per Rastros de Rostros, l’últim llibre d’en Pere López. Quan ja el tenia entre les mans, m’etzibà: –
Rastres de rostres. Ells i Elles: nosaltres Llegeix més »
Davant la quantitat d’informacions sobre tràgic accident de tren ocorregut el passat 24 de juliol en els voltants de Santiago de Compostel·la, des de CGT volem manifestar el següent:
Ens sembla del tot indignant el tracte que s’està donant a tots els nivells al treballador que conduïa el tren de l’accident de Santiago de Compostel·la.
Les declaracions dels Presidents de Renfe-Operadora i ADIF sobre els motius de l’accident i culpabilitzant des del principi al treballador evidencien l’escàs coneixement que tenen del ferrocarril i que únicament han estat posats en aquestes presidències pel seu coneixement d’economia, amb la finalitat d’estalviar costos i preparar la divisió de les empreses i la seva futura privatització, una cosa que sempre va en detriment de la seguretat.
Cal recordar que la línia entre La Corunya, Santiago i Ourense, i la de Madrid a Alacant, es van inaugurar com línies d’Alta Velocitat, i només cal anar a les hemeroteques, on estan els polítics que van participar en l’esdeveniment i que tant pressionen perquè es produeixin les inauguracions costi el que costi per a poder sortir en la foto.
Aquestes línies no disposen dels sistemes de seguretat adequats per a circular com la resta de línies AVE.
No estan senyalitzades com les línies convencionals doncs se suposa que els sistemes de seguretat supleixen el sistema de senyalització, sempre que existeixin aquests sistemes de seguretat.
No està prohibit l’ús de telèfon mòbil, és més, és una eina de seguretat de la qual doten als maquinistes, per a avisar-los en cas de perill; per això en els llocs de comandament sempre se sap quin maquinista condueix el tren i quin número de telèfon té.
El treballador és l’última baula en la cadena de seguretat i no l’únic, com ha ocorregut en el tràgic accident del dia 24 de juliol.
Per a la CGT hi ha moltes preguntes a realitzar, a les quals encara ningú ha donat resposta:
• Perquè s’inauguren com vies d’Alta Velocitat quan no estan condicionades perquè així sigui?
• Perquè s’utilitzen vehicles Talgo serie 730 en aquesta línia quan aquest tren no és compatible amb el sistema de seguretat ERTMS?
• Perquè es demana circular sense el sistema de seguretat ERTMS al Talgo serie 730 en aquesta línia i perquè se li permet?
• Perquè sabent que va sense ERTMS no es senyalitza la via com la convencional perquè el maquinista tingui tota la informació?
• Perquè sabent que va sense ERTMS no es va posar una balisa perquè actués el ASFA Digital?
També caldrà demanar responsabilitats als Presidents de les Empreses Renfe-Operadora i ADIF de com han arribat als mitjans de comunicació de forma immediata els enregistraments del vídeo de l’accident pertanyents a ADIF i les converses gravades amb un micròfon d’ambient instal·lat en la cabina del tren, de l’existència del qual els treballadors no tenen coneixement i els representants sindicals es van oposar en el seu moment a aquesta instal·lació.
A la CGT entenem que hi ha moltes responsabilitats que dirimir en el tràgic accident de Santiago de Compostel·la i des de CGT estem disposats a actuar jurídicament fins que així sigui.
Des de CGT creiem que el dividir el transport ferroviari en Renfe-Operadora i ADIF genera males gestions, disfuncions i buits que afecten greument a la seguretat, mai s’hauria d’haver fraccionat l’extinta empresa RENFE per a garantir la coordinació màxima i sobretot el més important, la seguretat.
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL
Departament de Comunicació Sector Federal Ferroviari (SFF-CGT)
Attached documents
Qui són els responsables de l’accident ferroviari de Santiago de Compostel·la? Llegeix més »
La Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Ecologistes en Acció, Enginyeria sense Fronteres i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), membres de la Plataforma Aigua és Vida, han elaborat i presenten un Segon Informe en què s’evidencia que la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) està pagant una tarifa inflada per unes despeses incomprensibles o desmesurades afegides per a lucrar més a Agbar, amb el vist-i-plau dels equips polítics i de gestió que han dirigit i dirigeixen l’AMB.
