L a criminalització de la protesta ciutadana segueix avançant amb força. Són milers les persones identificades, encausades, multades, expedientades, agredides pel simple fet d’exercir els seus drets a la manifestació i a la llibertat d’expressió.
Les esferes del poder no estan disposades a consentir cap dissidència que no estigui relacionada amb la submissió, el pacte o el reformisme que es practica per part de tot l’entramat d’organitzacions, partits, sindicats, moviments… que formen part del sistema, que el justifiquen i li donen sustentació, que gestionen el sistema social, polític i econòmic que patim. Tot està lligat i bé lligat perquè la festa de l’estafa continuï, sent ells els quals la gaudeixen i el poble qui la sofreix.
En relació als escraches, protesta no nova però sí moderna d’acció directa, que s’estan realitzant per part d’alguns moviments socials, especialment per les persones desnonades, els ressorts primaris del pànic de la classe política han saltat com palanques d’un reactor, titllant aquestes accions com filo-etarres, de pràctiques pròpies de la kale borroka, agressors i intimidadors dels familiars dels legisladors, i tot un llistat de qualificatius facciosos que tenen com intenció convertir a les víctimes de les seves decisions en colpistes que pretenen acabar amb el seu juguet democràtic.
La demagògia, la mentida, l’abús i la desvergonya no tenen límits per a la classe política instal·lada en el poder, instal·lada en el sistema. Les conseqüències de les seves accions i decisions han implicat que milions de persones perdin l’ocupació, que centenars de milers de famílies es quedin sense les seves cases. Quan la misèria entra per la porta, la desesperació surt per la finestra i llavors és impossible intimidar a qui no té res que perdre.
Què espera la classe política de les persones que es veuen en el carrer amb els seus fills, trets a cops dels seus habitatges per les forces del seu ordre i la seva llei? Quin tipus de justícia reclamen per a si els polítics quan no existeix per a la majoria social? Esperen que callem, que ho assumim i busquem el nostre nou formatge o que ens suïcidem?
En un país de caricatura i picaresca on els rics, els poderosos, els polítics roben a mans plenes de les arques públiques, on paguem amb els nostres diners els luxes, excessos i corrupteles de l’elit governant, no pot haver-hi altra resposta, per part de qui es veuen sense no-res, que l’assenyalament d’aquells que són els culpables i inductores d’aquesta situació.
Les seves multes, els seus cops, els seus empresonaments no faran altra cosa que fer créixer encara més la nostra solidaritat, el nostre suport mutu entre qui som castigats per defensar des de plantejaments coherents i radicals les necessitats humanes abans que les mercantils.
* Editorial del periòdic confederal Rojo y Negro d’abril de 2013.
