Hi ha pànic que condeixi l’exemple. Que el Govern hagi decretat l’Estat d’Alarma és la millor prova d’això. Mai s’havia decretat aquest estat dintre de l’actual presumpta democràcia, ni en els pitjors temps d’ETA, ni en el 11M, ni mai; ho acaben d’estrenar per al que realment temen de debò: una mobilització.

Aquí el que els importa de debò no és que els controladors aeris siguin o no uns «privilegiats». El que els fot és que estan units. Cada vegada que fan una mobilització de les seves, amb baixes falses o vaga correctament convocada o a la japonesa o com sigui, es juguen el seu lloc de treball.

La gent diu «que els acomiadin!». Doncs si senyor, que els acomiadin, però els haurien d’acomiadar a tots o gairebé tots, perquè estan units. Clar… no es pot acomiadar a tots d’un dia per a un altre perquè hi hauria gravíssims perjudicis per al que ells anomenen «el país». Els mateixos perjudicis que sofriria qualsevol empresa si d’un dia per a un altre acomiadés a tota la seva plantilla.

Per això la seva por autèntica és que dintre d’aquest context de crisi pogués condir l’exemple dels controladors, sobretot si la crisi no hagués fet més que començar. Que algú pensi que si el «mètode controlador» o el «mètode pilot» funciona contra els grans també funcionària el «mètode camioner» contra els menys grans.

Què passaria si demà es posessin de baixa o no treballessin perquè no els sortís dels pebrots TOTS els camioners d’Espanya? I els netejadors? I els conductors d’autobusos? I els dependents del comerç? I els professors? I els metges? I els vigilants i guardes jurats? I els informàtics? I els electricistes? Tots ells realitzen funcions de les quals depenen serveis essencials. Tenen privilegis intolerables? Els militaritzarien també? Seria sedició? Posarien a un Coronel en cada Corte Inglés? Què passaria si els mobilitzats estiguessin units com els controladors? Els poden acomiadar a tots? Això és el que de debò volen impedir començant pels controladors. Que tot segueixi més o menys com està és l’únic i veritable objectiu essencial que estan perseguint en aquesta crisi.

No cal mirar el dit, sinó la Lluna a la qual assenyala. No cal veure els arbres, sinó el bosc. L’única forma que han tingut de vèncer, de moment, als controladors ha estat la militarització, és a dir l’amenaça directa amb penes de presó. Com en els bons temps. No se suposa que treballar a Espanya és lliure? No se suposa que si no treballes t’acomiaden i ja està? No se’ls omple la boca cada dia amb allò que la porta està aquí? És que serà obligatori treballar a Espanya sota les seves condicions? Estarà prohibit treure els diners del banc, com ja va passar en el corralito d’Argentina? Fins a on arribaran? Que ningú dubti que arribaran fins a on faci falta. Exagerat? Fa 48 hores semblava una pel·lícula de Harrison Ford que el Govern militaritzés els aeroports i que a Espanya es tornés a parlar de delicte de sedició; ull, presumptament comès no per militars ni policies… sinó per treballadors.

Tenen raó els controladors en les seves reivindicacions i en els seus mètodes? Què més dóna. Això no és l’important. Cal veure més enllà i adonar-se de durant els pròxims mesos ens anem a jugar coses molt més importants i aquesta mobilització actual està sent molt significativa respecte a contra qui s’està jugant realment i fins a on estan disposats a arribar. Per cert que de les raons de la mobilització dels controladors no es parla en els mitjans, no sigui que més d’un pensi que potser tenen raó. No sigui que més d’un pensi, en línies generals. Això sí, es diu que el partit del Barça l’havien de canviar de data. Això és moltíssim més important.

De fet, cada vegada que es parla d’una vaga en els mitjans mai s’expliquen les raons de la mateixa i no sempre són vagues de «privilegiats» sinó que també se silencien els motius de les vagues dels serveis municipals de neteja o dels conductors del Metro. Quan és «salvatge» una vaga o mobilització? Quan fot de debò i pot funcionar? Segons sembla cal mobilitzar-se sense molestar al patró ni als clients ni als proveïdors. Mobilitzem-nos repartint petons en la boca o tocant el xiulet durant 15 minuts en la porta de la seu patronal més pròxima. Quan s’hagi anat el periodista que fa la foto, ens anem. Això és una mobilització civilitzada.

Per descomptat s’utilitza l’antic i bé conegut truc d’enfrontar a uns treballadors contra uns altres. Avui eren milers els que feien declaracions d’afectats per les suspensions de vols. Qualsevol que s’hagi intentat ficar en activitats sindicals dintre d’una gran empresa haurà passat per l’experiència que els «caps» comencin a dir a la plantilla que per culpa dels sindicalistes hi haurà acomiadaments. De fet, a la major part dels treballadors ni tan sols fa falta dir-los res. Si oloren sindicalisme del bo reaccionen en contra immediatament. Doncs això és el mateix, però dintre d’una gran empresa que es diu Espanya en la qual gairebé tots treballen però només uns pocs es duen els dividends.

És graciós escoltar parlar dels «intolerables privilegis» dels controladors. Com que intolerables? Aquests privilegis no estan en alguna normativa que algú ha signat? Hi ha lleis o convenis vigents intolerables? Per què són intolerables els sous dels controladors però no ho són els sous de molts banquers, càrrecs polítics i dirigents de grans empreses, que són molt superiors en moltíssims casos?

Article extret del web d’Insumissia: www.antimilitaristas.org/spip.php?article4741