Guanyi qui guanyi, PSOE o PP, el 20-N el poble perd segur. Si surt triomfant el PP, com tot sembla indicar, s’executaran les polítiques de dreta que va promulgar la sedicent esquerra en el poder, i s’aprofundirà el nacionalcatolicisme que el govern socialista va tolerar i fins i tot va assimilar amb gestos com jurar i prometre els càrrecs davant una bíblia i un crucifix i finançar amb diners de tots a l’Església d’alguns.
Si per contra el PSOE remunta i segueix, assistirem al suïcidi de l’esquerra, a l’interpretar-se aquest salvoconducte com un xec en blanc a la seva gestió governamental de claudicació davant la gran banca i els poders fàctics. Resulta el súmmum de la pocavergonya que a dos mesos de les eleccions, el candidat socialista Pérez Rubalcaba s’atreveixi a proclamar que amb el deute no caben polítiques de dreta ni d’esquerra, una cosa que fins i tot supera a l’ocurrència de Rodriguez Zapatero sobre que pujar els impostos no és d’esquerres. Encara que, en realitat, no es tracta d’errors d’estratègia, picades d’ullet tàctiques o errors de comunicació, sinó de pur i simple atropellament i despotisme democràtic.
França, Alemanya i Estats Units, entre altres països del G-20, tenen major percentatge de deute públic en relació al PIB que Espanya. Així, doncs, l’argumentari patriòtic no cola. La segona legislatura socialista conclou amb una nova contrareforma laboral que “encadena” (i mai millor dit) contractes temporals “per a crear ocupació”, i una altra igualment reaccionària mesura que eleva a rang constitucional la política de dèficit zero que va ser timbre de glòria del malvat Aznar.
Estan donant la raó als indignats: PSOE-PP, la mateixa merda és. Per si algú encara ho dubtava, la croada preparada entre PSOE i PP per a incloure un sostre de despesa en els comptes públics prova la igualtat de les polítiques del govern i de l’oposició. Es voti al partit sortint o a l’entrant, el resultat és més del mateix: triem als nostres explotadors. Visquin les cadenes!
I ara ja no es tracta d’aquests acords sectorials, anomenats eufemísticament Pactes d’Estat, que la classe política ens té mal acostumats per a robar al debat ciutadà aspectes substancials de la vida pública. Els “corralitos” sobre la Seguretat, l’Educació, el Pacte de Toledo, la Llei de Partits, el FROB i altres, utilitzant el gastat recurs del consens i de la raó d’Estat, fa molt temps que van revelar la naturalesa parasitaria del sistema. Però amb l’indecent episodi de la reforma constitucional exprés al dictat dels mercats de Capital, que deixarà a la societat sense marge de recursos per a atendre demandes socials no mercantils, com sanitat, educació, cultura, medi ambient, seguretat social o investigació, eleva a la categoria de paradigma la lluita d’un Estat canibal contra la Societat civil, i la condició d’enemic públic número ú de l’actual bipartidisme turnant en les institucions format pel PSOE i el PP.
La constitucionalització de “l’equilibri pressupostari” (sempre el bonic nominalisme maquillant els tripijocs) suposa un principi de privatització de l’Estat en el seu vessant social, al limitar la seva capacitat financera pràcticament al muntant dels seus ingressos, amb el que necessàriament gran quantitat de serveis bàsics de caràcter assistencial seran relegats per antieconòmics i cediran plaça al món dels negocis (si es té diners per a això). El mateix esquema d’engany social que va suposar el qüestionament de la solvència de les prestacions de jubilació per alegria de la gran banca, ofertant de plans de pensions privats subvencionats amb generosos desgravaments pel règim que ens diu representar.
Perquè durant aquests 33 anys de democràcia atorgada, fins i tot des d’abans si contemplem els Pactes de La Moncloa de 1977, els dos partits hegemònics han brillat per aplicar idèntica política econòmica per a facilitar la transferència dels recursos públics (fruit del treball acumulat de generacions) a les mans de particulars, seguint el guió ocult que els poderosos van fixar com full de ruta de la transició?.
Establert el marc de pertinença al bloc neocapitalista (el lligat i ben lligat) que va suposar l’adhesió a l’OTAN per iniciativa del govern felipista (les accions més impopulars sempre les ha grapejat el PSOE per a desarmar possibles oposicions i neutralitzar dissidències) sota el tèrbol eslògan d’OTAN “d’entrada no”, les reformes estructurals de la dreta i l’esquerra del sistema van buscar el mateix objectiu: desmuntar l’Estat de Benestar i enfortir l’Estat coactiu-dissuasori per a engreixar l’economia de lliure mercat i el statu quo.
L’entrada en el Mercat Comú primer, i l’adhesió a la Unió Europea després, cedint competències a ens no democràtics i sacrificant sectors de l’economia nacional, com l’agricultura, a interessos de tercers; l’onerosa reconversió industrial i l’onada de privatitzacions d’empreses públiques rendibles (Repsol, Telefònica, Banca Pública, etc.) per a lucre dels lobbis partidistes, que va ser la primera “reforma” que problematitzava la capacitat recaptadora de l’Estat, i el recent expoli de les Caixes d’Estalvi pels taurons financers de la bombolla immobiliària, són alguns jalons d’aquesta llarga marxa cap a l’espoli que ara es mostra en tota la seva barbàrie.
Patètics aquests dirigents socialistes (els Gómez, Vara, Aguilar, Griñán, etc.) que van córrer a acollir-se al sagrat de l’obediència “deguda” per a retractar-se de les seves inicials crítiques al cop d’estat neoliberal de Zapatero i Rubalcaba. “Veu del poble, veu de Déu”, va escriure Gregorio Peces Barba, un dels “pares de la Constitució” (té mare?) a proposta del PSOE en un recent article lamentant que el seu candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid hagués estat escombrat per la dreta, i ara es despatxa amb que “no té molt sentit estar donant voltes a alguna cosa en el que estan d’acord aquells que tenen majoria suficient”. Oblida l’il·lustre jurista que també la incorporació d’Espanya a la guerra de L’Iraq durant el govern Aznar gaudia de majoria parlamentària folgada i no obstant això, gràcies a les mobilitzacions de protesta de la societat civil, el PSOE va guanyar unes eleccions que ni des de lluny esperava.
Patètics i indignes, perquè ells no aplicaran l’equilibri pressupostari als sempre deficitaris comptes dels seus partits, que seguiran sent subvencionats generosament per la usurera banca amiga, aquesta que regularment, com recull en la seva memòria anual el Tribunal de Comptes, condona partides dels deutes contrets en les costoses campanyes que despleguen les formacions polítiques per a seduir-nos amb les seves propostes de posar i treure. Ells, que acaben d’endossar en l’article 135 de la Carta Magna el principi que el pagament del deute contret per les Administracions Públiques gaudirà de “prioritat absoluta”, és a dir que arribat el cas es podria deixar de sufragar les pensions per a satisfer als mercats.
Una atrocitat democràtica dels nostres representants que equival a una ruptura de la cadena tròfica humanista, i que ve a confirmar, com sospita Jon Elster, que en l’era de la globalització les constitucions estan deixant de ser una garantia de drets i llibertats per a revelar-se com una camisa de força d’obligacions i servituds. Es desregulen drets col·lectius i es regulen noves restriccions. Tot pel nostre propi bé. De victòria en victòria fins a la derrota total.
No ens representen!
Li diuen democràcia i no ho és!
Rafael Cid
www.red-libertaria.net/noticias/modules.php?name=News&file=article&s
