Molt es parla sobre la crisi econòmica que des de 2008 venim sofrint amb major insistència, no obstant això el que s’oculta és com està afectant realment o a qui.
Segons dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), recollides en el Directori Central d’Empreses a 1 de gener de 2011, el nombre total d’empreses en l’Estat espanyol és de 3.250.576, el 55,2% no té assalariats, el 26,1% entre 1 i 2 empleats, és a dir que 8 de cada 10 empreses té 2 o menys treballadors, d’altra banda les que tenen 20 o més són només el 4,9% del total, de les quals el 95,21% té com a màxim 9 empleats. Les petites empreses (de 10 a 49 empleats) signifiquen un 4,03 % del total d’empreses espanyoles, seguides de les mitjanes (de 50 a 199 empleats) amb un 0,61% i finalment les grans companyies (de 200 o més emprats) comprenen només el 0,15%. A més 376.945 empreses desaparició entre 2010 i 2011, produint-se per tercer any consecutiu la reducció d’empreses i els consegüents llocs de treball.
És a dir que “els paganini” d’aquesta “la seva crisi” vénen sent els assalariats i els micro empresaris. Però clar la crisi exigeix sacrificis, és el tribut que inexcusablement hem de pagar, encara que ja veiem que uns “som més culpables” que uns altres i “el preu a pagar” més alt.
Les contínues reformes que vénen implantant-se per a “facilitar la contractació i flexibilitzar les condicions laborals” únicament generen atur, en aquests moments gairebé 5 milions de treballadors/es es troben sense ocupació i el 25% de les llars no tenen a cap dels seus membres en actiu. A Catalunya 1 de cada 5 persones en edat de treballar està parada, la taxa més alta des de 1996.
Ara bé, insistir fins a la sacietat és el que millors rèdits genera, ja que una mentida repetida mil vegades acaba sent una veritat que ningú s’atreveix a qüestionar. Així, facilitar l’abaratiment de l’acomiadament diuen que estimularà l’ocupació, o que desvincular el salari de les variacions de l’IPC ens farà més competitius, o que igualar les condicions dels contractes indefinits als temporals donarà estabilitat en els llocs de treball. L’avarícia no té límit i els representants de la CEOE demanen –gairebé exigeixen- al nou Govern que sorgeixi de les pròximes eleccions mesures “per a sortir de la crisi”.
El sorprenent és que aquests incideixen en les cantarelles de sempre: rebaixa d’impostos als empresaris, reducció de les indemnitzacions per acomiadament, menys modalitats de contractació, major facilitat per a variar l’horari de treball, funcions, lloc o jornada laboral, moderació salarial, desaparició del referent IPC en els convenis, canvi del model de la negociació col·lectiva, copagament de serveis públics,… Molt favorables als seus interessos han de percebre els resultats electorals perquè s’atreveixin amb tant descaro a sol·licitar aquestes mesures.
* Pepe Berlanga és afiliat al Sindicat de Banca de CGT Barcelona
