Pretenc en aquesta sèrie d’articles, sobre el nou model de relacions laborals imposat pel PP, reflexionar sobre abast i conseqüències dramàtiques que el mateix tindrà en varies generacions d’assalariats i assalariades.
No és un model conjuntural per a una situació que no és conjuntural (entenent per aquesta, aquella que desapareix en un curt-mig temps), sinó que és estructural, és a dir, s’ha instal·lat en el cor d’un sistema democràtic representatiu, que ni tan sols ve obligat a guardar les formes clàssiques de representació.
La Llei, com norma general, base del fonament democràtic, desapareix i l’excepció (no altra cosa és legislar a força de Reial Decret), és a dir, el legislar sense la participació de les majories i minories parlamentàries, es converteix en font normativa.
Al desregular el component públic del Dret del Treball, l’estat renuncia al seu paper essencial, que no és altre que vetllar per l’interès general i se substitueix pel poder privat de l’empresari:
* La Reforma Laboral en tot el referent a la flexilibitat interna i externa, per el tant el relatiu a l’ocupació i al treball, desplaça el poder limitador de l’Estat i amplia els poders empresarials de manera desorbitant (discrecionalitat empresarial).
* El “ius variandi” de l’empresari, és a dir, la capacitat jurídica que aquest té per obrar, substitueix al interès general, és dir, l’interès general es transmuta per l’interès privat empresarial.
La primera conclusió “democràtica” és la creació d’un ordre social i polític, absolutament desigual.
La segona és conseqüència de la primera, la realitat antidemocràtica de la Reforma Laboral, situant-nos que el principi despòtic de l’empresari, es converteix en font de creació del Dret.
El sistema de drets, intervenció de l’Administració en els ERO, és a dir, el control per part de l’Estat en l’extinció del contracte, desapareix i queda a la simple voluntat empresarial. L’Estat, ja havia renunciat en la Reforma Laboral de 1944, al seu paper de vetllar per l’interès general, al desaparèixer l’Autorització Administrativa de les Modificacions Substancial és de les Condicions de Treball (article 41 ET). Hem d’entendre que, des d’aquest moment, la voluntat empresarial disposa de l’erari públic per a traslladar treballadors a l’atur.
La Llei, fins a aquest moment, exigia, davant l’extinció del Contracte de Treball de manera unilateral per part de l’empresari que existís: en primer lloc, una causa-motiu de la voluntat empresarial; en segon lloc que existís una forma determinada de conducta a l’acomiadament i, en tercer lloc un control judicial, per a la revisió del mateix i d’aquesta manera, en justícia, determinar si la causa és real o no, és justa o no i, si la forma s’adequa al procediment o, simplement ens trobem davant un acte il·lícit.
En el nou (des)ordre polític jurídic, el control i la suficiència de la causa queden inhabilitats. El lliure desistiment empresarial, és la llicència per a matar el contracte a l’estil agent 007, contravenint el Conveni 158 de la OIT. (Baylos-2012).
Els ACOMIADAMENTS EN LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES se sustenten en “el cop d’estat anticonstitucional” infringit en la reforma de l’article 135 CE (1), el qual exigeix l’equilibri pressupostari i financer (2), trobant-se aquí la base i la causa de l’acomiadament en les AAPP, quedant sotmès a aquest article el principi bàsic de l’estat social, dels serveis públics i inhabilitant l’estat social i de dret.
La pròpia “democràcia” atempta contra els seus pilars i principis constitucionals i, atempta contra el principi de legalitat, de l’estat social, dels drets públics.
Qui triem per a defensar l’interès general, el bé comú, perquè compleixin i facin complir les NORMES que regeixen la convivència social (CE, estat social i de dret), són qui fan lleis singulars i adopten polítiques que només regulen la defensa de l’interès privat i la garantia jurídica d’una minoria (el capital).
Es tanca el cicle de les Democràcies Representatives. La figura del ciutadà/a, tal com la coneixem a la forma clàssica, ser ciutadà/na és ser portador/a de drets, ja no és necessària i es constitueix un món autoritari i violent, no viscut per milions de persones.
El món, on les relacions socials es configuren des del poder autoritari de l’antic règim absolutista i despòtic, on el mercat “i els seus mercaders” representen l’autoritat “sagrada” (rei, senyor-sobirà en l’antiguitat) i, les Agències “de Qualificació” i els Organismes Internacionals (FMI, BM, OCDE, Comissió Europea, BCE, Reserva Federal, etc.) com representants del (des)ordre econòmic, social i polític, serien els “nous senyors feudals” que gestionen l’autoritat “ inqüestionable del mercat”.
S’han trencat, per innecessàries, les mediacions socials: sindicats, ONGs, partits polítics, Administracions Públiques, etc. i finalment, la inutilització d’allò públic (educació, sanitat, dependència, ocupació, mobilitat, medi ambient, educació, llibertats públiques), igual que la incivilitzatòria reforma Laboral representen la reglamentació autoritària d’aquest nou (des)ordre.
* Desiderio Martín Corral és membre del Gabinet d’Estudis Confederal de la CGT. Article publicat al núm. 259 del periòdic confederal Rojo y Negro
Notes:
(1) Reforma antidemocràtica on les hagi, doncs el PSOE va pactar amb el PP fonamentalment, sumant-se al pacte totes les forces polítiques parlamentàries amb excepció d’IU, aquesta reforma constitucional a l’agost del 2011, seguint els criteris de la Comissió Europea, el BCE i el FMI.
(2) Equilibri pressupostari d’obligat compliment per totes les AAPP, general, autonòmiques i locals, marcant límits en el dèficit de cadascuna d’elles per a 2012: el 1,5% per a les AAPP Autonòmiques i el 0,5% de les AAPP Locals.
