Ja ha arribat la reforma laboral anunciada pel partit Popular i, com era d’esperar, no ha defraudat les expectatives. La CEOE mostra una alegria continguda, possiblement perquè no vol que es noti massa fins a quin punt el PP ha legislat d’acord amb els seus interessos. Els alemanys, per boca de twitter Steffen Seibert, portaveu de la canceller alemanya, Angela Merkel, són clars: «La reforma del mercat laboral a Espanya és modèlica i valenta», i, per a rematar els elogis, el secretari general de la OCDE, Ángel Gurría, va afirmar que la reforma laboral «permetrà disminuir la dualitat del mercat laboral i promourà l’ocupació».
Tot això s’ajusta al guió, però el que resulta més sorprenent és la valoració dels dos grans sindicats de «classe». Sens dubte valoren negativament la reforma, Faltaria més!, però al mateix temps afirmen que iniciaran mobilitzacions progressives per a carregar-se de raons i pensar potser en una vaga general a mitjan o llarg termini. Molts som conscients des de fa bastant temps que el sindicalisme majoritari no només no està sent capaç d’afrontar adequadament la dura agressió que estan patint els treballadors, sinó que són part d’aquesta agressió. Fa temps que han claudicat en la seva capacitat de defensar realment els interessos dels treballadors i són gestors encarregats de maquillar els danys i temperar les mobilitzacions.
Crec que el sentit de fons de la reforma, la lletra petita, i també el que diu en detall, són el que són, un pas més en una batalla que es va començar a lliurar de manera molt ferma en els anys setanta del passat segle i que ha seguit de manera ininterrompuda fins a avui. L’estat del benestar, resultat d’un gran pacte social signat després de la Segona Guerra Mundial, amb l’amenaça de la guerra freda com teló de fons, va suposar un repartiment més equitatiu de la riquesa i la consolidació d’una classe mitja que gaudia de serveis i benestar creixent. El seu bastió més sòlid en la lluita per afermar aquestes conquestes van ser, sens dubte, els sindicats i els partits socialdemòcrates. Des de llavors, des de la primera gran crisi de 1973, les elits dominants no han parat per a aconseguir l’objectiu d’un nou repartiment de la riquesa, recuperant la injusta distribució prèvia.
Prop de 40 anys més tard es pot dir que la seva victòria en els grans països occidentals s’ha consumat. Sens dubte, la globalització i l’impacte dels nous països emergents, que també volen un nou repartiment de la riquesa mundial, ha contribuït a configurar l’actual crisi i el nou salt qualitatiu en l’agressió encaminada a recuperar poder i riquesa, però l’important és recuperar la seva posició absolutament dominant. Està clar que l’última reforma laboral no deixa de ser un esglaó en aquesta llarga escala de descens per a la classe obrera i d’ascens per a les elits que configuren el bloc hegemònic.
El Partit Popular és el partit dels empresaris i defensa els seus interessos. És molt clar un bon article de Joaquín Estefanía a El País, titulat precisament “El partido de los empresarios”, i també és clar i precís el comunicat de la CGT i les declaracions d’altres col·lectius d’esquerra.
Es podria aplicar a aquesta situació una paràfrasis d’una frase cèlebre d’un comunicat militar de 1939: «En el dia d’avui, captiva i desarmada la classe obrera i la classe mitja, ha arribat al govern dels empresaris els seus últims objectius neoliberals. La guerra ha acabat». Captius i desarmats els sindicats, sense cap capacitat de resistència després de dècades de contínues reculades i escassa capacitat de lluita i mobilització, s’ha posat a la classe obrera en «el seu lloc»: a la mercè de les forces del mercat controlades pel bloc hegemònic.
Ens trobem atrapats entre el patètic comunicat dels dos grans sindicats i el voluntarisme radical dels grups a l’esquerra d’aquests sindicats. El control de la situació sembla total i el cas de Grècia ens indica que durs enfrontaments, mobilitzacions contundents i tàctiques d’acció directa no han afeblit de moment la demolidora capacitat de control de la situació que manté el bloc dominant. L’aire fresc que va suposar el 15-M continua amb prou feines, però amb molta menor capacitat d’incidència, pres a més de les seves pròpies contradiccions internes.
L’estratègia bé planificada del bloc hegemònic ha provocat la paràlisi de la població que no només sembla incapaç d’articular una mobilització general sinó que, el que és més greu, dóna suport amb el seu vot a la partit polític que millor representa a qui estan guanyant la partida en aquests moments. El Partit Popular ha aconseguit gairebé tot el poder polític a Espanya, i possiblement culmini el seu avanç dintre d’un mes a Andalusia. La gent ha votat a qui van provocar les causes de fons que van desencadenar aquesta crisi i a qui estan aplicant mesures brutals contra la classe obrera i la classe mitja. I sabien en línies generals el que anaven a fer una vegada en el poder.
No s’albira en l’horitzó cap possibilitat real de plantar cara d’una manera eficaç a l’estratègia dels empresaris i els seus gestors. Hem arribat a un moment crític en el qual no sembla possible el pacte social perquè s’ha plantejat el reajustament social com un assumpte de guanyadors i perdedors, admetent que els interessos dels empresaris i dels treballadors són, en última instància, contradictoris.
Sens dubte és necessari seguir amb els esforços mobilitzadors, mantenir amb força les campanyes de lluita ideològica encaminada a desvetllar el que oculta el llenguatge políticament correcte que utilitzen els qui prenen mesures tan lesives. Fins i tot es pot mantenir una estratègia encaminada a una vaga general, per altra banda poc probable i dubtosament eficaç en aquests moments. En tot cas, no sembla que a curt i mig termini hi hagi cap expectativa de poder alterar el curs dels esdeveniments. Seguir lluitant, sí, però molt conscients de la debilitat de la nostra posició i amb paciència per a anar buscant camins nous que ens permetin una reagrupació de forces que, en el seu moment, es mostri més eficaç.
* Félix García Moriyón és professor de filosofia en un institut d’ensenyament secundari de Madrid
